Foguet i Boreu, Francesc

Diposit Digital de Documents de la UAB

(Pausa.21) Dossier80(Pausa.21) Dossier81Joc de miralls, intensitat de contrastosFrancesc Foguet i BoreuCom es pot definir l’efímer? Com poden, els professionals de l’esce-na, parlar del seu art més enllà de la tècnica, de l’ofici? La majoriatendeix a refugiar-se en la pràctica teatral i, sovint, es malfia de la teo-ria. No són tan intel·lectuals els actors o els directors d’escena com,posem per cas, els professors o els periodistes? No treballen tambésobre l’immediat i l’efímer? Potser n’hi ha que els fa vergonya dereconèixer-se’n? Potser n’hi ha que no han superat encara l’estigma del’antigor? El debat entre el pes de la tècnica i el de la teoria, entre l’ar-tesania i el pensament, entre la prosa i la poètica de l’ofici, continuacuejant en els cenacles de la professió teatral, especialment en els quees dediquen a la docència. Com altres artesans de l’intel·lecte, els artistes (intèrprets, directorsd’escena, escenògrafs, etcètera) també, ben mirat, creen patrimoniescènic i, conscientment o inconscientment, el transmeten en forma detradició. Més ignorada que reconeguda? De ben segur. Ara bé, comque no hem volgut defugir la necessitat de posar de manifest —ni quesigui com a botó de mostra— aquest bagatge escènic, hem acarat lesopinions d’un director d’escena i una actriu de la tradició catalana,Carles Capdevila i Margarida Xirgu, respectivament, amb les de doscol·legues seus en actiu, coetanis nostres: el director d’escena RafelDuran i l’actriu Alícia Pérez. El joc de miralls projecta tant una refle-xió de fons compartida com una intensitat de contrastos. Totes duesben reveladores.              (Pausa.21) Dossier83(Pausa.21) Dossier82Talment com Capdevila, per una reacció similar al llegat rebut, Duranprefereix situar-se en l’òrbita dels referents internacionals per assumir-los com a propis. Però, a diferència del seu correligionari, que veia enl’anostrament de la dramatúrgia estrangera una manera d’insuflar novavida a la catalana, Duran desconfia del concepte de tradició i troba enaquells referents la font d’inspiració de la seva praxi escènica, del seuestil de direcció. Potser, malgrat tot, això és una manera de fer tradi-ció. Al seu torn, Pérez reconeix en Xirgu la vivència vital del teatre, laimportància de la intuïció i de la tècnica, i les dificultats de definir unafeina que treballa sobre l’efímer i que mobilitza moltes energies emo-cionals i intel·lectuals. Els nostres artistes, ja se sap, mereixen, comels nostres mestres i metges, el respecte ciutadà pel servei social i cul-tural que fan a la república. Tant en l’opinió de Duran com en la de Pérez no hi ha un reconeixe-ment explícit, diàfan, radical dels referents de la tradició —i Xirgu iCapdevila en són dos de representatius—, sinó més aviat uns punts decoincidència que caracteritzen la professió i que superen les barreresdel temps per fer diana en el cor d’aquestes arts decididament efíme-res. Probablement, els parers de Duran i Pérez són extrapolables o, simés no, il·lustren l’opinió d’un sector força ampli dels professionalsde l’escena actual respecte de la tradició. Sigui com vulgui, el quartetde veus que posem en solfa ens situa el fet teatral en aquell espai inde-finit entre el concret i l’inabastable, entre la pràctica de l’ofici més velldel món i la gosadia prometeica de robar el foc dels déus.*  *  *La «mise en scène» als anys 1930Carles Capdevila (Barcelona, 1879-1937), actor, dramaturg, directord’escena, traductor i periodista, se significà per la seva voluntat derenovar en profunditat l’escena catalana, ja fos en la seva faceta de tra-ductor d’autors de la dramatúrgia europea clàssica i contemporània(Sòfocles, W. Shakespeare, P. Marivaux, P. A. Beaumarchais, E.Verhaeren, M. Maeterlinck, G. Hauptmann, T. Bernard, G. B. Shaw) oen la de director dels teatres Novetats (1929-1932) i Romea (1934-1935). Com comentava el crític Domènec Guansé, Capdevila fou undels homes de teatre que més consciència va tenir de la necessitat derenovar l’escena catalana amb la progressiva incorporació de la drama-túrgia universal més diversa: «Va comprendre la necessitat de posar-loen contacte amb els clàssics del món, i adaptà Sòfocles i Shakespeare.Va voler desvetllar-hi les inquietuds teatrals de la seva època i incorpo-rà Hauptmann. Va voler guanyar el públic amb comèdies que fossinsimplement divertides, i trià, entre el repertori francès, moltes de les[obres] més intel·ligents. Àdhuc volgué redimir el vodevil, de la grolle-ria que l’infectava, a Catalunya, i fins traduí, per a una de les escenesmés sovint prostituïdes, una de les picants i incisives comèdies d’AbelHermant. Fins intentà desvetllar la curiositat del nostre públic, sempreuna mica adormida, i ens importà una comèdia que havia de donar lavolta al món: els Rabots. I quan, potser una mica desenganyat dels seusesforços, ja no traduïa sinó per a ell mateix, trià el més fort i més agutdels autors dramàtics actuals: Bernard Shaw, i ens oferí traduccionscom Santa Joana, El deixeble del diable, L’home i les armes. Unaambició que no pogué veure realitzada per manca de mitjans editorials,d’incorporar tot Bernard Shaw a la nostra literatura, l’impulsava»(Meridià, núm. 4 [4-II-1938], pàg. 7). Reproduïm a continuació un arti-cle que Capdevila va publicar, en qualitat de director del TeatreNovetats, al número 3 de la revista Imatges, el 25 de juny de 1930.Amb plena consciència de la seva singularitat, Capdevila exposa el                             

Joc de miralls, intensitat de contrastos

http://ddd.uab.cat/pub/artpub/2005/88357/pausa_a2005n21p80.pdf

Joc de miralls, intensitat de contrastos

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB