Nocardiosi pulmonar en pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica : característiques i factors pronòstics

La Nocardiosi pulmonar és una infecció que afecta principalment a indivius amb immunosupressió. En els darrers anys s'ha identificat un major número de casos de NP en pacients amb Malaltia pulmonar obstructiva crònica. En l'actual treball es pretén analitzar els factors que s'associen a la presència de NP en indivius amb diagnòstic de MPOC i estudiar-ne el pronòstic. S'ha realitzat un estudi restrospectiu en el qual s'han inclòs tots els pacients amb diagnòstic de MPOC i amb aïllament de Nocardia spp. en mostra respiratòria entre els anys 1997-2009. S'han recollit dades demogràfiques, clíniques, microbiològiques, el tractament rebut i la mortalitat als 30, 90 dies i a l'any

How to Approach Non Eosinophilic Asthma? Results of a Survey Conducted by the SEPAR Emerging Asthma Group

Non Eosinophilic Asthma; SurveyAsma no eosinofílica; EncuestaAsma no eosinofílica; Enquest

The Response to Biologics is Better in Patients with Severe Asthma Than in Patients with Asthma–COPD Overlap Syndrome

Although biologics have demonstrated to be effective in T2-high asthma patients, there is little experience with these drugs in asthma-COPD overlap (ACO). The aim of this study was to compare the effectiveness of biologics in these two conditions. We included 318 patients (24 ACO and 297 asthma) treated with monoclonal antibodies and followed for at least 12 months Omalizumab was the most frequently employed biologic agent both in patients with ACO and asthma. Asthma control test (ACT) scores after at least 12 months of biologic therapy were not significantly different between groups. The percentage of patients with >= 1 exacerbation and >= 1 corticosteroid burst was significantly higher in ACO patients (70.8 vs 27.3 and 83.3% vs 37.5%, respectively), whereas the percentage of controlled patients (with no exacerbations, no need for corticosteroids and ACT >= 20) was significantly lower (16.7% vs 39.7%). In conclusion, this report suggests that patients with ACO treated with biologics reach worse outcomes than asthma patients

Add-on inhaled budesonide in the treatment of hospitalised patients with COVID-19 : a randomised clinical trial

SARS-CoV-2 vaccines have been extremely effective to reduce the incidence of severe COVID19 [1-3], but effective and safe treatments of the acute infection are still limited [4, 5]. An uncontrolled pulmonary inflammatory response to SARS-CoV-2 is considered a key pathogenic mechanism of COVID19 progression [6], so systemic dexamethasone is recommended in severe cases [5, 7]. On the other hand, in very mild patients at home inhaled corticosteroids (ICS) may prevent disease progression [8-11]. Whether ICS prevent disease progression too in patients hospitalised because of COVID19 has not been explored before. Accordingly, we designed an investigator-initiated, open-label, randomised clinical trial (RCT) to explore the efficacy of adding inhaled budesonide to usual care to prevent disease progression in patients hospitalised because of COVID19 pneumonia. We also monitored carefully the safety of this intervention since there are concerns about the use of systemic corticosteroids in other viral (influenza) lung infections [12]

