La síndrome del membre fantasma dolorós: revisió de tractaments

Treball Final de Grau de Podologia, Escola Universitària d'Infermeria, Universitat de Barcelona, curs: 2014-2015, Tutor: Carmen Moliné ReglaLa síndrome del membre fantasma (SMF) va ser descrita per primera vegada al 1551 per Ambroise Paré però no va ser fins al 1872 quan Silas Weir Mitchell va utilitzar el terme com a tal. Més endavant es va comprovar que hi havia 3 tipus de quadres clínics: percepció no dolorosa de la presència continuada del membre amputat, dolor del monyó o de l’extremitat residual i sensació de dolor a la porció amputada, és a dir la síndrome del membre fantasma dolorós (SMFD)1. En aquest treball ens centrarem en aquest últim, la SMFD. Hi ha estudis que conclouen que més del 80% dels amputats per traumatisme o patologia vascular perifèrica pateixen la SMFD2. L’objectiu d’aquest treball és fer una revisió d’articles que descriguin els tractaments de la SMFD i concloure quin d’ells té més efectivita

Co-crystal of Tramadol-Celecoxib Versus Tramadol or Placebo for Acute Moderate-to-Severe Pain After Oral Surgery: Randomized, Double-Blind, Phase 3 Trial (STARDOM1)

Acute pain; Efficacy; Co-crystalDolor agut; Eficàcia; CocristallDolor agudo; Eficacia; CocristalIntroduction Co-crystal of tramadol-celecoxib (CTC) is the first analgesic co-crystal for acute pain. This completed phase 3 multicenter, double-blind trial assessed the efficacy and safety/tolerability of CTC in comparison with that of tramadol in the setting of moderate-to-severe pain up to 72 h after elective third molar extraction requiring bone removal. Methods Adults (n = 726) were assigned randomly to five groups (2:2:2:2:1): orally administered twice-daily CTC 100 mg (44 mg rac-tramadol hydrochloride/56 mg celecoxib; n = 164), 150 mg (66/84 mg; n = 160) or 200 mg (88/112 mg; n = 160); tramadol 100 mg four times daily (n = 159); or placebo four times daily (n = 83). Participants in CTC groups also received twice-daily placebo. The full analysis set included all participants who underwent randomization. The primary endpoint was the sum of pain intensity differences over 0 to 4 h (SPID0–4; visual analog scale). Key secondary endpoints included 4-h 50% responder and rescue medication use rates. Safety endpoints included adverse events (AEs), laboratory measures, and Opioid-Related Symptom Distress Scale (OR-SDS) score. Results All CTC doses were superior to placebo (P < 0.001) for primary and key secondary endpoints. All were superior to tramadol for SPID0–4 (analysis of covariance least squares mean differences [95% confidence interval]: − 37.1 [− 56.5, − 17.6], − 40.2 [− 59.7, − 20.6], and − 41.7 [− 61.2, − 22.2] for 100, 150, and 200 mg CTC, respectively; P < 0.001) and 4-h 50% responder rate. Four-hour 50% responder rates were 32.9% (CTC 100 mg), 33.8% (CTC 150 mg), 40.6% (CTC 200 mg), 20.1% (tramadol), and 7.2% (placebo). Rescue medication use was lower in the 100-mg (P = 0.013) and 200-mg (P = 0.003) CTC groups versus tramadol group. AE incidence and OR-SDS scores were highest for tramadol alone. Conclusions CTC demonstrated superior pain relief compared with tramadol or placebo, as well as an improved benefit/risk profile versus tramadol. Trial registration ClinicalTrials.gov identifier, NCT02982161; EudraCT number, 2016-000592-24.The study was sponsored by Mundipharma Research GmbH & Co. KG (Limburg, Germany) and bioanalytical analysis was performed by ESTEVE Pharmaceuticals S.A. (Barcelona, Spain), who invented and codeveloped CTC. CTC is now under development by ESTEVE Pharmaceuticals S.A. Scientists employed by the funder and ESTEVE Pharmaceuticals S.A. participated in the design and conduct of the study, data review and interpretation, and drafting of the article. Funding for the journal’s Rapid Service and Open Access Fees was provided by ESTEVE Pharmaceuticals S.A

A new diagnostic scale for canine Cognitive Dysfunction Syndrome

PosterJun

Viruses and Protists Induced-mortality of Prokaryotes around the Antarctic Peninsula during the Austral Summer

During the Austral summer 2009 we studied three areas surrounding the Antarctic Peninsula: the Bellingshausen Sea, the Bransfield Strait and the Weddell Sea. We aimed to investigate, whether viruses or protists were the main agents inducing prokaryotic mortality rates, and the sensitivity to temperature of prokaryotic heterotrophic production and mortality based on the activation energy (Ea) for each process. Seawater samples were taken at seven depths (0.1–100 m) to quantify viruses, prokaryotes and protists abundances, and heterotrophic prokaryotic production (PHP). Viral lytic production, lysogeny, and mortality rates of prokaryotes due to viruses and protists were estimated at surface (0.1–1 m) and at the Deep Fluorescence Maximum (DFM, 12–55 m) at eight representative stations of the three areas. The average viral lytic production ranged from 1.0 ± 0.3 × 107 viruses ml−1 d−1 in the Bellingshausen Sea to1.3 ± 0.7 × 107 viruses ml−1 d−1 in the Bransfield Strait, while lysogeny, when detectable, recorded the lowest value in the Bellingshausen Sea (0.05 ± 0.05 × 107 viruses ml−1 d−1) and the highest in the Weddell Sea (4.3 ± 3.5 × 107 viruses ml−1 d−1). Average mortality rates due to viruses ranged from 9.7 ± 6.1 × 104 cells ml−1 d−1 in the Weddell Sea to 14.3 ± 4.0 × 104 cells ml−1 d−1 in the Bellingshausen Sea, and were higher than averaged grazing rates in the Weddell Sea (5.9 ± 1.1 × 104 cells ml−1 d−1) and in the Bellingshausen Sea (6.8 ± 0.9 × 104 cells ml−1 d−1). The highest impact on prokaryotes by viruses and main differences between viral and protists activities were observed in surface samples: 17.8 ± 6.8 × 104 cells ml−1 d−1 and 6.5 ± 3.9 × 104 cells ml−1 d−1 in the Weddell Sea; 22.1 ± 9.6 × 104 cells ml−1 d−1 and 11.6 ± 1.4 × 104 cells ml−1 d−1 in the Bransfield Strait; and 16.1 ± 5.7 × 104 cells ml−1 d−1 and 7.9 ± 2.6 × 104 cells ml−1 d−1 in the Bellingshausen Sea, respectively. Furthermore, the rate of lysed cells and PHP showed higher sensitivity to temperature than grazing rates by protists. We conclude that viruses were more important mortality agents than protists mainly in surface waters and that viral activity has a higher sensitivity to temperature than grazing rates. This suggests a reduction of the carbon transferred through the microbial food-web that could have implications in the biogeochemical cycles in a future warmer ocean scenario.En prens

Co-crystal of Tramadol-Celecoxib in Patients with Moderate to Severe Acute Post-surgical Oral Pain: A Dose-Finding, Randomised, Double-Blind, Placebo- and Active-Controlled, Multicentre, Phase II Trial

Background Co-crystal of tramadol-celecoxib (CTC), containing equimolar quantities of the active pharmaceu- tical ingredients (APIs) tramadol and celecoxib (100 mg CTC = 44 mg rac-tramadol hydrochloride and 56 mg celecoxib), is a novel API-API co-crystal for the treatment of pain. We aimed to establish the effective dose of CTC for treating acute pain following oral surgery. Methods A dose-finding, double-blind, randomised, pla- cebo- and active-controlled, multicentre (nine Spanish hospitals), phase II study (EudraCT number: 2011-002778- 21) was performed in male and female patients aged C 18 years experiencing moderate to severe pain following extraction of two or more impacted third molars requiring bone removal. Eligible patients were randomised via a computer-generated list to receive one of six single-dose treatments (CTC 50, 100, 150, 200 mg; tramadol 100 mg; and placebo). The primary efficacy endpoint was the sum of pain intensity difference (SPID) over 8 h assessed in the per-protocol population. Results Between 10 February 2012 and 13 February 2013, 334 patients were randomised and received study treat- ment: 50 mg (n = 55), 100 mg (n = 53), 150 mg (n = 57), or 200 mg (n = 57) of CTC, 100 mg tramadol (n = 58), or placebo (n = 54). CTC 100, 150, and 200 mg showed significantly higher efficacy compared with placebo and/or tramadol in all measures: SPID (0-8 h) (mean [standard deviation]): - 90 (234), - 139 (227), - 173 (224), 71 (213), and 22 (228), respectively. The proportion of patients experiencing treatment-emergent adverse events was lower in the 50 (12.7% [n = 7]), 100 (11.3% [n = 6]), and 150 (15.8% [n = 9]) mg CTC groups, and similar in the 200 mg (29.8% [n = 17]) CTC group, compared with the tramadol group (29.3% [n = 17]), with nausea, dizzi- ness, and vomiting the most frequent events. Conclusion Significant improvement in the benefit-risk ratio was observed for CTC (doses C 100 mg) over tra- madol and placebo in the treatment of acute pain following oral surgery

Effects of the COVID-19 Pandemic on Incidence and Epidemiology of Catheter-Related Bacteremia, Spain

We compared hospital-acquired catheter-related bacte-remia (CRB) episodes diagnosed at acute care hospitals in Catalonia, Spain, during the COVID-19 pandemic in 2020 with those detected during 2007-2019. We com-pared the annual observed and predicted CRB rates by using the negative binomial regression model and calcu-lated stratified annual root mean squared errors. A total of 10,030 episodes were diagnosed during 2007-2020. During 2020, the observed CRB incidence rate was 0.29/103 patient-days, whereas the predicted CRB rate was 0.14/103 patient-days. The root mean squared er-ror was 0.153. Thus, a substantial increase in hospital-acquired CRB cases was observed during the COVID-19 pandemic in 2020 compared with the rate predicted from 2007-2019. The incidence rate was expected to increase by 1.07 (95% CI 1-1.15) for every 1,000 COVID-19-re-lated hospital admissions. We recommend maintaining all CRB prevention efforts regardless of the coexistence of other challenges, such as the COVID-19 pandemic

Trends in the epidemiology of catheter-related bloodstream infections; towards a paradigm shift, Spain, 2007 to 2019

Altres ajuts: Departament de Salut. Generalitat de Catalunya ("Pla estratègic de recerca i innovació en salut (PERIS) 2019-2021"); Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación Digital; Red Española de Investigación en Patología Infecciosa (REIPI).Background: Catheter-related bloodstream infections (CRBSI) are frequent healthcare-associated infections and an important cause of death. Aim: To analyse changes in CRBSI epidemiology observed by the Infection Control Catalan Programme (VINCat). Methods: A cohort study including all hospital-acquired CRBSI episodes diagnosed at 55 hospitals (2007-2019) in Catalonia, Spain, was prospectively conducted. CRBSI incidence rates were adjusted per 1,000patientdays. To assess the CRBSI rate trend per year, negative binomial models were used, with the number of events as the dependent variable, and the year as the main independent variable. From each model, the annual rate of CRBSI diagnosed per 1,000patientdays and the incidence rate ratio (IRR) with its 95% confidence intervals (CI) were reported. Results: During the study, 9,290 CRBSI episodes were diagnosed (mean annual incidence rate:0.20episodes/1,000patientdays). Patients' median age was 64.1years; 36.6% (3,403/9,290) were female. In total, 73.7% (n=6,845) of CRBSI occurred in non-intensive care unit (ICU) wards, 62.7% (n=5,822) were related to central venous catheter (CVC), 24.1% (n=2,236) to peripheral venous catheters (PVC) and 13.3% (n=1,232) to peripherally-inserted central venous catheters (PICVC). Incidence rate fell over the study period (IRR:0.94;95%CI:0.93-0.96), especially in the ICU (IRR:0.88;95%CI:0.87-0.89). As a whole, while episodes of CVC CRBSI fell significantly (IRR:0.88;95%CI:0.87-0.91), peripherally-inserted catheter CRBSI (PVC and PICVC) rose, especially in medical wards (IRR PICVC:1.08;95%CI:1.05-1.11; IRR PVC: 1.03; 95% 1.00-1.05). Conclusions: Over the study, CRBSIs associated with CVC and diagnosed in ICUs decreased while episodes in conventional wards involving peripherally-inserted catheters increased. Hospitals should implement preventive measures in conventional wards

Responses of coastal osmotrophic planktonic communities to simulated events of turbulence and nutrient load throughout a year

