Social Network Measures for Nosduocentered Networks, their Predictive Power on Performance

Our purpose in this article is to define a network structure which is based on two egos instead of the egocentered (one ego) or the complete network (n egos). We describe the characteristics and properties for this kind of network which we call “nosduocentered network”, comparing it with complete and egocentered networks. The key point for this kind of network is that relations exist between the two main egos and all alters, but relations among others are not observed. After that, we use new social network measures adapted to the nosduocentered network, some of which are based on measures for complete networks such as degree, betweenness, closeness centrality or density, while some others are tailor-made for nosduocentered networks. We specify three regression models to predict research performance of PhD students based on these social network measures for different networks such as advice, collaboration, emotional support and trust. Data used are from Slovenian PhD students and their supervisors. The results show that performance for PhD students depends mostly of the emotional network, because it is significant for all three models. Trust and collaboration networks are significant for two models and advice is not significant for any model. As regards network measures, classic and tailor-made measures are about equally good. Measures related to the total intensity of contacts (e.g., density, degree centralization and size) seem to work best to predict performance.nosduocentered network; academic achievement; performance; network measures

The struggle for the story in political disputes. The case of the 9N 2014 participation process

Social networks provide new mechanisms for participating in politics and it has been argued that they favor debate, citizen empowerment, and propel democratic changes. This is crucial at a time when forms of political organization, such as parties or unions, have lost their effectiveness. Beyond the debate about the capacity of social networks to incite change and its influence on the outcome of electoral contests, these platforms have become fundamental in the mediatization of politics by turning users into key players in setting the agenda and building the story around politics. This article analyzes a collection of 2,385,396 tweets from the participatory process in Catalonia on November 9, 2014.Las redes sociales proporcionan nuevos mecanismos para participar en la política y se ha argumentado que favorecen el debate, el empoderamiento ciudadano y la profundización democrática. Este hecho resulta crucial en un momento en el que formas de organización política como partidos o sindicatos pierden efectividad. Más allá del debate sobre la capacidad de las redes sociales para provocar el cambio y su influencia en el desenlace de contiendas electorales, estas plataformas son fundamentales en la mediatización de la política y convierten a los usuarios en actores clave a la hora de marcar la agenda pública y construir el relato de los acontecimientos políticos. Este artículo toma como caso de estudio la conversación en Twitter alrededor del proceso participativo del 9 de noviembre de 2014 en Cataluña y basa su análisis en una colección de 2,385,396 tweets

Docencia de la lengua rusa como lengua extranjera I: el uso de las preposiciones en las expresiones temporales

El siguiente trabajo tiene como objetivo analizar un fenómeno lingüístico de la lengua rusa bajo el punto de vista de un profesor de ruso como lengua extranjera o RKI (Русский язык Как Иностранный). Primero se escogerá un fenómeno concreto que en este caso será el uso de las preposiciones en las expresiones temporales en la lengua rusa. Una vez escogido el tema de estudio, se explicará el mismo mediante un marco teórico realizado en base a algunas gramáticas de la lengua rusa. Tras observar el fenómeno y ver las dificultades con las que se puede encontrar un estudiante de RKI, se valorarán las diferentes propuestas para su aprendizaje que proponen los manuales generalistas de RKI más populares. Se analizará el material que proponen tanto teórico como práctico a modo de ejercicios, y se resaltarán las carencias de estos manuales. A continuación, se examinarán de igual manera los libros específicos y de dificultades que tratan el fenómeno en cuestión. Después, se realizará una propuesta de explicación del fenómeno y se ofrecerá una serie de ejercicios para mejorar la enseñanza del mismo. Por último, a modo de conclusión, se hará una valoración del presente trabajo y del panorama actual del fenómeno gramatical analizado

Dues traduccions catalanes de La Princesse de Clèves de Madame de La Fayette : un clàssic del XVII que marca l'accés de la dona a la novel·la

