Seguint Schneider (1969), considero que en les societats modernes euroamericanes el domini cultural de la nació i el del parentiu són definits i estructurats en termes idèntics, és a dir, en termes d'una substància natural i d'un codi de conducta. Els símbols del parentiu americà, diu Schneider, proporcionen als parents una solidaritat difusa i duradora, de la mateixa manera que els símbols de la nació proporcionen igualment als anomenats "nacionals" una solidaritat difusa i duradora. En aquest article miro d'expandir aquest argument amb relació a la definició moderna de nació. Analitzo la contradicció manifesta d'una definició de nació o bé en termes purament cívics o bé de jus soli o bé de jus sanguinis. Comparo aquestes definicions amb la naturalesa híbrida del parentiu com un domini que ens serveix per anar de la naturalesa a la cultura, com també de l'esfera privada a l'esfera pública. Atès aquest aspecte dual del parentiu, ha estat un instrument intel·lectual excel·lent per moure´s des de les relacions concretes dels llaços genealògics fins a les idees més abstractes de la societat. Considero el parentiu un element per naturalitzar categories socials, produir nocions socials de temps i de localitat, com també idees culturals d'identitat i de diferència