A year-long series of monthly experiments with laboratory enclosures were conducted with water from Blanes Bay (NW Mediterranean) to analyse the change in the short-time response of the osmotrophic planktonic community to simulated turbulence and nutrient input events. Both experimental factors triggered a relative increase of biomass in the enclosures, in terms of chlorophyll a, bacteria and particulate organic matter. Ratios of particulate organic nitrogen to phosphorus became lower in the water than in the sediment, although turbulence partially smoothed out this difference. Initial physico-chemical conditions significantly influenced the short-time responses to experimental forcing. The response to turbulence, in terms of chlorophyll a, was maximum in spring. The response to nutrient enrichment was found to be seasonal, and was correlated with photoperiod and temperature, and also in situ nitrate and silicate concentrations and Secchi depth, which are proxies of recent inputs of nutrients resulting from episodes of resuspension and river discharge. This study shows robust qualitative regularities in the response of the osmotrophic planktonic community to episodes of turbulence and nutrient enrichment, with quantitative variability throughout the year, depending mostly on the recent record of hydrodynamic forcing

Establiment de bases de càlcul d'elements estructurals de formigó d'alta resistència sotmesos a tallant

En els darrers anys ha crescut notablement l’interès en els formigons d’alta resistència, amb resistències característiques per sobre els 50 MPa. Aquest tipus de formigons poden aconseguir-se usant una relació aigua-ciment molt baixa i amb un acurat control durant l’execució. La treballabilitat necessària s’aconsegueix mitjançant additius superfluidificants. Una extensa investigació ha millorat notablement el coneixement de les propietats bàsiques d’aquest material. Però mentre la majoria de les propietats del formigó milloren a l’augmentar la resistència característica d’aquest, n’hi ha d’altres que no. Per a poder garantir la seguretat del formigó estructural, cal revisar alguns mètodes de disseny empírics, basats en formigons de resistències característiques molt més baixes. El mètode de disseny de la normativa espanyola de formigó estructural (EHE) es basa en equacions derivades experimentalment. Els assaigs que van proporcionar les dades per aquestes equacions van realitzar-se majoritàriament sobre elements de formigó amb fck menor a 50 MPa. Extrapolar aquestes equacions per al cas de formigons d’alta resistència podria no ser segur en alguns casos. Una característica d’aquest material és que es trenca bruscament i forma superfícies de trencament llises, travessant els àrids. Això contrasta amb les típiques superfícies de les fissures de formigons amb resistències característiques menors, on les fissures segueixen el contorn dels àrids. L’objectiu d’aquesta tesina és comprovar la eficàcia de la formulació de la EHE per a la resistència a tallant, per a bigues amb i sense armadura de reforç a tallant, i suggerir possibles millores a aquesta formulació, per tal de que s’adapti millor al comportament del formigó d’alta resistència. Es comparen els resultats obtinguts en 243 assaigs sobre bigues amb formigons de resistències entre 20 i 100 MPa amb les prediccions de la normativa espanyola EHE, amb els de la normativa nord-americana AASHTO i amb els obtinguts amb un programa que implementa la teoria del camp de compressions modificada, MCFT, que es la teoria en que es basa la normativa AASHTO. A més, s’utilitza com a eina un model de xarxa neuronal per a intentar reproduir amb més exactitud el comportament de les bigues davant l’esforç tallant, i comparant les prediccions de la EHE amb les d’aquest model ajustar els paràmetres d’aquesta normativa. En aquest estudi s’arriba a la conclusió en el cas de bigues sense armadura de reforç transversal que, tot i que la EHE demostra ser una eina eficaç per al disseny d’aquests elements estructurals, els mètodes de disseny basats en la teoria modificada del camp de compressions proporcionen millors resultats, ja que les seves prediccions s’acosten més a les tensions reals de trencament de les bigues analitzades. A partir d’un estudi paramètric dels resultats provenint de la xarxa neuronal es proposa una nova formula basada en la instrucció EHE i el Codi Model, que correlaciona millor els resultats experimentals. En el cas de bigues amb armadura de reforç a tallant, la Instrucció EHE dona resultats extremadament conservadors, i més en el cas de formigons d’alta resistència. La normativa AASHTO (basada en la MCFT) proporciona en aquest cas unes previsions molt més acurades que no pas la EHE. La EHE considera el tallant màxim d’una biga amb armadura de tallant com la suma de la contribució de l’acer dels estreps Vs i del formigó Vc. El valor de Vc és el que tindria la mateixa biga però sense armadura de tallant. En aquest cas, es difícil de determinar quins paràmetres caldria modificar, ja que la xarxa neuronal tracta la resistència a tallant com a un únic valor, i la EHE treballa amb la suma de dos. Si es vol aconseguir que la EHE proporcioni millors resultats per a bigues amb armadura de reforç a tallant, caldria modificar-la i basar-la en la teoria modificada del camp de compressions