L'article analitza les causes que van propiciar la traducció al català d'un clàssic del preciosisme francès del xvii, com a resultat de l'establiment de la Mancomunitat de Catalunya, a principi del xx, i amb l'eclosió del noucentisme, moviment artístic que va promoure traduccions de la literatura universal amb l'objectiu d'assajar la configuració d'un llenguatge literari modern propi. Estudia la primera versió catalana de La Princesse de Clèves (1678) de Madame de La Fayette, deguda a Rafel Marquina i publicada el 1923, i la que s'hi va afegir el 1990, que és la retraducció que n'ofereix Josep A. Grimalt, lingüísticament més actual, transparent i més lliure d'artificis noucentistes. Tots dos traductors, això no obstant, són fidels al sentit, al to i a l'estil d'un text que representa l'entrada de la dona, en qualitat d'autora i de protagonista, a la novel·la moderna.This article analyzes the circumstances giving rise to the translation into Catalan of a classic seventeenth-century work of French préciosité, prompted by the setting up of the Commonwealth of Catalonia in the early nineteenth century and coinciding with the appearance of Noucentisme, artistic movement that fostered translations of worldwide literature with the aim of shaping and honing a modern Catalan literary language. We examine the first Catalan version of La Princesse de Clèves (1678) by Madame de La Fayette, rendered by Rafel Marquina and published in 1923, and the subsequent retranslation in 1990 by Josep A. Grimalt, featuring more current language usage, greater transparency and fewer flourishes of noucentista stamp. Still, both translators are faithful to the sense, tone and style of this text signaling the entrance of women into the modern novel in the capacity of both author and protagonist

Unexpected learning: Art, play, and social space

This study is about play. It is about some of the forms of play you may have engaged in as a kid and are now integrated in the art practices of three artists, Núria Güell, Jordi Canudas and Nicolás Dumit-Estévez. Their practices defy the traditional conceptions of both art and play as ends in themselves. This study is contextualized as phenomenological research that aims at understanding what role play can assume in socially engaged art practices, and in what ways it provides a dynamic filter or trajectory for carrying each work forward. It is centered on the experiences of three artists who have developed practices that are participatory, presented in public spaces, open to diverse audiences, and whose design seeks at questioning, transforming or experimenting with new forms of sociability. The study presents the artists’ narratives through interviews and intertwined with the researcher’s experience with the data and documentation, acting as a site for shared meaning making. The findings of the study suggest that essential to play is movement, and that play’s integration in socially engaged art practices opens up transitional or permeable spaces in which previously discrete identities become border crossings opening to the potential emergence of new ideas about self and societ

