A Fibonacci sequence for linear structures with two types of components

We investigate binary voting systems with two types of voters and a hierarchy among the members in each type, so that members in one class have more influence or importance than members in the other class. The purpose of this paper is to count, up to isomorphism, the number of these voting systems for an arbitrary number of voters. We obtain a closed formula for the number of these systems, this formula follows a Fibonacci sequence with a smooth polynomial variation on the number of voters.Comment: All the results contained in this file are included in a paper submitted to Annals of Operations Research in October, 2008 on ocasion of the Conference on Applied Mathematical Programming and Modelling, that held in Bratislava in May, 200

Sistema mecànic de posicionament dels miralls de transport de la línia del Sincrotró

Actualment la tècnica MIRAS (Microespectroscòpia Infraroja amb Radiació Sincrotró) és una de les més utilitzades en els àmbits de biologia i biomedicina, anàlisi forense i industrial, arqueometria i patrimoni cultural, en els materials polimèrics i ceràmics, geologia i astrofísica, entre d'altres. En el Sincrotró ALBA, ubicat a Cerdanyola del Vallès, es vol incorporar una nova línia d’aquestes característiques. Per tal de poder aprofitar els avantatges d’aquesta tècnica, es necessita un mecanisme amb la finalitat de moure angularment els miralls encarregats de transportar la llum infraroja de dins del túnel cap al exterior i així ser utilitzada per la microespectroscòpia, sota condicions de ultra alt buit. En la primera part del projecte, abans de començar a plantejar qualsevol part, es tenen en consideració els antecedents procedents del Sincrotró SOLEIL de França. Ja que des de l’any 2006 utilitzen aquesta tècnica. També s’estudien els requeriments dels clients, que en aquest cas són els mateixos científics del Sincrotró ALBA i els proposats pe l’estudiant en pràctiques i l’enginyer responsable del projecte. En la segona part, es planteja un esborrany del que seria el mecanisme a utilitzar amb l’objectiu de moure els miralls en els dos moviments angulars requerits. A continuació es crea el disseny conceptual ja plantejant tots els components per poder portar a terme no només el mecanisme, sinó tot el conjunt d’aquest per tal de ser assemblat en la nova línia. Per a aquest objectiu s’utilitzen eines assistides per ordinador, més concretament, el programa NX 7.5, un software cada vegada amb més projecció en el món de l’enginyeria i eina de treball del departament d’enginyeria del Sincrotró. Un cop es té el disseny conceptual, es realitzen càlculs analítics per justificar components normalitzats i per poder realitzar una simulació d’elements finits, amb el software ANSYS, amb l’objectiu d’estudiar la viabilitat del projecte, mecànicament parlant. En la última part, es fan els plànols adients per a la posterior fabricació, muntatge i demanda de pressupost. Ja per acabar, una estudi econòmic dels costos de producció equivalent a un conjunt mecànic de posicionament dels miralls de transport

Atemporalitat en l’obra madura de Livio Vacchini (1987-2007)

