L'ús dels biomarcadors plasmàtics (CKMB i BNP) facilita la detecció de patologies embòliques en l'ictus isquèmic agut

Per avaluar la utilitat dels biomarcadors en el diagnòstic etiològic de l'ictus agut, es van estudiar pacients amb ictus isquèmic agut no lacunar, en els quals es va fer una exploració cardiològica i es van determinar els biomarcadors plasmàtics seleccionats (CKMB, pèptid natriurètic cerebral(BNP), D-dímer, mioglobina i troponina I). Els pacients amb fibril·lació auricular i els pacients amb patologia embòlica en l'estudi amb ecocardiograma transtoràcic(ETT) van mostrar nivells més elevats de CKMB i BNP respecte els pacients amb ritme sinusal i estudi ETT normal, respectivament. Després de la regressió logística, CKMB i BNP es mantenien com a predictors independents de font embòlica

Severity Stages in Essential Tremor : A Long-Term Retrospective Study Using the Glass Scale

Few prospective studies have attempted to estimate the rate of decline of essential tremor (ET) and these were over a relatively short time period (less than 10 years). We performed a long-term study of severity stages in ET using the Glass Scale scoring system. Fifty consecutive patients with severe ET were included. We retrospectively obtained Glass Scale scores throughout the patient's life. Common milestone events were used to help recall changes in tremor severity. According to the Glass Scale, the age distributions were as follows: score I, 40±17 years, score II, 55±12 years, score III, 64±9 years, and score IV, 69±7 years. A significant negative correlation between age at first symptom and rate of progression was found (r = −0.669, p 0.001). The rate of progression was significantly different (p 0.001) when the first symptom appeared at a younger age (under 40 years of age) compared with older age (40 years or older). Our results support the progressive nature of ET. Age at onset was a prognostic factor. The Glass Scale may be a useful tool to determine severity stages during the course of ET in a manner similar to the Hoehn and Yahr Scale for Parkinson's disease

Different pattern of CSF glial markers between dementia with Lewy bodies and Alzheimer's disease

The role of innate immunity in dementia with Lewy bodies (DLB) has been little studied. We investigated the levels in cerebrospinal fluid (CSF) of glial proteinsYKL-40, soluble TREM2 (sTREM2) and progranulin in DLB and their relationship with Alzheimer's disease (AD) biomarkers. We included patients with DLB (n = 37), prodromal DLB (prodDLB, n= 23), AD dementia (n = 50), prodromal AD (prodAD, n= 53), and cognitively normal subjects (CN, n= 44).We measured levels ofYKL-40, sTREM2, progranulin, A beta(1-42), total tau (t-tau) and phosphorylated tau (p-tau) in CSF. We stratified the group DLB according to the ratio t-tau/A beta(1-42 ) (>= 0.52, indicative of AD pathology) and the A/T classification. YKL-40, sTREM2 and progranulin levels did not differ between DLB groups and CN.YKL-40 levels were higher in AD and prodAD compared to CN and to DLB and prodDLB. Patients with DLB with a CSF profile suggestive of AD copathology had higher levels of YKL-40, but not sTREM2 or PGRN, than those without. T+ DLB patients had also higherYKL-40 levels than T-. Of these glial markers, onlyYKL-40 correlated with t-tau and p-tau in DLB and in prodDLB. In contrast, in prodAD, sTREM2 and PGRN also correlated with t-tau and p-tau. In conclusion, sTREM2 and PGRN are not increased in the CSF of DLB patients. YKL-40 is only increased in DLB patients with an AD biomarker profile, suggesting that the increase is driven by AD-related neurodegeneration. These data suggest a differential glial activation between DLB and AD

Cerebral Amyloid Angiopathy in Down Syndrome and Sporadic and Autosomal-Dominant Alzheimer\u27s Disease

Introduction—We aimed to investigate if cerebral amyloid angiopathy (CAA) is more frequent in genetically determined than in sporadic early-onset forms of Alzheimer\u27s disease (AD) (early-onset AD [EOAD]). Methods—Neuroimaging features of CAA, APOE, and cerebrospinal fluid-Aβ40 levels were studied in subjects with Down syndrome (DS, n = 117), autosomal-dominant AD (ADAD, n = 29), sporadic EOAD (n = 42), and healthy controls (n = 68). Results—CAA was present in 31%, 38%, and 12% of cognitively impaired DS, symptomatic ADAD, and sporadic EOAD subjects and in 13% and 4% of cognitively unimpaired DS individuals and healthy controls, respectively. APOE-ε4 genotype was borderline significantly associated with CAA in sporadic EOAD (p = .06) but not with DS or ADAD. There were no differences in Aβ040 levels between groups or between subjects with and without CAA. Discussion—CAA is more frequently found in genetically determined AD than in sporadic EOAD. Cerebrospinal fluid-Aβ40 levels are not a useful biomarker for CAA in AD

The Sant Pau Initiative on Neurodegeneration (SPIN) cohort : A data set for biomarker discovery and validation in neurodegenerative disorders

Altres ajuts: The SPIN cohort has received funding from CIBERNED; Instituto de Salud Carlos III; jointly funded by Fondo Europeo de Desarrollo Regional (FEDER), Unión Europea, "Una manera de hacer Europa"; Generalitat de Catalunya; Fundació "La Marató TV3" Fundació Bancària Obra Social La Caixa; Fundación BBVA; Fundación Española para el Fomento de la Investigación de la Esclerosis Lateral Amiotrófica (FUNDELA); Global Brain Health Institute; Fundació Catalana Síndrome de Down; and Fundació Víctor Grífols i Lucas. These funding sources had no role in study design; in the collection, analysis, and interpretation of data; in the writing of the report; or in the decision to submit the article for publication.The SPIN (Sant Pau Initiative on Neurodegeneration) cohort is a multimodal biomarker platform designed for neurodegenerative disease research following an integrative approach. Participants of the SPIN cohort provide informed consent to donate blood and cerebrospinal fluid samples, receive detailed neurological and neuropsychological evaluations, and undergo a structural 3T brain MRI scan. A subset also undergoes other functional or imaging studies (video-polysomnogram, 18 F-fluorodeoxyglucose PET, amyloid PET, Tau PET). Participants are followed annually for a minimum of 4 years, with repeated cerebrospinal fluid collection and imaging studies performed every other year, and brain donation is encouraged. The integration of clinical, neuropsychological, genetic, biochemical, imaging, and neuropathological information and the harmonization of protocols under the same umbrella allows the discovery and validation of key biomarkers across several neurodegenerative diseases. We describe our particular 10-year experience and how different research projects were unified under an umbrella biomarker program, which might be of help to other research teams pursuing similar approaches

Teràpies no farmacològiques en la rehabilitació de la malaltia de Parkinson: comparació de la musicoteràpia i l'entrenament cognitiu

