Vasopressina, un nou biomarcador en insuficiència cardíaca

Introducció. Les concentracions plasmàtiques dels pèptids natriürètics són biomarcadors útils en el diagnòstic i en el maneig de la insuficiència cardíaca (IC). L'objectiu de l'estudi va consistir en avaluar un nou biomarcador, la vasopressina, per predir la mortalitat i el reingrés a mig termini dels pacients que ingressen per IC aguda. Mètodes. Des del novembre de 2004 fins setembre de 2010 s'estudien de forma prospectiva el pacients que ingressen al Servei de Cardiologia per IC aguda i es distribueixen en dos grups: grup 1, pacients amb nivells baixos de vasopressina ( ≤ 2'9 pg/mL) i grup 2, pacients amb nivells alts de vasopressina ( 2'9 pg/mL). Es realitza una anàlisi multivariada de Cox i es construeixen corbes de Kaplan-Meier. Resultats. S'inclouen 322 pacients, amb una mediana de seguiment de 14,6 mesos. Els pacients del grup 1 presenten una major supervivència als 12 i 24 mesos del 93% i 72% respecte els pacients del grup 2 que és del 75% i 61% amb una HR 2.90 (IC 95%: 1.47-5.75, p=0.002), respectivament. Tanmateix s'aprecia una major supervivència cardiovascular en els pacients del grup 1 (97% vs. 87% al 12 mesos i de 87% vs. 75% als 24 mesos) amb HR 2.72 (IC 95%: 1.97 - 6.73, p 0.031). Un 56% i 29% dels pacients del grup 1 estaven lliures de reingrés als 12 i 24 mesos, respectivament, versus el 49% i el 21% del grup 2 amb una HR 1.48 (IC 95%: 1.04 - 2.11, p 0.02). Igualment pel primer reingrés per IC , el 71% i 46% del grup 1 respecte del 60% i 39% del grup 2 als 12 i 24 mesos, respectivament (HR 1.57 (IC 95%: 1.03 - 2.41, p 0.038). Conclusions. Els nivells alts de vasopressina en pacients amb insuficiència cardíaca aguda estabilitzats són un predictor independent de mortalitat i de reingressos als 12 i 24 mesos de seguiment

Vasopressina, un nou biomarcador en insuficiència cardíaca.

Introducció. Les concentracions plasmàtiques dels pèptids natriürètics són biomarcadors útils en el diagnòstic i en el maneig de la insuficiència cardíaca (IC). L’objectiu de l’estudi va consistir en avaluar un nou biomarcador, la vasopressina, per predir la mortalitat i el reingrés a mig termini dels pacients que ingressen per IC aguda. Mètodes. Des del novembre de 2004 fins setembre de 2010 s’estudien de forma prospectiva el pacients que ingressen al Servei de Cardiologia per IC aguda i es distribueixen en dos grups: grup 1, pacients amb nivells baixos de vasopressina ( ≤ 2’9 pg/mL) i grup 2, pacients amb nivells alts de vasopressina ( 2’9 pg/mL). Es realitza una anàlisi multivariada de Cox i es construeixen corbes de Kaplan-Meier. Resultats. S’inclouen 322 pacients, amb una mediana de seguiment de 14,6 mesos. Els pacients del grup 1 presenten una major supervivència als 12 i 24 mesos del 93% i 72% respecte els pacients del grup 2 que és del 75% i 61% amb una HR 2.90 (IC 95%: 1.47-5.75, p=0.002), respectivament. Tanmateix s’aprecia una major supervivència cardiovascular en els pacients del grup 1 (97% vs. 87% al 12 mesos i de 87% vs. 75% als 24 mesos) amb HR 2.72 (IC 95%: 1.97 – 6.73, p&0.031). Un 56% i 29% dels pacients del grup 1 estaven lliures de reingrés als 12 i 24 mesos, respectivament, versus el 49% i el 21% del grup 2 amb una HR 1.48 (IC 95%: 1.04 – 2.11, p&0.02). Igualment pel primer reingrés per IC , el 71% i 46% del grup 1 respecte del 60% i 39% del grup 2 als 12 i 24 mesos, respectivament (HR 1.57 (IC 95%: 1.03 – 2.41, p&0.038). Conclusions. Els nivells alts de vasopressina en pacients amb insuficiència cardíaca aguda estabilitzats són un predictor independent de mortalitat i de reingressos als 12 i 24 mesos de seguiment

