Morbiditat postoperatòria en pacients intervinguts d'un adenoma hipofisari : comparació dels tumors no funcionants i dels secretors d'hormona de creixement i corticotropa

La neurocirurgia és el tractament definitiu més utilitzat pels tumors hipofisaris. Objectiu: valorar les complicacions postquirúrgiques immediates(1º mes) i durant el 1º any dels adenomes hipofisaris secretors de GH, ACTH i no funcionants(NF) operats des del 2001. Metodologia: estudi observacional restrospectiu de 94 pacients (39H, 55D) amb edat a la cirurgia de 46,9±15,5 anys, intervinguts pels 2 mateixos neurocirurgians. Resultats: 40 pacients tenen alguna complicació immediata(42,5% dels NF, 37% GH i 48,5% ACTH) sense diferències en la freqüència de complicacions entre els 3 grups. Les complicacions més freqüents són: diabetis insípida transitòria(23,4%), fístula LCR(6,7%), sinusitis i meningitis(2,2%). Els secretors d'ACTH tenen una tendència a tenir més DI transitòria i sinusitis respecte els NF(p=0,071), mentre que els NF tendeixen a presentar més fístules LCR, meningitis i convulsions(p=0,08). En els GH, existeix major incidència de fístules LCR comparat amb els ACTH(p 0,05), sense diferències amb els NF. 10 pacients tenen complicacions al 1º any postquirúrgic(7,5% dels NF, 11,1% GH i 14,8% ACTH), destacant major incidència d'artromiàlgies i síndrome del túnel carpià en els ACTH comparat amb els altres 2 grups (p 0,05). Les variables més importants quan fem una predicció d'aparició de complicacions són: tipus de cirurgia utilitzada (més a craniotomies que als abordatges transesfenoidals) i presència d'extensió extraselar tumoral, sense ser significatiu(p=0,091). Conclusions: malgrat que els tumors d'ACTH són majoritàriament microdenomes(77,7%), i es presenten en pacients més joves, tendeixen a associar-se a major nombre de complicacions immediates i durant el primer any en comparació amb els NF i GH(97,5%, 81,4% macroadenomes respectivament)

Dyslipidemia and chronic inflammation markers are correlated with telomere length shortening in Cushing's syndrome

INTRODUCTION: Cushing's syndrome (CS) increases cardiovascular risk (CVR) and adipocytokine imbalance, associated with an increased inflammatory state. Telomere length (TL) shortening is a novel CVR marker, associated with inflammation biomarkers. We hypothesized that inflammatory state and higher CVR in CS might be related to TL shortening, as observed in premature aging. - AIM: to evaluate relationships between TL, CVR and inflammation markers in CS. - METHODS: in a cross-sectional study, 77 patients with CS (14 males, 59 pituitary-, 17 adrenal- and 1 ectopic-origin; 21 active disease) and 77 age-, gender-, smoking-matched controls were included. Total white blood cell TL was measured by TRF-Southern technique. Clinical data and blood samples were collected (lipids, adrenal function, glucose). Adiponectin, interleukin-6 (IL6) and C-reactive protein (CRP) were available in a subgroup of patients (n=32). Correlations between TL and clinical features were examined and multiple linear regression analysis was performed to investigate potential predictors of TL. - RESULTS: dyslipidemic CS had shorter TL than non-dyslipidemic subjects (7328±1274 vs 7957±1137 bp, p<0.05). After adjustment for age and body mass index, cured and active CS dyslipidemic patients had shorter TL than non-dyslipidemic CS (cured: 7187±1309 vs 7868±1104; active: 7203±1262 vs 8615±1056, respectively, p<0.05). Total cholesterol and triglycerides negatively correlated with TL (r-0.279 and -0.259, respectively, p<0.05), as well as CRP and IL6 (r-0.412 and -0.441, respectively, p<0.05). No difference in TL according the presence of other individual CVR factors (hypertension, diabetes mellitus, obesity) were observed in CS or in the control group. Additional TL shortening was observed in dyslipidemic obese patients who were also hypertensive, compared to those with two or less CVR factors (6956±1280 vs 7860±1180, respectively, p<0.001). Age and dyslipidemia were independent negative predictors of TL. -CONCLUSION :TL is shortened in dyslipidemic CS patients, further worse if hypertension and/or obesity coexist and is negatively correlated with increased inflammation markers. Increased lipids and a "low" grade inflammation may contribute to TL shortening and consequently to premature ageing and increased morbidity in CS

