Dolor lumbar: ¿cuál es el abordaje recomendado?

Dolor lumbar; Atenció primària; Activitat física; Antiinflamatoris no esteroidalsDolor lumbar; Atención primaria; Actividad física; Antiinflamatorios no esteroideosLow back pain; Primary care; Physical activity; Non-steroidal anti-inflammatory drugsEl dolor lumbar és una patologia molt freqüent en el nostre medi que requereix una gran quantitat de recursos. L’exercici físic és l’eina que ha demostrat millors resultats i, per tant, és el pilar al voltant del qual s’ha d’optimitzar l’abordatge del problema de salut, sempre des d’una perspectiva multidisciplinària entre diferents professionals sanitaris. La teràpia cognitivoconductual i la rehabilitació multidisciplinària també es poden considerar, juntament amb l’exercici, en el dolor lumbar crònic quan la resposta a l’exercici és inadequada. Amb un efecte de lleu a moderat, els antiinflamatoris no esteroidals són els medicaments recomanats per al tractament del dolor lumbar agut i crònic quan no s’ha respost al tractament no farmacològic. En els pacients que no els poden prendre, el paracetamol o el metamizole podrien ser una alternativa. Els opioides febles i els relaxants musculars d’acció central queden reservats per a casos molt seleccionats en dolor lumbar agut. Cal que els tractaments siguin amb la dosi mínima útil i durant el menor temps possible. Els opioides forts, les benzodiazepines, els corticoesteroides sistèmics, els antidepressius, els antiepilèptics, els AINE tòpics i la lidocaïna tòpica no han demostrat un benefici clínicament rellevant en el dolor lumbar i no se’n recomana l’ús. En alguns casos concrets, refractaris al tractament multidisciplinari, es poden plantejar tractaments invasius/ quirúrgics.El dolor lumbar es una patología muy frecuente en nuestro entorno, que requiere una gran cantidad de recursos. El ejercicio físico es la herramienta que ha mostrado mejores resultados y por tanto, es el pilar sobre el cual se debe optimizar el abordaje de este problema de salud, siempre desde una perspectiva multidisciplinar entre diferentes profesionales sanitarios. La terapia cognitivo conductual y la rehabilitación multidisciplinar también se pueden valorar, junto con el ejercicio en el dolor lumbar crónico, cuando la respuesta al ejercicio es inadecuada. Con un efecto de pequeño a moderado, los antiinflamatorios no esteroideos son los medicamentos recomendados para el tratamiento del dolor lumbar agudo y crónico cuando ha fracasado al tratamiento no farmacológico. En los pacientes en los que no se consideran apropiados, el paracetamol o el metamizol podrían ser una alternativa. Los opioides débiles y los relajantes musculares de acción central quedan reservados para casos muy seleccionados en dolor lumbar agudo. Es necesario que el tratamiento farmacológico se administre con la dosis mínima útil y durante el menor tiempo posible. Los opioides fuertes, las benzodiacepinas, los corticosteroides sistémicos, los antidepresivos, los antiepilépticos, los AINE tópicos y la lidocaína tópica no han demostrado un beneficio clínicamente relevante en el dolor lumbar y no se recomienda su uso. En algunos casos concretos, refractarios al tratamiento multidisciplinar, se podrían plantear tratamientos invasivos/quirúrgicos

Ritmo auricular bajo

Presentamos el hallazgo casual de una alteración electrocardiográfica compatible con ritmo auricular bajo en un reconocimiento médico para la aptitud deportiva de un paciente varón de 9 años. El ritmo auricular bajo es un ritmo ectópico que se puede encontrar en pacientes en edad pediátrica o deportistas. Se considera una variante de la normalidad pero debe realizarse un buen diagnóstico diferencial de patologías potencialmente graves

Ritme auricular baix

Presentem la troballa casual d’una alteració electrocardiogràfica compatible amb ritme auricular baix en un reconeixement mèdic de l’aptitud esportiva d’un pacient home de 9 anys. El ritme auricular baix és un ritme ectòpic que es pot trobar en pacients d’edat pediàtrica o esportistes. Es considera una variant de la normalitat però cal fer un bon diagnòstic diferencial de patologies potencialment greus

