Parentiu i nació: Relacions concretes i idees abstractes

Seguint Schneider (1969), considero que en les societats modernes euroamericanes el domini cultural de la nació i el del parentiu són definits i estructurats en termes idèntics, és a dir, en termes d'una substància natural i d'un codi de conducta. Els símbols del parentiu americà, diu Schneider, proporcionen als parents una solidaritat difusa i duradora, de la mateixa manera que els símbols de la nació proporcionen igualment als anomenats "nacionals" una solidaritat difusa i duradora. En aquest article miro d'expandir aquest argument amb relació a la definició moderna de nació. Analitzo la contradicció manifesta d'una definició de nació o bé en termes purament cívics o bé de jus soli o bé de jus sanguinis. Comparo aquestes definicions amb la naturalesa híbrida del parentiu com un domini que ens serveix per anar de la naturalesa a la cultura, com també de l'esfera privada a l'esfera pública. Atès aquest aspecte dual del parentiu, ha estat un instrument intel·lectual excel·lent per moure´s des de les relacions concretes dels llaços genealògics fins a les idees més abstractes de la societat. Considero el parentiu un element per naturalitzar categories socials, produir nocions socials de temps i de localitat, com també idees culturals d'identitat i de diferència

Exposar l'altre o exposar-se a un mateix

En aquest text, Joan Bestard, professor i director del Departament d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, reflexiona sobre les mutacions dels museus d’etnografia. Compara els primers museus amb els jardins botànics de les grans metròpolis i considera que les noves tendències museogràfiques, tal i com queden reflectides en el nou museu parisenc Quai Branly, ja no mostren a un Altre distant, sinó que ens inciten a reflexionar sobre nosaltres mateixos i evoquen la nostra relació amb els altres

La familia : entre la antropología y la historia

En aquest article l'autor examina les limitacions conceptuals de l'estudi de la família i el parentiu que normalmente han sostingut els historiadors i els antropólegs. La majoria dels supòsits d'ambdós tipus d'estudis es poden trobar en els prejudicis culturals que poden qüestionar l'objecte comparatiu d'aquestes teories. En revisar els problemas sorgits en les análisis dels grups domèstics i les raons culturals del parentiu, l'autor intenta mostrar que l'estudi de la família hauria d'abandonar l'espai del parentiu i analitzar el problema de la reproducció social.En este artículo el autor examina las limitaciones conceptuales del estudio de la familia y el parentesco que normalmente han sostenido los historiadores y los antropólogos. La mayoría de los supuestos de los dos tipos de estudios se pueden encontrar en los prejuicios culturales que pueden cuestionar el objeto comparativo de estas teorías. Revisando los problemas surgidos en los análisis de los grupos domésticos y los culturales de parentesco, el autor intenta mostrar que el estudio de familia debería abandonar el espacio del parentesco y analizar el problema de la reproducción social.In this paper the author examines the conceptual limitations of the study of family and kinship as normally carried out by historians and anthropologists, Most of the theoretical suppositions of both kind of studies are founded in cultural prejudices that can question the comparative scope of such theories. Reviewing the problems raised by the historical anal sis of the domestic groups and the cultural accounts of kinship, the author try to demonstrate that the study o family should leave the restricted domain of kinship and analyse the problem of the social reproduction

La historia de la familia en el contexto de las ciencias sociales

La familia se ha convertido en un foco de atención de diferentes disciplinas que, desde su diversidad de fuentes y de instrumentos analíticos, parecen abordar un mismo objeto. Se va creando, así, la ilusión de una posible interdisciplinariedad dentro del mundo estancado de las disciplinas científicas. Tanto historiadores como demógrafos, antropóloqos y sociólogos abordan un campo común con estrategias específicas. Sin embargo, esta posible interdisciplinariedad se convierte pronto en vana ilusión, pues parece como si cada disciplina tuviera constituido desde siempre su objeto y tuviera muy claro la manera de abordarlo y las fuentes a las que acudir para poner en práctica su discurso