Establiment de bases de càlcul d'elements estructurals de formigó d'alta resistència sotmesos a tallant

En els darrers anys ha crescut notablement l’interès en els formigons d’alta resistència, amb resistències característiques per sobre els 50 MPa. Aquest tipus de formigons poden aconseguir-se usant una relació aigua-ciment molt baixa i amb un acurat control durant l’execució. La treballabilitat necessària s’aconsegueix mitjançant additius superfluidificants. Una extensa investigació ha millorat notablement el coneixement de les propietats bàsiques d’aquest material. Però mentre la majoria de les propietats del formigó milloren a l’augmentar la resistència característica d’aquest, n’hi ha d’altres que no. Per a poder garantir la seguretat del formigó estructural, cal revisar alguns mètodes de disseny empírics, basats en formigons de resistències característiques molt més baixes. El mètode de disseny de la normativa espanyola de formigó estructural (EHE) es basa en equacions derivades experimentalment. Els assaigs que van proporcionar les dades per aquestes equacions van realitzar-se majoritàriament sobre elements de formigó amb fck menor a 50 MPa. Extrapolar aquestes equacions per al cas de formigons d’alta resistència podria no ser segur en alguns casos. Una característica d’aquest material és que es trenca bruscament i forma superfícies de trencament llises, travessant els àrids. Això contrasta amb les típiques superfícies de les fissures de formigons amb resistències característiques menors, on les fissures segueixen el contorn dels àrids. L’objectiu d’aquesta tesina és comprovar la eficàcia de la formulació de la EHE per a la resistència a tallant, per a bigues amb i sense armadura de reforç a tallant, i suggerir possibles millores a aquesta formulació, per tal de que s’adapti millor al comportament del formigó d’alta resistència. Es comparen els resultats obtinguts en 243 assaigs sobre bigues amb formigons de resistències entre 20 i 100 MPa amb les prediccions de la normativa espanyola EHE, amb els de la normativa nord-americana AASHTO i amb els obtinguts amb un programa que implementa la teoria del camp de compressions modificada, MCFT, que es la teoria en que es basa la normativa AASHTO. A més, s’utilitza com a eina un model de xarxa neuronal per a intentar reproduir amb més exactitud el comportament de les bigues davant l’esforç tallant, i comparant les prediccions de la EHE amb les d’aquest model ajustar els paràmetres d’aquesta normativa. En aquest estudi s’arriba a la conclusió en el cas de bigues sense armadura de reforç transversal que, tot i que la EHE demostra ser una eina eficaç per al disseny d’aquests elements estructurals, els mètodes de disseny basats en la teoria modificada del camp de compressions proporcionen millors resultats, ja que les seves prediccions s’acosten més a les tensions reals de trencament de les bigues analitzades. A partir d’un estudi paramètric dels resultats provenint de la xarxa neuronal es proposa una nova formula basada en la instrucció EHE i el Codi Model, que correlaciona millor els resultats experimentals. En el cas de bigues amb armadura de reforç a tallant, la Instrucció EHE dona resultats extremadament conservadors, i més en el cas de formigons d’alta resistència. La normativa AASHTO (basada en la MCFT) proporciona en aquest cas unes previsions molt més acurades que no pas la EHE. La EHE considera el tallant màxim d’una biga amb armadura de tallant com la suma de la contribució de l’acer dels estreps Vs i del formigó Vc. El valor de Vc és el que tindria la mateixa biga però sense armadura de tallant. En aquest cas, es difícil de determinar quins paràmetres caldria modificar, ja que la xarxa neuronal tracta la resistència a tallant com a un únic valor, i la EHE treballa amb la suma de dos. Si es vol aconseguir que la EHE proporcioni millors resultats per a bigues amb armadura de reforç a tallant, caldria modificar-la i basar-la en la teoria modificada del camp de compressions