Telomere length analysis in Cushing's syndrome

Introduction: Hypercortisolism in Cushing's syndrome (CS) is associated with increased morbidity and mortality. Hypercortisolism also occurs in chronic depressive disorders and stress, where telomere length (TL) is shorter than in controls. We hypothesized that shortening of telomere might occur in CS and contribute to premature aging and morbidity. - Aim: To investigate TL in CS patients compared with controls. - Methods: Seventy-seven CS patients (14 males, 59 pituitary, 17 adrenal, and one ectopic; 21 with active disease) were compared with 77 gender-, age-, and smoking-matched controls. Fifteen CS were evaluated longitudinally, during active disease and after remission of hypercortisolism. Leukocyte TL was measured by telomere restriction fragment-Southern technique. Clinical markers were included in a multiple linear regression analysis to investigate potential predictors of TL. - Results : Mean TL in CS patients and controls was similar (7667 vs 7483 bp, NS). After adjustment for age, in the longitudinal evaluation, TL was shorter in active disease than after remission (7273 vs 7870, P<0.05). Age and dyslipidemia were negative predictors (P<0.05), and total leukocyte count was a positive predictor for TL (P<0.05). As expected, a negative correlation was found between TL and age (CS, R=−0.400 and controls, R=−0.292; P<0.05). No correlation was found between circulating cortisol, duration of exposure to hypercortisolism or biochemical cure and TL. - Conclusion : Even though in the cross-sectional comparison of CS and controls no difference in TL was found, in the longitudinal evaluation, patients with active CS had shorter TL than after biochemical cure of hypercortisolism. These preliminary results suggest that hypercortisolism might negatively impact telomere maintenance. Larger studies are needed to confirm these findings

Significant benefits of AIP testing and clinical screening in familial isolated and young-onset pituitary tumors

Context Germline mutations in the aryl hydrocarbon receptor-interacting protein (AIP) gene are responsible for a subset of familial isolated pituitary adenoma (FIPA) cases and sporadic pituitary neuroendocrine tumors (PitNETs). Objective To compare prospectively diagnosed AIP mutation-positive (AIPmut) PitNET patients with clinically presenting patients and to compare the clinical characteristics of AIPmut and AIPneg PitNET patients. Design 12-year prospective, observational study. Participants & Setting We studied probands and family members of FIPA kindreds and sporadic patients with disease onset ≤18 years or macroadenomas with onset ≤30 years (n = 1477). This was a collaborative study conducted at referral centers for pituitary diseases. Interventions & Outcome AIP testing and clinical screening for pituitary disease. Comparison of characteristics of prospectively diagnosed (n = 22) vs clinically presenting AIPmut PitNET patients (n = 145), and AIPmut (n = 167) vs AIPneg PitNET patients (n = 1310). Results Prospectively diagnosed AIPmut PitNET patients had smaller lesions with less suprasellar extension or cavernous sinus invasion and required fewer treatments with fewer operations and no radiotherapy compared with clinically presenting cases; there were fewer cases with active disease and hypopituitarism at last follow-up. When comparing AIPmut and AIPneg cases, AIPmut patients were more often males, younger, more often had GH excess, pituitary apoplexy, suprasellar extension, and more patients required multimodal therapy, including radiotherapy. AIPmut patients (n = 136) with GH excess were taller than AIPneg counterparts (n = 650). Conclusions Prospectively diagnosed AIPmut patients show better outcomes than clinically presenting cases, demonstrating the benefits of genetic and clinical screening. AIP-related pituitary disease has a wide spectrum ranging from aggressively growing lesions to stable or indolent disease course

CIBERER : Spanish national network for research on rare diseases: A highly productive collaborative initiative