Eficacia de la normativa SEPAR en la identificación de las causas de tos crónica

Recientemente, la Sociedad Española de Neumología y Cirugía Torácica (SEPAR) ha editado una normativa para el diagnóstico y tratamiento de la tos crónica, cuya eficacia aún no se ha demostrado. Los objetivos del presente estudio han sido: a) evaluar la eficacia de la normativa SEPAR en la identificación de las posibles causas de tos crónica, y b) determinar las causas de tos crónica más frecuentes en el nivel de la atención primaria sanitaria. Métodos: Se ha realizado un estudio descriptivo y prospectivo que incluyó consecutivamente a 57 pacientes (media de edad de 62 años) que consultaron por tos crónica en un área básica de salud. Se les evaluó según el algoritmo propuesto en la normativa SEPAR, que distribuye en 3 fases el proceso diagnóstico a seguir dependiendo de su complejidad. La primera de éstas, la fase I, se realizó en el nivel asistencial de la atención primaria, y las fases II y III, en la consulta de neumología hospitalaria. Resultados: En 56 pacientes (98%) se consiguió identificar la causa potencial de la tos, en 52 (91%) en la fase I, en 3 (5%) en la fase II y en uno (2%) en la fase III. En 30 pacientes (53%) se constató una sola causa de tos, en 20 (36%) se evidenciaron 2 y en 6 (11%), más de 2. Consideradas individualmente, las causas más frecuentes observadas fueron: en 26 casos (46%), goteo nasal posterior; en 16 (28%), ingesta de fármacos desencadenantes de tos (10 de ellos inhibidores de la enzima de conversión de la angiotensina); en 15 (27%), asma; en 13 (23%), infecciosa; en 12 (21%), reflujo gastro-esofágico, y en 9 (16%), otras. Conclusiones: La aplicación de la normativa SEPAR sobre la tos crónica es eficaz en la identificación de sus causas. La tos por la toma de inhibidores de la enzima de conversión de la angiotensina es una causa frecuente en el nivel extrahospitalario básico sanitario

Limitació del flux aeri durant l'exercici en atletes i en pacients amb MPOC greu. Relacions amb la hiperinflació dinàmica, la funció dels músculs respiratoris i variables clíniques

