¿Cómo explican los niños y adolescentes el cáncer avanzado o terminal de sus padres?.

Background: Communication between parents and children is a complex process, many factors interact: child’s development, family education style and cultural values. Objective of this study was get closer to the descriptions made by children about their parents advanced or terminal cancer.Methods: Exploratory qualitative study, with a sample of 74 children and adolescents, aged between 5 and 18 years, jointly with their parents having cancer and also with their healthy parents. Information received by children about the illness and his comprehension, where registered trough semi-structured interviews.Results: The amount and type of information explained from both parents to their children was conditioned by the dilemma of explaining or not the diagnosis of cancer. Adolescents received more information than children, without observing differences between sexes. The majority of children and adolescents descrived adaptively the disease from their parents, regardless of their age and sex, being adolescents who used more technical and medical definitions.Conclusions: Oncology teams should integrate the psychological care in a preventive, systematic and strictly specific way for all the parents with advanced or terminal cancer having children.Introducción: La comunicación entre padres e hijos es un proceso complejo, interactuando entre si diversos factores: desarrollo del niño, estilo educativo familiar y valores culturales. El objetivo del estudio fue aproximarse a las descripciones que los hijos hacen del cáncer avanzado o terminal de sus padres.Métodos: Estudio exploratorio cualitativo con muestra de 74 niños y adolescentes de edades entre 5 y 18 años, junto a sus progenitores enfermos y sus progenitores sanos. Mediante entrevista semiestructurada se registró la información que recibían los hijos de la enfermedad y su comprensión.Resultados: La cantidad y el tipo de información que explicaban ambos padres a sus hijos estaba condicionada por el dilema de contar o no el diagnóstico de cáncer. Los adolescentes recibían más información que los niños, sin diferencias entre sexos. La mayoría de niños y adolescentes daban explicaciones adaptativas, independientemente de su edad y sexo, siendo las definiciones de los adolescentes más técnicas y médicas.Conclusiones: Los equipos de Oncología deberían integrar de manera preventiva, sistemática y escrupulosamente específica la atención psicológica para todos los padres con cáncer avanzado o terminal y con hijos menores

Pronosticar con fechas ¿es la mejor manera de informar?

Pronosticar con fechas ¿es la mejor manera de informar

How do children and adolescents explain about advanced or terminal cancer from their parents?

Background: Communication between parents and children is a complex process, many factors interact: child’s development, family education style and cultural values. Objective of this study was get closer to the descriptions made by children about their parents advanced or terminal cancer.Methods: Exploratory qualitative study, with a sample of 74 children and adolescents, aged between 5 and 18 years, jointly with their parents having cancer and also with their healthy parents. Information received by children about the illness and his comprehension, where registered trough semi-structured interviews.Results: The amount and type of information explained from both parents to their children was conditioned by the dilemma of explaining or not the diagnosis of cancer. Adolescents received more information than children, without observing differences between sexes. The majority of children and adolescents descrived adaptively the disease from their parents, regardless of their age and sex, being adolescents who used more technical and medical definitions.Conclusions: Oncology teams should integrate the psychological care in a preventive, systematic and strictly specific way for all the parents with advanced or terminal cancer having children.</p

Els nens i adolescents davant el càncer avançat o terminal dels pares

El propòsit principal d'una tesi doctoral llegida al Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l'Educació de la UAB, va ser conèixer com afrontaven els fills el càncer avançat o terminal dels pares, i quines eren les condicions que podrien afavorir o dificultar aquest procés d'ajustament. Aquest estudi es va dur a terme a partir d'una mostra de setanta-quatre nens i adolescents de l'Institut Català d'Oncologia de Girona.El propósito principal de una tesis doctoral, leída en el Departamento de Psicología Básica, Evolutiva y de la Educación de la UAB, fue conocer cómo afrontaban los hijos el cáncer avanzado o terminal de los padres, y cuáles eran las condiciones que podrían favorecer o dificultar este proceso de ajuste. Este estudio se llevó a cabo a partir de una muestra de setenta y cuatro niños y adolescentes del Instituto Catalán de Oncología de Girona

Lessons learned from supplementing archaeological museum exhibitions with virtual reality