Influència pronòstica del codi infart en els pacients amb infart agut de miocardi amb elevació del segment st anàlisi del control dels factors de risc cardiovascular

Els últims anys s’ha reduït la mortalitat intrahospitalària de l’infart agut de miocardi, en part, gràcies als tractaments de reperfusió, la fibrinòlisi i posteriorment l’intervencionisme coronari percutani. Recentment s’ha invertit de forma significativa en el tractament de la fase aguda de l’infart amb elevació del segment ST amb la creació de xarxes assistencials que prioritzen l’angioplàstia primària com a teràpia de reperfusió com el codi IAM a Catalunya. L’objectiu del codi IAM és que tots els pacients amb IAMEST rebin el tractament de reperfusió més indicat (d’elecció intervencionisme coronari percutani) en els intervals de temps adequats. El codi IAM va entrar en funcionament al juny del 2009. La implementació del codi IAM es va correlacionar amb un augment del percentatge de IAMEST tractats amb teràpia de reperfusió que va passar del 64% al 89%, mitjançant l’ús generalitzat de l’angioplàstia primària (99% respecte 44%, p < 0,001). El codi IAM també es va correlacionar amb un descens significatiu de la mortalitat intrahospitalària (del 7,2% al 2,5%, p < 0,001) si bé no es van apreciar diferències significatives en la mortalitat a llarg termini. Pel que fa a la mortalitat intrahospitalària, es va objectivar com el descens de la mortalitat es va anar produint al llarg del temps de forma progressiva. Per aquest motiu es va afegir aquesta tendència en el temps a l’anàlisi multivariat. El descens de la mortalitat intrahospitalària objectivat en l’era post-Codi IAM va quedar neutralitzat en afegir al model el tractament mèdic òptim (post-Codi IAM: OR 1,14, IC 95% 0,32 – 4,08, p = 0,840), suggerint que el tractament mèdic pot ser tan important com la reperfusió per disminuir la mortalitat intrahospitalària. Després de la implementació del codi IAM es va apreciar com només un 62% dels pacients tenien un control adequat de la pressió arterial, un 29% tenien el cLDL per sota dels nivells desitjats, un 60% dels fumadors havien deixat de fumar i un 36% dels diabètics tenien la hemoglobina glicosilada dins els marges de referència a l’any del seguiment. Dels malalts que van sobreviure als 6 mesos de l’IAMEST, un 6% van morir i 11% van reingressar per causa cardiovascular després de 20 mesos. L’absència de determinació de cLDL i cHDL en el seguiment es va associar amb un pitjor pronòstic a llarg termini. D’altra banda, també es va avaluar el control de la dislipèmia en la primera analítica de seguiment després d’una síndrome coronària aguda i la utilitat d’una eina clínica de fàcil aplicabilitat (les taules de Masana) per millorar el control de la dislipèmia. Als quatre mesos d’una síndrome coronària aguda, un 45% dels pacients va assolir l’objectiu de cLDL, essent aquest percentatge major quan el tractament fou planificat segons les recomanacions de Masana (56% respecte 30%, p < 0,001). En l’anàlisi multivariant, el gènere masculí (p < 0,001), l’absència de dislipèmia prèvia (p < 0,001) i l’aplicació de les taules de Masana (p = 0,007) foren predictors independents per assolir el cLDL objectiu. Les troballes d’aquests treballs ens haurien de fer reconsiderar l’actitud i el tractament dels pacients amb IAMEST: mentre la implementació del codi IAM s’ha acompanyat de millores en el maneig i pronòstic en la fase aguda, el potencial benefici pronòstic a llarg termini podria estar interferit per un control inadequat dels factors de risc cardiovascular. Els nostres resultats suggereixen que caldria unir esforços per promoure la implementació adequada de les mesures de prevenció