La Limitació del Flux Espiratori (EFL) determina l'existencia d'un flux espiratori màxim per cada volum pulmonar i limita la capacitat ventilatoria. L'EFL enlenteix el buidament pulmonar, afavorint l'increment del volum tele-espiratori (End-Expiratory Lung Volume - EELV) o Hiperinflació Dinàmica (HD). L'HD permet un flux espiratori màxim superior, però EFL i HD tenen efectes negatius sobre la capacitat ventilatoria: sobrecàrrega i malfunció muscular inspiratoria, increment del treball respiratori elàstic, contribució a la percepció de dispnea. La clàssica determinació de l'EFL per superpossició de corbes flux-volum espontànies amb la màxima tendeix a sobrevalorar-la. La validació el 1994 de l'aplicació de pressió negativa espiratoria (Negative Expiratory Pressure, NEP) per detectar l'EFL, tècnica senzilla i aplicable durant l'exercici, ens permet revisar i ampliar els coneixements. Objectiu: Estudiar el desenvolupament d'EFL i canvis dels volums pulmonars, així com les interrelacions d'ambdós amb l'exercici en atletes i pacients amb MPOC severa. En el segon escenari, avaluar el paper de la possible disfunció dels músculs respiratoris en el comportament de EFL-HD i les relacions dels tres amb variables clíniques fonamentals: dispnea i qualitat de vida relacionada amb la salut (CVRS). Població, material i mètodes: El treball consta de dos subestudis: A) atletes i B) pacients amb MPOC. A inclogué 10 varons, ciclistes de competició, als que es realitzà espirometria (pre i postexercici), mesura de pressions respiratories màximes i Ventilació Voluntaria Màxima (VVM) i cicloergometria màxima incremental, amb mesures de EFL (NEP -10cm H2O) i EELV (Capacitat Inspiratoria, CI). B inclogué 25 homes amb MPOC estadi 3-4, als que determinàrem funció pulmonar (espirometria, VVM, pletismografia i difusió), capacitat d'esforç (cicloergometria incremental i proba de marxa), cicloergometries submàximes amb NEP (-3) i EELV (CI), funció muscular respiratoria (força: pressions màximes ins- i espiratoria; resistencia: càrrega dintell màxima ins- i espiratoria en proba incremental i temps de tolerància del 80% d'aquestes càrregues), dispnea (escala MRC) i CVRS (Saint George Respiratory Questionnaire, SGRQ). Resultats: A) El consum pic d'oxigen fou 72(67-82)ml.kg-1.min-1 i la Ventilació 147(122-180)l.min-1 (88% VVM). FEV1 i fluxos mesoespiratoris s'havien incrementat significativament després de l'exercici; només el ciclista de més edat (33 a) presentà EFL (26% del volum circulant) i sols en el pic d'exercici; l'EELV del grup descendí durant l'exercici lleuger-moderat un 13(5-33)%FVC (p 0,05), incrementant-se posteriorment (en el pic d'esforç era similar al valor pre-exercici). B) Els pacients (FEV1 promig= 31%v.ref.) presentaven una reducció moderada de força i resistencia dels músculs respiratoris; 19 mostraven EFL en repòs i 24 al 70% de la càrrega màxima (Wmax); els pacients amb EFL en repòs referien menys dispnea en l'exercici màxim (Borg) i en l'escala MRC, i millor puntuació en el domini d'Impacte del SGRQ; l'EELV s'incrementà des de repòs al 70%Wmax (9% FVC ref), al 70%Wmax es correlacionava inversament amb el percentatge de la corba flux volum amb EFL, amb la resistència muscular respiratoria i amb la capacitat d'esforç i positivament amb dispnea i puntuació del SGRQ; els 6 que no incrementaren l'EFL durant l'exercici tenien menor resistencia muscular espiratoria; l'anàlisi multivariant trià FEV1, resistencia muscular espiratoria i l'EFL com predictors independents d'EELV al 70%Wmax. Conclusions: L'EFL és infreqüent i no explica l'HD prop del màxim, que retorna EELV al nivell de repòs, en l'exercici progressiu en homes joves, ciclistes entrenats. Els homes amb MPOC evolucionada presenten freqüentment EFL en repòs, i l'exercici sol incrementar-la, malgrat la gran variabilitat. L'exercici submàxim produeix generalment HD, però no sempre. La relació inversa %EFL - EELV podria indicar que l'ús de la reserva de flux espiratori o de volum són mecanismes alternatius i complementaris per incrementar la Ventilació, depenent l'augment de volum del grau d'obstrucció, %EFL i de la resistencia muscular espiratoria. La freqüent disfunció muscular espiratoria podria afavorir el desenvolupament d'HD i menys EFL, estrategia ventilatoria clínicament més desfavorable, associada amb més dispnea, menor capacitat d'exercici i pitjor CVRS.The expiratory flow limitation (EFL) determines the existence of a peak flow for each lung volume and ventilatory capacity limits. The EFL slow down the emptying lung, favoring an increase in teleexpiratory volume (End-Expiratory Lung Volume - EELV) and Dynamic Hyperinflation (HD). The HD allows a higher peak flow, but EFL and HD have negative effects on ventilatory capacity: inspiratory muscle overload and disfunction, increased respiratory elastic work and contributing to dyspnea perception. The classical determination of the EFL by superimposition of spontaneous flow-volume curve with the maximum tends to overestimate it. The validation in 1994 of the application of negative expiratory pressure (Negative Expiratory Pressure, NEP) to detect EFL, a simple technique applicable during exercise, allows us to revise and expand knowledge. Objectives: To study the EFL development and changes in lung volumes and the relationships of both during exercise in athletes and severe COPD patients. In the second scenario, to assess the potential role of dysfunction of the respiratory muscles in the behavior of EFL-HD and their relations with main clinical variables: dyspnea and quality of life related to health (QOL). Population, material and methods: The work includes two substudy A) athletes and B) COPD patients. A) Ten men, racing cyclists, were enroled; they performed spirometry (pre and postexercise), measure of maximum respiratory pressures and maximum voluntary ventilation (MVV) and maximum incremental cycloergometry with measures of EFL (NEP-10cm H2O) and EELV (inspiratory capacity, IC). B) included 25 men with COPD stage 3-4; lung function (spirometry, MVV, plethysmography and diffusion), exercise capacity (incremental cycloergometry and 6-minutewalking test), submàximal cycloergometries with NEP (-3) and EELV ( CI) measures, respiratory muscle function (strength: maximum ins-and expiratory pressures; endurance: maximum load threshold ins-and expiratory time and incremental test tolerance of 80% of these charges), dyspnea measure (MRC scale) and QOL assessement (St. George Respiratory Questionnaire, SGRQ) were performed. Results: A) peak oxygen consumption was 72 (67-82) ml.kg-1.min-1 and Ventilation 147 (122-180) L.min-1 (88% VVM). Middle-expiratory flows and FEV1 were significantly increased after exercise, only the older rider (33) presented EFL (26% of tidal volume) and only at peak exercise, the group EELV descended during light-moderate exercise in 13 (5-33)% FVC (p 0.05), increasing later (at peak exercise was similar to pre-exercise value). B) Patients (mean FEV1 = 31% v.ref.) showed a moderate reduction of respiratory muscles strength and endurance; 19 showed EFL at rest and 24 at 70% of the maximum load (Wmax); those patients with EFL showed less resting (MRC scale) and at maximal exercise (Borg) dyspnea, and best score on the SGRQ impact domain; the EELV increased from rest to 70% Wmax (9% FVC ref), at 70% Wmax correlated inversely with the percentage of tidal EFL, with respiratory muscle endurance and exercise capacity and positively with effort dyspnea and SGRQ score; those 6 patients who showed not EFL increase during exercise had lower expiratory muscle endurance; multivariate analysis selectioned FEV1, expiratory muscle endurance and EFL as independent predictors of 70% Wmax EELV. Conclusions: EFL is rare and does not explain the HD near the maximum, which returns to the level of resting EELV in progressive exercise in young men, trained cyclists. Men with advanced COPD often have EFL at rest, exercise often increase it, despite the great variability. Submaximal exercise usually produces HD, but not always. The inverse relationship EFL% - EELV could indicate that the use of the volume and expiratory flow reserves are alternative and complementary mechanisms to increase ventilation, depending the volume increase of the degree of obstruction, expiratory muscle endurance and % EFL. The frequent expiratory muscle dysfunction may favor the development of HD and less EFL, a more clinically unfavorable ventilatory strategy associated with more dyspnea, lower exercise capacity and worse QOL