L'Article personal en català : marca d'oralitat en l'escriptura

Des dels orígens de la llengua, el català ha utilitzat una partícula o article que s'anteposa sistemàticament als noms propis de persona (noms de pila, cognoms i sobrenoms), especialment en les manifestacions lingüístiques orals espontànies. Aquesta partícula o article personal adopta en els inicis les formes en (masculí) i na (femení), provinents dels mots del llatí vulgar DOMINE i DOMINA, i, fins al segle xv, constitueix un tractament de respecte o de cortesia. que precedeix el nom de les persones de tots els estaments socials. Ho testimonien els textos literaris, espistolars, administratius o historiogràfics estudiats i les declaracions processals del XIII al XVII, les quals reflecteixen, encara que parcialment, la llengua espontània o no formal que utilitzaven els declarants en un judici oral. A partir del XV perd el valor de tractament respectuós (primer, en la llengua parlada) i esdevé un mer presentador dels noms propis de persona, tal com s'utilitza avui. Si bé les formes originàries s'han conservat en el balear, a la resta del domini lingüístic l'article personal ha adoptat altres formes o combinacions: en i la, el i la o lo i la, segurament per analogia amb l'article definit. L'ús d'aquest article no té repercussions sintàctiques en català. A diferència de l'article definit, el personal esdevé sintàcticament redundant, expletiu; resulta un apèndix o una mera marca de nom propi de persona, que, d'altra banda, no es fa present en tots els contextos lingüístics. Efectivament, avui se n'exclou l'ús en la interpel·lació, amb els verbs anomenadors, amb el verb fer en l'accepció 'ser propi d'algú', en el cas dels antropònims utilitzats en sentit metalingüístic o en la majoria de noms bíblics. D'altra banda, els mètodes de la lingüística computacional emprats per conèixer els factors que faciliten la llegibilitat dels textos assenyalen, en el cas del català, que l'article personal obté una cota altíssima de freqüència: ocupa el lloc 85 del rang de mots més freqüents utilitzats pels parlants. Aquesta i altres dades del Diccionari de freqüències confirmen que els mots més freqüents són els més curts, els més antics i els més simples morfològicament, i que els més freqüents, a més, solen ser, en totes les llengües, els mots gramaticals o funcionals. En conseqüència, l'article personal, que reuneix aquestes dues propietats, malgrat que no aporta informació estrictament referencial, afavoreix la llegibilitat o la percepció del contingut dels textos en el sentit que, com la resta de mots gramaticals, anuncia formes o estructures força precises, és a dir, anticipa una part del text o discurs. La llengua oral espontània (no planificada) continua presentant avui, de manera sistemàtica i en bona part del domini lingüístic, aquesta marca (amb les diverses formes dialectals) davant els noms propis de les persones, independentment del seu origen, cultura, estatus o de la relació que puguin mantenir amb l'emissor. Aquesta pràctica contrasta amb el portuguès, l'única llengua romànica que també utilitza de manera extensiva l'article davant els noms personals, però únicament quan la persona esmentada manté relacions de coneixença directa o tracte personal amb l'emissor. En italià, francès i castellà, en canvi, l'ús d'un article davant els noms propis de persona és residual, circumscrit a àrees territorials molt delimitades, i sovint connota rusticitat o nivell sociocultural baix. Pel fet que el nom comú inclou, en un conjunt, tots els éssers que comparteixen, en el nivell conceptual, uns mateixos trets semàntics, en el nivell discursiu sovint ha de ser especificat (amb l'article definit, per exemple) i/o complementat de manera restrictiva, si hom vol discriminar un element d'entre tots els que poden ser identificats de la mateixa manera. El nom propi, en canvi, denota elements individuals sense haver d'al·ludir a les seves qualitats o característiques intrínseques: identifica directament i per mitjans propis un referent únic, concret i conegut a partir de la situació de comunicació, del discurs precedent o bé dels coneixements que comparteixen emissor i receptor. És per aquest funcionament que en la majoria de llengües el nom propi no exigeix complements restrictius o una actualització a través de l'article, com de fet també pot succeir en català. Això no obstant, hi ha contextos en què el nom propi pot perdre, en el nivell discursiu, el valor de denotació d'un referent individual i, per tant, pot comportar-se com a comú: com a «un tal Puig», «el Monzó adolescent», «l'entranyable Joan Coromines», «la segona Núria que ha vingut», «Per molts Llulls que hi hagués hagut...» o «Han arribat els Jordis». En aquests casos, el nom és incompatible amb l'article personal, que, d'altra banda, és defectiu respecte al plural: no és possible, doncs, «l'entranyable en Joan Coromines», ni «N'entranyable Joan Coromines», ni «Han arribat ens Jordis». La llengua escrita no sempre recull aquesta marca d'oralitat que és l'article personal. En efecte, la presència de l'article en els textos escrits de registres formals-planificats disminueix en relació amb els usos orals-espontanis de l'idioma; però la frontera que separa l'escriptura de l'oralitat avui és força difusa (era molt més marcada en la llengua antiga); avui aquesta línia és poc precisa, molt probablement a causa dels mitjans de comunicació audiovisuals, que han propiciat l'aparició de nous gèneres o fets de parla que es troben a cavall de la llengua escrita i la parlada. Entre els pols oposats constituïts, d'una banda, per la conversa espontània, i de l'altra, per l'assaig escrit o la notícia de premsa, existeix un seguit de realitzacions lingüístiques que se situen en posicions intermèdies o híbrides, és a dir, que combinen o relacionen l'oral amb l'escrit, com ara els guions de ràdio i de TV, la representació o interpretació teatral i cinematogràfica, els discursos i conferències, o bé els diàlegs de la narrativa literària. Aquesta presència de l'oral en l'escrit o a l'inversa posa en relleu l'existència d'un continuum gradual entre els dos pols extrems. Així, la disjuntiva canal oral / canal escrit ha de ser matisada i completada amb altres binomis si volem justificar el seguit de manifestacions que interrelacionen l'oral amb l'escrit. Efectivament, caldria tenir presents també els binomis planificació / no planificació, temàtica genèrica / temàtica específica, formalitat / no formalitat o bé propòsit informatiu / propòsit interactiu, tots els quals, amb la més variades combinacions i graus d'intensitat possible, donen lloc a aquest continuum de realitzacions lingüístiques. No cal dir que als escriptors, gramàtics i lingüistes del primer terç del XX, els mancava aquesta anàlisi o visió de les manifestacions del llenguatge. En aquest període, d'altra banda, els mitjans audiovisuals no s'havien pràcticament desenvolupat i, per tant, no es donava aquest continuum actual entre l'oral i l'escrit extrems. No ha de venir de nou, doncs, que Ruyra, Rovira i Virgili i el mateix Fabra, en tractar de l'article personal en la polèmica que van protagonitzar des de la premsa el 1925, se centressin gairebé en exclusiva en la identitat de les persones per determinar si havien de dur o no