A multi-ion beam microanalysis approach for the characterization of plasma polymerized allylamine films

EPJ Applied Physics 56. 2 (2011): 24021 with kind permission of The European Physical Journal (EPJ)A full characterization of plasma polymerized biofunctional films requires the use of multi-analytical approaches to determine the chemical composition, topography and potential interaction mechanisms of such films with biomolecules and cells. In this work we aim at underlining the versatility of ion-based techniques to contribute to the chemical characterization of plasma polymerized surfaces. The simultaneous use of energy recoil detection (ERD) and Rutherford backscattering (RBS) spectroscopies with incident He ions is an example of this versatility. Performing sequential measurements and the use of correlating computing tools for ERD-RBS interpretation allows providing in-depth concentration profiles of light elements, including namely hydrogen. More accurate analysis of light elements in polymer films can be increased by looking for particular ions with resonant backscattering responses (i.e., non-Rutherford Scattering). In particular, proton beams of 1.765 MeV are used to increase the detection of C and N, and particular incidence and detector angles to diminish the Si substrate contribution. These analytical tools have been applied to allylamine films and multi-layers crosslinked in a capacitive plasma onto both Si and porous Si substratesWe acknowledge MICINN funding provided by Grant No. MAT2008-06858-C02-01 and grant from Fundación Domingo Martíne

Juguem amb la taula periòdica

L'aprenentatge de la taula periòdica, els seus elements i els seus símbols també es pot realitzar d'una manera divertida. A continuació es presenta una activitat que es pot proposar als alumnes d'ESO dins de la unitat corresponent a l'estudi de l'àtom i de la taula periòdic

Comparativa de los distintos sistemas de evaluación ambiental del edificio. Caso práctico en vivienda unifamiliar aislada, en Alicante

Uno de los grandes retos de la actualidad es la gestión eficiente de los recursos naturales en la actividad productiva, habiendo alcanzado tal relevancia que esta materia se encuentra regulada en la normativa nacional e internacional. Así, por ejemplo, en España, el CTE (Código Técnico de la Edificación) establece un límite máximo de consumo de energía primaria no renovable, lo que obliga a utilizar en nuestras instalaciones equipos de alta eficiencia energética (con calificaciones letras A y B) y sistemas constructivos que reduzcan las pérdidas energéticas, minimizando los puentes térmicos. Por su parte, la UE (Unión Europea) ha implementado un sistema indirecto para reducir las emisiones de CO2, puesto que ha establecido la obligación de obtener y exhibir el certificado de eficiencia energética del edificio para poder transmitir o alquilar el mismo. Este certificado es un gran avance, ya que muestra el consumo energético del edificio de una forma clara y sencilla de entender, a través de un sistema similar al de los electrodomésticos (calificaciones A, B, C, D, E, F, y G). Sin embargo, solo contempla uno de los aspectos ambientales de las edificaciones, sin tener en consideración otras cuestiones como la proximidad a servicios, el uso de recursos naturales, etc. Por otro lado, se encuentran los sistemas de certificación de sostenibilidad voluntarios como BREEAM, VERDE y el estándar Passivhaus (PH). Salvo este último, el resto tienen en consideración más aspectos que las normativas de obligado cumplimiento por lo que evalúan de una forma más completa el impacto ambiental de un edificio. No obstante, estos certificados requieren un coste añadido al ya indispensable para cumplir con las obligaciones legales. Resulta de gran interés, por lo tanto, estudiar los principales sistemas voluntarios, comparándolos con la normativa vigente obligatoria, analizando sus diferencias y los distintos requisitos exigidos por cada uno. Además, desde el punto de vista práctico, es fundamental conocer el coste real que conlleva obtener cada uno de estos sellos. Para ello se ha realizado un caso práctico en una vivienda unifamiliar aislada de obra nueva, analizando cada uno de los sistemas de evaluación, que se comparan constructiva y económicamente. De esta forma, se compara la calificación energética obtenida en el sistema estándar obligatorio para cada uno de los sellos, así como el coste que supondría su obtención. Todo ello con el objetivo de que el usuario final pueda identificar las mejoras en el sistema de calificación obligatorio y el coste de ejecución que supondría cada sello, así como los distintos niveles dentro del mismo, en comparación con el proyecto base realizado cumpliendo la normativa actual vigente

