Algunes notes sobre la recepció del Calila e Dimna al català i la Doctrina d'en Pacs

L’origen d’aquest treball prové de l’observació d’un detall que crida poderosament l’atenció, com és el fet que el llibre de contes oriental traduït al castellà per orde d’Alfons el Savi en el segle XIII, Calila e Dimna, aparega citat en una obra de carácter didacticodoctrinal prou desconeguda, la Doctrina moral d’en Pacs. El nom de l’apòleg oriental apareix al costat d’autoritats pròpies d’aquest tipus de llibres de consells, com ara citacions bíbliques, tant de l’Antic Testament com del Nou, juntament amb Sèneca, Ciceró, Sant Agustí, Ovidi, Josephus, Boeci; a més de Pedro Alfonso, Bías, Arnau de Vilanova, Brunetto Latini, Avicenna a qui se li atribueix un Llibre de Animals, Eiximenis, citat a partir d’una obra d’atribució dubtosa, la Doctrina Compendiosa, Antoni Canals, i, curiosament, Cerverí, anomenat de vegades, “teòlech”. D’aquest observem que les citacions provenen dels Versos proverbials, obra que, per altra banda, s’havia tingut com a prova de la dualitat nominal –no personal, com ja ha quedat accepat– de Guillem de Cervera id est Cerverino (Riquer 1991, 130)

La versió catalana del Llibre dels Set Savis de Roma

Amb el titol del Libre dels Set Savis de Roma es coneix la versió occitanocatalana medieval de la Historia Septem Sapientubus, un dels textos llatins derivats de l'anomenda branca occidental del Sendebar (Lacarra 1989; González Falencia 1946). Es tracta d'una obra molt difosa a l'Edat Mitjana i amb una complexa xarxa de versions i traduccions. La versió que ens ocupa és un text practicament desconegut i una de les poques mostres de literatura sapiencial amb elements narratius de consideració, que trascendeixen deis simples exemples homilètics i apropen el nostre ntext a la rica tradició contística medieval castellana i, en darrera instància, oriental. Tot i que el Libre deis Set Savis de Roma està molt allunyat de la versió oriental del Sendebar i, per tant, de la contística provinent de la tradició introduïda pels àrabs a la Península, es pot dir que, juntament amb els contes del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, son dos mostres singulars que permeten constatar el deute de la literatura catalana medieval amb la tradició oriental.Aquest treball s'ha dut a terme en el marc dels projectes d'investigació BFF-2002-1254 i BFF2002-01273, finançats pel Ministerio de Ciencia y Tecnología

Chevaux et ânes humanisés dans la littérature catalane. Deux débats satiriques à la jonction des XIVe et XVe siècles

En aquest article es presenten dues obres catalanes medievals, l'anònima Disputació d'En Buch ab son cavall i la Disputa de l'Ase d'Anselm Turmeda que tenen com a tema principal el diàleg entre un animal (cavall o ase) i un home, amb un to satíric i amb intenció ridiculitzadora. Encara que es tracta d'obres amb grans diferències formals i de complexitat narrativa, ambdues han estat considerades de gran originalitat per la humanització de l'animal que, en alguns moments de la narració adquireix un grau de subtilitat per damunt del seu interlocutor.Dans cet article, nous présentons deux œuvres catalanes médiévales, l’anonyme Disputació d’en Buch ab son cavall et la Disputa de l’Ase d’Anselm Turmeda, qui ont comme thème principal le dialogue entre un animal (un cheval ou un âne) et un homme, avec un ton satirique et une intention parodique. Même s’il s’agit d’œuvres présentant de grandes différences formelles et de complexité narrative, toutes deux sont à considérer comme très originales par l’humanisation de l’animal qui, pendant quelques moments du récit, acquiert un degré de subtilité qui dépasse celui de son interlocuteur.L’exemplum animalier dans la littérature catalane est un genre encore peu étudié. Outre les bestiaires, on peut mentionner les œuvres d’origine orientale, comme les exemples du Llibre de les bèsties de Ramon Llull au XIIIe siècle, très proches de ceux du Calila et Dimna, ou bien des collections d’exempla, récits et fables contenues dans des œuvres plus volumineuses à caractère doctrinal. Dans cette contribution, nous nous occuperons des récits et disputes mettant en scène des équins qui donnent l’exemple, et qui parlent avec les hommes

Alguns comentaristes ausiasmarquians. Aproximació a l’estudi de la crítica sobre Ausiàs March en el XIX

