Voters’ responsiveness to public employment policies [WP]

This paper examines whether the distribution of public employment affects the electoral support for the incumbent government that allocates jobs. To do this we focus on the Spanish Plan for Rural Employment (PER), a program of temporary public employment introduced by the central government in two lagging regions. We evaluate voters’ responsiveness to this policy using municipal-level electoral data and employing an estimator that combines propensity score matching with a difference-indifferences strategy (Heckman et al., Econometrica 65 (1998) 2). We show that the average treatment effect on the treated is a 2 percentage-point increase of the vote share for the ruling party at general elections and we also find evidence of an increase in electoral participation

Intencionalitat (Intentionalität)

L'objectiu principal d'aquest article és presentar el concepte d'intencionalitat en la fenomenologia de Husserl, en tant que descriu una de les principals característiques de l'experiència conscient: el seu estar dirigida a alguna cosa o el seu ser sobre alguna cosa. Husserl hereta una discussió sobre representacions sense objecte de l'escola de Brentano i en fa una primera aproximació a l'obra inacabada Objectes Intencionals (1894). És a les Investigacions Lògiques (1900/1901) on Husserl desenvolupa una primera teoria de la intencionalitat, a partir de la tematització de les vivències intencionals, o actes, que tenen uns continguts intencionals i uns objectes intencionals, els quals queden fora del corrent de consciència i de la descripció fenomenològica. Aquesta teoria és modificada a partir de la introducció del mètode de la reducció transcendental que permet a Husserl la formulació d'una segona teoria de la intencionalitat a Idees I (1913). Segons aquesta teoria, l'objecte intencional passa a formar part del corrent de vivències i, així, pot ser descrit fenomenològicament. Es tematitza sota la noció de «noema», que és el correlat objectiu de la «noesi». El tipus d'intencionalitat desenvolupada en aquestes obres és la intencionalitat objectivant, que Husserl complementa amb la tematització de la intencionalitat impressional, pròpia de la consciència del món «predonat» i de la relació «prereflexiva» del subjecte amb si mateix. Aquest tipus d'intencionalitat es tematitza sobretot a partir de les anàlisis sobre el subjecte carnal i la consciència del temps, en l'etapa husserliana de la fenomenologia genètica. Finalitzem l'article amb una breu indicació de la recepció del concepte per part de l'escola fenomenològica posterior i de la filosofia analítica.The concept of intentionality is a central concept in the phenomenological school, as it describes one of the main features of conscious experience: its being directed at something or its being about something. Husserl inherits a discussion over representations without object from Brentano’s school and he first approaches the topic in the unfinished work Intentional Objects (1894). It is in the Logical Investigations (1900/1901) where Husserl develops a first theory of intentionality, thematizing intentional experiences, or acts, that have intentional contents and intentional objects, which are left outside the stream of consciousness and the phenomenological description. This theory is modified with the introduction of the method of the transcendental reduction, that allowsHusserl to formulate the second theory of intentionality in Ideas I (1913). According to this theory, the intentional object becomes part of the stream of consciousness and thus can be phenomenologically described. It is thematized under the notion of «noema», that is the objective correlate of the «noesis». The kind of intentionality developed in these works is objectifying intentionality, which Husserl complements with the thematization of impressional intentionality, peculiar to the consciousness of the «pregiven» world and to the «prereflexive» relation of the subject with itself. This kind of intentionality is thematized with the analysis of the embodied subject and time consciousness, in the husserlian stage of genetic phenomenology. We finish the article with a brief indication of the reception of the concept in the phenomenological school after Husserl and in the analytic philosophy