Problemáticas fiscales en la calificación y valoración de la relación socio-profesional y sociedad profesional

L’exercici col·lectiu de les activitats professionals és una realitat i una pràctica habitual que s’explica pels molts avantatges que ofereix als professionals que actuen com a persones físiques. Avantatges com ara l’especialització que possibilita el treball en equip i, com a resultat d’això, l’increment del coneixement i de la qualitat en el desenvolupament de l’activitat, fan que els professionals que opten per exercir la professió de forma col·lectiva siguin més competitius que els qui l’exerceixen de forma individual. Entre les diverses alternatives que s’ofereixen a l’hora d’optar per l’exercici col·lectiu de l’activitat professional, destaca el recurs a la forma jurídica societària. És per això que, en l’àmbit mercantil, s’ha establert una norma específica per regular aquest tipus de figures: la Llei 2/2007, de 15 de març, que les va definir com a “societats professionals”, amb l’objectiu de permetre que la pròpia societat professional, dotada de personalitat jurídica pròpia, pugui accedir a la col·legiació als col·legis professionals. Això representa un reconeixement clar de la licitud d’una realitat que ja existeix, com és el desenvolupament d’activitats professionals per mitjà de societats. Tanmateix, a efectes tributaris, aquesta realitat no està regulada degudament, atès que la normativa vigent presenta incoherències i no és concloent. Així, com a punt de partida, cal destacar que en l’àmbit tributari no hi ha una definició unitària del concepte d’“activitat professional” ni del concepte de “societat professional”. Concretament, d’acord amb la normativa vigent, les activitats professionals queden englobades dins el concepte d’“activitats econòmiques”, que al seu torn es defineixen a partir de conceptes jurídicament indeterminats. El concepte d’“activitat econòmica” en què predomina, com a tret caracteritzador, l’exercici independent de l’activitat, engloba també les activitats empresarials, sense que existeixi una delimitació conceptual clara entre aquestes últimes i les activitats professionals. De fet, l’únic tribut que fa alguna referència a les activitats professionals és l’impost sobre la renda de les persones físiques, la normativa del qual no conté cap definició concreta del concepte però se’n desprèn, per remissió, que les activitats professionals serien les incloses a la secció 2a de les tarifes de l’impost sobre activitats econòmiques. Tanmateix, aquesta remissió no resol de forma plenament satisfactòria la definició del concepte d’activitat professional, atès que presenta alguns matisos i algunes qüestions interpretatives dubtoses. Com a conseqüència de la indefinició tributària del concepte d’“activitat professional”, tampoc no es troba clarament definit a l’ordenament tributari el concepte de “societat professional”, i no és viable optar per extrapolar a l’àmbit tributari el concepte mercantil que es defineix a la Llei 2/2007, de 15 de març, perquè aquests dos ordenaments –el tributari i el mercantil– responen a lògiques diferents i el concepte de “societat professional” en l’àmbit tributari és necessàriament més ampli que en l’àmbit mercantil. A més de la dificultat de no disposar d’una definició de “societat professional” en l’àmbit tributari, hi ha la complexitat de les relacions que es poden establir entre el soci professional persona física i la societat professional, unes relacions que s’han de qualificar jurídicament i que reben diferents tractaments fiscals d’acord amb aquesta qualificació, els quals no estan exempts de polèmica. En aquest sentit, el problema principal és la qualificació de la retribució que perceben els socis professionals persones físiques per la prestació dels serveis professionals en les seves societats professionals. Aquest tipus de prestació de serveis per part dels socis és habitual tenint en compte que les societats professionals tenen una base clarament personalista, atès el caràcter d‘intuitu personae de l’activitat desenvolupada, enfront de les societats de capital, en què preval l’aportació de capital que fan els socis. Per això, el sistema que es tendeix a seguir per traslladar les rendes de la societat professional al soci professional persona física és la via del negoci jurídic, la via de la retribució pels serveis