secundària. En aquest context, l’ús d’eines de fàcil aplicabilitat com les taules de Masana per ajustar la teràpia hipolipemiant pot millorar el control de la dislipèmia en aquests pacients que, a dia d’avui, és clarament insuficient.In recent years, the in-hospital mortality of ST-elevation acute myocardial infarction (STEMI) has been decreased, in large part, mostly due to reperfusion therapy, initially fibrinolytic treatment and later, primary percutaneous coronary intervention (PPCI). Recently, the treatment of the acute phase of the STEMI has been significantly invested with the creation of healthcare reperfusion networks that prioritize PPCI, such as codi IAM (STEMI ntework) in Catalonia. The purpose of the STEMI network is to ensure that every patient with STEMI receives the most appropriate reperfusion therapy with the appropriate time intervals through a territorial sectorisation of the flow of patients. STEMI network became operative in June 2009. The implementation of STEMI network was correlated with an increase in the percentage of STEMI patients treated with reperfusion therapy that went from 64% to 89% due to the widespread use of PPCI (99% with respect to 44%, p < 0.001). STEMI network was also associated with a significant decrease in in-hospital mortality (from 7.2% to 2.5%, p < 0.001) although no significant differences were appreciated in long-term mortality. Regarding in-hospital mortality, there was a progressive decrease over the years, this tendency was added to multivariate analysis. The decrease in in-hospital mortality observed after implementation of STEMI network was neutralized when incorporating optimal medical treatment to the model (post STEMI code: OR 1.14, 95% CI 0.32 - 4.08, p = 0.840), suggesting that optimal medical treatment can be as important as reperfusion to decrease in-hospital mortality. After the implementation of STEMI network, only 62% of the patients had blood pressure under control, 29% had LDL cholesterol below the desired levels, 60% of smokers had quitted smoking and 36% of diabetic patients had glycosylated haemoglobin within the therapeutic objective after one-year follow-up. The accumulated mortality of 6-months survivors was 6% and 11% of patients were readmitted by cardiovascular disease at 20 months of clinical follow-up. Additionally, an inadequate assessment of LDL cholesterol and HDL cholesterol levels was associated with less favourable long-term cardiovascular outcome after STEMI. On the other hand, usefulness of an easy clinical applicability tool (like Masana tables) to improve the control of dyslipidaemia after an acute coronary syndrome was assessed. After 4 months of follow-up, 45% of patients achieved the objective of LDL cholesterol, being this percentage highest when treatment was planned according to Masana recommendations (56% with respect to 30%, p < 0,001). In multivariate analysis, male gender (p < 0.001), the absence of previous dyslipidaemia (p < 0.001) and the application of Masana tables (p = 0.007) were independent predictors to achieve LDL cholesterol objective. Our findings should make us reconsider the current therapeutic yield of urgent myocardial reperfusion strategies in the setting of a STEMI: while the implementation of assistance networks (such as the STEMI code program) has improved the acute management of STEMI, the potentially beneficial impact of such strategies may be limited by a suboptimal long-term implementation of the secondary prevention strategies. In this sense, usefulness of an easy clinical applicability tool (like Masana tables) can help clinicians achieve dyslipidaemia control which nowadays is clearly insufficient