l'article personal. Efectivament, s'entretenien en consideracions sobre el seu estatus o prestigi social, la celebritat, sobre l'època en què havien viscut, si eren persones vives o mortes, catalanes o no catalanes, etc. I no és fins al final de la polèmica que hi introdueixen conceptes com «estil elevat», «temes de política, art, ciències, crítica», «treballs didàctics», «estil del novel·lista i estil del tractadista científic i de l'historiador», en contraposició a la llengua parlada corrent. Consegüentment, és usual la presència de l'article personal en el discurs directe dels personatges de les narracions literàries, dels diàlegs dels films o telesèries i, en textos de no-fícció, de les entrevistes de personalitat i de certs reportatges sobre la vida quotidiana publicats per la premsa. En canvi, sol prescindir-se'n en els textos escrits de projecció pública que adopten un registre formal, que tendeixen a la impersonalitat, al to neutre i en els quals predomina la funció referencial del llenguatge (sovint amb informació altament organitzada i jerarquitzada). Pel que fa a la narrativa literària, s'observa que fins als anys 70 del segle XX hi ha una tendència a suprimir l'article personal en les traduccions. En efecte, es pot comprovar que, malgrat que nombroses narracions traduïdes reflecteixen ambients o situacions informals o quotidianes i, per tant, discursos suposadament espontanis i reals, el traductor es resisteix a emprar-hi l'article personal. Aquesta pràctica seria deguda a la distància que el traductor deu trobar entre les societats o mons de les històries traduïdes i la realitat que viu i coneix el gruix de lectors catalans (lluny, per exemple, de la realitat russa o dels baixos fons nord-americans). Però passats els anys 70, comença a estendre's i a afermar-se l'ús de l'article personal en les traduccions, coincidint amb l'extensió dels audiovisuals (especialment de la televisió), que acosten al gran públic societats o mons abans llunyans, desconeguts o fins exòtics i amb els quals el gran públic acabarà familiaritzant-se. Cau, doncs, una barrera cultural i psicològica que afavoreix l'ús de l'article personal en les traduccions (fins i tot en històries situades a la Xina del XVII o bé en la cultura xicana actual, mescla de llengües i cultures nord-americana i mexicana). Amb tot, l'article personal en la narrativa literària (traduïda o escrita originàriament en català) no està exempt d'usos vacil·lants o incoherents: així, certs autors o traductors, en una mateixa obra, l'utilitzen i l'ometen intermitentment en el discurs del narrador o en el dels personatges. D'altres, en canvi, prescindint-ne en el discurs del narrador i utilitzant-lo en el dels personatges, marquen expressament el paper de narrador i el d'actuant, respectivament. En la majoria dels casos el sistema d'article personal emprat és el que combina en amb la. Amb la inauguració, el 1983, de les emissions de Televisió de Catalunya, comença simbòlicament el procés d'incorporació de la llengua a la indústria cinematogràfica associada a la televisió. Aquest fet comporta la utilització de recursos lingüístics col·loquials i d'imitació de l'oralitat en telesèries, telefilms o pel·lícules, mitjançant el doblatge, la subtitulació, la veu en off per als no-vidents o directament a través de l'expressió catalana, en un àmbit reservat fins aleshores al castellà. Aquesta narrativa cinematogràfica, prèviament planificada en guions escrits, exigeix la codificació d'un col·loquial parlat que faci versemblants o creïbles els discursos dels personatges de les històries d'uns productes que són rebuts pel canal oral i visual i que, per tant, evoquen encara més que la narrativa literària una il·lusió calculada de realitat. De manera congruent, doncs, els guions traduïts o escrits directament en català incorporen sistemàticament aquesta marca d'oralitat espontània que és l'article personal. Pel que fa al sistema d'article adoptat, Televisió de Catalunya acabarà establint una distinció que té relació amb l'existència de dos tipus de productes narratius: els de producció pròpia i els de producció aliena. En els primers, que reflecteixen formes de vida quotidiana i ambients identificats com a familiars o propers al teleespectador català, el sistema d'article utilitzat és el que combina les formes el i la. En canvi, en la narrativa de producció aliena (doblada o subtitulada), que sol recrear formes de vida i ambients més o menys allunyats dels que viuen directament els teleespectadors, el sistema d'article utilitzat combina les formes en i la. Així, l'ús alternatiu d'aquests dos sistemes, segons que es tracti de sèries o films de producció pròpia o bé de producció aliena, sembla que respon a un criteri preestablert, segons el qual en, sense deixar de constituir una marca de registres no formals i, per tant, de l'oralitat, seria útil en les obres traduïdes que presenten formes de vida i ambients més o menys aliens als del teleespectador català (si considerem que en és una forma suplantada cada vegada més per el); d'aquesta manera, en esdevindria una marca d'oralitat més o menys neutra, indicadora d'una certa distància entre el món de l'espectador i el món de la ficció. En canvi, l'ús de la forma el, dins l'oralitat de les sèries o films de producció pròpia, serviria per reforçar la versemblança d'una història que vol reflectir formes de vida i ambients coneguts i viscuts pels teleespectadors catalans (considerant que el sigui una forma més vida i estesa, si més no en el català central, varietat en què solen basar-se aquestes narracions televisives).Since its origins, the Catalan language has featured a particle or article which systematically precedes proper names of persons (first names, last names and nicknames), notably in spontaneously produced oral language. This personal particle or article initially took on the form en (masculine) and na (feminine), deriving from the Latin vernacular DOMINE and DOMINA, and until the fifteenth century denoted respect or courtesy placed before the names of persons of all social ranks. It is found in literary texts, letters, administrative and historiographic documents, and judicial proceedings from the thirteenth to the seventeenth centuries, thus reflecting, albeit only partially, the spontaneous or informal language used by witnesses in oral legal proceedings. Starting in the fifteenth century, the personal article sheds its value as a term of respect (first in spoken language) and serves as a mere preface to proper names of persons as in today's usage. Although it still preserves its original form in the Catalan of the Balearic Islands, in all other Catalan-speaking areas the personal article has adopted other forms or combinations: en and la, el and la or lo and la, most likely on the analogy of the definite article. The use of the personal article is of no syntactic consequence in Catalan. In contrast to the definite article, it is syntactically redundant, expletive. It stands as an appendix to or mere marker of the proper name of a person. Nor does it arise in all language contexts. It is in fact omitted in interpellation, with verbs of designation, with the verb fer in the sense of «belong to one,» in the case of anthroponyms used in a metalinguistic sense, and in the majority