DNA methylation-based prognosis and epidrivers in hepatocellular carcinoma

Epigenetic deregulation has emerged as a driver in human malignancies. There is no clear understanding of the epigenetic alterations in hepatocellular carcinoma (HCC) and of the potential role of DNA methylation markers as prognostic biomarkers. Analysis of tumor tissue from 304 patients with HCC treated with surgical resection allowed us to generate a methylation-based prognostic signature using a training-validation scheme. Methylome profiling was done with the Illumina HumanMethylation450 array (Illumina, Inc., San Diego, CA), which covers 96% of known cytosine-phosphate-guanine (CpG) islands and 485,000 CpG, and transcriptome profiling was performed with Affymetrix Human Genome U219 Plate (Affymetrix, Inc., Santa Clara, CA) and miRNA Chip 2.0. Random survival forests enabled us to generate a methylation signature based on 36 methylation probes. We computed a risk score of mortality for each individual that accurately discriminated patient survival both in the training (221 patients; 47% hepatitis C-related HCC) and validation sets (n = 83; 47% alcohol-related HCC). This signature correlated with known predictors of poor outcome and retained independent prognostic capacity of survival along with multinodularity and platelet count. The subset of patients identified by this signature was enriched in the molecular subclass of proliferation with progenitor cell features. The study confirmed a high prevalence of genes known to be deregulated by aberrant methylation in HCC (e.g., Ras association [RalGDS/AF-6] domain family member 1, insulin-like growth factor 2, and adenomatous polyposis coli) and other solid tumors (e.g., NOTCH3) and describes potential candidate epidrivers (e.g., septin 9 and ephrin B2). Conclusions: A validated signature of 36 DNA methylation markers accurately predicts poor survival in patients with HCC. Patients with this methylation profile harbor messenger RNA-based signatures indicating tumors with progenitor cell features

Microscopía virtual en la enseñanza de la Anatomía Patológica en Medicina

Podeu consultar la Vuitena trobada de professorat de Ciències de la Salut completa a: http://hdl.handle.net/2445/66524Introducción y objetivos: La microscopía virtual (MV) se ha introducido en la educación post-graduada en las Facultades de Medicina. No obstante, la experiencia acumulada con esta tecnología es aún limitada y existen muy escasas evidencias sobre su impacto sobre los estudiantes. Los objetivos del estudio fueron: 1) determinar si el posible impacto sobre las notas en los exámenes prácticos de la asignatura del paso de las preparaciones de cristal y el microscopio convencional (MC) a las preparaciones virtuales y el MV, y 2) evaluar la impresión subjetiva de los estudiantes en relación con el impacto de la MV en su aprendizaje. Métodos: Se evaluaron dos grupos que realizaron la asignatura de Anatomía Patológica en el curso 2013-2014, uno usando MC y el otro MV. Las mismas preparaciones utilizadas en el grupo de MC fueron digitalizadas en un escáner Ventana iScan HT a 20x y presentadas a los estudiantes con el visor Virtuoso (Roche diagnostics). Se evaluó el nivel de conocimientos alcanzado por los estudiantes mediante un examen online. Se realizó una encuesta a los estudiantes del grupo MV para evaluar sus impresiones sobre el recurso docente. Resultados: No existieron diferencias entre los dos grupos en cuanto a las notas obtenidas en el examen online: 9,87 ± 0,34 para el grupo de MC, vs 9,86 ± 0,53 para el grupo de MV; p=0,880). La característica más valorada de la MV fue la posibilidad de acceder a las imágenes en cualquier lugar y a cualquier hora (93.3%). El 86.6% de los estudiantes encontraron que el software era fáci

Inducció experimental de tumors de vies urinàries en rates Sprague-Dawley amb 2,2-dioxo-di-n-propilnitrosamina (DOPN). Estudi comparatiu amb l'home