Influència pronòstica del codi infart en els pacients amb infart agut de miocardi amb elevació del segment st : anàlisi del control dels factors de risc cardiovascular /

Els últims anys s'ha reduït la mortalitat intrahospitalària de l'infart agut de miocardi, en part, gràcies als tractaments de reperfusió, la fibrinòlisi i posteriorment l'intervencionisme coronari percutani. Recentment s'ha invertit de forma significativa en el tractament de la fase aguda de l'infart amb elevació del segment ST amb la creació de xarxes assistencials que prioritzen l'angioplàstia primària com a teràpia de reperfusió com el codi IAM a Catalunya. L'objectiu del codi IAM és que tots els pacients amb IAMEST rebin el tractament de reperfusió més indicat (d'elecció intervencionisme coronari percutani) en els intervals de temps adequats. El codi IAM va entrar en funcionament al juny del 2009. La implementació del codi IAM es va correlacionar amb un augment del percentatge de IAMEST tractats amb teràpia de reperfusió que va passar del 64% al 89%, mitjançant l'ús generalitzat de l'angioplàstia primària (99% respecte 44%, p 0,001). El codi IAM també es va correlacionar amb un descens significatiu de la mortalitat intrahospitalària (del 7,2% al 2,5%, p 0,001) si bé no es van apreciar diferències significatives en la mortalitat a llarg termini. Pel que fa a la mortalitat intrahospitalària, es va objectivar com el descens de la mortalitat es va anar produint al llarg del temps de forma progressiva. Per aquest motiu es va afegir aquesta tendència en el temps a l'anàlisi multivariat. El descens de la mortalitat intrahospitalària objectivat en l'era post-Codi IAM va quedar neutralitzat en afegir al model el tractament mèdic òptim (post-Codi IAM: OR 1,14, IC 95% 0,32 - 4,08, p = 0,840), suggerint que el tractament mèdic pot ser tan important com la reperfusió per disminuir la mortalitat intrahospitalària. Després de la implementació del codi IAM es va apreciar com només un 62% dels pacients tenien un control adequat de la pressió arterial, un 29% tenien el cLDL per sota dels nivells desitjats, un 60% dels fumadors havien deixat de fumar i un 36% dels diabètics tenien la hemoglobina glicosilada dins els marges de referència a l'any del seguiment. Dels malalts que van sobreviure als 6 mesos de l'IAMEST, un 6% van morir i 11% van reingressar per causa cardiovascular després de 20 mesos. L'absència de determinació de cLDL i cHDL en el seguiment es va associar amb un pitjor pronòstic a llarg termini. D'altra banda, també es va avaluar el control de la dislipèmia en la primera analítica de seguiment després d'una síndrome coronària aguda i la utilitat d'una eina clínica de fàcil aplicabilitat (les taules de Masana) per millorar el control de la dislipèmia. Als quatre mesos d'una síndrome coronària aguda, un 45% dels pacients va assolir l'objectiu de cLDL, essent aquest percentatge major quan el tractament fou planificat segons les recomanacions de Masana (56% respecte 30%, p 0,001). En l'anàlisi multivariant, el gènere masculí (p 0,001), l'absència de dislipèmia prèvia (p 0,001) i l'aplicació de les taules de Masana (p = 0,007) foren predictors independents per assolir el cLDL objectiu. Les troballes d'aquests treballs ens haurien de fer reconsiderar l'actitud i el tractament dels pacients amb IAMEST: mentre la implementació del codi IAM s'ha acompanyat de millores en el maneig i pronòstic en la fase aguda, el potencial benefici pronòstic a llarg termini podria estar interferit per un control inadequat dels factors de risc cardiovascular. Els nostres resultats suggereixen que caldria unir esforços per promoure la implementació adequada de les mesures de prevenció secundària. En aquest context, l'ús d'eines de fàcil aplicabilitat com les taules de Masana per ajustar la teràpia hipolipemiant pot millorar el control de la dislipèmia en aquests pacients que, a dia d'avui, és clarament insuficient.In recent years, the in-hospital mortality of ST-elevation acute myocardial infarction (STEMI) has been decreased, in large part, mostly due to reperfusion therapy, initially fibrinolytic treatment and later, primary percutaneous coronary intervention (PPCI). Recently, the treatment of the acute phase of the STEMI has been significantly invested with the creation of healthcare reperfusion networks that prioritize PPCI, such as codi IAM (STEMI ntework) in Catalonia. The purpose of the STEMI network is to ensure that every patient with STEMI receives the most appropriate reperfusion therapy with the appropriate time intervals through a territorial sectorisation of the flow of patients. STEMI network became operative in June 2009. The implementation of STEMI network was correlated with an increase in the percentage of STEMI patients treated with reperfusion therapy that went from 64% to 89% due to the widespread use of PPCI (99% with respect to 44%, p 0.001). STEMI network was also associated with a significant decrease in in-hospital mortality (from 7.2% to 2.5%, p 0.001) although no significant differences were appreciated in long-term mortality. Regarding in-hospital mortality, there was a progressive decrease over the years, this tendency was added to multivariate analysis. The decrease in in-hospital mortality observed after implementation of STEMI network was neutralized when incorporating optimal medical treatment to the model (post STEMI code: OR 1.14, 95% CI 0.32 - 4.08, p = 0.840), suggesting that optimal medical treatment can be as important as reperfusion to decrease in-hospital mortality. After the implementation of STEMI network, only 62% of the patients had blood pressure under control, 29% had LDL cholesterol below the desired levels, 60% of smokers had quitted smoking and 36% of diabetic patients had glycosylated haemoglobin within the therapeutic objective after one-year follow-up. The accumulated mortality of 6-months survivors was 6% and 11% of patients were readmitted by cardiovascular disease at 20 months of clinical follow-up. Additionally, an inadequate assessment of LDL cholesterol and HDL cholesterol levels was associated with less favourable long-term cardiovascular outcome after STEMI. On the other hand, usefulness of an easy clinical applicability tool (like Masana tables) to improve the control of dyslipidaemia after an acute coronary syndrome was assessed. After 4 months of follow-up, 45% of patients achieved the objective of LDL cholesterol, being this percentage highest when treatment was planned according to Masana recommendations (56% with respect to 30%, p 0,001). In multivariate analysis, male gender (p 0.001), the absence of previous dyslipidaemia (p 0.001) and the application of Masana tables (p = 0.007) were independent predictors to achieve LDL cholesterol objective. Our findings should make us reconsider the current therapeutic yield of urgent myocardial reperfusion strategies in the setting of a STEMI: while the implementation of assistance networks (such as the STEMI code program) has improved the acute management of STEMI, the potentially beneficial impact of such strategies may be limited by a suboptimal long-term implementation of the secondary prevention strategies. In this sense, usefulness of an easy clinical applicability tool (like Masana tables) can help clinicians achieve dyslipidaemia control which nowadays is clearly insufficient