La malaltia de Parkinson és una malaltia neurodegenerativa complexa i hi ha molts símptomes que no tenen una bona resposta als tractaments actuals. Dins d’aquests símptomes, els trastorns de la marxa i l'equilibri i els símptomes no motors tenen una especial rellevància perquè tenen un gran impacte en la qualitat de vida i en la funcionalitat dels pacients. Aquest treball va avaluar l’eficàcia de dues teràpies no farmacològiques per a la rehabilitació de la marxa, l’equilibri, el deteriorament cognitiu, els símptomes psiquiàtrics, la qualitat de vida i la funcionalitat de la malaltia de Parkinson. 82 persones amb malaltia de Parkinson van ser aleatoritzades a rebre rehabilitació basada en musicoteràpia, centrada en l’estimulació rítmica auditiva, o entrenament cognitiu, centrat en les funcions executives. Les sessions de teràpia es van realitzar en grups de 6 pacients amb una freqüència de 2 sessions per setmana. La durada de les sessions era de 1,5 hores i els participants van completar 21 hores de rehabilitació. Abans i després de la teràpia els participants van ser avaluats de la marxa mitjançant el sistema GAITRite, a nivell motor i a nivell neuropsicològic. En 15 pacients també es va fer ressonància magnètica cerebral pre- i posstteràpia. Al cap de 6 mesos es va poder analitzar la marxa en 42 pacients. La marxa es va avaluar en situació de marxa simple, marxa amb doble tasca motora i marxa amb doble tasca cognitiva. Tant la musicoteràpia com l'entrenament cognitiu milloraven la proporció d'oscil·lació dins del cicle en totes les modalitats de la marxa, i especialment, en el cas de marxa amb doble tasca cognitiva. La musicoteràpia, a més, millorava la longitud de pas en la marxa amb doble tasca motora. A nivell motor, les dues teràpies eren beneficioses en diferents aspectes: la musicoteràpia millorava la funcionalitat de la marxa, mentre que l'entrenament cognitiu reduïa el temps off, la festinació, els bloquejos i el temps en la realització del test de TUG en situació de doble tasca. En canvi, aquestes teràpies no milloraven l'equilibri, que no canviava, ni l'estat motor global, que empitjorava. A nivell neuropsicològic, ambdues teràpies de rehabilitació milloraven la memòria visual, l'ansietat fòbica i els trastorns conductuals frontals, especialment l'apatia. La musicoteràpia, a més, millorava la qualitat de vida relacionada amb la mobilitat i l'estat cognitiu, i l'entrenament cognitiu, la comprensió del llenguatge. La ressonància magnètica cerebral observava canvis microestructurals i de connectivitat diferencials entre els dos grups de teràpia. En l'anàlisi de la marxa a llarg plaç, els dos grups de teràpia empitjoraven perquè s'observava una reducció de la velocitat en marxa simple i amb doble tasca motora, i un augment de tots els paràmetres de variabilitat en totes les modalitats de la marxa. Ara bé, globalment hi havia millora de la proporció d'oscil·lació dins del cicle en tots els tipus de marxa i el grup de musicoteràpia millorava la longitud de pas en marxa simple. El seguiment de les sessions va ser del 84% i els pacients van puntuar la satisfacció de la teràpia amb una mitjana de 85 sobre 100. Com a conclusions, les dues teràpies mostraven beneficis discrets a nivell de la marxa, que s'objectivaven a nivell de diferents paràmetres i escales. La musicoteràpia aportava un major benefici a nivell de la marxa en general, mentre que l'estimulació cognitiva millorava els trastorns associats, els bloquejos i la festinació. Destacaven la millora d'alguns trastorns psiquiàtrics, especialment l'apatia, després de finalitzar ambdues teràpies. L'avaluació de la marxa a llarg plaç mostrava un empitjorament generalitzat en tots els participants.Parkinson's disease is a complex neurodegenerative disease and there are many symptoms that do not have a good response to current medical treatment. Gait and balance problems and non motor symptoms have special relevance because they have a great impact in quality of life and functionality of patients. This study evaluated the efficacy of two nonpharmacological therapies for rehabilitation of gait, balance, cognitive impairment, psychiatric symptoms, quality of life and functionality in Parkinson's disease. 82 Parkinson's disease patients were randomized to receive rehabilitation based on music therapy, focused on rhythmic auditory stimulation, or cognitive training, focused on executive functions. Therapy sessions were delivered in groups of 6 participants, in 2 weekly sessions of 1.5 hours, completing 21 hours of rehabilitation. Before and after therapy gait assessment by means of GAITRite system, motor tests and neuropsychological evaluation were performed. 15 patients also underwent cerebral magentic resonance imaging pre- and post-therapy. 6 months after completing rehabilitation, gait was evaluated in 42 patients. Gait was evaluated in single-task and in dual motor and dual cognitive task. Music therapy and cognitive training improved swing phase ratio in all gait modalities, but specially in dual cognitive task. Moreover, music therapy improved step length in dual motor task gait. In motor evaluation both therapies were beneficial in different aspects: music therapy ameliorated gait functionality, and cognitive training diminished off time, festination, freezing of gait and time needed to perform TUG test in dual task modalities. These therapies had no influence on balance, which was unchanged, or global motor impairment, which deteriorated. In the neuropsychological evaluation, improvements in visual memory, phobic anxiety and frontal behaviors, particularly apathy, were detected. Besides, music therapy improved quality of life related with mobility and cognition, and cognitive traning improved language comprehension. Cerebral magnetic resonance imaging detected microstructural and connectivity changes that were different between therapies. In gait analysis in the follow-up, both groups deteriorated because of a decrease in velocity in single-task and dual motor task gait and an increase of variability parameters in all gait modalities. However, a melioration of swing phase ratio in all gait modalities for both therapies and of step length in single-task gait for music therapy were also detected. Adherence to sessions was 84% and the mean score for treatment satisfaction was 85 out of 100. In conclusion, both therapies showed mild benefits in gait that were detected by changes in different parameters and scales. Music therapy improved gait globally and cognitive training improved associated problems, freezing of gait and festination. The amelioration of some psychiatric disorders, particularly apathy, after completion of both therapy sessions is noteworthy. At follow-up evaluation, gait deteriorated in all study participants