Perspectives sobre el contracte sexual-social: John Locke i Carole Pateman

La teoria del contracte social o contractualisme és una teoria política que explica l'origen i el propòsit de l'estat i del drets civils que hi van lligats. La idea bàsica del contractualisme clàssic és que l'estat es forma a través d'un acord –real o fictici– entre els membres d'un determinat grup que es troben en l'estat de naturalesa, mitjançant el qual s'estableixen una sèrie de drets i deures entre l'estat i la societat civil o els ciutadans. En aquest article presentarem la teoria contractualista de John Locke i la crítica feminista que la teòrica política Carole Pateman fa als fonaments d'aquesta teoria. Pateman identifica tres contradiccions en la teoria de Locke que mostren l'absència d'una explicació per a la situació de les dones en la teoria i proposa explicar aquesta situació mitjançant la teoria del contracte sexual. Veurem les implicacions d'aquesta crítica per a la teoria de Locke i per a la nostra actualitat política i social, i examinaren possibles objeccions que se li poden fer.The social contract theory or contractualism is a political theory that explains the origin and purpose of the state and the civil rights tied to it. The basic idea of classical contractualism is that the state is formed through an agreement –real or fictional– among the members of a certain group in the state of nature, where a set of rights and duties are established between the state and the civil society or the citizens. In this article I will present John Locke’s contractualist theory and the feminist critique that the political theorist Carole Pateman raises against the foundations of this theory. Pateman identifies three contradictions in Locke’s theory that show the absence of an explanation of the situation of women in the theory and she proposes to explain this situation through the theory of the sexual contract, a previous contract to the social contract on which the social contract is based. I will then draw the implications of this critique for the theory and for our present time and some possible objections will be discussed

Party discipline and government spending: Theory and evidence

This paper studies the relationship between party discipline and discretionary spending with theory and data. We propose a theoretical model in which a politician faces a conflict between her constituents' interests and the party line. Party loyalty is electorally costly for the politician and is therefore rewarded by the party leader with greater amounts of discretionary spending allocated to the politician's constituency. This effect is greater the more intense the conflict between the voters' and the party's interests. Using data on party discipline in the U.S. House of Representatives and federal payments to congressional districts between 1986 and 2010, we provide evidence that increases in legislators' party discipline raise the amounts of discretionary spending their districts receive. The rewards for discipline are larger the greater the gap between the constituents' and party's preferences (i.e., in conservative-leaning districts represented by Democrats or liberal-leaning districts represented by Republicans)

Differential protein expression profiling by ITRAQ-2DLC-MS/MS of human bladder cancer EJ138 cells transfected with the metastasis suppressor kiss-1 gene

Comunicaciones a congreso

Does electoral competition curb party favoritism? [WP]

We study whether incumbents facing uncontested elections channel public spending towards co‐partisan officials more than is the case of incumbents that are worried about their chances of re‐election. To do so, we draw on data detailing capital transfers allocated by Spanish regions to local governments during the period 1995‐2007. Using a regression discontinuity design, we document strong and robust effects. We find that, on average, a mayor belonging to the same party as that of the regional president obtains nearly twice the amount in grants as is received by a mayor belonging to an opposition party. This effect is much greater for regional incumbents that won the previous election by a large margin, but it disappears in the case of highly competitive elections. The effects estimated by difference‐in‐differences are not so great but they point in the same direction. Overall, the results are consistent with predictions that regional incumbents focus on obtaining the most votes possible when elections are strongly contested, while they seek to increase the number of aligned mayors when their position at the ballot box is not vulnerable

Does electoral competition curb party favoritism?

We study whether incumbents facing uncontested elections channel public spending towards co-partisan officials more than is the case of incumbents that are worried about reelection. We draw on data on capital transfers allocated by Spanish regions to local governments during 1995-2007. Using a regression discontinuity design, we document strong and robust effects. We find that a mayor belonging to the party of the regional president obtains twice the amount in grants received by an opposition's mayor. This effect is much greater for regional incumbents that won the previous election by a large margin, but it disappears for highly competitive elections

Voters' Responsiveness to public employment policies

This paper examines the electoral rewards for the distribution of public employment. We focus on the Spanish Plan for Rural Employment, a public jobs program introduced by the central government in two lagging regions. We evaluate voters' responsiveness to this policy using municipal-level electoral data and employ an estimator that combines difference-in-differences with propensity score matching. The main findings are that the program lead to an increase in the vote share for the ruling party in the treated municipalities. This effect is very persistent over the years, and it is unlikely to be explained by turnout buyin