Altres ajuts: Instituto de Salud Carlos III (ISCIII); Ministerio de Ciencia e Innovación.CIBER (Center for Biomedical Network Research; Centro de Investigación Biomédica En Red) is a public national consortium created in 2006 under the umbrella of the Spanish National Institute of Health Carlos III (ISCIII). This innovative research structure comprises 11 different specific areas dedicated to the main public health priorities in the National Health System. CIBERER, the thematic area of CIBER focused on rare diseases (RDs) currently consists of 75 research groups belonging to universities, research centers, and hospitals of the entire country. CIBERER's mission is to be a center prioritizing and favoring collaboration and cooperation between biomedical and clinical research groups, with special emphasis on the aspects of genetic, molecular, biochemical, and cellular research of RDs. This research is the basis for providing new tools for the diagnosis and therapy of low-prevalence diseases, in line with the International Rare Diseases Research Consortium (IRDiRC) objectives, thus favoring translational research between the scientific environment of the laboratory and the clinical setting of health centers. In this article, we intend to review CIBERER's 15-year journey and summarize the main results obtained in terms of internationalization, scientific production, contributions toward the discovery of new therapies and novel genes associated to diseases, cooperation with patients' associations and many other topics related to RD research

Investigation of the telomere maintenance system in Cushing’s syndrome: A contribution to the phenomena of early ageing and specific morbidity

