La visió de l'indi a Sangre nueva (1905), de Frederic Rahola

El 3 de setembre de 1903, el María Cristina salpava del port de Barcelona rumb a Amèrica amb la primera missió comercial catalana a terres llatinoamericanes del segle XX. Encapçalada per Frederic Rahola i Trèmols i Josep Zulueta i Gomis, l'ambaixada comercial a l'Amèrica llatina tenia l'aval de la Junta directiva del Foment del Treball Nacional i duia la representació de les forces productives del comerç i de la indústria del país. L'objectiu principal del viatge era, segons La Vanguardia (29.8.1903: 3), l'estudi dels mercats americans i dels mitjans per estrènyer «los lazos de cariño y amor» que unien germanívolament l'Estat espanyol i l'Amèrica llatina a través dels vincles «indestructibles del interés y del comercio». Considerada una «missió oficial» per la monarquia espanyola, la visita de la delegació catalana a les repúbliques de l'Argentina i de l'Uruguai esdevindria la iniciativa mercantil i comercial més important endegada per l'empresariat català que, com reconeixia el mateix Rahola, «hizo volver los ojos a un mercado que ha venido a compensar en parte la pérdida de las Antillas» (Dalla Corte 2014: 186)

Notícia sobre la colonització feudal del fahs Maskigan (1078-1204)

Zona fronterera inestable, fluctuant, el fahs Maskigan (plana del Mascançà) passà del domini dels mususlmans de Lleida a dependre dels comtes catalans. Del 1078 al 1204, l'expansió de l'ordre feudal es produí en dues etapes: 1)una colonització feble, interrompuda per les vicissituds bèl·liques, durant la segona meitat del segle XI, en què l'articulació del territori es féu a través de castells termenats i la colonització efectiva es concretà en assentaments tutelats per l'Esglèsia, i 2)una vegada conquerida Lleida, quan la plana del Mascançà deixà de ser terra de frontera, una colonització forta que durant la segona meitat del segle XII fixà les condicions de la feudalització amb cartes de poblament i altra documentació af