A trait-based approach reveals the feeding selectivity of a small endangered Mediterranean fish

Functional traits are growing in popularity in modern ecology, but feeding studies remain primarily rooted in a taxonomic-based perspective. However, consumers do not have any reason to select their prey using a taxonomic criterion, and prey assemblages are variable in space and time, which makes taxon-based studies assemblage-specific. To illustrate the benefits of the trait-based approach to assessing food choice, we studied the feeding ecology of the endangered freshwater fish Barbus meridionalis. We hypothesized that B. meridionalis is a selective predator which food choice depends on several prey morphological and behavioral traits, and thus, its top-down pressure may lead to changes in the functional composition of in-stream macroinvertebrate communities. Feeding selectivity was inferred by comparing taxonomic and functional composition (13 traits) between ingested and free-living potential prey using the Jacob's electivity index. Our results showed that the fish diet was influenced by 10 of the 13 traits tested. Barbus meridionalis preferred prey with a potential size of 5–10 mm, with a medium–high drift tendency, and that drift during daylight. Potential prey with no body flexibility, conical shape, concealment traits (presence of nets and/or cases, or patterned coloration), and high aggregation tendency had a low predation risk. Similarly, surface swimmers and interstitial taxa were low vulnerable to predation. Feeding selectivity altered the functional composition of the macroinvertebrate communities. Fish absence favored taxa with weak aggregation tendency, weak flexibility, and a relatively large size (10–20 mm of potential size). Besides, predatory invertebrates may increase in fish absence. In conclusion, our study shows that the incorporation of the trait-based approach in diet studies is a promising avenue to improve our mechanistic understanding of predator–prey interactions and to help predict the ecological outcomes of predator invasions and extinctions

Monografies del Montseny - 37

Antoni Pladevall Font va fer possible el naixement de la col.lecció completa de les Monografies del Montseny, n’ha estat el director durant molts anys, ha publicat més de seixanta treballs d’investigació històrica, i ha estat el mestre que ha mostrat el camí a seguir en la tasca d’aprofundiment de la història del Montseny i el seu entorn més proper. En el pròleg del volum 37 de les Monografies del Montseny es glosa la figura d’Antoni Pladevall Font, qui l’any 1966 inicià la col·laboració en el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments Històrics a la Diputació de Barcelona; dos anys més tard, passà a exercir com a professor d’història medieval a la Facultat de Teologia de Barcelona. Obtingué el títol d’Arxiver Municipal de Vic l’any 1979, mentre treballa a la Diputació, i al 1981començà a treballar en el Departament de Cultura de la Generalitat fins a la seva jubilació l’any 1999. L’aleshores conseller de Cultura de la Generalitat Max Cahner li va encarregar d’organitzar el Servei de Conservació i Restauració de Monuments Arquitectònics on se li va assignar la secció d’inventari i la de cap de servei en funcions. Dos anys després hi va exercir com a director general del Patrimoni Arquitectònic. En aquesta etapa va col·laborar amb la Fundació i Editorial de la Gran Enciclopèdia Catalana, en la qual va exercir la direcció d’obres tan importants com la “Catalunya Romànica” i “L’Art Gòtic de Catalunya”, i va assessorar la “Gran Geografia Comarcal de Catalunya”.Objectius de Desenvolupament Sostenible::11 - Ciutats i Comunitats SosteniblesObjectius de Desenvolupament Sostenible::4 - Educació de QualitatPostprint (published version

Efectes d'un incendi forestal en una riera mediterrània (Sant Llorenç del Munt, 2003)

Es realitza l'estudi dels efectes d'un incendi forestal sobre la fisicoquímica, l'hàbitat i les comunitats biològiques d'una riera mediterrània, riera de Gallifa, i la seva comparació amb una riera semblant sense cremar, riera de Mura, durant cinc anys després del foc. Es disposava de cinc anys de dades fisicoquímiques i biològiques (macroinvertebrats i diatomees) anteriors a la perturbació. Es va planificar un mostreig mensual durant dos anys i es van afegir tres anys de dades disponibles de la xarxa Ecostrimed (www.diba.es/parcsn/qualitatrius). L'incendi forestal del 84% de la conca de Gallifa i les pluges posteriors van deteriorar la qualitat fisicoquímica de l'aigua, van homogeneïtzar l'hàbitat fluvial i van eliminar la comunitat de macroinvertebrats aquàtics de la riera. Després d'un breu període d'anòxia, les pluges van arrossegar riu avall gran part de la matèria orgànica, sals, nutrients i sediments fins acumulats que provenien de la conca cremada. Els traçadors d'aromaticitat com l'a300 i el quocient f450:f500 van ser útils per indicar de forma ràpida la deteriorització sobtada de la qualitat de l'aigua després de l'incendi. Durant el primer any van continuar entrant a la riera sòlids en suspensió, nitrats, sulfats i compostos aromàtics (HAP entre d'altres) associats amb les pluges. Tanmateix en només 250 dies es va recuperar l'heterogeneïtat de l'hàbitat i el bosc de ribera es va revegetar. Dos anys després de l'incendi, la fisicoquímica estava més influenciada per les condicions de sequera que per l'efecte de l'incendi, encara que es continuava detectant una entrada inusual de sals i compostos aromàtics que modificaven les propietats òptiques de l'aigua. En contra de l'esperat, els tractaments de l'experiment d'incubació que contenien material cremat van conferir menys canvis a l'aigua que els tractaments sense cremar. De forma que previsiblement l'impacte més important del foc sigui l'increment de la taxa d'entrada de materials de tot tipus (orgànics, inorgànics, calcinats, etc.) a causa de l'erosió. La qualitat de l'aigua mesurada mitjançant els indicadors biològics es va recuperar en menys d'un any. La sensibilitat inicial de la comunitat de diatomees a la pertorbació va ser més baixa que la de macroinvertebrats, però després de detectar-la, les diatomees van tornar a indicar la millor categoria de qualitat de l'aigua en només sis mesos mentre que els macroinvertebrats van trigar-ne nou.La recolonització de macroinvertebrats de totes les estratègies tròfiques es va assolir en els primers 100 dies després del foc, i en el segon any ja no es van observar diferències entre la riera pertorbada i la riera control per cap estratègia tròfica. Els recol·lectors es van associar amb les condicions del primer any i els filtradors amb les del segon. Les dominàncies inicials elevades dels primers mesos de la successió secundària es van relacionar amb les famílies de macroinvertebrats més resilients i més persistents (pioneres) caracteritzades per una elevada capacitat de dispersió. En el primer any, tot i l'elevat recanvi de famílies per part de les resilients menys persistents i les resilients no persistents, la riquesa taxonòmica de la riera de Gallifa es va recuperar respecte els valors de referència a causa de la colonització de les famílies resilients i persistents i de les famílies temporalment afavorides.L'estructura de la comunitat de macroinvertebrats no es va reestablir fins el quart any quan van detectar-se les famílies poc resilients i van disminuir les famílies temporalment afavorides. La celeritat en la recuperació de la comunitat de macroinvertebrats d'aquesta riera mediterrània es pot atribuir tant al ràpid restabliment de les condicions ambientals com a l'adaptació d'aquests organismes a als períodes estacionals i seqüencials d'avingudes i sequeres (pertorbacions naturals) a que estan sotmesos al llarg de l'any

Amphibian Population Management in Southern Europe to contain and Eliminate a local outbreak of Batrachochytrium Salamandrivorans (BSAL)