[cat] S'han estudiat les característiques de la inducció de tumors de vies urinàries en rates Sprague-Dawley amb 2,2-dioxo-di-n-propilnitrosamina, un metabòlit intermediari en el procés d'activació de la di-n-propilnitrosamina per beta-oxidació, tot relacionant la incidència de lesions amb la dosi i la durada de l'exposició al carcinògen, el sexe de l'animal, i la localització. Per tal d'establir la utilitat del model experimental, s'ha comparat la morfologia dels tumors i les lesions preneoplàsiques induïdes amb una àmplia sèrie de tumors i lesions associades de vies urinàries en l'home. Igualment, s'ha comparat, per mitjà de tècniques immunohistoquímiques, l'expressió de marcadors estructurals i funcionals en els tumors i les lesions preneoplàsiques del model d'experimentació i en els de la sèrie humana revisada. La 2,2-dioxo-di-n-propilnitrosamina (DOPN) s'ha administrat per via subcutània a tres grups experimentals, cada un d'ells composta per 30 rates Sprague-Dawley (15 mascles i 15 femelles), a dosis setmanals corresponents a 1/5, 1/10 i 1/20 de la dosi letal mitjana (LD(50)=123 mg/Kg per als mascles, 107 mg/Kg per a les femelles). Un quart grup ha estat mantingut com a control, tractat amb CINa. S'han revisat tots els casos de neoplàsies de vies urinàries registrats a l'arxiu de Patologia Quirúrgica del Departament d'Anatomia Patològica de l'Hospital Clínic de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, compresos en el periode 1976-1985. La sèrie de tumors de pelvis renal s'ha ampliat fins al 1968, amb un total de 20 tumors d'aquesta localització. S'han valorat separadamente els casos que presentaven diverses biòpsies al llarg del temps de l'estudi, estudiant les característiques de les lesions en relació amb l'evolució posterior. L'estudi immunohistoquímic s'ha realitzat amb la tècnica del complex avidina-biotina-peroxidasa (ABC), fent servir anticossos anti-TPA-B(1), EMA, CEA, i la lectina de l'Ulex Europaeus (UEA-I). L'adminlstració de DOPN a les rates Sprague-Dawley ha induït una elevada proporció de tumors de vies urinàries. La incidència de tumors ha estat superior amb les dosis més altes, en femelles més que en mascles, i en pelvis renal més que en bufeta urinària. En el gru~ experimental tractat amb les dosis més altes (1/5 LD(50)) s'han induït tumors de pelvis renal en el 100% de les femelles i en el 73% dels mascles. Dels 66 tumors induits en total en els tres grups, 65 han estat neoplàsies de cèl.lules transicionals, i l'altre un carcinoma escamós. Han predominat els papil.lomes i carcinomes de baix grau. El 27% dels tumors induïts han estat invasors. La diferenciació escamosa ha estat freqüent en tumors de tots els graus. La freqüència ha estat superior en els carcinomes invasors que en els tumors no invasors. Només s'ha identificat un carcinoma escamós pur sense presència de component transicional, La hiperplàsia ha estat l'alteració més freqüent de l'uroteli no tumoral. S'ha observat en el 94% dels animals amb tumor i en el 51% dels animals sense tumor dels grups experimentals, tant en pelvis renal com en bufeta urinària. Lesions displàsiques i carcinornes "in situ" s'han identificat només en sis animals, i en tots els casos s'associaven a carcinomas invasors de grau II i III. No s'ha observat reacció positiva valorable dels tumors ni de les lesions preneoplàsiques experimentals amb anticossos contra TP, EMA i CEA. la lectina de l 'Ulex Europaeus (UEA-I) ha marcat positivamente la majoria dels tumors experimentals, independentment del seu grau i de la presència o no d'invasió, però no ha marcat l'uroteli normal ni tampoc les cèl.lules endotelials ni els eritròcits. En la sèrie de 627 tumors humans de vies urinàries revisats, el 95,7% dels tumors eren localitzats a la bufeta urinària, el 2,2% a l'urèter i el 2,1% a la pelvis renal. Més del 50% dels tumors de pelvis renal han aparegut aïlladament, sense associar-se ni sincrònicament ni metacrònicament a tumors d'altres segments de la via urinària. El 98,7% dels tumors humans revisats han estat neoplàsies de cèl.lules transicionals, i el 1,3% restant carcinomas escamosos. Entre els tumors transicionals, el 7,4% eren papil.lomes, el 74% carcinomes papil.lars, i el 17,8% carcinomes no papil.lars. La diferenciació adenocarcinomatosa ha estat més freqüent que la diferenciació escamosa en els carcinomes transicionaIs humans. Totes dues s'associen sempre amb carcinomes invasors, preferentment d'alt grau, la hiperplàsia de I 'uroteli no tumoral s 'ha trobat associada a la majoria de tumors transicionaIs de baix grau. La majoria dels carcinomes de grau II han presentat