Non-valvular atrial fibrillation in CKD : role of vitamin K antagonists and direct oral anticoagulants. A narrative review

Atrial fibrillation (AF) is the most common arrhythmia in chronic kidney disease (CKD), with a close bidirectional relationship between the two entities. The presence of CKD in AF increases the risk of thromboembolic events, mortality and bleeding. Vitamin K antagonists (VKA) have been the mainstay of treatment for the prevention of thromboembolic events in AF until recently, with confirmed benefits in AF patients with stage 3 CKD. However, the risk-benefit profile of VKA in patients with AF and stages 4-5 CKD is controversial due to the lack of evidence from randomized controlled trials. Treatment with VKA in CKD patients has been associated with conditions such as poorer anticoagulation quality, increased risk of bleeding, faster progression of vascular/valvular calcification and higher risk of calciphylaxis. Direct oral anticoagulants (DOACs) have shown equal or greater efficacy in stroke/systemic embolism prevention, and a better safety profile than VKA in post-hoc analysis of the pivotal randomized controlled trials in patients with non-valvular AF and stage 3 CKD, yet evidence of its risk-benefit profile in more advanced stages of CKD is scarce. Observational studies associate DOACs with a good safety/effectiveness profile compared to VKA in non-dialysis CKD patients. Further, DOACs have been associated with a lower risk of acute kidney injury and CKD development/progression than VKA. This narrative review summarizes the evidence of the efficacy and safety of warfarin and DOACs in patients with AF at different CKD stages, as well as their effects on renal function, vascular/valvular calcification and bone health

Cardiopulmonary resuscitation skill maintenance for primary care staff: brief training sessions with feedback

Objetivo. Los dispositivos de retroalimentación en sesiones breves facilitan el aprendizaje en reanimación cardiopulmonar (RCP), pero nunca se han probado para formación en atención primaria (AP). El objetivo fue determinar si estas sesiones mejoran las habilidades de RCP en formación continuada en profesionales de AP. Método. Estudio prospectivo aleatorizado con 2 grupos de intervención (G1 y G2) y 1 grupo control (G3) en función de las personas que recibían la retroalimentación: G1: instructor y alumno, G2: solamente instructor, G3: ni instructor ni alumno. Todos recibieron 10 minutos de formación teórica común y 6 minutos de formación práctica según grupo, utilizando maniquí Annie QCPR® (Laerdal) conectado al programa de retroalimentación Skillreporter® (Laerdal). Se midieron los resultados, antes y después de la instrucción y a los 6 meses. La variable de resultado principal fue la puntuación total RCP y las variables secundarias fueron 6 relacionadas con compresión y 5 con ventilación. Resultados. La variable de resultado principal mejoró en ambos grupos (G1 y G2) respecto al control (G3). La mayoría de las variables secundarias mejoraron después de la formación. Los grupos de intervención fueron superiores al de control en la puntuación en compresión (G1: p = 0,012), la profundidad media compresiones (G1: p = 0,001, y G2: p = 0,022), el número compresiones con profundidad adecuada (G1: p = 0,026 y G2: p = 0,019) y el número ventilaciones con volumen adecuado (G1: p = 0,033). No hubo diferencias entre grupos intervención en ninguna variable. A los 6 meses, los valores de todas las variables fueron ligeramente superiores a los basales, sin diferencias entre grupos. Conclusiones. Las sesiones breves con retroalimentación son útiles para formación en RCP en AP, pero su validez no es duradera

Cultura i desigualtat a Barcelona : indicadors i reflexions per al debat i la recerca sobre la participació cultural