San Carlino Alle Quattro Fontane: La ampliación del siglo XVIII

[EN] The thesis is focused on the monastery of San Carlino alle Quattro Fontane, internationally recognized as the masterpiece of the great Baroque architect Francesco Borromini (1599-1667). In this work, which occupied most of his career until his death, all the principles of his architecture are collected and summarizes his professional career. The small and humble community of Spanish Discalced Trinitarians arrived in Rome in 1609, entrusted the architect the construction of its new headquarters in Rome in 1634 who took charge without claiming any compensation. The monastery stands as an architectural jewel of the Baroque and represents the living spirit of this Order that has been transmitted by Borromini in the project, and later imitated and completed by architect Alessandro Sperone. Although the convent was designed by Borromini as a unit and as a single project, the complex was built in different phases functionally independent based on the available economic resources. In this way and over the years it gradually took shape, first with the construction of the quarto del dormitorio later with the cloister and its attached dependences and, finally, with the construction of the church, which facade would not be completed until 1676, after the death of Borromini. Therefore, the integral construction of Borromini's project spanned more than forty years since the foundation stone. This logic programming construction in phases allowed the acquisition of various properties that constituted the original site, as well as the relocation of the friars in other areas as construction progressed. Thirty years after completing the Borromini's project and since the community had grown significantly in recent years, the Trinitarian Fathers decided to extend the convent. The new project, which construction began in 1710 and has never been studied, involved the addition of a new L-shaped wing and a covered walkway that hugged the old orange garden. However, the XVIII century expansion not unduly separated in time with Borromini project, caused numerous formal and functional alterations in the first complex. From the study of archival documentation - unpublished to date - this research reconstructs the evolution and the original configuration of the entire monastery complex, establishing a unitary and unusual overview which highlights the architects and technicians involved, the materials and techniques used and the architectural, constructive and formal aspects of the XVIII century enlargement and the Borromini's project, to which remains indissolubly linked.[ES] La tesis doctoral se centra en el complejo conventual de San Carlino alle Quattro Fontane, reconocida internacionalmente como la obra maestra del gran arquitecto del barroco Francesco Borromini (1599-1667). En esta obra, que le ocupó casi toda su carrera hasta su muerte, se recogen todos los principios de su arquitectura y se resume su trayectoria artística. La pequeña y humilde comunidad de Trinitarios Descalzos españoles llegada a Roma en 1609, confió en 1634 al arquitecto la construcción de su nueva sede en Roma, quien asumió el encargo sin pretender compensación alguna. El convento se erige como una joya arquitectónica del barroco y como la expresión viva del espíritu de esta Orden que ha sido transmitido por Borromini en el proyecto, y más tarde imitado y completado con la ampliación llevada a cabo en 1710 por el también arquitecto Alessandro Sperone. A pesar de que el conjunto diseñado por Borromini fue afrontado desde el principio como un proyecto unitario, el complejo se construyó en distintas fases funcionalmente independientes en base a los recursos económicos disponibles. De este modo y con el transcurso de los años fue paulatinamente adquiriendo forma, primero con la construcción del cuarto del dormitorio, más tarde con la del claustro y sus dependencias anejas y, por último, con la construcción de la iglesia, cuya fachada sin embargo no sería completada hasta 1676, después de la desaparición de Borromini. Así, la construcción integral del convento borrominiano abarcó más de cuarenta años desde la puesta de la primera piedra. Esta lógica programación de la construcción en varias fases permitió acompasarla a la adquisición de las diferentes propiedades que constituirían el solar original, así como a la reubicación de los frailes en otras dependencias según iba avanzando la construcción. Apenas treinta años después de concluirse la fábrica borrominiana y puesto que la comunidad