professionals prestats pels socis. I és que, si bé la distribució de dividends és una via fàcil per traslladar les rendes obtingudes per la societat professional al seu soci professional persona física, perquè no comporta cap problema de qualificació ni tampoc de valoració, amb la normativa vigent, l’efecte perniciós de la doble imposició provoca que sigui un sistema altament costós per al soci professional persona física. Per això, la tendència és optar per la via de la retribució, malgrat que sigui una via que genera conflictes constantment entre el contribuent i l’administració tributària, tant pel que fa a la qualificació com a la valoració. Concretament, la norma específica de qualificació dels rendiments percebuts per la prestació de serveis professionals per part del soci professional persona física en la seva societat està continguda al paràgraf tercer de l’article 27.1 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques, i s’hi va incorporar arran de la modificació introduïda per la Llei 26/2014, de 27 de novembre. Aquesta norma assenyala un nou requisit per a la qualificació dels rendiments de les activitats professionals en cas de prestació de serveis professionals per part del soci persona física a la societat: el règim d’inscripció a la seguretat social, concretament, la inclusió del soci professional prestador del servei professional en el règim especial de la seguretat social dels treballadors per compte propi o autònoms, o en una mutualitat de previsió social alternativa d’aquest règim especial. Davant d’aquest nou requisit, se susciten molts dubtes. I és que la norma esmentada té una redacció poc clara en remetre’s a la normativa de la seguretat social, concretament a supòsits regulats sota presumpcions que admeten una prova en sentit contrari. D’altra banda, el redactat de la norma no especifica ni aclareix si, en cas que no es produeixi la inclusió del soci professional en el règim especial de la seguretat social dels treballadors per compte propi o autònoms, això comporta automàticament que els rendiments que aquell percebi per la prestació dels seus serveis professionals s’hauran de qualificar com a rendiments del treball per exclusió, o no. A més, el paràgraf tercer de l’article 27.1 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, no encaixa fàcilment amb la normativa aplicable en matèria de subjecció a l’impost sobre el valor afegit de la prestació de serveis professionals per part del soci professional persona física, cosa que genera encara més confusió en aquest tema. A més de la problemàtica que presenta la norma continguda al paràgraf tercer de l’article 27.1 de la Llei 35/2006, és especialment complex determinar la valoració i el règim fiscal aplicable en la relació soci-societat quan el soci professional, a més de posseir una participació en el capital de la societat i de prestar serveis professionals per a la societat en la qual participa, també hi acompleix funcions d’administrador o de gerent, circumstància molt habitual en la pràctica. En aquests tipus de situacions, hi entren en joc d’altres ordenaments jurídics, a banda del fiscal, com el mercantil i el laboral, que incideixen també en la qualificació dels rendiments percebuts pels socis persones físiques per la prestació dels diferents tipus de serveis. També hi entra en joc la teoria del vincle, que malgrat no ser d’aplicació exclusiva en el cas de les societats professionals, adquireix una rellevància especial en aquests supòsits. D’altra banda, com ja hem apuntat, no només existeix un problema amb relació a la qualificació jurídica de la relació concreta soci-societat que convé analitzar en cada cas, sinó que també hi ha la problemàtica derivada de la valoració d’aquesta relació, atès que, en qualsevol cas, el vincle soci-societat constitueix una operació vinculada regulada a l’article 18.2, lletra a, de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’impost sobre societats, a la qual necessàriament s’ha d’aplicar un valor de mercat. Precisament amb relació a aquest punt, resulta molt difícil determinar el valor de mercat de l’operació vinculada que constitueix la prestació de serveis professionals per part d’un soci en la societat en la qual participa, perquè no hi ha dades comparables externes o internes que permetin establir un criteri de valoració vàlid d’acord amb els mètodes de valoració