Teràpies no farmacològiques en la rehabilitació de la malaltia de Parkinson: comparació de la musicoteràpia i l'entrenament cognitiu

La malaltia de Parkinson és una malaltia neurodegenerativa complexa i hi ha molts símptomes que no tenen una bona resposta als tractaments actuals. Dins d’aquests símptomes, els trastorns de la marxa i l'equilibri i els símptomes no motors tenen una especial rellevància perquè tenen un gran impacte en la qualitat de vida i en la funcionalitat dels pacients. Aquest treball va avaluar l’eficàcia de dues teràpies no farmacològiques per a la rehabilitació de la marxa, l’equilibri, el deteriorament cognitiu, els símptomes psiquiàtrics, la qualitat de vida i la funcionalitat de la malaltia de Parkinson. 82 persones amb malaltia de Parkinson van ser aleatoritzades a rebre rehabilitació basada en musicoteràpia, centrada en l’estimulació rítmica auditiva, o entrenament cognitiu, centrat en les funcions executives. Les sessions de teràpia es van realitzar en grups de 6 pacients amb una freqüència de 2 sessions per setmana. La durada de les sessions era de 1,5 hores i els participants van completar 21 hores de rehabilitació. Abans i després de la teràpia els participants van ser avaluats de la marxa mitjançant el sistema GAITRite, a nivell motor i a nivell neuropsicològic. En 15 pacients també es va fer ressonància magnètica cerebral pre- i posstteràpia. Al cap de 6 mesos es va poder analitzar la marxa en 42 pacients. La marxa es va avaluar en situació de marxa simple, marxa amb doble tasca motora i marxa amb doble tasca cognitiva. Tant la musicoteràpia com l'entrenament cognitiu milloraven la proporció d'oscil·lació dins del cicle en totes les modalitats de la marxa, i especialment, en el cas de marxa amb doble tasca cognitiva. La musicoteràpia, a més, millorava la longitud de pas en la marxa amb doble tasca motora. A nivell motor, les dues teràpies eren beneficioses en diferents aspectes: la musicoteràpia millorava la funcionalitat de la marxa, mentre que l'entrenament cognitiu reduïa el temps off, la festinació, els bloquejos i el temps en la realització del test de TUG en situació de doble tasca. En canvi, aquestes teràpies no milloraven l'equilibri, que no canviava, ni l'estat motor global, que empitjorava. A nivell neuropsicològic, ambdues teràpies de rehabilitació milloraven la memòria visual, l'ansietat fòbica i els trastorns conductuals frontals, especialment l'apatia. La musicoteràpia, a més, millorava la qualitat de vida relacionada amb la mobilitat i l'estat cognitiu, i l'entrenament cognitiu, la comprensió del llenguatge. La ressonància magnètica cerebral observava canvis microestructurals i de connectivitat diferencials entre els dos grups de teràpia. En l'anàlisi de la marxa a llarg plaç, els dos grups de teràpia empitjoraven perquè s'observava una reducció de la velocitat en marxa simple i amb doble tasca motora, i un augment de tots els paràmetres de variabilitat en totes les modalitats de la marxa. Ara bé, globalment hi havia millora de la proporció d'oscil·lació dins del cicle en tots els tipus de marxa i el grup de musicoteràpia millorava la longitud de pas en marxa simple. El seguiment de les sessions va ser del 84% i els pacients van puntuar la satisfacció de la teràpia amb una mitjana de 85 sobre 100. Com a conclusions, les dues teràpies mostraven beneficis discrets a nivell de la marxa, que s'objectivaven a nivell de diferents paràmetres i escales. La musicoteràpia aportava un major benefici a nivell de la marxa en general, mentre que l'estimulació cognitiva millorava els trastorns associats, els bloquejos i la festinació. Destacaven la millora d'alguns trastorns psiquiàtrics, especialment l'apatia, després de finalitzar ambdues teràpies. L'avaluació de la marxa a llarg plaç mostrava un empitjorament generalitzat en tots els participants.Parkinson's disease is a complex neurodegenerative disease and there are many symptoms that do not have a good response to current medical treatment. Gait and balance problems and non motor symptoms have special relevance because they have a great impact in quality of life and functionality of patients. This study evaluated the efficacy of two nonpharmacological therapies for rehabilitation of gait, balance, cognitive impairment, psychiatric symptoms, quality of life and functionality in Parkinson's disease. 