of Biblical names. Furthermore, the methods of computational linguistics used to identify factors contributing to the readability of texts show that in the case of Catalan the personal article exhibits an extremely high frequency: it ranks number eighty-five (85) among the words most often used by speakers. This and other data from the Diccionari de freqüències confirm that the most frequently used words are those that are shortest, oldest, and simplest morphologically; in addition, they are in all languages usually the most grammatical or functional. Thus the personal article, which features both these characteristics-even though it conveys no strictly referential information-enhances readability or the grasping of textual content in that along with all other grammatical words it announces fairly precise forms or structures, that is, it anticipates a part of the text or speech. Spontaneous (unplanned) oral language nowadays still features systematically and throughout a large portion of Catalan-speaking areas this marker (in its various dialectal forms) before the proper names of persons, regardless of origin, culture, status or relationship with the speaker. This usage stands in contrast to Portuguese, the only other Romance language with extensive use of the article preceding names of persons, but only when the person mentioned has direct acquaintance or personal dealings with the speaker; whereas in Italian, French and Spanish the use of an article before the proper names of persons is residual, limited to very specific areas, and often connotes rusticity or a low sociocultural level. Since the common noun includes on the whole all beings that share, conceptually, the same semantic traits, in discourse it must often be specified (by the definite article, for example) and/or complemented in a defining manner in order to identify one element among all those that might be identified in the same way. The proper name, however, denotes individual elements without having to allude to its intrinsic qualities or characteristics. It directly identifies by its own means a single, specific, known referent arising from the communicative situation, preceding discourse, or knowledge shared by sender and receiver. For this reason in the majority of languages the proper name needs no defining complements or actualization by means of an article, as can indeed be the case in Catalan as well. Nevertheless, there are discursive contexts in which a proper name might lose its denotative value of individual referent and behave much like a common noun; for instance, «a Mr. Puig,» «the adolescent Monzó,» «the dearly loved Joan Coromines,» «the second Núria that came,» «though many Llulls there may have been...,» or «the Jordis have arrived.» In these cases, the name proves incompatible with the personal article, which is furthermore unfeasible in the plural. Thus we cannot say, «l'entranyable en Joan Coromines,» nor «N'entranyable Joan Coromines,» nor «Han arribat ens Jordis.» Written Catalan does not always exhibit this oral marker we call the personal article. Indeed, the appearance of the personal article in written texts of formal and planned register dwindles when compared with spontaneous oral language use. Still, the dividing line between written and oral is today somewhat blurry (being much more sharply defined long ago); the reason is likely to be found in the audio-visual media, which has given rise to new genres and speech events straddling written and spoken language. Between the two opposing poles, spontaneous conversation on the one hand, and the written essay or news article on the other, lie a range of language events that are intermediate or hybrid, that is, they combine or interrelate oral and written language, as in radio or television scripts, theater or film performance, speeches and lectures, or dialog in literary narrative. This oral appearance within written language, or vice versa, spotlights the gradual continuum existing between these two extreme poles. Consequently, the disjunctive oral means versus written means must be fine-tuned and further distinguished by other contrastive pairs if we wish to justify numerous instances interrelating oral and written language. Indeed, we should also bear in mind criteria such as planned versus unplanned, generic topic versus specific topic, formal versus informal, and informative purpose versus interactive purpose, all of which in a variety of possible combinations and degrees of intensity have given rise to this continuum of language events. Needless to say, writers, grammarians and linguists during the first third of the twentieth century did not avail of this analysis or view of language events. Moreover, audio-visual media during that period had barely begun to develop, so the present-day continuum between the oral and written poles had not yet appeared. It is no surprise, therefore, that Ruyra, Rovira i Virgili and even Fabra, in coming to grips with the personal article in their newspaper controversy of 1925, focused almost exclusively on the identity of persons to determine whether the personal article ought to be used-entertaining considerations about social status and prestige, celebrity, the era in which one lived, whether one was living or dead, Catalan or not, and so on. Not until near the end of the controversy did they bring in notions such as «high style,» «topics in politics, art, science, criticism,» «didactic works,» and «the novelist's style versus the style of the scientific or historical essay» in contrast to ordinary spoken language. Thus the appearance of the personal article is common in the direct speech of characters in literary narration, dialogs in films or on television and, in non-fiction, interviews with celebrities and certain kinds of press coverage of everyday events. It is not usually found, however, in written texts targeting an audience in a formal register, where the tendency is impersonal, the tone neutral, and the referential function of language prevails (often with information that is highly organised and prioritized). Regarding literary narrative, it is noted that until the 1970s there was a tendency to omit the personal article in translations. It can be seen that although numerous narratives in translation reflect surroundings and situations that are informal and quotidian, and therefore discourse which is spontaneous and real, the translator guards against using the personal article. Surely this practice stems from the distance the translator must perceive between the societies or worlds of the stories translated and the reality which the bulk of Catalan readers live in and know (far, for instance, from the reality of Russians or down-and-out Americans). But after the 70s the use of the personal article in translations begins to take root and spread, coinciding with the spread of audio-visual media (especially television), which bring home to a vast audience societies and worlds heretofore remote, unknown or exotic, and with which this vast audience will now become acquainted. The cultural and psychological wall crumbles, bolstering the use of the personal article in translations (even in stories set in seventeenth-century China, or in present-day Chicano culture mixing A