previstos a l’article 18.4 de la Llei 27/2014, i tampoc no són aplicables, a efectes pràctics, els acords previs de valoració en el cas de la prestació de serveis professionals per part del soci professional persona física en la seva societat professional. Davant d’aquest supòsit, el legislador tributari, en un intent de resoldre aquesta qüestió, regula a l’article 18.6 de la Llei 27/2014 una presumpció de valor de mercat del servei prestat pel soci professional, sempre que es compleixin una sèrie de requisits. Tanmateix, l’exigència d’aquests requisits difícils d‘interpretar i d’aplicar, entra contradicció amb la derogació del règim de transparència fiscal que abans s’aplicava en l’impost sobre societats a les societats professionals i que es va deixar d’aplicar perquè comportava molts greuges comparatius respecte del tractament fiscal conferit a d’altres societats no professionals. Malgrat això, davant la dificultat d’aplicar altres mètodes de valoració, el contribuent, per tal d’evitar riscos fiscals i complir amb la normativa de valor de mercat establerta pel règim de les operacions vinculades, es veu obligat a acatar els requisits establerts a l’article 18.6 de la Llei 27/2014, la qual cosa pot generar disfuncions en l’operativa de la societat professional que, en canvi, no es generarien en les societats amb activitats empresarials, situació que clarament atempta contra el principi de justícia tributària i de llibertat d’empresa. La problemàtica que comporta tant la qualificació com la valoració de la prestació de serveis professionals per part del soci professional persona física a la seva societat professional fan que, tant per al contribuent com per a l’administració tributària, l’aplicació de la normativa vigent resulti complexa. A això, junt amb el fet que tradicionalment les societats professionals han suscitat recels a l’administració tributària, perquè les considera una eina propícia per al frau fiscal, fa que se’n facin regularitzacions per la via de la simulació. Tanmateix, aquesta sistemàtica suposa desconèixer una realitat evident: l‘existència de la societat professional. El recurs a societats per al desenvolupament de les activitats professionals és una economia d’opció lícita i el fet que la societat sigui interposada (com ho són, de facto, totes les societats) no vol dir de cap manera que la societat professional hagi de ser considerada artificiosa. La regularització per simulació d’acord amb els paràmetres de l’administració tributària (concretament, les notes de 26 de març de 2009, i les notes 9/09 i 10/09, d’11 de maig de 2009) implica imputar les rendes percebudes per la societat professional com resultat de la prestació de serveis al soci professional persona física. Això suposa “ressuscitar”, exclusivament per a les societats professionals, el règim de transparència fiscal que es va derogar l’any 2002. Novament, amb aquesta pràctica es discrimina les societats que presten serveis professionals respecte de les societats amb activitat empresarial, a les quals no s’aplica l’aixecament del vel societari. Davant d’aquesta situació de gran inseguretat per al contribuent, els tribunals no sembla que aportin claredat sobre una qüestió tan controvertida. De fet, la contradicció entre els diferents pronunciaments judicials a l’hora de jutjar els supòsits de prestació de serveis professionals per part del soci professional persona física a la seva societat professional i determinar l’existència de simulació o no en aquesta operativa és una prova evident de la gran polèmica que suscita aquesta qüestió i de la divergència de criteris sobre el tractament fiscal que se li ha d’atorgar. Aquesta realitat, que es dóna constantment en la pràctica jurídica, és una conseqüència clara d’una legislació ineficient, que es continua basant en conceptes jurídics indeterminats i en indicis probatoris per regular una realitat existent i en plena expansió, com són les societats professionals, i que necessàriament haurà de ser objecte de revisió.El ejercicio colectivo de las actividades profesionales es una realidad y una práctica habitual que se explica a partir de las múltiples ventajas que ofrece a los profesionales personas físicas. Ventajas tales como la especialización que permite el trabajo en equipo, y consecuentemente el mayor conocimiento y calidad en el desarrollo de la actividad, favorece