82 Parkinson's disease patients were randomized to receive rehabilitation based on music therapy, focused on rhythmic auditory stimulation, or cognitive training, focused on executive functions. Therapy sessions were delivered in groups of 6 participants, in 2 weekly sessions of 1.5 hours, completing 21 hours of rehabilitation. Before and after therapy gait assessment by means of GAITRite system, motor tests and neuropsychological evaluation were performed. 15 patients also underwent cerebral magentic resonance imaging pre- and post-therapy. 6 months after completing rehabilitation, gait was evaluated in 42 patients. Gait was evaluated in single-task and in dual motor and dual cognitive task. Music therapy and cognitive training improved swing phase ratio in all gait modalities, but specially in dual cognitive task. Moreover, music therapy improved step length in dual motor task gait. In motor evaluation both therapies were beneficial in different aspects: music therapy ameliorated gait functionality, and cognitive training diminished off time, festination, freezing of gait and time needed to perform TUG test in dual task modalities. These therapies had no influence on balance, which was unchanged, or global motor impairment, which deteriorated. In the neuropsychological evaluation, improvements in visual memory, phobic anxiety and frontal behaviors, particularly apathy, were detected. Besides, music therapy improved quality of life related with mobility and cognition, and cognitive traning improved language comprehension. Cerebral magnetic resonance imaging detected microstructural and connectivity changes that were different between therapies. In gait analysis in the follow-up, both groups deteriorated because of a decrease in velocity in single-task and dual motor task gait and an increase of variability parameters in all gait modalities. However, a melioration of swing phase ratio in all gait modalities for both therapies and of step length in single-task gait for music therapy were also detected. Adherence to sessions was 84% and the mean score for treatment satisfaction was 85 out of 100. In conclusion, both therapies showed mild benefits in gait that were detected by changes in different parameters and scales. Music therapy improved gait globally and cognitive training improved associated problems, freezing of gait and festination. The amelioration of some psychiatric disorders, particularly apathy, after completion of both therapy sessions is noteworthy. At follow-up evaluation, gait deteriorated in all study participants

L’ús dels biomarcadors plasmàtics (CKMB i BNP) facilita la detecció de patologies embòliques en l’ictus isquèmic agut

Per avaluar la utilitat dels biomarcadors en el diagnòstic etiològic de l’ictus agut, es van estudiar pacients amb ictus isquèmic agut no lacunar, en els quals es va fer una exploració cardiològica i es van determinar els biomarcadors plasmàtics seleccionats (CKMB, pèptid natriurètic cerebral(BNP), D-dímer, mioglobina i troponina I). Els pacients amb fibril•lació auricular i els pacients amb patologia embòlica en l’estudi amb ecocardiograma transtoràcic(ETT) van mostrar nivells més elevats de CKMB i BNP respecte els pacients amb ritme sinusal i estudi ETT normal, respectivament. Després de la regressió logística, CKMB i BNP es mantenien com a predictors independents de font embòlica