displàsia urotelial associada. El carcinoma "in situ" és la lesió que s'ha associat amb més freqüència als carcinomes de grau III. Tant l'antígen polipeptídic tissular (TPA) com l'antígen de membrana epitelial (EMA) són positius en la majoria de tumors i lesions preneoplàsiques humanes, sense que permetin detectar diferents patrons de positivitat en relació amb les característiques del tumor ni amb l'evolució posterior de cada cas. La presència de CEA ha estat inconstant tant en els tumors com en l'uroteli no tumoral, per bé que s'ha detectat amb freqüència en els tumors d'alt grau. La presència de l'antígen H del sistema ABH dels grups sanguinis, detectat amb l'UEA-I, ha estat més marcada en els carcinomes papil.lars de grau l que amb els de grau II i III. Tots els carcinomes invasors no papil.lars han resultat positius. L'expressió d'aquest antígen tendeix a reduïr-se en l'uroteli normal associat a carcinomes invasors, però no en els casos de tumors no invasors que van desenvolupar posteriorment carcinoma invasor. En les hiperplàsies, la reacció ha estat sempre positiva, i ha estat generalment negativa en les lesions displàsiques. En conclusió, l'administració de DOPN a rates Sprague-Dawley constitueix un model experimental útil per a l'estudi de la carcinogènesi de les vies urinàries, i especialment de la pelvis renal, atès que és capaç d'induir tumors de pelvis renal en una elevada proporción d'animals; igual que succeeix en l'home, la majoria dels tumors de pelvis renal no s'associen amb altres tumors de vies urinàries, igual que en la sèrie humana, més del 98% dels tumors son derivats de l'epiteli transicional; es poden intuir tumors de tots els graus histològics, per bé que la proporció de tumors de baix grau és més alta que en l'home. Tant en aquest model experilnental com en la sèrie humana, la presència d'invasió es correlaciona amb el grau histològic del tumor. En els tumors experimentals, la lectina UEA-I detecta probablement estructures hidrocarbonades diferents dels antígens relacionats amb els grups sanguinis. De la mateixa manera, l'expressió d'estructures no relacionades amb els grups sanguinis explicaria la positivitat dels carcinomes no papil.lars humans per a aquest marcador. Tant en el model experimental com en la sèrie humana, les alteracions proliferatives de l'uroteIi no tumoral reflecteixen, en general, el grau histològic del tumor al qual s'associen. Probablement, aquestes lesions no tenen més valor pronòstic que el mateix grau del tumor, excepte en una petita proporció de carcinomes de baix grau amb alteracions displàsiques associades, i en els casos en que es detecten lesions displàsiques o carcinoma "in situ" aïllats.[eng] Subcutaneous administration of 2,2-dioxo-di-n-propylnitrosamine (DOPN), an intermediate metabolite in the beta-oxidation pathway of di-n-propylnitrosamine, to three experimental groups of Sprague-Dawley rats, with weekly doses corresponding to 1/5, 1/10 and 1/20 LD(50) (LD(50)=123mg/Kg for males, 107 mg/Kg for females) induced a high rate of urinary tract tumours, with higher incidence with higher doses, in females, and in renal pelvis. 100% of females belonging to the highest dose group developed renal pelvic tumours. In all, 66 tumours were induced, 65 of which were or transitional cell type. Experimental tumours were compared with a series or 627 human urinary tract tumours. A higher rate of low grade tumours was found in the experimental series than in humans. Both in Experimental end human tumours, the presence of invasion correlated well with histological grade. Squamous differenciation was more frequent in experimental tumours. Conversely, adenocarcinomatous differentiation was more frequent than squamous differentiation in human tumours, being found only in one experimental case. Squamous differentiation correlated with invasion both in experimental and human tumours. Proliferative changes in non-tumoral urotheliurn usually reproduced the histological grade of tumours. Dysplasia and carcinoma "in situ" were seldom found in the experimental series, being always related to invasive carcinomes. Experimental tumours did not react with anti-ERA, TPA and CEA antibodies. UEA-I lectin reacted strongly in Experimental tumours, whatever their grade. UCA-l reaction decreased with grade rising in human papillary carcinomas, but was constantly found in non-papillary invasive carcinomas. It is concluded that subcutaneous administration or DOPN to Sprague-Dawley rats provides a useful experimental model for the study of urinary tract carcinogenesis, especially in respect to renal pelvis tumours

