Doctor Àngel Díez-Cascón (1915-2006) Cirurgià. Qui era?

Es fa una referència a l’activitat d’Àngel Díez Cascón (1915-2006), cirurgiàmilitar que durant molts anys va ser cap del servei de cirurgia de l’Hospital Militar de Barcelona i després del de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Valoració de la seva personalitat, caràcter disciplinat, cirurgià eficaç de molta vàlua, amb criteris clars. Pràcticament gairebé només va publicar en el temps en que fou director del servei de la Vall d’Hebron.Referencia de la actividad de Àngel Díez Cascón (1915-2006), cirujano militar que durante bastantes años fue jefe del servicio de cirugía del Hospital Militarde Barcelona y después del Hospital de la Vall d’Hebron. Valoración de su  personalidad, carácter disciplinado, cirujano eficaz de gran valía, con criterios claros. Prácticament solo publicó en el período en que fue director del servicio del Vall d’Hebron

LA CURANDERA DE SANAÜJA. 1842

En unes Instàncies que es troben als arxius de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, uns metges de diversos pobles de l’ Alt Urgell i el Pallars Lluçà, es  queixen de la permissivitat que tenen les autoritats locals, amb les activitats dels curanderos, i demanen ajuda a l’Acadèmia per acabar amb aquestes tasques  il·legals, castigades per la llei. Juntament amb l’anàlisi dels escrits, es fa un breu  estudi dels curanderos, de les causes de la seva proliferació, de la seva funció  social, i de la seva continuïtat i permanènciaEn unas Instancias aparecidas en los archivos de la Real Acadèmia de Medicina de Barcelona, médicos de las comarcas del Alt Urgell i Pallars Lluçà, se quejan de la  permisividad de la autoridades locales, con las actividades de curanderos, i piden la ayuda de la Acadèmia, para acabar con estos trabajos ilegales, castigades por la  ley Juntamente con el análisis de los escritos, se hace un breve estudio de los  curanderos, de las causas de su proliferación, de su función social y de su  continuidad y permanencia

Tot passant per Gòsol

Memòria llarga i detallada de l’estada a Gòsol, com a metge de poble, en un període breu de la dècada dels anys de 1950. Es reflecteixen alguns trets de la vida a la localitat, l’aïllament, la manca de comunicació, d’electricitat i aigua corrent. Referència a les divisions entre el poble i alguns episodis

La Tuberculosi a Catalunya, des del segon terç del segle XIX, a la meitat del segle XX

[cat] S’estudia l’evolució de les idees que tenien els metges a Catalunya en el segle XIX i en la segona meitat del segle XX. Per aquest estudi s’ha analitzat el contingut dels escrits, publicacions, memòries, discursos d’ingrés a la Reial Acadèmia de Medicina, Actes del Primer Congrés Internacional de Barcelona, monografies, revistes mèdiques, i textos, que tracten de tuberculosi, publicats entre 1832 i 1950. Les Memòries Manuscrites són la principal font d’informació que existeix en el segon terç del segle XIX (1830 – 1870) En l’últim terç del segle XIX i fins l’any 1921, les més importants són la Gaceta Médica Catalana, i el llibre de Ponències del Primer Congres Internacional de Barcelona de 1910. En l’últim període fins a 1950, els textos i les revistes mencionades en l’estudi. En els cent anys que van des de mitjans del segle XIX a la meitat del segle XX, la tisi ha estat la malaltia infecciosa amb més mortalitat a Catalunya. La concentració de persones a la ciutat procedents de zones rurals en començar la industrialització, les males condicions socials, l’amuntegament de persones en habitatges deficients, les fàbriques antihigièniques, la llarga jornada de treball, facilitaren el contagi, l’esclat de la malaltia i s’assoliren taxes de 50 morts anuals de tisi, per cada 10.000 habitants. El nucli bàsic de l’estudi és conèixer les idees que tenien els metges sobre les diferents presentacions clíniques de la tuberculosi, el bacil de Koch, la seva procedència, importància etiològica, patogenicitat, les formes de transmissió de la malaltia, les possibilitats de contagi, i la possible eficàcia dels nombrosos tractaments aplicats. En el període estudiat cap tractament havia estat capaç de curar la tuberculosi. Des de finals dels anys vint, amb la col•lapsoterapia curaven alguns tuberculosos amb caverna, que sense aquesta tècnica haurien mort, però les seves indicacions eren limitades. La cura senatorial era una mesura indirecta i inespecífica que afavoria la capacitat defensiva de l’organisme, i que va millorar els resultats quan va incloure la col•lapsoterapia, però l’efectivitat real com demostren alguns estudis, era escassa i l’estància en el sanatori suposava la ruïna per a moltes famílies. Tots els sèrums, vacunes, tuberculines, cossos immunitzants, sals d’or, tiosulfats, etc., no tingueren més utilitat que la de contribuir a conservar l’esperança dels malalts. Les mesures higièniques, aïllament, destrucció de l’esput, separació del nadó dels pares tuberculosos, afavoriren el descens de la tuberculosi. La vacuna BCG de Calmette-Guerin preparada amb un bacil boví, provoca la mateixa immunitat cel•lular parcial, que l’infecció natural. No evita el contagio de la tuberculosi, però disminueix la possibilitat de desenvolupar la malaltia en els infectats. A Catalunya, la vacuna BCG introduïda i popularitzada per Sayé s’aplicà des de 1921 fins a 1980. Actualment no té utilitat en els països desenvolupats perquè la infecció en la primera infància és pràcticament inexistent. Els tuberculosos estaven hospitalitzats, quan ho estaven, en sales comuns barrejats amb traumatitzats, operats, tífics, cirrosis, xarampió, etc. En 1910 s’inaugurà a l’Hospital Clínic la primera sala exclusiva per a tísics amb catorze llits. Des d’aquest moment es va intentar aïllar els tuberculosos, i aquest mateix any s’inaugurà el primer sanatori a Catalunya amb vint-i-cinc llits i successivament n’aparegueren d’altres, però el nombre de llits era molt inferior al de malalts, i la tuberculosi tot i que disminuïa progressivament, va conservar una alta incidència i una alta mortalitat, fins a l’aparició dels quimioteràpics i el coneixement de les combinacions de drogues, que han permès la curació de la pràctica totalitat dels cassos, si s’apliquen correctament.[eng] This research focuses on the evolution of the ideas that doctors had in Catalonia, during the XIX Century and the first half of the XX. To write this study, many texts, publications, memories and Medical academy access speeches have been analysed, as well as Records of the First International Tuberculosis Congress in Barcelona, monographies, medical magazines and single texts referring to tuberculosis, dated between 1832 and 1950 From the mid XIX century to the first half of XX century, tuberculosis was the infectious disease with the highest mortality rate in Catalonia. The concentration of the people in the city, coming from rural areas in the beginning of the industrialisation, the bad social conditions that they found, the overcrowding in the deficient houses, the unsanitary factories, the long working hours; all these facts contributed to the expansion of the disease, and the annual mortality rate reached to 50 deaths per 10.000 people The purpose of the study is to know the ideas that doctors had about the clinical manifestation of the disease, Koch’s bacillus, the different ways of transmission, the chances of infection and the effectiveness of the many treatments applied. During the studied period in this thesis, none treatment had been capable to cure the disease. Since the 20’s, with the pneumothorax, some people were cured with morbid cavity, but its indications were limited. Sanatorium care was an indirect and nonspecific measure that improved the result when including the collapsoterapy, but the effectiveness of the sanatorium was low and the cost supposed the ruin for the families. The serums, vaccines, tuberculin, gold salts, thiosulfate, did not have other utility than helping to keep hope. People with tuberculosis were hospitalised in common rooms with traumatized and operated people, and all them together with those with typhus, measles and cirrhosis. In 1910, the first room for people with tuberculosis was built in Hospital Clinic, and in that year it was also built the first sanatorium in Catalonia, followed by more, but the total number of beds was way lower that the number of patients. Then, the tuberculosis maintained a high mortality rate until the development of the chemotherapy that allowed the cure of practically the totality of the cases, when applied correctly

