Mesurant els verbs de mesura: reflexions al voltant de les nocions de transitivitat i complement

Aquest article té com a objectiu proposar una anàlisi dels anomenats verbs de mesura. Aquesta classe de predicats està formada per un conjunt de verbs estatius que es construeixen acompanyats d'un complement que expressa quantitat (vg. LEVIN, 1993)

Maria Teresa Ynglès i Nogués, El Datiu en català: una aproximació des de la gramàtica cognitiva

Obra ressenyada: Maria Teresa YNGLÈS I NOGUÉS ; A cura de M. Teresa Espinal, Jaume Mateu, Teresa Cabré, Gemma Rigau. El Datiu en català: una aproximació des de la gramàtica cognitiva. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011.El títol del llibre de Maria Teresa Ynglès no reflecteix el veritable contingut del treball, que depassa l'anàlisi d'una construcció concreta en una llengua determinada. Si bé és cert que l'obra parteix de l'anàlisi del datiu en català des del marc teòric de la gramàtica cognitiva (GC), l'autora va més enllà d'aquesta construcció i estudia les estructures reflexives, mitjanes, pronominals, la jerarquia de persona, i el datiu llatí, l'espanyol i l'anglès, des d'una perspectiva comparativa

Tres casos de complementos no prototípicos: los complementos seleccionados de medida, manera y lugar

En este artículo analizo tres complementos que son de difícil clasificación en la gramática escolar: el complemento de manera, el complemento locativo y el complemento de medida o cantidad seleccionado por el predicado verbal. Teniendo en cuenta que, tradicionalmente, el aprendizaje de contenidos gramaticales en secundaria se basa fundamentalmente en el etiquetado de constituyentes a partir de un conjunto finito de posibles funciones gramaticales, estos complementos escapan a las tradicionales categorías disponibles. En concreto, estos complementos se clasifican generalmente como complementos circunstanciales a pesar de que sintácticamente tienen propiedades que los asemejan a los argumentos. En este artículo, defiendo que estos complementos son predicados que se combinan con verbos estativos semánticamente inespecíficos para formar una suerte de predicado complejo que permita la caracterización del sujeto

Location and locatum verbs revisited: Evidence from aspect and quantification

In this paper we claim that location and locatum verbs are grammatically different, contrary to some recent analyses (Mateu 2001; 2008; Harley 2005). While aspectual tests are known to distinguish both classes, we adduce new evidence from degree quantification tests pointing in the same direction. In particular, location verbs seem to be change-of-state verbs, and locatum verbs behave rather like degree achievements and unergative verbs of variable telicity. We claim that these differences must be accounted for in the syntactic representation of locative verbs. While location verbs involve an abstract bounded path, articulated through the combination of a Path preposition and a Place preposition, locatum verbs involve an abstract predicative preposition that allows for degree quantification of the root and contextually determined (a)telicity

A microparametric approach on goal of motion constructions : properties of adpositional systems in Romance and Germanic

This paper explores the idea that the properties of adpositional systems can suffice to explain the Talmian distinction between satellite and verb framed languages. Following the insight that morphological simple prepositions in Romance languages are only locative, I propose that the functional domain of the directional/path preposition is defective and, hence, has to be licensed via incorporation to the (motion) verb. Prepositional incorporation, understood as head movement, prevents manner incorporation, as a particular case of Kayne's (1994) condition on adjunction. The paper offers an account for Talmian lexicalization patterns from a non lexicalist perspective, reducing typological differences between languages to specific properties within the functional domain of lexical heads.Aquest article explora la idea que les propietats dels sistemes adpositionals poden ser suficients per a explicar la distinció de Talmy entre llengües de marc satèl·lit i de marc verbal. Seguint la idea que les preposicions morfològicament simples en llengües romàniques només són locatives, pro- poso que el domini funcional de la preposició direccional/de trajecte és defectiu i, doncs, ha de ser legitimat per incorporació al verb (de moviment). La incorporació de la preposició, entesa com a trasllat de nucli, impedeix la incorporació de manera, com a cas particular de la condició d'adjunció de Kayne's (1994). Aquest article ofereix una explicació dels patrons de lexicalització de Talmy des d'una perspectiva no lexicalista, i redueix les diferències tipològiques entre les llengües a propietats específiques dins el domini funcional dels nuclis lèxics