Synovial fluid and amyloidosis

SIR, We read with interest the article on dialysis related arthropathy, published in the Annals, by Hurst et al,' with whom we agree in general..

Amyloid arthropathy in haemodialysed patients

SIR, Two recent letters to the editor in the Annals' about our paper on amyloid arthropathy in patients undergoing haemodialysis3 have suggested that the finding of amyloid in the synovial tissue or fluid, or both, of these patients could be interpreted as an epiphenomenon related mainly to aging and osteoarthritis..

Synovial fluid examination for the diagnosis of synovial amyloidosis in patients with chronic renal failure undergoing haemodialysis

The diagnosis of synovial amyloidosis is based upon synovial biopsy. Synovial fluid (SF) in seven patients with amyloid arthropathy associated with chronic renal failure undergoing haemodialysis were studied. The SF and synovial samples of 10 consecutive patients with seronegative mono- or oligoarthritis served as controls. Six of the seven patients with amyloid positive synovial biopsy specimens showed amyloid in their SF. No amyloid was found in the synovial tissue or fluid of the 10 patients in the control group, the sensitivity being 87.7%. The finding of amyloid in SF was highly reproducible, showing its presence in the same joint on several occasions. The deposits were Congophilia resistant to potassium permanganate pretreatment, and the immunohistochemical analysis proved that they contained beta 2 microglobulin. The high sensitivity and good reproducibility of the method shows that the finding of amyloid in SF is sufficient for the diagnosis of synovial amyloidosis. It is possible to perform immunohi

Clinical picture of the amyloid arthropathy in patients with chronic renal failure maintained on haemodialysis using cellulose membranes.

The clinical picture of 15 patients (10 male, five female) with amyloid arthropathy secondary to chronic renal failure treated with haemodialysis has been studied. The average period of haemodialysis was 10.8 years. Joint symptoms appeared between three and 13 years after starting haemodialysis. No patient had renal amyloidosis. Early symptoms were varied and often overlapped: knee swelling (seven patients), painful and stiff shoulders (seven), and carpal tunnel syndrome (six) were the most prominent. Follow up showed extension to other joints. Joint effusions were generally of the non-inflammatory type. Radiologically, geodes and erosions of variable sizes were seen in the affected joints, which can develop into a destructive arthropathy. Amyloid was found in abdominal fat in three of the 12 patients on whom a needle aspiration was performed. Four of 12 patients showed changes compatible with amyloid infiltration in the echocardiogram. One patient had amyloid in the gastric muscular layer, another in the colon mucus, and two of four in rectal biopsy specimens. Amyloid deposits showed the presence of beta 2 microglobulin in 10 patients. The clinical and radiological picture was similar to the amyloid arthropathy associated with multiple myeloma. These patients can develop systemic amyloidosis