que los profesionales que optan por ejercer su profesión de forma colectiva sean más competitivos que aquellos que la ejercen de forma individual. Entre las distintas alternativas a la hora de optar por el ejercicio colectivo de la actividad profesional destaca el empleo de la forma jurídica societaria. No en vano, en el ámbito mercantil, se ha destinado una norma específica para regular este tipo de figuras: la Ley 2/2007, de 15 de marzo, que las definió como “sociedades profesionales”, y cuyo objetivo no es otro que el de permitir que la propia sociedad profesional, dotada de personalidad jurídica, pueda acceder a la colegiación en los Colegios Profesionales. Ello supone un claro reconocimiento de la licitud de una realidad ya existente, cual es el desarrollo de actividades profesionales a través de sociedades. Sin embargo, a efectos tributarios, esta realidad no se encuentra debidamente regulada, dado que la normativa vigente presenta incoherencias y no resulta concluyente. Así, como punto de partida, cabe destacar la inexistencia en el ámbito tributario de una definición unitaria del concepto “actividad profesional” así como del concepto “sociedad profesional”. Concretamente, de conformidad con la normativa vigente, las actividades profesionales quedan englobadas bajo el concepto de “actividades económicas”, que a su vez se define a partir de conceptos jurídicamente indeterminados. El concepto de “actividad económica” en el que predomina como rasgo caracterizador el ejercicio independiente de la actividad, engloba también a las actividades empresariales, sin que exista una delimitación conceptual precisa entre éstas últimas y las actividades profesionales. De hecho, el único tributo en el que se ha hecho alguna referencia a las actividades profesionales, ha sido el Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas, cuya normativa no contiene ninguna definición concreta del concepto pero de la que se desprende, por remisión, que las actividades profesionales serían aquellas incluidas en la Sección 2ª de las Tarifas del Impuesto sobre Actividades Económicas. Con todo, dicha remisión no resuelve de forma plenamente satisfactoria la definición del concepto de actividad profesional, pues presenta ciertos matices y dudosas cuestiones interpretativas. Como consecuencia de la indefinición tributaria del concepto “actividad profesional”, tampoco se encuentra claramente definido en el ordenamiento tributario el concepto de “sociedad profesional”, sin que sea viable optar por extrapolar al ámbito tributario el concepto mercantil definido en la Ley 2/2007, de 15 de marzo, y ello por cuanto que ambos ordenamientos, tributario y mercantil, responden a lógicas distintas, siendo necesariamente más amplio el concepto de “sociedad profesional” en el ámbito tributario que en el mercantil. A la dificultad de carecer de una definición de “sociedad profesional” en el ámbito tributario, se le añade la complejidad de las relaciones que pueden darse entre el socio profesional persona física y la sociedad profesional; relaciones que deben calificarse jurídicamente y que reciben distintos tratamientos fiscales en atención a dicha calificación, no exentos de polémica. En este sentido, la principal problemática radica en la calificación de la retribución percibida por los socios profesionales personas físicas por la prestación de servicios profesionales a sus sociedades profesionales. Este tipo de prestación de servicios por parte de los socios es habitual considerando que las sociedades profesionales tienen una base claramente personalista, dado el carácter intuito personae de la actividad desarrollada, frente a las sociedades de capital en las que prima la aportación de capital efectuada por los socios. De ahí que, el sistema que se tiende a emplear para trasladar rentas de la sociedad profesional al socio profesional persona física sea la vía del negocio jurídico; la vía de la retribución a los servicios profesionales prestados por los socios. Y es que, si bien la distribución de dividendos es una vía fácil para trasladar las rentas obtenidas por la sociedad profesional a su socio profesional persona física, por cuanto que no presenta problemáticas de calificación ni tampoco de valoración, con la normativa vigente, el pernicioso efecto de la doble imposición provoca que sea un sistema altamente costoso para