Censura de l'amoralitat femenina de Senyora ambaixadora : teatre de bulevard de postguerra de Xavier Regàs

La repressió franquista té efectes devastadors des del 1939 sobre la cultura catalana. El 1946, però, es comença a autoritzar traduccions, sempre literàries. Però no és fins a mitjan anys cinquanta que s'autoritza la traducció d'actualitat i la representació de teatre traduït. En aquest context, Xavier Regàs Castells pot traduir, adaptar, escriure o representar teatre de bulevard amb un èxit notable. Senyora ambaixadora n'és un exemple. Escrita en espanyol el 1949, es presenta a la censura el 1955 en traducció catalana d'ell mateix. La censura n'autoritza una representació mutilada al Romea, però no s'arriba a escenificar. Al cap de cinc anys torna a passar per censura, ara en una nova versió en espanyol. Aquesta Señora embajadora del 1960 s'estrena al petit Teatre Guimerà no sense una retallada dràstica del text. Els censors de l'obra consideren que ofereix una visió del matrimoni, de les relacions extramatrimonials i, en general, del paper de la dona, allunyada dels cànons del nacionalcatolicismo, i per tant, «frívola i immoral».The effects of Francoist repression on Catalan culture from 1939 onward were devastating. Beginning in 1946, however, some translations into Catalan were authorized; these were in all cases literary translations. Not until the mid nineteen-fifties would Catalan translations of current events and theatrical performances be authorized. In this context, Xavier Regàs Castells would translate, adapt, write, and put on productions of boulevard theatre with success. One example of this is Senyora ambaixadora. Written in Spanish in 1949, it was submitted to the censors in 1955 in Regas's Catalan translation. A hacked-up version was authorized for performance at the Teatre Romea, but it was never staged. Five years later it again faced the censors' scrutiny, this time in a new Spanish-language version. This 1960 version, Señora embajadora, which debuted at the small Teatre Guimerà, was severely blue-penciled. The censors reported that the play depicted a view of matrimony, extramarital relations, and the role of women in general that deviated from the canons of National Catholicism, and it was therefore «frivolous and immoral.