La síndrome de Cushing (SC), una malaltia minoritària per secreció excessiva de cortisol, s'associa a augment de morbi-mortalitat, inclús després del tractament, comparat amb població de referència i s'associa a processos d'envelliment prematur. Per altra banda, els telòmers són seqüències de DNA essencials per mantenir l'estabilitat genòmica. Sense telòmers, el material genètic es perdria després de cada divisió cel·lular; quan aquests són críticament curts, es paren les divisions cel·lulars, s'indueix la senescència i apoptosi. Per evitar l'escurçament de la longitud telomèrica (LT) es produeix un complex enzimàtic anomenat telomerasa, regulada per factors genètics, epigènetics i hormonals, com el cortisol. L'hipercortisolisme també passa en trastorns depressius majors i estrés psicosocial, on la LT és més curta que els controls. A més, l'escurçament de la LT s'ha associat a malaltia cardiovascular, factors de risc cardiovasculars (FRCV) i inflamació crónica. L'escurçament telomèric és considerat un nou marcador de risc cardiovascular i s'ha associat a biomarcadors d'inflamació. Basats en aquestes evidències, hipotetitzem que l'hipercortisolisme contribuiria a envelliment prematur induint escurçament telomèric accelerat i estaria implicat en la morbiditat persistent i conseqüències clíniques de la SC inclús anys després de la remissió bioquímica. Així mateix, l'escurçament de la LT, estaria involucrat en l'estat inflamatori de “baix grau” i l'elevada prevalença de FRCV en la SC. Per tant, aquesta recerca ha estat dissenyada per contestar aquestes hipòtesis, essent els principals objectius investigar LT a la SC comparat amb controls, i evaluar relacions entre LT, FRCV i marcadors d'inflamació. És la primera recerca que avalua LT en la SC amb una sèrie relativament llarga, una oportunitat única per explorar els efectes de l'hipercortisolisme en el manteniment telomèric. Setanta-set pacients amb SC són comparats amb 77 controls aparellats per sexe, edat i tabac. Quinze SC, també són avaluats longitudinalment, durant la malaltia activa i després de remissió de l'hipercortisolisme. S'han recollit dades clíniques i analítiques (lípids, funció adrenal...). Adiponectina, interleukina-6(IL6) i proteïna-C reactiva (PCR) foren disponibles en 32 pacients. La LT leucocitària s'ha mesurat per fragment de restricció telomèrica-Southern. La LT mitjana entre SC i controls fou similar, no obstant, en l'avaluació longitudinal després d'ajustar per l'edat, la LT fou més curta en la malaltia activa que en remissió. No s'han trobat correlacions entre altres paràmetres del cortisol, duració d'exposició a l'hipercortisolisme o curació bioquímica amb la LT. Els SC dislipidèmics tenien la LT més curta que els no dislipidèmics. Després d'ajustar per edat i índex de massa corporal, SC actius i curats amb dislipidèmia tenien la LT més curta que els no dislipidèmics. A més, major escurçament telomèric s'ha observat en pacients obesos dislipidèmics que també tenien hipertensió, comparat amb aquells amb 2 o menys FRCV. El colesterol total i els triglicèrids es correlacionaren negativament amb la LT, així com la PCR i la IL6. No s'han observat diferències en la LT segons la presència d'altres FRCV en SC i controls. Les principals conclusions són que els pacients amb SC amb hipercortisolisme controlat després d'un tractament eficaç, la LT augmenta malgat ser de mitjana tres anys més grans. Per tant, podria haver-hi una inducció de l'activitat telomerasa al desaparèixer l'hipercortisolisme, i ser un dels mecanismes pels quals aquest augment de morbi-mortalitat i envelliment biològic millorin quan la malaltia està controlada. Aquests resultats suggereixen que l'hipercortisolisme podria tenir impacte negatiu en el manteniment telomèric. A més, la LT és més curta en les SC amb dislipidèmia i menor si coexisteixen hipertensió i/o obesitat; i es correlaciona negativament amb l'elevació dels marcadors d'inflamació. Pertant, l'augment dels lípids i un estat inflamatori de “baix grau” contribuirien a escurçament telomèric, a l'envelliment prematur i augment de la morbiditat de la SC.Cushing's syndrome (CS), a rare disease due to excessive cortisol secretion, is associated with increased morbidity and mortality, even after therapy compared to background population and is associated with premature aging processes. On the other hand, telomeres are repetitive DNA sequences, essential to maintain genomic stability. Without telomeres, genetic material could be lost after every cell division; thus, when telomeres are critically short, cell division stops and senescence and apoptosis are induced. To avoid telomere length (TL) attrition an enzymatic complex called telomerase is produced. Telomerase can be regulated by genetic, epigenetic and hormonal factors such as cortisol. Hypercortisolism also occurs in chronic depressive disorders and psychosocial stress, where TL is shorter than in controls. Moreover, TL shortening has also been associated with cardiovascular disease, cardiovascular risk factors (CVRF) and chronic inflammation processes. TL shortening is considered a novel cardiovascular risk marker, and is associated with inflammation biomarkers. Based on these previous evidences, we hypothesized that hypercortisolemia could contribute to premature ageing by inducing accelerated telomere shortening, which in turn could be implied in the persistent morbidity and clinical consequences associated with CS, even years after biochemical remission. Additionally, TL shortening, might be involved in the “low grade” inflammatory state and higher prevalence of CVRF observed in CS. Therefore, this research was designed to answer our hypothesis, being the main aims of this project to investigate TL in CS patients compared to controls, and to evaluate relationships between TL, CVRF and inflammation markers in CS. This is the first research to evaluate TL in this rare disease with a relatively large series of CS patients, which could provide a unique opportunity to examine the effects of hypercortisolism on telomere maintenance. Seventy-seven CS patients were compared with 77 gender-, age-, and smoking-matched controls. Fifteen CS were also evaluated longitudinally, during active disease and after remission of hypercortisolism. Clinical data and blood samples were collected (lipids, adrenal function...). Adiponectin, interleukin-6 (IL6) and C-reactive protein (CRP) were available in a subgroup of patients (n=32). Leukocyte TL was measured by telomere restriction fragment-Southern technique. Mean TL in CS and controls was similar, however in the longitudinal evaluation after adjustment for age, TL was shorter in active disease than after remission. No correlation was found between other circulating cortisol parameters, duration of exposure to hypercortisolism or biochemical cure and TL. We observed that dyslipidemic CS had shorter TL than non-dyslipidemic subjects. After adjustment for age and body mass index, cured and active CS dyslipidemic patients had shorter TL than non-dyslipidemic subjects. Additionally, higher TL shortening was observed in dyslipidemic obese patients who were also hypertensive, compared to those with two or less CVRF. Total-cholesterol and triglycerides negatively correlated with TL, as well as CRP and IL6. No differences in TL according the presence of other CVRF were observed in CS or the control group. The main conclusions are that individual CS patients in whom hypercortisolism is controlled after successful treatment, TL increases despite being on average 3 years older. It would appear therefore that telomerase activity would be induced once hypercortisolism disappears, and this could be one of the mechanisms by which increased morbidity, mortality and biological aging improve when disease is controlled. These preliminary results suggest that hypercortisolism might negatively impact telomere maintenance. Moreover, TL is shortened in dyslipidemic CS patients, further worsened if hypertension and/or obesity coexist and is negatively correlated with increased inflammation markers. Therefore, increased lipids and a “low-grade” inflammation may contribute to TL shortening and consequently to premature ageing and increased morbidity in CS

Morbiditat postoperatòria en pacients intervinguts d’un adenoma hipofisari: comparació dels tumors no funcionants i dels secretors d’hormona de creixement i corticotropa