Presentation given at the XX European Congress of Herpetology, held in Milan (Italy), on 2-6th September 2019.We report an outbreak of Bsal in a wild amphibian population of southern Europe. The infection was detected in March 2018, in a small reservoir inside a natural protected area of Catalonia (northeastern Spain), resulting in high mortality of Triturus marmoratus. Analyses of the amphibian population detected Bsal, B. dendrobatidis (Bd) and Ranavirus. The early detection of the chytrid infection facilitated a quick intervention to try to eradicate the outbreak by isolating the infected area (“ground zero”), managing the affected amphibian population and monitoring the surrounding populations within the same valley. The infected area was fenced to prevent the access. The stream that fed the reservoir was diverted and a central pond was modified as an amphibians trap to remove as much animals from the population as possible. The traps and ground zero were checked twice a week and all amphibians were preserved and tested for emergent diseases. Temperature data loggers were placed for long-term monitoring. A strict biosecurity protocol has been in place and the workers involved have been fully trained. 1,323 individuals of 10 amphibian species were captured in 2018 and, in autumn-winter 2018-19, all sampled individuals tested negative. In spring 2019, new cases of Bsal infection were detected, affecting T. marmoratus and Salamandra salamandra. The infection has not extended beyond ground zero. Interestingly, Bd has not been detected since autumn 2018. This finding demonstrates that even quick and rigorous action is not sufficient to eradicate Bsal from natural populations and stresses the need for long-term disease management.Peer reviewe

Time trends in the levels and patterns of polycyclic aromatic hydrocarbons (PAHs) in pine bark, litter, and soil after a forest fire

Forest fires are known as an important natural source of polycyclic aromatic hydrocarbons (PAHs), but time trends of PAH levels and patterns in various environmental compartments after forest fires have not been thoroughly studied yet. In this study, 16 US-EPA priority PAHs were analyzed for pine bark, litter, and soil samples collected one, three, five, and seven months after a forest fire in Pohang, South Korea. At the first sampling event, the highest levels of ???16 PAHs were measured for the three types of samples (pine bark: 5920 ng/g, litter: 1540 ng/g, and soil: 133 ng/g). Thereafter, there were apparent decreasing trends in PAH levels; the control samples showed the lowest levels (pine bark: 124 ng/g, litter: 75 ng/g, and soil: 26 ng/g). The levels of PAHs in the litter and soil samples normalized by organic carbon (OC) fractions also showed decreasing trends, indicating a direct influence of the forest fire. Among the 16 target PAHs, naphthalene was a dominant compound for all types of samples. Light PAHs with 2-4 rings significantly contributed to the total concentration, and their contribution decreased in the course of time. Runoff by heavy precipitation, evaporation, and degradation of PAHs in the summer were probably the main reasons for the observed time trends. The results of principal component analysis (PCA) and diagnostic ratio also supported that the forest fire was indeed an important source of PAHs in the study area.close1

Levels and patterns of polycyclic aromatic hydrocarbons (PAHs) in soils after forest fires in South Korea

Introduction To investigate the influence of biomass burning on the levels of polycyclic aromatic hydrocarbons (PAHs) in soils, temporal trends and profiles of 16 US Environmental Protection Agency priority PAHs were studied in soil and ash samples collected 1, 5, and 9 months after forest fires in South Korea. Results and discussion The levels of PAHs in the burnt soils 1 month after the forest fires (mean, 1,200 ng/g dry weight) were comparable with those of contaminated urban soils. However, 5 and 9 months after the forest fires, these levels decreased considerably to those of general forest soils (206 and 302 ng/g, respectively). The burnt soils and ash were characterized by higher levels of light PAHs with two to four rings, reflecting direct emissions from biomass burning. Five and 9 months after the forest fires, the presence of naphthalene decreased considerably, which indicates that light PAHs were rapidly volatilized or degraded from the burnt soils. Conclusion The temporal trend and pattern of PAHs clearly suggests that soils in the forest-fire region can be contaminated by PAHs directly emitted from biomass burning. However, the fire-affected soils can return to the pre-fire conditions over time through the washout and wind dissipation of the ash with high content of PAHs as well as vaporization or degradation of light PAHs.close4