Myocardial injury in COVID-19 and its implications in short- and long-term outcomes

COVID-19 caused by severe acute respiratory syndrome coronavirus 2 (SARS-CoV-2) is still a pandemic with high mortality and morbidity rates. Clinical manifestation is widely variable, including asymptomatic or mild respiratory tract illness to severe pneumonia and death. Myocardial injury is a significant pathogenic feature of COVID-19 and it is associated with worse in-hospital outcomes, mainly due to a higher number of hospital readmissions, with over 50% mortality. These findings suggest that myocardial injury would identify COVID-19 patients with higher risk during active infection and mid-term follow-up. Potential contributors responsible for myocardial damage are myocarditis, vasculitis, acute inflammation, type 1 and type 2 myocardial infarction. However, there are few data about cardiac sequelae and its long-term consequences. Thus, the optimal screening tool for residual cardiac sequelae, clinical follow-up, and the benefits of a specific cardiovascular therapy during the convalescent phase remains unknown. This mini-review explores the different mechanisms of myocardial injury related to COVID-19 and its short and long-term implications

Vasopressina, un nou biomarcador en insuficiència cardíaca

Introducció. Les concentracions plasmàtiques dels pèptids natriürètics són biomarcadors útils en el diagnòstic i en el maneig de la insuficiència cardíaca (IC). L'objectiu de l'estudi va consistir en avaluar un nou biomarcador, la vasopressina, per predir la mortalitat i el reingrés a mig termini dels pacients que ingressen per IC aguda. Mètodes. Des del novembre de 2004 fins setembre de 2010 s'estudien de forma prospectiva el pacients que ingressen al Servei de Cardiologia per IC aguda i es distribueixen en dos grups: grup 1, pacients amb nivells baixos de vasopressina ( ≤ 2'9 pg/mL) i grup 2, pacients amb nivells alts de vasopressina ( 2'9 pg/mL). Es realitza una anàlisi multivariada de Cox i es construeixen corbes de Kaplan-Meier. Resultats. S'inclouen 322 pacients, amb una mediana de seguiment de 14,6 mesos. Els pacients del grup 1 presenten una major supervivència als 12 i 24 mesos del 93% i 72% respecte els pacients del grup 2 que és del 75% i 61% amb una HR 2.90 (IC 95%: 1.47-5.75, p=0.002), respectivament. Tanmateix s'aprecia una major supervivència cardiovascular en els pacients del grup 1 (97% vs. 87% al 12 mesos i de 87% vs. 75% als 24 mesos) amb HR 2.72 (IC 95%: 1.97 - 6.73, p 0.031). Un 56% i 29% dels pacients del grup 1 estaven lliures de reingrés als 12 i 24 mesos, respectivament, versus el 49% i el 21% del grup 2 amb una HR 1.48 (IC 95%: 1.04 - 2.11, p 0.02). Igualment pel primer reingrés per IC , el 71% i 46% del grup 1 respecte del 60% i 39% del grup 2 als 12 i 24 mesos, respectivament (HR 1.57 (IC 95%: 1.03 - 2.41, p 0.038). Conclusions. Els nivells alts de vasopressina en pacients amb insuficiència cardíaca aguda estabilitzats són un predictor independent de mortalitat i de reingressos als 12 i 24 mesos de seguiment

An intensive, structured, mobile devices-based healthcare intervention to optimize the lipid-lowering therapy improves lipid control after an acute coronary syndrome