La neurocirurgia és el tractament definitiu més utilitzat pels tumors hipofisaris. Objectiu: valorar les complicacions postquirúrgiques immediates(1º mes) i durant el 1º any dels adenomes hipofisaris secretors de GH, ACTH i no funcionants(NF) operats des del 2001. Metodologia: estudi observacional restrospectiu de 94 pacients (39H, 55D) amb edat a la cirurgia de 46,9±15,5 anys, intervinguts pels 2 mateixos neurocirurgians. Resultats: 40 pacients tenen alguna complicació immediata(42,5% dels NF, 37% GH i 48,5% ACTH) sense diferències en la freqüència de complicacions entre els 3 grups. Les complicacions més freqüents són: diabetis insípida transitòria(23,4%), fístula LCR(6,7%), sinusitis i meningitis(2,2%). Els secretors d'ACTH tenen una tendència a tenir més DI transitòria i sinusitis respecte els NF(p=0,071), mentre que els NF tendeixen a presentar més fístules LCR, meningitis i convulsions(p=0,08). En els GH, existeix major incidència de fístules LCR comparat amb els ACTH(p&0,05), sense diferències amb els NF. 10 pacients tenen complicacions al 1º any postquirúrgic(7,5% dels NF, 11,1% GH i 14,8% ACTH), destacant major incidència d'artromiàlgies i síndrome del túnel carpià en els ACTH comparat amb els altres 2 grups (p&0,05). Les variables més importants quan fem una predicció d'aparició de complicacions són: tipus de cirurgia utilitzada (més a craniotomies que als abordatges transesfenoidals) i presència d'extensió extraselar tumoral, sense ser significatiu(p=0,091). Conclusions: malgrat que els tumors d'ACTH són majoritàriament microdenomes(77,7%), i es presenten en pacients més joves, tendeixen a associar-se a major nombre de complicacions immediates i durant el primer any en comparació amb els NF i GH(97,5%, 81,4% macroadenomes respectivament)

Investigation of the telomere maintenance system in Cushing's syndrome: A contribution to the phenomena of early ageing and specific morbidity

La síndrome de Cushing (SC), una malaltia minoritària per secreció excessiva de cortisol, s'associa a augment de morbi-mortalitat, inclús després del tractament, comparat amb població de referència i s'associa a processos d'envelliment prematur. Per altra banda, els telòmers són seqüències de DNA essencials per mantenir l'estabilitat genòmica. Sense telòmers, el material genètic es perdria després de cada divisió cel·lular; quan aquests són críticament curts, es paren les divisions cel·lulars, s'indueix la senescència i apoptosi. Per evitar l'escurçament de la longitud telomèrica (LT) es produeix un complex enzimàtic anomenat telomerasa, regulada per factors genètics, epigènetics i hormonals, com el cortisol. L'hipercortisolisme també passa en trastorns depressius majors i estrés psicosocial, on la LT és més curta que els controls. A més, l'escurçament de la LT s'ha associat a malaltia cardiovascular, factors de risc cardiovasculars (FRCV) i inflamació crónica. L'escurçament telomèric és considerat un nou marcador de risc cardiovascular i s'ha associat a biomarcadors d'inflamació. Basats en aquestes evidències, hipotetitzem que l'hipercortisolisme contribuiria a envelliment prematur induint escurçament telomèric accelerat i estaria implicat en la morbiditat persistent i conseqüències clíniques de la SC inclús anys després de la remissió bioquímica. Així mateix, l'escurçament de la LT, estaria involucrat en l'estat inflamatori de "baix grau" i l'elevada prevalença de FRCV en la SC. Per tant, aquesta recerca ha estat dissenyada per contestar aquestes hipòtesis, essent els principals objectius investigar LT a la SC comparat amb controls, i evaluar relacions entre LT, FRCV i marcadors d'inflamació. És la primera recerca que avalua LT en la SC amb una sèrie relativament llarga, una oportunitat única per explorar els efectes de l'hipercortisolisme en el manteniment telomèric. Setanta-set pacients amb SC són comparats amb 77 controls aparellats per sexe, edat i tabac. Quinze SC, també són avaluats longitudinalment, durant la malaltia activa i després de remissió de l'hipercortisolisme. S'han recollit dades clíniques i analítiques (lípids, funció adrenal...). Adiponectina, interleukina-6(IL6) i proteïna-C reactiva (PCR) foren disponibles en 32 pacients. La LT leucocitària s'ha mesurat per fragment de restricció telomèrica-Southern. La LT mitjana entre SC i controls fou similar, no obstant, en l'avaluació longitudinal després d'ajustar per l'edat, la LT fou més curta en la malaltia activa que en remissió. No s'han trobat correlacions entre altres paràmetres del cortisol, duració d'exposició a l'hipercortisolisme o curació bioquímica amb la LT. Els SC dislipidèmics tenien la LT més curta que els no dislipidèmics. Després d'ajustar per edat i índex de massa corporal, SC actius i curats amb dislipidèmia tenien la LT més curta que els no dislipidèmics. A més, major escurçament telomèric s'ha observat en pacients obesos dislipidèmics que també tenien hipertensió, comparat amb aquells amb 2 o menys FRCV. El colesterol total i els triglicèrids es correlacionaren negativament amb la LT, així com la PCR i la IL6. No s'han observat diferències en la LT segons la presència d'altres FRCV en SC i controls. Les principals conclusions són que els pacients amb SC amb hipercortisolisme controlat després d'un tractament eficaç, la LT augmenta malgat ser de mitjana tres anys més grans. Per tant, podria haver-hi una inducció de l'activitat telomerasa al desaparèixer l'hipercortisolisme, i ser un dels mecanismes pels quals aquest augment de morbi-mortalitat i envelliment biològic millorin quan la malaltia està controlada. Aquests resultats suggereixen que l'hipercortisolisme podria tenir impacte negatiu en el manteniment telomèric. A més, la LT és més curta en les SC amb dislipidèmia i menor si coexisteixen hipertensió i/o obesitat; i es correlaciona negativament amb l'elevació dels marcadors d'inflamació. Pertant, l'augment dels lípids i un estat inflamatori de "baix grau" contribuirien a escurçament telomèric, a l'envelliment prematur i augment de la morbiditat de la SC.Cushing's syndrome (CS), a rare disease due to excessive cortisol secretion, is associated with increased morbidity and mortality, even after therapy compared to background population and is associated with premature aging processes. On the other hand, telomeres are repetitive DNA sequences, essential to maintain genomic stability. Without telomeres, genetic material could be lost after every cell division; thus, when telomeres are critically short, cell division stops and senescence and apoptosis are induced. To avoid telomere length (TL) attrition an enzymatic complex called telomerase is produced. Telomerase can be regulated by genetic, epigenetic and hormonal factors such as cortisol. Hypercortisolism also occurs in chronic depressive disorders and psychosocial stress, where TL is shorter than in controls. Moreover, TL shortening has also been associated with cardiovascular disease, cardiovascular risk factors (CVRF) and chronic inflammation processes. TL shortening is considered a novel cardiovascular risk marker, and is associated with inflammation biomarkers. Based on these previous evidences, we hypothesized that hypercortisolemia could contribute to premature ageing by inducing accelerated telomere shortening, which in turn could be implied in the persistent morbidity and clinical consequences associated with CS, even years after biochemical remission. Additionally, TL shortening, might be involved in the "low grade" inflammatory state and higher prevalence of CVRF observed in CS. Therefore, this research was designed to answer our hypothesis, being the main aims of this project to investigate TL in CS patients compared to controls, and to evaluate relationships between TL, CVRF and inflammation markers in CS. This is the first research to evaluate TL in this rare disease with a relatively large series of CS patients, which could provide a unique opportunity to examine the effects of hypercortisolism on telomere maintenance. Seventy-seven CS patients were compared with 77 gender-, age-, and smoking-matched controls. Fifteen CS were also evaluated longitudinally, during active disease and after remission of hypercortisolism. Clinical data and blood samples were collected (lipids, adrenal function...). Adiponectin, interleukin-6 (IL6) and C-reactive protein (CRP) were available in a subgroup of patients (n=32). Leukocyte TL was measured by telomere restriction fragment-Southern technique. Mean TL in CS and controls was similar, however in the longitudinal evaluation after adjustment for age, TL was shorter in active disease than after remission. No correlation was found between other circulating cortisol parameters, duration of exposure to hypercortisolism or biochemical cure and TL. We observed that dyslipidemic CS had shorter TL than non-dyslipidemic subjects. After adjustment for age and body mass index, cured and active CS dyslipidemic patients had shorter TL than non-dyslipidemic subjects. Additionally, higher TL shortening was observed in dyslipidemic obese patients who were also hypertensive, compared to those with two or less CVRF. Total-cholesterol and triglycerides negatively correlated with TL, as well as CRP and IL6. No differences in TL according the presence of other CVRF were observed in CS or the control group. The main conclusions are that individual CS patients in whom hypercortisolism is controlled after successful treatment, TL increases despite being on average 3 years older. It would appear therefore that telomerase activity would be induced once hypercortisolism disappears, and this could be one of the mechanisms by which increased morbidity, mortality and biological aging improve when disease is controlled. These preliminary results suggest that hypercortisolism might negatively impact telomere maintenance. Moreover, TL is shortened in dyslipidemic CS patients, further worsened if hypertension and/or obesity coexist and is negatively correlated with increased inflammation markers. Therefore, increased lipids and a "low-grade" inflammation may contribute to TL shortening and consequently to premature ageing and increased morbidity in CS