Teràpies no farmacològiques en la rehabilitació de la malaltia de Parkinson : comparació de la musicoteràpia i l'entrenament cognitiu

La malaltia de Parkinson és una malaltia neurodegenerativa complexa i hi ha molts símptomes que no tenen una bona resposta als tractaments actuals. Dins d'aquests símptomes, els trastorns de la marxa i l'equilibri i els símptomes no motors tenen una especial rellevància perquè tenen un gran impacte en la qualitat de vida i en la funcionalitat dels pacients. Aquest treball va avaluar l'eficàcia de dues teràpies no farmacològiques per a la rehabilitació de la marxa, l'equilibri, el deteriorament cognitiu, els símptomes psiquiàtrics, la qualitat de vida i la funcionalitat de la malaltia de Parkinson. 82 persones amb malaltia de Parkinson van ser aleatoritzades a rebre rehabilitació basada en musicoteràpia, centrada en l'estimulació rítmica auditiva, o entrenament cognitiu, centrat en les funcions executives. Les sessions de teràpia es van realitzar en grups de 6 pacients amb una freqüència de 2 sessions per setmana. La durada de les sessions era de 1,5 hores i els participants van completar 21 hores de rehabilitació. Abans i després de la teràpia els participants van ser avaluats de la marxa mitjançant el sistema GAITRite, a nivell motor i a nivell neuropsicològic. En 15 pacients també es va fer ressonància magnètica cerebral pre- i posstteràpia. Al cap de 6 mesos es va poder analitzar la marxa en 42 pacients. La marxa es va avaluar en situació de marxa simple, marxa amb doble tasca motora i marxa amb doble tasca cognitiva. Tant la musicoteràpia com l'entrenament cognitiu milloraven la proporció d'oscil·lació dins del cicle en totes les modalitats de la marxa, i especialment, en el cas de marxa amb doble tasca cognitiva. La musicoteràpia, a més, millorava la longitud de pas en la marxa amb doble tasca motora. A nivell motor, les dues teràpies eren beneficioses en diferents aspectes: la musicoteràpia millorava la funcionalitat de la marxa, mentre que l'entrenament cognitiu reduïa el temps off, la festinació, els bloquejos i el temps en la realització del test de TUG en situació de doble tasca. En canvi, aquestes teràpies no milloraven l'equilibri, que no canviava, ni l'estat motor global, que empitjorava. A nivell neuropsicològic, ambdues teràpies de rehabilitació milloraven la memòria visual, l'ansietat fòbica i els trastorns conductuals frontals, especialment l'apatia. La musicoteràpia, a més, millorava la qualitat de vida relacionada amb la mobilitat i l'estat cognitiu, i l'entrenament cognitiu, la comprensió del llenguatge. La ressonància magnètica cerebral observava canvis microestructurals i de connectivitat diferencials entre els dos grups de teràpia. En l'anàlisi de la marxa a llarg plaç, els dos grups de teràpia empitjoraven perquè s'observava una reducció de la velocitat en marxa simple i amb doble tasca motora, i un augment de tots els paràmetres de variabilitat en totes les modalitats de la marxa. Ara bé, globalment hi havia millora de la proporció d'oscil·lació dins del cicle en tots els tipus de marxa i el grup de musicoteràpia millorava la longitud de pas en marxa simple. El seguiment de les sessions va ser del 84% i els pacients van puntuar la satisfacció de la teràpia amb una mitjana de 85 sobre 100. Com a conclusions, les dues teràpies mostraven beneficis discrets a nivell de la marxa, que s'objectivaven a nivell de diferents paràmetres i escales. La musicoteràpia aportava un major benefici a nivell de la marxa en general, mentre que l'estimulació cognitiva millorava els trastorns associats, els bloquejos i la festinació. Destacaven la millora d'alguns trastorns psiquiàtrics, especialment l'apatia, després de finalitzar ambdues teràpies. L'avaluació de la marxa a llarg plaç mostrava un empitjorament generalitzat en tots els participants.Parkinson's disease is a complex neurodegenerative disease and there are many symptoms that do not have a good response to current medical treatment. Gait and balance problems and non motor symptoms have special relevance because they have a great impact in quality of life and functionality of patients. This study evaluated the efficacy of two nonpharmacological therapies for rehabilitation of gait, balance, cognitive impairment, psychiatric symptoms, quality of life and functionality in Parkinson's disease. 82 Parkinson's disease patients were randomized to receive rehabilitation based on music therapy, focused on rhythmic auditory stimulation, or cognitive training, focused on executive functions. Therapy sessions were delivered in groups of 6 participants, in 2 weekly sessions of 1.5 hours, completing 21 hours of rehabilitation. Before and after therapy gait assessment by means of GAITRite system, motor tests and neuropsychological evaluation were performed. 15 patients also underwent cerebral magentic resonance imaging pre- and post-therapy. 6 months after completing rehabilitation, gait was evaluated in 42 patients. Gait was evaluated in single-task and in dual motor and dual cognitive task. Music therapy and cognitive training improved swing phase ratio in all gait modalities, but specially in dual cognitive task. Moreover, music therapy improved step length in dual motor task gait. In motor evaluation both therapies were beneficial in different aspects: music therapy ameliorated gait functionality, and cognitive training diminished off time, festination, freezing of gait and time needed to perform TUG test in dual task modalities. These therapies had no influence on balance, which was unchanged, or global motor impairment, which deteriorated. In the neuropsychological evaluation, improvements in visual memory, phobic anxiety and frontal behaviors, particularly apathy, were detected. Besides, music therapy improved quality of life related with mobility and cognition, and cognitive traning improved language comprehension. Cerebral magnetic resonance imaging detected microstructural and connectivity changes that were different between therapies. In gait analysis in the follow-up, both groups deteriorated because of a decrease in velocity in single-task and dual motor task gait and an increase of variability parameters in all gait modalities. However, a melioration of swing phase ratio in all gait modalities for both therapies and of step length in single-task gait for music therapy were also detected. Adherence to sessions was 84% and the mean score for treatment satisfaction was 85 out of 100. In conclusion, both therapies showed mild benefits in gait that were detected by changes in different parameters and scales. Music therapy improved gait globally and cognitive training improved associated problems, freezing of gait and festination. The amelioration of some psychiatric disorders, particularly apathy, after completion of both therapy sessions is noteworthy. At follow-up evaluation, gait deteriorated in all study participants