Aims: despite the evidence, lipid-lowering treatment (LLT) in secondary prevention remains insufficient, and a low percentage of patients achieve the recommended LDL cholesterol (LDLc) levels by the guidelines. We aimed to evaluate the efficacy of an intensive, mobile devices-based healthcare lipid-lowering intervention after hospital discharge in patients hospitalized for acute coronary syndrome (ACS). Methods and results: ambiespective register in which a mobile devices-based healthcare intervention including periodic follow-up, serial lipid level controls, and optimization of lipid-lowering therapy, if appropriate, was assessed in terms of serum lipid-level control at 12 weeks after discharge. A total of 497 patients, of which 462 (93%) correctly adhered to the optimization protocol, were included in the analysis. At the end of the optimization period, 327 (70.7%) patients had LDLc levels ≤ 70 mg/dL. 40% of patients in the LDLc ≤ 70 mg/dL group were upgraded to very-high intensity lipid-lowering ability therapy vs. 60.7% in the LDLc > 70 mg/dL group, p < 0.001. Overall, 38.5% of patients had at least a change in their LLT. Side effects were relatively infrequent (10.7%). At 1-year follow-up, LDLc levels were measured by the primary care physician in 342 (68.8%) of the whole cohort of 497 patients. In this group, 71.1% of patients had LDLc levels ≤ 70 mg/dL. Conclusion: an intensive, structured, mobile devices-based healthcare intervention after an ACS is associated with more than 70% of patients reaching the LDLc levels recommended by the clinical guidelines. In patients with LDLc measured at 1-year follow-up, 71.1% had LDLc levels ≤ 70 mg/dL

Myocardial injury as a prognostic factor in mid- and long-term follow-up of COVID-19 survivors

Myocardial injury, which is present in >20% of patients hospitalized for COVID-19, is associated with increased short-term mortality, but little is known about its mid- and long-term consequences. We evaluated the association between myocardial injury with one-year mortality and readmission in 172 COVID-19 patients discharged alive. Patients were grouped according to the presence or absence of myocardial injury (defined by hs-cTn levels) on admission and matched by age and sex. We report mortality and hospital readmission at one year after admission in all patients and echocardiographic, laboratory and clinical data at six months in a subset of 86 patients. Patients with myocardial injury had a higher prevalence of hypertension (73.3% vs. 50.0%, p = 0.003), chronic kidney disease (10.5% vs. 2.35%, p = 0.06) and chronic heart failure (9.3% vs. 1.16%, p = 0.03) on admission. They also had higher mortality or hospital readmissions at one year (11.6% vs. 1.16%, p = 0.01). Additionally, echocardiograms showed thicker walls in these patients (10 mm vs. 8 mm, p = 0.002) but without functional disorder. Myocardial injury in COVID-19 survivors is associated with poor clinical prognosis at one year, independent of age and sex, but not with echocardiographic functional abnormalities at six months

Socioeconomic status and prognosis of patients with ST-elevation myocardial infarction managed by the emergency-intervention "Codi IAM" network

Background: despite the spread of ST-elevation myocardial infarction (STEMI) emergency intervention networks, inequalities in healthcare access still have a negative impact on cardiovascular prognosis. The Family Income Ratio of Barcelona (FIRB) is a socioeconomic status (SES) indicator that is annually calculated. Our aim was to evaluate whether SES had an effect on mortality and complications in patients managed by the "Codi IAM" network in Barcelona. Methods: this is a cohort study with 3,322 consecutive patients with STEMI treated in Barcelona from 2010 to 2016. Collected data include treatment delays, clinical and risk factor characteristics, and SES. The patients were assigned to three SES groups according to FIRB score. A logistic regression analysis was conducted to estimate the adjusted effect of SES on 30-day mortality, 30-day composite cardiovascular end point, and 1-year mortality. Results: the mean age of the patients was 65 ± 13% years, 25% were women, and 21% had diabetes mellitus. Patients with low SES were younger, more often hypertensive, diabetic, dyslipidemic (p < 0.003), had longer reperfusion delays (p < 0.03) compared to participants with higher SES. Low SES was not independently associated with 30-day mortality (OR: 0.95;9 5% CI: 0.7-1.3), 30-day cardiovascular composite end point (OR: 1.03; 95% CI: 0.84-1.26), or 1-year all-cause mortality (HR: 1.09; 95% CI: 0.76-1.56). Conclusion: although the low-SES patients with STEMI in Barcelona city were younger, had worse clinical profiles, and had longer revascularization delays, their 30-day and 1-year outcomes were comparable to those of the higher-SES patients

Additional file 1 of Baseline NT-proBNP levels as a predictor of short-and long-term prognosis in COVID-19 patients: a prospective observational study

Supplementary Material