el socio profesional persona física. Por ello la tendencia es optar por la vía de la retribución, y ello pese a ser una vía generadora de una constante fuente de conflicto entre el contribuyente y la Administración Tributaria, tanto a efectos de calificación como de valoración. Concretamente, la norma específica de calificación para los rendimientos percibidos por la prestación de servicios profesionales por parte del socio profesional persona física a su sociedad, se halla contenida en el tercer párrafo del artículo 27.1 de la Ley 35/2006, de 28 de noviembre, del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas, y fue incorporada a partir de la modificación introducida por la Ley 26/2014, de 27 de noviembre. Dicha norma, señala un nuevo requisito para la calificación de los rendimientos de las actividades profesionales en el caso de la prestación de servicios profesionales socio persona física – sociedad: el régimen de inscripción en la Seguridad Social. Y concretamente, la inclusión por parte del socio profesional prestador del servicio profesional, en el régimen especial de la Seguridad Social de los trabajadores por cuenta propia o autónomos, o en una mutualidad de previsión social que actúe como alternativa al citado régimen especial. Ante este nuevo requisito, son muchas las dudas que se suscitan. Y es que, la citada norma adolece de una falta de claridad en su redacción al remitirse a la normativa de la Seguridad Social, y concretamente, a supuestos regulados bajo presunciones que admiten prueba en contra. Por otra parte, el redactado de la norma no especifica ni aclara si en caso de no darse la inclusión en el régimen especial de la Seguridad Social de los trabajadores por cuenta propia o autónomos del socio profesional, ello supone automáticamente que los rendimientos percibidos por el mismo por la prestación de servicios profesionales deban calificarse como rendimientos del trabajo por exclusión o no. Por no mencionar que el párrafo tercero del artículo 27.1 de la Ley 35/2006, de 28 de noviembre, no halla fácil encaje con la normativa aplicable en cuanto a sujeción al Impuesto sobre el Valor Añadido de la prestación de servicios profesionales por parte del socio profesional persona física, generando, por tanto, más confusión al respecto. Adicionalmente a la problemática que presenta la norma contenida en el párrafo tercero del artículo 27.1 de la Ley 35/2006, resulta especialmente complejo determinar la valoración y el régimen fiscal aplicable en la relación socio-sociedad cuando el socio profesional, además de detentar una participación en el capital de la sociedad, y de prestar servicios profesionales para la sociedad en la que participa, también desempeña funciones actuando como administrador o como gerente de la misma, circunstancia, más que habitual en la práctica. Entran en juego en este tipo de situaciones, otros ordenamientos jurídicos al margen del fiscal, tales como el mercantil y el laboral, que inciden también en la calificación de los rendimientos percibidos por los socios persona física por la prestación de los distintos tipos de servicios. Asimismo, entra en juego la teoría del vínculo, que pese a no ser de aplicación exclusiva en el caso de las sociedades profesionales, cobra especial relevancia en estos supuestos. Por otra parte, tal como apuntábamos, no sólo existe un problema en cuanto a la calificación jurídica de la relación concreta socio-sociedad que debe analizarse en cada caso, sino que a ello se une la problemática que supone la valoración de dicha relación, por cuanto que, en cualquier caso, el vínculo socio-sociedad constituye una operación vinculada regulada en el artículo 18.2, letra a), de la Ley 27/2014, de 27 de noviembre, del Impuesto sobre Sociedades a la que necesariamente se debe aplicar un valor de mercado. Precisamente en relación a éste punto, conlleva una enorme dificultad determinar el valor de mercado de la operación vinculada que supone la prestación de servicios profesionales por parte de un socio a la sociedad en la que participa al no existir comparables externas o internas que permitan establecer un criterio de valoración válido según los métodos de valoración previstos en el artículo 18.4 de la Ley 27/2014, no resultando tampoco de aplicación, a efectos prácticos, los Acuerdos previos de Valoración al caso de la prestación de se