Archaeological excavations provide us with important clues about the past. Excavated artefacts represent an important connection to civilisations that no longer exist and help us understand some of their customs, traditions and common practices. With the help of academics and practitioners from various disciplines the results of archaeological excavations can be analysed and a body of knowledge about the corresponding society can be created and shared with members of the general public. Museums have traditionally served the purpose of communicating this knowledge and backing it up with the help of the excavated artefacts. Many museum visitors, however, find it difficult to develop a coherent understanding of the corresponding society only based on the artefacts and annotations showed in museums. Effective modern techniques that have high potential in helping museum visitors with better understanding of the past are 3D reconstruction and Virtual Reality. 3D reconstruction offers a cost effective way of recreating historical settlements in a computer-generated virtual environment, while Virtual Reality helps with immersing people into such environments and reaching a high degree of realism. With the help of these technologies it becomes possible to relive history, imagine yourself being a part of the reconstructed society and learn about its culture firsthand. The combination of 3D reconstruction and Virtual Reality \anton{represents} a very powerful learning tool, however this tool has been rarely used in a museum setting and its correct use has not been properly investigated. In this paper we present a study into using Virtual Reality in itinerant archaeological exhibitions. We discuss the lessons we have learned from developing an interactive Virtual Reality simulation of the Neolithic settlement of La Draga. These lessons feature our analysis of qualitative and quantitative feedback of museum visitors, as well as what we have learned from analysing their navigation and interaction patterns

On the relationship between subjective and objective measures of virtual reality experiences : a case study of a serious game

In this paper we present a Virtual Reality game related to Cultural Heritage. We contribute with an analysis of subjective measures taken from questionnaires filled by users after the VR experience, and objective measures taken from logs during the VR game. Specifically, we were interested on study data globally and in groups of user behaviour. Analysing data globally we see a high value of users’ subjective perceptions. Nevertheless, we found differences of subjective measures when splitting the Novice group. Specifically, the subjective perception of Strugglers is considerably lower than the rest of groups, and this difference is significant. Then, we propose strategies to provide a better experience to Strugglers. We also found correlations between objective and subjective data when they were analysed globally (i.e. without using groups), but these measures did not correlate when they were analysed using behaviour groups

Incidence of urinary incontinence after hip fracture surgery and associated risk factors: a prospective study

Background The contribution of the postoperative process to developing or worsening urinary incontinence (UI) after hip fracture surgery (HFS) remains unclear. We aimed to evaluate UI incidence and worsening among older patients undergoing HFS, and explore associated risk factors.Methods This prospective cohort study included patients >= 75 years admitted between October 2019 and October 2021 to the Traumatology Service of three hospitals in the Consorci Sanitari de Alt-Pened & egrave;s i Garraf (Barcelona, Spain) with hip fracture requiring surgical treatment. UI was assessed using the first two questions of the International Consultation on Incontinence Questionnaire - Short Form (ICIQ-SF) at baseline and at days 30 (+/- 3 days) and 90 (+/- 3 days) after HFS. Surgery-related data and post-surgical complications were recorded.Results A total of 248 patients with a mean (SD) age of 85.8 (6.78) years were included; 77.8% were female and 154 (62.1%) had UI at baseline. After HFS, 3.24% experienced urinary tract infections (UTIs), 3.64%, acute urinary retention (AUR), 8.57%, constipation, and 53.9%, prolonged catheterization (> 24 h). Fifty-eight patients without baseline UI developed UI at 30 days, resulting in a UI incidence of 61.7% (95% CI 51.1-71.54) between days 0 and 30. Of the 248 patients, 146 (59.1%) experienced worsening of UI. AUR and UTIs were identified as risk factors for UI development and worsening after HFS, respectively.Conclusion The incidence of UI in older patients after HFS is significant. Patient management protocols should consider AUR and UTIs to reduce or eliminate the incidence of UI in older patients undergoing HFS

Herramientas para la evaluación multidimensional de uso para médicos de cuidados paliativos: proyecto ICO-Tool Kit