The article reviews and explores some of the nineteenth century scholars who write about Ausiàs March’s poetry. The critical tradition on Ausias March dates back to the years after his death and the works that were translated by sixteenth century Spanish poets. This activity began to decline in the seventeenth century, but interest in the Valencian poet’s works did not go unnoticed by eighteenth century Spanish bibliographers. In the nineteenth century, romantic ideas and the movement of the Renaixença started studies from a philological point of view. The first critic of March, Joseph Tastu, transcribed some of the manuscripts that preserve the poet’s work. After that, scholars like Milá y Fontanals, Rubió i Ors, Menéndez Pelayo, Rubió i Lluch, Torras y Bages read March’s works as a philosophical reflection of love, not without conceptual difficulty.Aquest treball s’emmarca en els projectes d’investigació FFI2008-00826 i FFI2010-21453-C02-01, finançats pel Ministerio de Ciencia e Innovación

Errores y divergencias en la traducción: las fuentes del Bestiari catalán

En catalán se conservan diferentes manuscritos, entre completos y fragmentarios, de un bestiario de procedencia toscana. Encontrar la relación entre los testimonios catalanes y su posible original es tarea difícil puesto que son numerosos los manuscritos conservados en ambas lenguas y cada uno con sus peculiaridades. No obstante creemos que el original que se utilizó en la traducción catalana pertenece a una familia de manuscritos toscanos que hemos denominado París-Roma. En este trabajo se hace un recorrido por las divergencias que encontramos en la traducción catalana, así como los errores más evidentes. Aunque se demuestra un conocimiento bastante correcto de la lengua toscana, y tratándose de una lengua próxima la catalán, surgen problemas en la traducción, algunos resueltos de forma bastante curiosa.In Catalonian, there are different manuscripts, some are still complete and others in fragments, from a Tuscan bestiary. It is a hard task to find out the connection between the Catalonian testimonies and its possible original manuscript due to the big amount of manuscripts preserved in both languages and its peculiarities. However, we think that the original manuscript that was used for the Catalonian translation belongs in a Tuscan’s manuscripts family that we have called “Paris-Rome”. This paperwork is a travel across the many differences we find in the Catalonian translation, and also the common mistakes. Although we can find a quite correct use of the Tuscan language, –and knowing that Tuscan is very similar to Catalonian language–, some difficulties come up while translating, some solved in a curious way.Trabajo realizado en el marco de los proyectos de investigación BFF2008-00826FILO y FFI2010-21453-C02-01 financiados por el Ministerio de Ciencia e Innovación, Gobierno de España

Jaume de Cessulis (2018), Libre de les costumes dels hòmnes e dels oficis del nobles sobre el joc del escachs, estudio y edición de Alexandre Bataller Català. [Reseña de libro]

Reseña del libro: Jaume de Cessulis (2018), Libre de les costumes dels hòmnes e dels oficis del nobles sobre el joc del escachs, estudio y edición de Alexandre Bataller Català. Alicante/Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publica-cions de l’Abadia de Montserrat. 303 pp. ISBN: 978-84-9191-025-

The Holy Bestiary

Al llarg de la història de la tradició animalística una sèrie d’animals s’han convertit en símbols divins, sobretot a l’hora a representar alguns misteris com la resurrecció, i, per tant, la redempció humana. Els primitius textos, com ara el Physiologus grec i els derivats llatins, estableixen aquesta categoria que, bàsicament, es repeteix en totes les manifestacions de bestiaris medievals, si bé en alguns casos, les al·legories tan marcades van desapareixent i l’animal acaba convertint-se en un paradigma de comportament. És el cas d’alguns dels bestiaris més tardans que donen més importància a l’exemplificació de vicis a evitar i virtuts cristianes a imitar que a la divinització primigènia. En aquest treball oferim alguns exemples d’animals caracteritzats per la simbologia divina, així com la variació o no d’aquest caràcter al llarg dels segles.Throughout the history of the animalistic tradition, a series of animals have become divine symbols, especially when representing certain mysteries such as the resurrection and, therefore, human redemption. Primitive texts, such as the greek Physiologus and its latin derivatives establish this category, which is basically repeated in all the manifestations of medieval bestiaries. In some cases, such marked allegories disappear, and the animal ends up becoming a paradigm of behaviour. This is the case of some of the later bestiaries that give more importance to the exemplification of vices to be avoided and christian virtues to be imitated than to the primitive divinisation. In this work we offer some examples of animals characterised by their divine symbolism, and how it has or has not varied over the centuries