De l'Empordà federal a l'Empordà nacionalsindicalista. Una aproximació al primer franquisme a través de la Hermandad de Cautivos por España

En aquest estudi es vol respondre la pregunta de qui són els homes que representen el primer franquisme a Figueres, una ciutat amb tradició republicana, on era difícil trobar persones per ocupar els càrrecs de govern a la ciutat. A partir de la constatació que un nombre significatiu de càrrecs de l’Ajuntament de Figueres dels primers anys del nou règimfranquista procedeix del sector d’excaptius, s’analitza el perfil d’aquests addictes al nou règim. Per fer-ho, s’utilitza la documentació generada per la Delegació Local d’Excaptius de Figueres. El perfil dels excaptius és el d’un home situat en la franja dels vint als seixanta anys, de classe mitjana o alta i amb una adscripció política anterior a la guerra que el situa a la CEDA, la Falange o a la Lliga.This study wants to answer the question of who were the men representing the early Franco regime in Figueres, a traditionally republican city, where it was difficult to find people to occupy offices in the city government. After confirming that a significant number of Figueres' municipal offices were held by ex-prisoners during the first years of the new regime, the profile of these adherents to the Franco regime is analysed, using the documentation fromthe Local Delegation of Ex-prisoners of Figueres. The ex-prisoners' profile is that of a man between twenty and sixty years of age, from the middle or upper class and with a political adherence prior to the war that would situate him in the CEDA, the Falange or the League