Introducción: el paciente y su familia presentan una serie de necesidades físicas, emocionales, sociales y espirituales que requieren ser evaluadas. Estas necesidades han de quedar registradas ya que han de permitir la fijación de objetivos asistenciales, la revisión de los resultados y su reevaluación posterior. La evaluación de estas necesidades con instrumentos comunes facilita la transmisión de la información entre los distintos profesionales sanitarios implicados en el proceso de atención. Objetivo: consensuar distintos instrumentos para una evaluación multidimensional en el paciente oncológico avanzado que deberían incluirse en cualquier valoración médica de equipo de cuidados paliativos de la red asistencial del Institut Català d'Oncologia. Material y método: técnica de consenso entre los distintos participantes mediante grupo de discusión. Acuerdo interobservador en grupo de discusión basado en la valoración tanto de la bibliografía existente sobre los instrumentos analizados, como de la experiencia práctica diaria de los miembros de los equipos en su empleo. El equipo de trabajo estuvo formado por una muestra representativa de los 3 centros participantes y constituida por 5 médicos, 4 psico-oncólogos y 4 trabajadores sociales. Todos con experiencia en cuidados paliativos y dedicación completa. De los distintos instrumentos analizados, se empleó para su valoración tanto la bibliografía existente de los mismos, así como la experiencia práctica de los equipos con su empleo. Se obtenía una puntuación y un grado de acuerdo que sirvió para la elección de los instrumentos que se consideraban más útiles y formarían parte del kit de evaluación. Resultado y conclusiones: tras discusión y análisis de los resultados, se seleccionaron los instrumentos que se consideraron más adecuados para la evaluación. Se definió un conjunto de instrumentos para la evaluación de las 3 dimensiones exploradas: física (antecedentes, estado funcional, dependencia, listado de síntomas y supervivencia), emocional (síntomas emocionales, incluyendo espiritualidad y cuidados al final de la vida) y social mostrando el porcentaje de acuerdo alcanzado para cada una de ellas

Famílies botàniques de plantes medicinals

Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona. Ensenyament: Grau de Farmàcia, Assignatura: Botànica Farmacèutica, Curs: 2013-2014, Coordinadors: Joan Simon, Cèsar Blanché i Maria Bosch.Els materials que aquí es presenten són els recull de 175 treballs d’una família botànica d’interès medicinal realitzats de manera individual. Els treballs han estat realitzat per la totalitat dels estudiants dels grups M-2 i M-3 de l’assignatura Botànica Farmacèutica durant els mesos d’abril i maig del curs 2013-14. Tots els treballs s’han dut a terme a través de la plataforma de GoogleDocs i han estat tutoritzats pel professor de l’assignatura i revisats i finalment co-avaluats entre els propis estudiants. L’objectiu principal de l’activitat ha estat fomentar l’aprenentatge autònom i col·laboratiu en Botànica farmacèutica

Els nens i adolescents davant el càncer avançat o terminal dels pares

Els nens i adolescents durant l’etapa avançada o terminal de la malaltia oncològica d’un dels pares experimenten importants canvis en les seves rutines diàries, en els seus sentiments i en la percepció del seu entorn familiar. Tot i així, les reaccions d’ajustament de molts d’ells davant d’aquesta situació no comporta problemes psicològics importants, però si que hi hauria factors que poden afavorir o dificultar aquest procés d’ajustament. Els objectius d’aquesta tesi eren descriure la relació entre el càncer avançat o terminal d’un dels pares i l’augment de risc de dificultats psicosocials en els fills menors, i explorar factors que podrien actuar com a moderadors o mediadors de l’ajustament psicosocial dels fills a la malaltia oncològica avançada o terminal d’un dels pares en la nostra població. Es va estudiar una mostra prospectiva de 74 fills, d’edats compreses entre 5 i 18 anys (M = 11,2 anys, DE = 4,2), i els seus respectius pares, 48 pacients amb càncer avançat o terminal de l’Institut Català d’Oncologia de l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, junt a les seves parelles sanes i els tutors escolars. Encara que tots els nens i adolescents van mostrar d’alguna manera estar afectats per la malaltia, fins i tot aquells que aparentaven total normalitat, la majoria no presentaven grans dificultats d’afrontament, i entre un 10 i un 20% apuntaven situació de risc o problemes amb significació clínica o adaptativa, amb un percentatge major d’adolescents que de nens amb problemàtica de tipus adaptatiu. La cohesió familiar, predominava en la majoria de famílies fins el final de la malaltia, i facilitava l’ajustament dels seus membres. Els nens més petits semblaven funcionar d’una manera més independent dels aspectes psicosocials i del funcionament familiar mentre que els adolescents depenien més de l’entorn i de la cohesió familiar. Les mares eren les principals comunicadores de la situació mèdica del progenitor malalt, fossin o no elles les malaltes, i aconseguien una millor expressió emocional amb els fills que els pares. Tot i que poques famílies mantenien un procés obert de comunicació sobre la malaltia, si que l’objectiu era trobar la comunicació òptima amb el fill, fent un balanç entre la voluntat d’informar i la de protegir. Els progenitors sans i tutors escolars coincidien més en la detecció dels aspectes disruptius dels nens i adolescents que en la valoració d’aspectes positius i adaptatius. La pregunta “com ho porta el/la vostre/a fill/a?” feta als pares descobriria la situació de benestar emocional i de conducta dels adolescents però no en els nens, i estaria relacionada significativament amb la classificació dicotòmica dels fills segons el tipus d’ajustament, per tant, podria ser una bona eina de triatge dins de l’entrevista clínica mèdica o psicològica dels equips d’oncologia. L’ajust escolar del fill era valorat per molts progenitors sans i tutors escolars com indicador d’habilitats adaptatives i benestar. Els fills de més edat i amb més nombre de germans es relacionaven amb mal ajustament. Finalment, l’edat del fill seria predictora del tipus de classificació (bon ajustament o mal ajustament), essent els fills grans els més probablement mal ajustats a la situació. L’afrontament dels progenitors a la situació seria segurament el principal factor mediador de l’ajustament dels seus fills durant la malaltia, essent molt probable que tota la família seguís el mateix model d’afrontament. La intervenció psicològica amb famílies de pares amb càncer i fills menors, hauria de ser una atenció preventiva, durant tota la malaltia, a través d’una intervenció dirigida i de suport, a totes les famílies, i en especial a aquelles amb indicadors de risc psicosocial o de vulnerabilitat emocional, o davant de l’aparició de simptomatologia clínica o adaptativa. La prevenció com a futur de la intervenció psicològica amb pares i mares amb càncer avançat o terminal s’iniciaria des del primer moment del diagnòstic, mantenint-se durant tota la malaltia i distribuint-se per tota la família, fins arribar de manera integrada i normalitzada als nens i adolescents.Children and adolescents during the advanced or terminal cancer of a parent experience major changes in their daily routines, their feelings and the perception of their home environment. Although, wrapping reactions from many of them facing this situation do not entail significant psychological problems, some factors might help or hinder this process. The main objectives of this thesis were to describe the relationship between advanced or terminal cancer from one parent and the increase of risk of psychosocial problems in children’s and adolescents, and explore what factors might act as moderators or mediators of children's psychosocial adjustment in advanced cancer or terminal illness of one of the parents in our population. We studied a prospective sample of 74 children, aged between 5 and 18 years (M = 11.2 years, SD = 4.2), and their respective parents, 48 patients with advanced or terminal cancer being treated at the Catalan Institute of Oncology of the University Hospital of Girona Doctor Josep Trueta, in conjunction with their healthy partners and tutors. Although all children and teenagers showed somehow being affected by the disease, even those who seemed to cope with it with complete normalcy, most of them didn’t show significant problems for dealing with the situation and between 10 and 20% targeted risk or clinical problems, with a higher percentage of adolescents rather than children with adaptive problems. Family cohesion, dominated in most families until the end of the disease, which helped all its members. The younger children seemed to operate more independently in home psychosocial aspects, whereas teens were more dependent on the environment and family cohesion. Mothers were the main communicators of the medical situation, whether they were the sick ones or not, as they had a better emotional expression with the children than their fathers. Although few families, maintained an open process of communication about the disease, the goal of most of them was to find the right communication with the children, and finding the suitable balance between informing and protecting their children. Health parents and tutors agreed more on finding disruptive factors among children than assessing the positive and adaptive factors. The question "How does your child cope with the situation?" asked to parents, will discover the situation of emotional well-being behaviour in adolescents but not in children, and it would be related positive and significantly with the classification of good or bad adjustment, therefore, it could be a good selection tool in the clinical, medical or psychological interview from the oncology teams. Older child’s and with higher number of brothers would be related to the bad adjustment. Finally, the age would be predictive of the type of classification (good adjustment or bad adjustment), being the older children more likely classified as bad adjusted to the situation. As key point, the type of coping from parents to the situation, would surely be the main mediator of the adjustment of their children during the illness, being very likely that all the family will make use of the same way of coping. Psychological intervention within families with children and parents suffering from cancer should be a preventive care, carrying out a targeted and supportive intervention to all the families, especially those with psychosocial or emotional vulnerability risk indicators face to advanced illness of one of the parents, or in front of clinical or adaptive symptoms. Prevention should be the future of psychological intervention with fathers and mothers with advanced or terminal cancer, starting from the beginning of the diagnosis, being kept during the disease and being distributed among the whole family till being integrated and normalised to children and adolescents