Morbiditat postoperatòria en pacients intervinguts d'un adenoma hipofisari : comparació dels tumors no funcionants i dels secretors d'hormona de creixement i corticotropa

La neurocirurgia és el tractament definitiu més utilitzat pels tumors hipofisaris. Objectiu: valorar les complicacions postquirúrgiques immediates(1º mes) i durant el 1º any dels adenomes hipofisaris secretors de GH, ACTH i no funcionants(NF) operats des del 2001. Metodologia: estudi observacional restrospectiu de 94 pacients (39H, 55D) amb edat a la cirurgia de 46,9±15,5 anys, intervinguts pels 2 mateixos neurocirurgians. Resultats: 40 pacients tenen alguna complicació immediata(42,5% dels NF, 37% GH i 48,5% ACTH) sense diferències en la freqüència de complicacions entre els 3 grups. Les complicacions més freqüents són: diabetis insípida transitòria(23,4%), fístula LCR(6,7%), sinusitis i meningitis(2,2%). Els secretors d'ACTH tenen una tendència a tenir més DI transitòria i sinusitis respecte els NF(p=0,071), mentre que els NF tendeixen a presentar més fístules LCR, meningitis i convulsions(p=0,08). En els GH, existeix major incidència de fístules LCR comparat amb els ACTH(p 0,05), sense diferències amb els NF. 10 pacients tenen complicacions al 1º any postquirúrgic(7,5% dels NF, 11,1% GH i 14,8% ACTH), destacant major incidència d'artromiàlgies i síndrome del túnel carpià en els ACTH comparat amb els altres 2 grups (p 0,05). Les variables més importants quan fem una predicció d'aparició de complicacions són: tipus de cirurgia utilitzada (més a craniotomies que als abordatges transesfenoidals) i presència d'extensió extraselar tumoral, sense ser significatiu(p=0,091). Conclusions: malgrat que els tumors d'ACTH són majoritàriament microdenomes(77,7%), i es presenten en pacients més joves, tendeixen a associar-se a major nombre de complicacions immediates i durant el primer any en comparació amb els NF i GH(97,5%, 81,4% macroadenomes respectivament)

Telomeres and endocrine dysfunction of the adrenal and GH/IGF-1 axes

Telomeres, located at the end of linear chromosomes, are essential to maintain genomic stability. Telomere biology has recently emerged as an important player in the fields of ageing and disease. To maintain telomere length (TL) and reduce its degradation after mitosis, the telomerase enzyme complex is produced. Genetic, epigenetic, hormonal and environmental factors can regulate telomerase function. These include stress hormones such as cortisol and growth factors. The hypothalamic-pituitary-adrenal (HPA) axis has been evaluated in psychiatric diseases where hypercortisolism and oxidative stress are often present. Some researches have linked TL shortening to increases in stress-related cortisol, but others have not. The effects of cortisol on the telomere system are complex and may depend on the intensity and duration of exposure. On the other hand, low levels of IGF-1 are associated with inflammation and ageing-related diseases (ischaemic heart disease, congestive heart failure). Both IGF-1 and TL diminish with age and are positively and strongly correlated with each other. It is not clear whether this positive correlation reflects a single association or a cause-effect relationship. Further research will ideally investigate longitudinal changes in telomeres and both these hormonal axes. To our knowledge, TL dysfunction has not been described in either endogenous hypercortisolism (Cushing's syndrome) or acromegaly where excessive amounts of GH and consequently IGF-1 are produced. This review focuses on the possible relationships between telomere dysfunction and the hypothalamic-pituitary-adrenal (HPA) axis and GH-IGF-1 system