Severity Stages in Essential Tremor: A Long-Term Retrospective Study Using the Glass Scale

Background: &nbsp;Few prospective studies have attempted to estimate the rate of decline of essential tremor (ET) and these were over a relatively short time period (less than 10 years).&nbsp; We performed a long-term study of severity stages in ET using the Glass scale scoring system.Methods:&nbsp;Fifty consecutive patients with severe ET were included. We retrospectively obtained Glass Scale scores throughout the patient&rsquo;s life. Common milestone events were used to help recall changes in tremor severity.Results: &nbsp;According to the Glass Scale, the age distributions were as follows: score I, 40&plusmn;17 years, score II, 55&plusmn;12 years, score III, 64&plusmn;9 years, and score IV, 69&plusmn;7 years. A significant negative correlation between age at first symptom and rate of progression was found (r=&minus;0.669, p&lt;0.001). The rate of progression was significantly different (p&lt;0.001) when the first symptom appeared at a younger age (under 40 years of age) compared with older age (40 years or older).Discussion:&nbsp;&nbsp;Our results support the progressive nature of ET. Age at onset was a prognostic factor. The Glass Scale may be a useful tool to determine severity stages during the course of ET in a manner similar to the Hoehn and Yahr Scale for Parkinson&rsquo;s disease.</p