This thesis aims to analyze in depth the latest works of the Ticino's architect Livio Vacchini (1933-2007) in order to be able to conclude that what makes it different and charm lies in the atemporal character of which is imbued. An atemporality that is due to the sum of several vectors as the synthesis, the monumentality, the afunctionality, the acontextuality, the representativeness of the structure, the ritual, ... Attracts the idea that architecture intends to control the time - never the most never is proposed as an aim- beyond controlling the space -almost always is the aim-. Four of his latest works are choosen: House in Costa (1987-93), Postoffice in Locarno (1988-95), Gymnasium in Losone (1990-97) and Ferriera building in Locarno (2000-03) in order to make them pass first through the sieve of the ancient laws of the classical tripartite composition (base, development and ending) observing the reductionism and the synthesis present in them , to finally interweave them, as a warp to the weft, various conceptual aspects recognized so recurrent and relevant in them. This study will look at a long list of preciding references and closing influences that clearly contextualise his work inside the evolution and the history of architecture from its origins up to the present day. lndeed, in his latest and unique own publication, Capolavori (2007) -exemplarly foreword by professor Carles Martí- Vacchini somehow shows us the keystone of its architecture, surrounding masterpieces of Mies van der Rohe, through characteristic examples of the lslamic world, mesoamerican monumental architecture or the Parthenon, to finish setting up the origin of the architecture at Stonehenge, son of the first dolmen. the trilithon. Rather than describe his work as classic, a risky and random term . Vacchini's work overcomes this classical-modern bipolarity, being conclusive in this respect one of his many aphorisms left writings that says: "prove that quality modern is classic, atemporal". A thorough analysis of the selected works we learn that beyond them. beyond pure constructed objects, there is no problem to confront in a same page of the thesis works as diverse as Stonehenge with the Mies van der Rohe's Neue Nationalgalerie, or Tunisian houses of Ksar-Haddada with the Kahn's Kimbell Art Museum, although they were separated by oceans, millenniums, civilizations and meanings . Vacchini's work, therefore, is placed inside a cloud of references, contrasted all of them by the passage of time, of which directly takes the essence. Ali this temporary game ends showing that the linear dimension of time is not the most important, is not transcendent, but that's only basic and essential to bear in mind that in the whole of the architectural practice there must have implied the joined and unseparated study from this big cultural cloud of just a few thousands of years of history. We are part of the past to build the present, and make tabula rasa can be considered an impertinence that can't bring us anywhere. lmpregnating from thousands of years of architecture, embedding its elf in this substrate hidden to the short-lived glances, drinking from the sources of the past, the Vacchini's work gets a trace, a sediment. Gets effectively the atemporality in his works, so, the transcendence of the passage of time. An exquisite domain of the fourth dimension, time dimension. Get that not he but his works become new capolavori. Precisely in an age where they make shine the iconic, speaker, mutant, advertising architecture, is when makes a higher impression on us the humble vacchinian constructions, projected from the silence, on which there is no reason for rejection or contradiction, absolute truths of the first constructive fact, stripped of specific styles and languages, silences perfectly built.Aquesta tesi pretén analitzar en profunditat la darrera obra de l'arquitecte ticinés Livio Vacchini (1933-2007) per tal d'arribar a poder concloure que allò que la fa ser diferent i captivadora rau en el caràcter atemporal del que esta impregnada. Una atemporalitat deguda a la suma de varis vectors com la síntesi, la monumentalitat, l'afuncionalitat, l'acontextualitat, la representativitat de l'estructura, el ritu, ... Atrau la idea que l'arquitectura es proposi controlar el temps - quasi mai es proposa coma objectiu- més enllà de només controlar l'espai -quasi sempre és l'objectiu-. A tal efecte es prenen quatre de les seves últimes obres: Casa a Costa (1987-93), Posta de Locarno (1988-95), Palestra de Losone (1990-97) i Ferriera de Locarno (2000-03) per tal de fer-les passar primer pel sedàs de les antigues lleis de la composició tripartida classica (base, desenwlupament i remat) observant-ne el reduccionisme i la síntesi presents en elles, per finalment entreteixir-hi, a mode d'ordit a la trama, aspectes conceptuals varis reconeguts de manera reincident i rellevant en elles. D'aquest estudi se n'observa una llarga llista de referències pretèrites i influències més properes que contextualitzen clarament la seva obra dins l'evolució i la història de l'arquitectura des dels seus orígens fins a l'actualitat. No en va, en la seva darrera i única publicació propia, Capolavori (2007) -exemplarment prologada pel professor Carles Martí- Vacchini d'alguna manera ens mostra la clau de volta de la seva arquitectura, abraçant des d'obres mestres de Mies van der Rohe, passant per exemples característics del món islàmic, l'arquitectura monumental mesoamericana o el Parthenon, per acabar establint l'origen de l'arquitectura a Stonehenge, hereu del primer dolmen, del trílit. Més que qualificar la seva obra com a clàssica, amb tot el que implica aquest arriscat i atzarós terme, l'obra de Vacchini supera aquesta bipolaritat clàssico-moderna, essent en aquest sentit conclusiu un dels seus molts aforismes deixats escrits que diu: "demostrar que el modern