Factors cognitius relacionats amb el compliment d'higiene de mans. Impacte d'una campanya multimodal

La higiene de mans (HM) és la mesura preventiva més important per a la prevenció de la transmissió de les infeccions en l’entorn sanitari. No obstant això, tot i la relativa simplicitat del procediment, els estudis observacionals mostren que el compliment d’HM dels professionals de la salut és inferior al 40%. La dificultat per motivar els professionals a seguir les recomanacions respecte a l’HM i, per tant, obtenir un bon compliment suggereix que es tracta d’un comportament complex. El comportament humà és el resultat de múltiples influències com poden ser les característiques biològiques, l’entorn, l’educació i la cultura. La psicologia social intenta entendre aquestes característiques i factors individuals en el comportament. Per això, s’han desenvolupat diferents teories cognitives socials per definir la naturalesa i la relació entre els múltiples factors que afecten els diferents comportaments relacionats amb la salut. Aquestes teories identifiquen tres nivells de factors relacionats amb el comportament: 1) nivell individual o intrapersonal, 2) nivell interpersonal o d’interaccions entre els individus i 3) nivell comunitari

Hypophosphatemic rickects. Case Presentation

Rickects is a disturbance caused by a lack of vitamine D, calcium or phosphorus which leads to bone softening and weakening. Resistant rickects are a heterogeneous group of diseases so called because they show clinical and radigraphic characteristics which are typical of a deficency rickects, there is no response to tretament with vitamine D. Among these it is found Hypophosphatemic rickects which is a genetic disease and may present with various disorders. A case of a 3 year old girl referred to the genetic consultation due to short size and deformity in both legs. After questioning and physical examination a radiologic and blood chemestry study was performed resulting in the diagnosis of this disease. It is considered valuable to make a timely diagnosis which favours the follow up and treatment in a multidispline team, allowing, in addition, to provide genetic advisory to relatives. These are the reasons for this case presentation

Raquitismo hipofosfatémico. Presentación de un caso

El raquitismo es un trastorno causado por una falta de vitamina D, calcio o fósforo, que lleva a que se presente reblandecimiento y debilitamiento de los huesos. Los raquitismos resistentes son un conjunto heterogéneo de enfermedades denominadas así porque, aunque presentan clínica y radiografía típicas del raquitismo carencial, no responden al tratamiento convencional con vitamina D. Dentro de estos últimos se encuentra el raquitismo hipofosfatémico, enfermedad genética que puede expresarse con varios desórdenes. Se presenta el caso de una niña de tres años de edad que se remitió a consulta de genética clínica por baja talla y deformidad en ambas piernas. Después del interrogatorio y el examen físico, se realizó estudio radiológico y química sanguínea, con lo que se llegó al diagnóstico de esta enfermedad. Se considera valioso realizar diagnóstico oportuno que beneficie el seguimiento y tratamiento en equipo multidisciplinario, que permita, además, brindar un adecuado asesoramiento genético a los familiares, razones por las cuales se decidió la presentación del caso

IL-10 regulates adult neurogenesis by modulating ERK and STAT3 activity

The adult subventricular zone (SVZ) contains Nestin+ progenitors that differentiate mainly into neuroblasts. Our previous data showed that interleukin-10 (IL-10) regulates SVZ adult neurogenesis by up-regulating the expression of pro-neural genes and modulating cell cycle exit. Here we addressed the specific mechanism through which IL-10 carries out its signaling on SVZ progenitors. We found that,in vitro andin vivo, IL-10 targets Nestin+ progenitors and activates the phosphorylation of ERK and STAT3. The action of IL-10 on Nestin+ progenitors is reversed by treatment with a MEK/ERK inhibitor, thus restoring neurogenesis to normal levels. Silencing STAT3 expression by lentiviral vectors also impaired neurogenesis by blocking the effects of IL-10. Our findings unveil ERK and STAT3 as effectors of IL-10 in adult SVZ neurogenesis. © 2015, Frontiers Research Foundation. All rights reservedThis work was supported by Marató TV3, and Mapfre foundation to EP. EP was a researcher of the Ramón y Cajal program (MICINN Spain).Peer Reviewe