How children develop their ability to combine words : a network-based approach

A new way to study and represent early syntactic development is introduced that offers a promising avenue to improve on standard cumulative approaches to language learning. The analysis is inspired by complex network theory and explores an important issue in psycholinguistics: how children combine words syntactically. To this end, the article exploits the longitudinal data of multiple individual studies stored and publicly available in the CHILDES database. This analysis proves useful in two regards: in coincidence with previous approaches to syntactic development, it reveals a similar linear-nonlinear pattern of syntactic development (a combination of linear periods interrupted by abrupt transitions) in typical children regardless the language they are acquiring. It also provides a straightforward objective measure of syntactic impairment in atypically developing children. A striking difference between typical and atypical children lies in the connectivity of functional words, which suddenly become hubs but only in typical development. Our technique offers a formal measure of impairment with respect to typical syntactic development, which goes beyond the standard notion of retardation in development, for the Down syndrome condition

Maria Teresa Ynglès i Nogués, El Datiu en català: una aproximació des de la gramàtica cognitiva

Obra ressenyada: Maria Teresa YNGLÈS I NOGUÉS ; A cura de M. Teresa Espinal, Jaume Mateu, Teresa Cabré, Gemma Rigau. El Datiu en català: una aproximació des de la gramàtica cognitiva. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011.El títol del llibre de Maria Teresa Ynglès no reflecteix el veritable contingut del treball, que depassa l'anàlisi d'una construcció concreta en una llengua determinada. Si bé és cert que l'obra parteix de l'anàlisi del datiu en català des del marc teòric de la gramàtica cognitiva (GC), l'autora va més enllà d'aquesta construcció i estudia les estructures reflexives, mitjanes, pronominals, la jerarquia de persona, i el datiu llatí, l'espanyol i l'anglès, des d'una perspectiva comparativa

Lexicalization by phase: the role of prepositions in argument structure and its cross-linguistic variation