de qualitat és clàssic, atemporal". De l'anàlisi exhaustiu de les obres seleccionades se n'aprèn que més enllà d'elles, dels purs objectes construïts. no hi ha cap problèma en enfrontar en una mateixa pàgina de l'estudi obres tan dispars com Stonehenge amb la Neue Nationalgalerie de Mies van der Rohe, o les cases tunisianes de Ksar-Haddada amb el Kimbell Art Museum de Kahn, tot i que les separin mars, mil·lennis, civilitzacions o significacions. L'obra de Vacchini, per tant, es situa dins un núvol de referents, contrastats tots ells pel pas del temps, dels quals directament en beu l'essència. Tot aquest joc temporal acaba demostrant que la dimensió lineal del temps no és la més important, no és transcendent, sinó que només és bàsic i fonamental tenir present que en la globalitat de l'exercici arquitectònic hi ha d'haver implícit l'estudi conjunt i inseparable d'aquest gran núvol cultural de només uns milers d'anys d' història. Formem part del passat per construir el present, i fer-ne tabula rasa es pot considerar una impertinència que no pot dur cap enlloc. lmpregnant-se de milers d'anys d'arquitectura, arrelant en aquest substrat ocult a les mirades passatgeres, bevent de les fonts del passat, l'obra de Vacchini aconsegueix deixar rastre, pòsit. Aconsegueix efectivament l'atemporalitat en les seves obres, és a dir, la transcendència al pas del temps. Un domini exquisit de la quarta dimensió, la dimensió temporal. Aconsegueix que no ell sinó les seves obres esdevinguin nous capolavori. Justament, en una época on es fan brillar les arquitectures icòniques, parlants,mutants, propagandístiques, és quan més impressió generen les humils construccions vacchinianes, projectades des del silenci, sobre les que no hi ha cap motiu de repulsa o contradicció, veritats absolutes del fet constructiu primer, despullades d'estils i llenguatges concrets, perfectes silencis construïts.Esta tesis pretende analizar en profundidad la última obra del arquitecto ticinés Livio Vacchini (1933-2007) para llegar a poder concluir que lo que le permite ser diferente y cautivadora radica en el carácter atemporal del que está impregnada. Una atemporalidad debida a la suma de varios vectores como la síntesis, la monumentalidad, la afuncionalidad, la acontextualidad, la representatividad de la estructura, el rito,... Atrae la idea que la arquitectura se proponga controlar el tiempo –cas i nunca s e propone como objetivo- más allá de sólo controlar el espacio –cas i s iempre es el objetivo. A tal efecto se toman cuatro de sus últimas obras: Casa a Costa (1987-93), Posta de Locarno (1988-95), Palestra de Losone (1990-97) y Ferriera de Locarno (2000-03) para hacerlas pasar primero por el tamiz de las antiguas leyes de composición tripartita clásica (base, desarrollo y remate) observando el reduccionismo y la síntesis presente en ellas, para finalmente entretejer, a modo de urdimbre a la trama, aspectos conceptuales varios reconocidos de modo reincidente y relevante en ellas. En este estudio se observa una larga lista de referencias pretéritas e influencias más cercanas que contextualizan claramente su obra dentro de la evolución y la historia de la arquitectura desde sus orígenes hasta la actualidad. No en vano, en su última y única publicación propia, Capolavori (2007) –ejemplarm ente prologada por el profesor Carles Martí- Vacchini de alguna forma nos muestra la clave de su arquitectura, abrazando desde obras maestras de Mies van der Rohe, pasando por ejemplos característicos del mundo islámico, la arquitectura monumental mesoamericana o el Parthenon, para terminar estableciendo el origen de la arquitectura en Stonehenge, heredero del primer dolmen, del trilito. Más que cualificar su obra como clásica, con todo lo que implica este arriesgado y azaroso término, la obra de Vacchini supera esta bipolaridad clásico-moderna, siendo en este sentido concluyente uno de sus muchos aforismos escritos que dice: “demos trar que lo moderno de cualidad es clás ico, atemporal”. Del análisis exhaustivo de las obras seleccionadas se aprende que más allá de ellas, de los puros objetos construidos, no hay ningún problema en afrontar en una misma página del estudio obras tan dispares como Stonehenge con la Neue Nationalgalerie de Mies van der Rohe, o las casas tunecinas de Ksar-Haddada con el Kimbell Art Museum de Kahn, aunque les separen mares, milenios, civilizaciones y significaciones. La obra de Vacchini, por tanto, se sitúa dentro de una nube de referentes, contrastados todos ellos por el paso del tiempo, de los cuales directamente bebe su esencia. Todo este juego temporal demuestra que la dimensión lineal del tiempo no es la más importante, no es trascendente, sino que sólo es básico y fundamental tener presente que en la globalidad del ejercicio arquitectónico tiene que estar implícito el estudio inseparable de esta gran nube cultural de sólo miles de años de historia. Formamos parte del pasado para construir el presente, y hacer tabula rasa se puede considerar una impertinencia que no lleva a ningún lugar. Impregnándose de miles de años de arquitectura, enraizándose en este sustrato oculto a las miradas pasajeras, bebiendo de las fuentes del pasado, la obra de Vacchini logra dejar rastro, poso. Consigue efectivamente la atemporalidad en sus obras, es decir, la trascendencia al paso del tiempo. Un dominio exquisito de la cuarta dimensión, la dimensión temporal. Consigue que no él sino sus obras se conviertan en nuevos capolavori. Justamente, en una época donde se hacen brillar las arquitecturas icónicas, hablantes, mutantes, propagandísticas, es cuando mayor impresión generan las humildes construcciones vacchinianas, proyectadas desde el silencio, sobre las cuales no existe ningún motivo de repulsa o contradicción, verdades absolutas del hecho constructivo primero, despojadas de estilos y lenguajes concretos, perfectos silencios construido

