Notes sobre fonts shakespearianes en la poesia de Carles Riba

[cat] L'article tracta de demostrar l'empremta shakespeariana en la poesia de Carles Riba i, tot establint les relacions cronològiques entre aquells articles de la crítica ribiana en els quals s'hi interpreta Shakespeare i els poemes que l'intertextualitzen, clarificar-ne alguns passatges obscurs.[eng] The article attempts to evince traces of Shakespeare in Carles Riba's poetry and, by crossing the relevant poems with articles of his on Shakespeare of similar date, to offer interpretations of some obscure passages

Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé: política i sostracció

[cat] L'article reinterpreta la trajectòria de Lluïsa Cunillé a partir d''Après moi, le déluge' (2007), una peça que recull els pressupòsits formals del drama contemporani en consonància amb l'estil de l'autora i que emfasitza la dimensió política que caracteritza els seus darrers textos. [eng] This article reinterprets Lluïsa Cunillé's trajectory since Après moi, le déluge (2007), a play which accommodates the formal requirements of contemporary drama to the author's own style and emphasises the political dimension which characterizes her later works.[eng] This article reinterprets Lluïsa Cunillé’s trajectory since Après moi, le déluge (2007), a play which accommodates the formal requirements of contemporary drama to the author’s own style and emphasises the political dimension which characterizes her later work

Joan Brossa i la renovació del transformisme

A partir de Fregolisme o monòlegs de transformació (1965-1966), el volum de peces breus que Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) dedicà al transformista italià Leopoldo Fregoli (Roma, 1865-Viareggio, 1936) en el centenari de la seva naixença, el treball analitza l'assumpció brossiana de la metamorfosi que caracteritza l'actor italià com a clau de volta de la pròpia ideologia artística; un concepte, el de la transformació, que es materialitza en la necessitat de síntesi comunicativa i en la transversalitat de la creació poètica a l'hora de revelar el pes de l'individu en un context d'opressió civil

Tractament i evolució del comte Arnau a la poesia de Joan Brossa

<p>Joan Brossa féu aparèixer el personatge del comte Arnau en diverses ocasions al llarg de la seva trajectòria poètica. Ja sigui en forma de poema, obra de teatre o monòleg de transformació, el personatge sempre manté un seguit de constants contraposades a la dimensió espiritual i redemptora que caracteritza l’Arnau maragallià. A banda, Brossa també se serví de l’obra poètica de Maragall per contrastar-la amb la funció col·lectiva que considerava que un poeta havia d’exercir en societat.</p><p> </p><p>Joan Brossa used the character of count Arnau many times during his career. Whether in the form of poem, play or “monòleg de transformació”, the character always remains opposite to spiritual and redemptive dimension that characterizes Joan Maragall’s Arnau. In addition, Brossa used Maragall’s poems to contrast it with the collective function that a poet has to play in a society.</p

Joan Brossa i la renovació del transformisme

A partir de Fregolisme o monòlegs de transformació (1965-1966), el volum de peces breus que Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) dedicà al transformista italià Leopoldo Fregoli (Roma, 1865-Viareggio, 1936) en el centenari de la seva naixença, el treball analitza l’assumpció brossiana de la metamorfosi que caracteritza l’actor italià com a clau de volta de la pròpia ideologia artística; un concepte, el de la transformació, que es materialitza en la necessitat de síntesi comunicativa i en la transversalitat de la creació poètica a l’hora de revelar el pes de l’individu en un context d’opressió civil

Apologia de la por: el rei Lear de Calixto Bieito

Les tres posades en escena en què Calixto Bieito ha tractat el personatge del rei Lear han evidenciat la perplexitat de la por, que es manifesta amb una reacció violenta contra la pèrdua de la pròpia autoritat i, per tant, contra l’aniquilació de la pròpia identitat. I, en consonància amb un discurs post-dramàtic que codifica la simulació performativa a partir d’allò real, en les seves propostes escèniques el director ha reflectit una lectura en clau postmoderna de la crisi identitària que protagonitzen Lear i el seu règim. Aquest article ofereix una anàlisi transversal dels muntatges d’El rei Lear (Teatre Romea, 2004), Forests (Barcelona Internacional Teatre, 2012) i Lear (Opéra National de Paris, 2016) a partir d’un seguit de consideracions del món del pensament que troben en l’abjecció la solució per a la supervivència de l’individu, així com la legitimació de la violència envers l’altre. Paraules clau: alteritat, Calixto Bieito, por, postmodernitat, violència, William ShakespeareOn the three occasions that Calixto Bieito staged Shakespeare’s character Lear he brought out the perplexity of fear which is expressed by a backlash against the loss of our own authority and, therefore, against the destruction of our own identity. And in line with a post-dramatic discourse that codifies performative simulation starting from the real thing, in his stage proposals the director reflects a post-modern conception of Lear’s regime and identity crisis. This paper offers a cross-sectional analysis of El rei Lear (Teatre Romea, 2004), Forests (Barcelona Internacional Teatre, 2012) and Lear (Opéra National de Paris, 2016) based on a series of considerations in the world of thought which find a solution for the survival of the individual and the legitimation of violence against the other in abjection.Les tres posades en escena en què Calixto Bieito ha tractat el personatge del rei Lear han evidenciat la perplexitat de la por, que es manifesta amb una reacció violenta contra la pèrdua de la pròpia autoritat i, per tant, contra l’aniquilació de la pròpia identitat. I, en consonància amb un discurs post-dramàtic que codifica la simulació performativa a partir d’allò real, en les seves propostes escèniques el director ha reflectit una lectura en clau postmoderna de la crisi identitària que protagonitzen Lear i el seu règim. Aquest article ofereix una anàlisi transversal dels muntatges d’El rei Lear (Teatre Romea, 2004), Forests (Barcelona Internacional Teatre, 2012) i Lear (Opéra National de Paris, 2016) a partir d’un seguit de consideracions del món del pensament que troben en l’abjecció la solució per a la supervivència de l’individu, així com la legitimació de la violència envers l’altre. Paraules clau: alteritat, Calixto Bieito, por, postmodernitat, violència, William Shakespear