Synovial fluid examination for the diagnosis of synovial amyloidosis in patients with chronic renal failure undergoing haemodialysis

The diagnosis of synovial amyloidosis is based upon synovial biopsy. Synovial fluid (SF) in seven patients with amyloid arthropathy associated with chronic renal failure undergoing haemodialysis were studied. The SF and synovial samples of 10 consecutive patients with seronegative mono- or oligoarthritis served as controls. Six of the seven patients with amyloid positive synovial biopsy specimens showed amyloid in their SF. No amyloid was found in the synovial tissue or fluid of the 10 patients in the control group, the sensitivity being 87.7%. The finding of amyloid in SF was highly reproducible, showing its presence in the same joint on several occasions. The deposits were Congophilia resistant to potassium permanganate pretreatment, and the immunohistochemical analysis proved that they contained beta 2 microglobulin. The high sensitivity and good reproducibility of the method shows that the finding of amyloid in SF is sufficient for the diagnosis of synovial amyloidosis. It is possible to perform immunohi

Clinical picture of the amyloid arthropathy in patients with chronic renal failure maintained on haemodialysis using cellulose membranes.

The clinical picture of 15 patients (10 male, five female) with amyloid arthropathy secondary to chronic renal failure treated with haemodialysis has been studied. The average period of haemodialysis was 10.8 years. Joint symptoms appeared between three and 13 years after starting haemodialysis. No patient had renal amyloidosis. Early symptoms were varied and often overlapped: knee swelling (seven patients), painful and stiff shoulders (seven), and carpal tunnel syndrome (six) were the most prominent. Follow up showed extension to other joints. Joint effusions were generally of the non-inflammatory type. Radiologically, geodes and erosions of variable sizes were seen in the affected joints, which can develop into a destructive arthropathy. Amyloid was found in abdominal fat in three of the 12 patients on whom a needle aspiration was performed. Four of 12 patients showed changes compatible with amyloid infiltration in the echocardiogram. One patient had amyloid in the gastric muscular layer, another in the colon mucus, and two of four in rectal biopsy specimens. Amyloid deposits showed the presence of beta 2 microglobulin in 10 patients. The clinical and radiological picture was similar to the amyloid arthropathy associated with multiple myeloma. These patients can develop systemic amyloidosis

Amyloid arthropathy in patients undergoing periodical haemodialysis for chronic renal failure: a new complication.

Seven patients (five male and two female) with chronic renal failure (CRF) treated by periodical haemodialysis presented with swelling and effusion of more than three months' duration in knees (four bilateral), shoulders (two, one of them bilateral), elbow (one), and ankle (one). Four had a carpal tunnel syndrome both clinically and electromyographically (three bilateral). All patients had hyperparathyroidism secondary to their CRF, which was not due to amyloidosis in any of them. The dialysis duration period varied from five to 14 years, with an average of 8.6 years. Amyloid deposits (Congo red positive areas with green birefringence under polarising microscopy) were shown in six of the seven synovial biopsy specimens of the knee, in five of the sediments of the synovial fluids, and in specimens removed during carpal tunnel syndrome surgery. No amyloid was found in the biopsy specimen of abdominal fat of six of the patients. The finding of amyloid only in the synovial membrane and fluid, and carpal tunnel, its absence in abdominal fat, and the lack of other manifestations of generalised amyloidosis (cardiomyopathy, malabsorption syndrome, macroglossia, etc.) and of Bence Jones myeloma (protein immunoelectrophoresis normal) raises the possibility that this is a form of amyloidosis which is peculiar to CRF treated by periodical haemodialysis