Es tracta d'un grup obert al qual us convidem a participar. Si us interessa formar-ne part (o rebre informació sobre el que fem) us animem a escriure a [email protected] que en l'agenda de les polítiques culturals, la preocupació per la desigualtat ha d'ocupar un lloc central. La promoció de l'equitat en l'àmbit cultural hauria de formar part del nucli de l'acció pública, molt especialment a les ciutats. Amb la voluntat de fer-ho possible, proposem aquest document com a punt de referència en l'acció-reflexió sobre les desigualtats en l'àmbit cultural i el seu abordatge des de les polítiques públiques. Es tracta d'un document obert al debat i a les aportacions, dividit en cinc apartats: 1) Una definició operativa del que entenem en aquest document per activitat cultural. 2) La identificació dels factors condicionants de les desigualtats en aquest àmbit. 3) La presentació d'algunes dades clau per a la ciutat de Barcelona. 4) Una proposta del que anomenem "actius culturals". 5) El resum del debat desenvolupat sobre aquest tema a la darrera Escola d'Estiu de l'IGOP (juny de 2018)

Anales del III Congreso Internacional de Vivienda y Ciudad "Debate en torno a la nueva agenda urbana"

Acta de congresoEl III Congreso Internacional de Vivienda y Ciudad “Debates en torno a la NUEVa Agenda Urbana”, ha sido una apuesta de alto compromiso por acercar los debates centrales y urgentes que tensionan el pleno ejercicio del derecho a la ciudad. Para ello las instituciones organizadoras (INVIHAB –Instituto de Investigación de Vivienda y Hábitat y MGyDH-Maestría en Gestión y Desarrollo Habitacional-1), hemos convidado un espacio que se concretó con potencia en un debate transdisciplinario. Convocó a intelectuales de prestigio internacional, investigadores, académicos y gestores estatales, y en una metodología de innovación articuló las voces académicas con las de las organizaciones sociales y/o barriales en el Foro de las Organizaciones Sociales que tuvo su espacio propio para dar voz a quienes están trabajando en los desafíos para garantizar los derechos a la vivienda y los bienes urbanos en nuestras ciudades del Siglo XXI

Pasados y presente. Estudios para el profesor Ricardo García Cárcel

Ricardo García Cárcel (Requena, 1948) estudió Historia en Valencia bajo el magisterio de Joan Reglà, con quien formó parte del primer profesorado de historia moderna en la Universidad Autónoma de Barcelona. En esta universidad, desde hace prácticamente cincuenta años, ha desarrollado una extraordinaria labor docente y de investigación marcada por un sagaz instinto histórico, que le ha convertido en pionero de casi todo lo que ha estudiado: las Germanías, la historia de la Cataluña moderna, la Inquisición, las culturas del Siglo de Oro, la Leyenda Negra, Felipe II, Felipe V, Austrias y Borbones, la guerra de la Independencia, la historia cultural, los mitos de la historia de España... Muy pocos tienen su capacidad para reflexionar, ordenar, analizar, conceptualizar y proponer una visión amplia y llena de matices sobre el pasado y las interpretaciones historiográficas. A su laboriosidad inimitable se añade una dedicación sin límites en el asesoramiento de alumnos e investigadores e impulsando revistas, dosieres, seminarios o publicaciones colectivas. Una mínima correspondencia a su generosidad lo constituye este volumen a manera de ineludible agradecimiento

Epidemiologia lesional en l'hoquei patins

La present tesi doctoral estudia les lesions en esportistes d’elit d’hoquei patins, a partir d’una revisió sistemàtica de la bibliografia científica existent i estudis observacionals sobre les mostres de jugadors i jugadores més grans analitzades fins al moment. A diferència d’altres esports, on l’estudi de les lesions ha esdevingut un procés clau per treballar en la seva prevenció, en l’hoquei patins hi ha una manca d’investigacions d’aquest tipus. La tesi s’ha basat en 4 estudis que s’han acabat traduint en publicacions científiques. El primer estudi consisteix en una revisió sistemàtica seguint la metodologia PRISMA per avaluar la bibliografia existent sobre lesions en esportistes d’hoquei patins. Els resultats obtinguts van mostrar poca bibliografia disponible, amb estudis amb mostres petites i metodologies heterogènies. El segon i el tercer estudis es van realitzar en esportistes de les màximes competicions espanyoles d’hoquei patins durant una temporada completa i el quart estudi es va realitzar en seleccions nacionals de 3 països durant la consecució d’un Campionat del Món. Cal destacar que aquests estudis són els primers en incloure esportistes femenines d’elit de hoquei patins i els primers en diferenciar les lesions per posició de joc . Les lesions musculotendinoses han estat les més freqüents en els campionats nacionals espanyols amb una proporció d’incidència de 32,8 lesions/100 esportistes/temporada (IC 95% 25,2 - 42,5) i 24,2 (IC 95% 19,1-29,1), les temporades 2019/20 i 2020/21 respectivament. La regió de la cuixa, principalment als músculs adductors, ha sigut la zona més freqüentment lesionada. Aquesta troballa és especialment rellevant en comparació amb altres esports, on no es descriu tanta lesionabilitat a la musculatura adductora. Això es pot explicar per la biomecànica específica de l’hoquei patins i ha de permetre posar el focus en la prevenció d’aquest tipus de lesions. Les lesions traumàtiques també han sigut freqüents, especialment en el Campionat del Món, on els traumatismes a la regió craniofacial van ser les lesions més freqüentment descrites. Els traumatismes craniofacials han demostrat ser una causa freqüent de lesions i les seves conseqüències han estat motiu de debat en les categories inferiors de l’hoquei, on s’ha proposat la obligatorietat del casc protector. Vistos els resultats obtinguts caldria valorar l’aplicabilitat d’aquesta eina preventiva en els esportistes d’elit. Les esportistes femenines han presentat patrons lesionals lleument diferents als esportistes masculins, tot i que tan les mesures absolutes com relatives de les proporcions d’incidència no semblen indicar que siguin significatives a nivell estadístic. Pel que fa a la posició de joc, s’ha comprovat que la proporció incidència lesional és superior en jugadors de pista que en porters, desmentint el mite que la posició de porter és la més perillosa de l’hoquei patins. Els resultats de la present tesi aporten primeres evidències que l’hoquei patins té uns patrons lesionals específics i diferencials d’altres esports. Aquest resultats permeten focalitzar estratègies preventives dirigides a jugadors d’elit per posició, categoria i gènere amb l’objectiu de minimitzar les lesions i optimitzar el rendiment esportiu.This thesis is aims to study the injuries in rink hockey elite players, for that we conducted a systematic review of available scientific literature and observational studies including the biggest samples analyzed up until the current era. In contrast with other sports, where injury surveillance has become a key element in prevention, rink hockey lacks this kind of investigation. The thesis is based in four studies that became scientific publications. The first study consists in a systematic review, following the PRISMA methodology, that evaluated the existing bibliography about rink hockey injuries. This review showed a lack of available studies, only finding studies including small samples and heterogenic methodologies. The second and third studies were conducted in the Spanish national league during a whole season and the fourth study analyzed three national teams during a World Cup Championship. It must be highlighted that these studies are the first ones to include female elite rink hockey athletes and the first ones to analyze injuries according to the playing position. Muscle and tendon injuries were the most frequently reported in Spanish national competitions, with an incidence proportion of 32.8/100 athletes/season (IC 95 25.2-42.5) and 24.2 (IC 95% 19.1-29.1) during seasons 2019/20 and 2020/21, respectively. The thigh area, specifically the adductor muscles, was the most frequently injured. This finding can be explained by the specific biomechanics of rink hockey, an should set a starting point for injury prevention programs. Traumatic injuries have also been frequently reported, especially during the World Cup Championship, were the craniofacial injuries were the most frequently described. Craniofacial injuries have proven to be a frequent cause of lesion and their consequences have been debated in young athletes' categories of rink hockey, where the use of a helmet has been proposed as a mandatory measure. Following the studies’ results, this preventive tool should also be considered in elite athletes. Female athletes have presented slightly different injury patterns when compared with male athletes, however neither absolute or relative incidence proportions seem to indicate statistic significance. Regarding the playing position, it has been proven that injury incidence proportion is higher in field players than in goalkeepers, refuting the myth that the goalkeeper position is the most dangerous in rink hockey. This thesis provides first evidence that rink hockey has a specific injury pattern, different from other sports. These results allow to put the focus on preventive strategies in elite rink hockey players according to their playing position, category and gender, with the final goal of reducing injuries and improve athletes’ performance.Medicina i Ciències Biomèdique