Aquesta tesi proposa una teoria que dóna compte de la variació interlingüística al nivell lèxic. La present proposta parteix d’una versió forta de la hipòtesi de Hale i Keyser, segons la qual els processos de lexicalització estan dirigits per principis sintàctics. Sostinc que la variació al nivell lèxic s’ha d’analitzar com la variació al nivell oracional, unificant la sintaxi-l(èxica) i la sintaxi-o(racional) per mitjà de la teoria de la ciclicitat basada en la noció de fase. La fase s’interpreta com l’estadi derivacional a què tenen accés les interfícies i com el domini de lexicalització. Des d’aquest punt de vista, la diferència en l’especificació dels trets-f dels nuclis funcionals determina què és una fase i què no ho és en una determinada llengua, de la qual cosa es deriva l’emergència de la variació lingüísticamalgrat la uniformitat de la sintaxi. A partir d’aquest marc teòric, proposo una solució unificada per tal de donar compte de la variació interlingüística de certs patrons de lexicalització, com ara l’expressió del trajecte, la manera i la possessió. La teoria que desenvolupo recolza en una teoria sintàctica de l’estructura argumental que pren en consideració el paper que tenen els elements no relacionals (és a dir, les arrels) en el model. Proposo que la sintaxi opera amb les posicions de les arrels que estan subespecificades en termes semàntics i fonològics i que estan definides com a nuclis que no projecten (és a dir, que no forneixen cap etiqueta), les quals per principis sintàctics generals només poden ocórrer al capdavall de l’estructura, la posició de primer ajuntament de cada (sub)derivació. També proposo que els nuclis de fase estableixen dominis de lexicalització que habiliten operacions morfològiques com ara la percolació de trets o la inserció de vocabulari com dues maneres diferents per interpretar fonològicament les representacions sintàctiques. Pel que fa als casos que estudio, en primer lloc m’ocupo de l’expressió del trajecte en les llengües romàniques i germàniques. Proposo una estructura simplificada del SP en què trets com ara els de fitació emergeixen de manera configuracional i no per mitjà d’una projecció funcional privativa. Així, argüeixo que el cas en el sistema d’adposicions és estructural i emergeix de la relació de concordança entre un SD i els trets-f d’una projecció funcional o nucli de fase, p. Sostinc que les expressions espacials en romànic són sempre locatives i que els trets-f dels nuclis de trajecte són defectius, de manera que els inhabilita per ser nuclis de fase i els situa en el domini de Sv. En segon lloc, tracto diversos casos d’elasticitat verbal que es poden observar en les llengües romàniques: l’existència d’objectes cognats, això és, els verbs intransitius de tipus inergatiu que seleccionen, en certes condicions especials, un complement directe; d’altra banda, es poden constatar certes construccions resultatives en romànic, en què un predicat secundari denota un canvi d’estat resultatiu. A fi d’explicar les construccions esmentades d’una manera unificada, proposo que en tots els casos hi participa una preposició de coincidència central que estableix una relació predicativa entre el complement i l’arrel verbal. En darrer lloc, estudio els verbs de mesura que es caracteritzen per tenir un complement, el sintagma de mesura, que o bé es comporta com un adjunt o bé com un argument. Proposo que això és degut a les propietats referencials d’aquest element quantificador. A més, hi afegeixo una altra propietat que mai no s’ha discutit abans: el comportament variable dels verbs de mesura respecte de la inacusativitat. Proposo que els verbs de mesura tinguin una estructura possessiva subjacent, que té com a nucli un predicat SER que selecciona una preposició de coincidència central, p. En les llengües romàniques el nucli de fase p no és defectiu i es pot incorporar a SER, de manera que la fase s’estén i transforma SER, una fase inacusativa i defectiva, en una fase transitiva i saturada, TENIR, que permet legitimar el cas acusatiu i fornir una posició per a l’argument extern.This dissertation proposes an account for cross-linguistic variation at the lexical level. The proposal stems from a strong version of Hale and Keyser’s hypothesis according to which lexicalization processes are syntactically driven. I claim that variation at the lexical level should be analyzed as variation at the sentential level, by means of the unification of the l(exical) and s(entential)-syntax through the theory of ciclycity provided by Phase Theory. The phase is interpreted as a point of access of the interfaces to the derivation and as the domain for lexicalization. From this perspective, the difference in the specification of f -features in functional heads determines what is a phase and what is not in a particular language, so that the emergence of variation is derived despite the uniformity of syntax. With that framework in mind, I propose a unified solution to the variation across languages of certain lexicalization patterns, namely, the expression of path, manner and possession. The theory I develop builds on a syntactic theory of argument structure that takes into account the role that non-relational elements, namely, roots, have in the model. I propose that syntax operates with root positions that are semantically and phonologically underspecified and that are defined as non-projecting heads, i.e., non-labeling heads, which by general syntactic principles can only be present at the bottom, first merge position of every (sub)derivation. I propose that phase heads establish domains for lexicalization that allow us to consider morphological operations such as feature percolation or vocabulary insertion as two distinct ways for phonologically interpreting syntactic representations. As for the case studies, I first study the properties of path expressions in Romance and Germanic languages. I propose a simplified structure for PPs in which features such as boundedness arise configurationally, not through a specific functional projection. Then, I argue that case in the adpositional system is structural and emerges from the agreement relation between a DP and the f -features of the functional projection or phase head, p. I argue that spatial expressions in Romance are always locative and that there is defectivity in the content of f -features of path heads that makes them to be non-phase heads and to belong to the vP domain. Second, I deal with some cases of verbal elasticity attested in Romance languages: the existence of cognate objects, that is, unergative intransitive verbs that can take under certain restricted conditions a direct object; and the existence of resultative constructions in Romance where a secondary predicate is said to denote a resultative change of state. In order to account for these constructions in a unified way I propose that they all involve a preposition of central coincidence that establishes a predicative relation between the complement and the verbal root. Finally, I study Measure Verbs that are characterized by having a complement, a Measure Phrase, that behaves sometimes as an adjunct and sometimes as an argument. I propose that this is due mainly to the referential properties of this quantificational element. However, I add into the picture another property that has never been discussed before: the variable behavior of Measure Verbs with respect to unaccusativity. I propose that Measure Verbs have an underlying possessive structure that is headed by a BE predicate that selects a central coincidence preposition, p. The non-defective phase p head in Romance languages can incorporate into BE extending the phase and transforming BE, a defective unaccusative phase, into a non-defective transitive phase, HAVE, which is able to license accusative case and to allow for an external argument position

Boundedness in locative prepositions: evidence from Catalan

This paper provides evidence from Catalan for the existence of bounded and unbounded locative prepositions, and proposes that boundedness in the adpositional domain is derived similarly to boundedness in the verbal, nominal or adjectival domains. Our contribution is both empirical and theoretical. First, we show that Catalan has two simple locative prepositions, a and en, which form a minimal pair as far as boundedness is concerned and exhibit, correspondingly, different selection patterns: while bounded a only selects DPs with a quantity interpretation, unbounded en can combine with both NPs and DPs, which receive a homogeneous interpretation. Second, we develop a syntactic and semantic theory to account for these facts that relates them to the crosscategorial property of boundedness: a-PPs, but not en-PPs, contain an aspectual projection that imposes the interpretation that the otherwise homogeneous region denoted by the preposition is delimited. Moreover, we show that the difference between the structures licensed by a and en has consequences for the interpretation of quantifiers within PPs. Specifically, we set eyes upon a particular context in which a and en take a universally quantified singular DP as complement and form a minimal pair. We propose that while the bounded preposition a allows for the interpretation of the quantifier tot ‘all’ as a universal quantifier of parts, the unbounded preposition en does not. Instead, with en the quantifier behaves as an adjective of sorts associated to a maximality operator. Our paper contributes to further our understanding of boundedness across categories in human language