había crecido notablemente en los últimos años, los Padres Trinitarios decidieron ampliar el convento para dotarlo de nuevos ambientes. Este nuevo proyecto, cuya construcción se inició en 1710 y cuyo estudio no ha sido nunca abordado, consistió en la adición de una nueva ala en forma de ele y de un pasaje cubierto que abrazaban el antiguo jardín de naranjos. Sin embargo, la ampliación setechentesca, no distanciada en el tiempo excesivamente del proyecto de Borromini, provocó numerosas alteraciones formales y funcionales en la fábrica borrominiana. A partir del estudio de la documentación de archivo relativa a la ampliación de la fábrica y al proyecto borrominiano - inédita hasta la fecha - la presente investigación reconstruye la evolución y la configuración original de todo el complejo conventual, estableciendo una visión unitaria e insólita de conjunto que pone en evidencia los artífices implicados, los materiales y técnicas utilizadas y los aspectos arquitectónicos, constructivos y formales de la ampliación setechentesca, así como de la fábrica borrominiana, a la que queda indisolublemente ligada.[CA] La tesi doctoral se centra en el complex conventual de Sant Carlino alle Quattro Fontane, reconeguda internacionalment com l'obra mestra del gran arquitecte del barroc Francesco Borromini (1599-1667). En aquesta obra, que li va ocupar gairebé tota la seva carrera fins a la mort, es recullen tots els principis de la seva arquitectura i es resumeix la seva trajectòria artística. La petita i humil comunitat de Trinitaris Descalços espanyols arribada a Roma en 1609, va confiar en 1634 a l'arquitecte la construcció de la seva nova seu a Roma, qui va assumir l'encàrrec sense pretendre cap compensació. El convent s'erigeix com una joia arquitectònica del barroc i com l'expressió viva de l'esperit d'aquesta Ordre que ha estat transmès per Borromini en el projecte, i més tard imitat i completat amb l'ampliació començada en 1710 pel també arquitecte Alessandro Sperone. Tot i que el conjunt dissenyat per Borromini va ser afrontat des del principi com un projecte unitari, el complex es va construir en diferents fases funcionalment independents en base als recursos econòmics disponibles. D'aquesta manera i amb el transcurs dels anys va adquirint forma gradualment, primer amb la construcció del quarto del dormitori, més tard amb la del claustre i les seves dependències annexes i, finalment, amb la construcció de l'església, la façana però no seria completada fins 1676, després de la desaparició de Borromini. Així, la construcció integral del convent borrominiano va durar més de quaranta anys des de la posada de la primera pedra. Aquesta lògica programació de la construcció en diverses fases va permetre compassar-la a l'adquisició de les diferents propietats que constituirien el solar original, així com a la reubicació dels frares en altres dependències segons anava avançant la construcció. Trenta anys després de concloure la fàbrica borrominiana i ja que la comunitat havia crescut notablement en els últims anys, els Pares Trinitaris van decidir ampliar el convent per dotar-lo de nous ambients. Aquest nou projecte - que es va iniciar a construir l'any 1710 i que no ha estat mai estudiat - va consistir en l'addició d'una nova ala en forma d'ela i d'un passatge cobert que abraçaven l'antic jardí de tarongers. No obstant això, l'ampliació setechentesca, no distanciada en el temps excessivament del projecte de Borromini, va provocar nombroses alteracions formals i funcionals en la fàbrica borrominiana. A partir de l'estudi de la documentació d'arxiu relativa a l'ampliació de la fàbrica i al projecte borrominiano - inèdita fins a la data - la present investigació reconstrueix l'evolució i la configuració original de tot el complex conventual, establint una visió unitària i insòlita de conjunt que posa en evidència els artífexs implicats, els materials i tècniques utilitzades i els aspectes arquitectònics, constructius i formals de l'ampliació setechentesca, així com de la fàbrica borrominiana, a la qual queda indissolublement lligada.Grau Fernández, M. (2015). San Carlino Alle Quattro Fontane: La ampliación del siglo XVIII [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59225TESI

Desarrollo de nuevas estrategias de inmunoterapia antitumoral basadas en la secreción in vivo de anticuerpos biespecíficos

Tesis doctoral inédita leída en la Universidad Autónoma de Madrid. Facultad de Medicina, Departamento de Medicina. Tesis realizada en el Hospital Universitario Puerta de Hierro. Fecha de lectura: 25-01-201