L'estructura de la comunicació dels ajuntaments d'Osona: Gabinets de comunicació i interrelació amb l'entorn

Aquest article radiografia l’estat de la comunicació dels 51 ajuntaments de la comarca d’Osona, amb la voluntat de suggerir quins canvis es poden portar a terme per millorar la seva eficiència i eficàcia i reforçar la seva imatge institucional. Aquest article és fruit d’un acord entre la Universitat de Vic i el Consell Comarcal d’Osona. Mitjançant enquestes, el buidatge dels webs municipals i una mostra tipològica de corporacions on aplicar la metodologia qualitativa (entrevistes semiestructurades i grups de discussió) es radiografia el funcionament de la comunicació informativa, institucional i persuasiva de les diverses corporacions municipals, a partir de dades recollides en el període comprès entre setembre de 2011 i desembre de 201

Diagnóstico ecográfico de la malformación de la válvula tricúspide en un perro

Se describe un caso de diplasia de la válvula tricúspide en un perro macho mestizo de nueve meses de edad

Meningitis purulenta aséptica o meningitis que responde a corticoesteroides

En esté trabajo presentamos el primer caso diagnosticado en nuestro Hospital de una meningitis purulenta aséptica, o meningitis que responde a corticosteroides. Incluimos además una revisión de este tipo de meningitis caninas y de su posible etiopatogenia.This paper is a case report of the first diagnosed dog with Aseptic Purulent Meningitis, or Corticosteroid-responsive Meningitis, in our Hospital. It includes a review of this type of disease in the dog and its possible ethiopathogenesis

Serological evaluation of selected vector-borne pathogens in owned dogs from northern Spain based on a multicenter study using a commercial test

Environmental conditions in northern Spain allow the development of different arthropods involved in the transmission of significant canine vector-borne pathogens. The aim of the study was to systematically assess seroprevalence rates for Leishmania infantum, Ehrlichia canis, Anaplasma spp., Dirofilaria immitis and Borrelia burgdorferi, and risk factors in dogs from all regions of the north of Spain. A total of 556 dogs were included in this study between January 2017 and December 2018, belonging to 30 practices covering all regions in northern Spain (Galicia, Asturias, Cantabria, Basque Country, Navarra, Aragon and Catalonia). All practices were located in the north of every region. Blood samples were analyzed using the 4DX SNAP® test (IDEXX Laboratories, Westbrook, Maine, USA) for the detection of D. immitis antigen and E. canis, B. burgdorferi and Anaplasma spp. antibodies. Leishmania SNAP ® test (IDEXX Laboratories) was used for detection of L. infantum antibodies. Associations between prevalence of canine vector-borne pathogens, epidemiological and clinical signs data were statistically analyzed. The overall prevalence rates were 8.99% for L. infantum, 1.26% for Anaplasma spp., 0.9% for E. canis, 0.72% for B. burgdorferi, and 0.18% for D. immitis. Globally, 11.33% of the dogs included in the study were positive to any tested vector-borne pathogen. Leishmania infantum seroprevalence was the highest and the only one detected in all the regions. Leishmania infantum seropositivity was associated with age > 10 years-old, outdoor access, anemia, fever, dermatological signs, lympadenomegaly, muscular atrophy, ocular signs and renal disease. Ehrlichia canis seropositivity was associated with the summer season and living in urban areas. Apathy, weakness, anorexia, weight loss, anemia, fever and gastrointestinal clinical signs were also associated with E. canis antibody detection. Living in a rural area was also a risk factor for Anaplasma spp. and B. burgdorferi seropositivity. To our knowledge, this is the first multicenter survey performed in northern Spain assessing different canine vector-borne diseases from all regions. Results show the presence of autochthonous cases of these diseases. The vector-borne pathogens found in this study should be included in the differential diagnosis in dogs from some areas previously considered non-endemic for these pathogens