Grado de satisfacción de médicos y pacientes en atención primaria con nuevo esquema asistencial neumológico

Fundamento y objetivos: Aún no existe un esquema de relación asistencial óptimo entre la medicina de atención primaria y la neumología. El objetivo de este estudio es presentar y evaluar el grado de satisfacción con un nuevo esquema de relación entre neumología y la medicina de atención primaria. Método: Valorar por encuesta el grado de satisfacción de un esquema mixto, de consultoría y atención directa del paciente. El estudio se efectuó en un centro de atención primaria cuya plantilla estaba formada por 31 médicos generales. La de neumología constaba de un médico y dos enfermeras que provenían del hospital de referencia. Se determinó el grado de satisfacción de los médicos y de 60 pacientes respecto del esquema mediante una encuesta que incluyó: a) valoración global por puntuación de 0 a 10; b) valoración por escala discriminante de 5 niveles (de muy mala a muy buena), y c) comparación del nuevo esquema evaluado respecto a los previos. Resultados: Se atendió a 1.170 pacientes en 12 meses; 663 (57%) en primera visita, 400 (34%) en segunda visita y 107 (9%) urgentes. El grado de satisfacción con el esquema asistencial se puntuó con una media de 7,8 (1,2) por los médicos y de 8,7 (1,5) por los pacientes (p = 0,030); el 97% de los médicos y el 94% de los pacientes lo calificaron de "muy bueno" o "bueno", y lo consideraron mejor que el esquema tradicional el 100% de los médicos y el 64% de los pacientes (p = 0,110). Conclusiones: El esquema asistencial neumológico planteado es mayoritariamente aceptado por médicos y pacientes. La acción asistencial conjunta que propugna agiliza la utilización de los recursos en la actividad neumológica extrahospitalaria