Memorias de un médico en el Protectorado español de Marruecos a mediados del siglo XX

En este trabajo el doctor Pere Miret Cuadras narra sus vivencias como médico rural en varias cabilas del Protectorado Español en Marruecos, casi todas en el ámbito rural. Su experiencia personal permite abordar el estado de la sanidad y la medicina entre los años 1954 y 1958 en los destinos de Beni Ahamed, el Telata de Ketama, Jemis de Anyera y Tetuán. La vocación profesional del profesional médico tenía que hacer frente a múltiples dificultades de toda índole, caso de la lucha contra enfermedades endémicas como la sífilis, el paludismo, la lepra, y otras dolencias contra las que la Administración luchaba con medios reducidos y muchas veces contra hábitos sociales y culturales que no ayudaban a la erradicación de las enfermedades.In this work, doctor Pere Miret Cuadras narrates his experiences as a rural doctor in several kabyle of the Spanish Protectorate in Morocco, almost entirely within the rural area. His personal experience allow us to understand the condition of health and medicine between the years 1954 and 1958 in the destinations of Beni Ahamed el Telata de Ketama, Jemis de Anyera and Tetuan. The professional vocation of the medical professional had to face multiple difficulties of any nature, For example; the fight against endemic diseases such as syphilis, malaria, leprosy, and many other diseases, which the administration had to deal with limited resources, and more often than not against social and cultural habits that did not help to the eradication of diseases.</jats:p

Memorias de un médico en el Protectorado español de Marruecos a mediados del siglo XX

En este trabajo el doctor Pere Miret Cuadras narra sus vivencias como médico rural en varias cabilas del Protectorado Español en Marruecos, casi todas en el ámbito rural. Su experiencia personal permite abordar el estado de la sanidad y la medicina entre los años 1954 y 1958 en los destinos de Beni Ahamed, el Telata de Ketama, Jemis de Anyera y Tetuán. La vocación profesional del profesional médico tenía que hacer frente a múltiples dificultades de toda índole, caso de la lucha contra enfermedades endémicas como la sífilis, el paludismo, la lepra, y otras dolencias contra las que la Administración luchaba con medios reducidos y muchas veces contra hábitos sociales y culturales que no ayudaban a la erradicación de las enfermedades.In this work, doctor Pere Miret Cuadras narrates his experiences as a rural doctor in several kabyle of the Spanish Protectorate in Morocco, almost entirely within the rural area. His personal experience allow us to understand the condition of health and medicine between the years 1954 and 1958 in the destinations of Beni Ahamed el Telata de Ketama, Jemis de Anyera and Tetuan. The professional vocation of the medical professional had to face multiple difficulties of any nature, For example; the fight against endemic diseases such as syphilis, malaria, leprosy, and many other diseases, which the administration had to deal with limited resources, and more often than not against social and cultural habits that did not help to the eradication of diseases