Turisme, modernització i idiosincràsia nacional a l’Espanya del segle XX

L’article examina el paper del turisme en la història cultural i política d’Espanya des del final del segle XIX. Malgrat que s’havien desenvolupat al país les pràctiques de l’esbarjo modern ja en el vuit-cents, els animadors locals de la indústria turística mostraren la seva decepció davant el reduït nombre d’estrangers que visitaren el territori. Cap al principi del segle XX, el projecte de fomentar una indústria per rebre i atendre el fenomen turístic va acabar convertint-se en un component important de l’ampli programa «regeneracionista». Després de la Segona Guerra Mundial, el règim franquista, enfrontant-se a l’ostracisme internacional al qual es va veure sotmès, va conferir al turisme estranger un paper de gran importància per a les relacions internacionals que volia establir. Al llarg de les tres dècades següents, el turisme fou possiblement el bé que més valor tenia per a la dictadura, fins que els mals de la saturació immobiliària i la corrupció que aquesta va propiciar posaren fi a l’eufòria de l’anomenat «miracle turístic» espanyol.This article explores the role of tourism in Spanish cultural and political history in the late nineteenth and twentieth centuries. Although Spain developed moderndomestic leisure practices in the nineteenth century, tourism promoters were dismayedby the small numbers of foreign visitors they received. By the early twentieth century, the project of developing a receptive tourism industry became a major component of a broader program of national «regeneration». After the Second World War, when the Franco dictatorship faced international ostracism, foreign tourism became an important form of international relations. In the subsequent three decades, tourism became arguably the Franco regime’s most important political and economic good until problems of overbuilding and corruption ended the euphoria of Spain’s so-called «tourist miracle».El artículo examina el papel del turismo en la historia cultural y política de España desde fi nales del siglo XIX. Aunque se habían desarrollado en el país las prácticas del ocio moderno ya en el siglo XIX, los animadores locales de la industriaturística mostraron su decepción ante el reducido número de extranjeros que visitaban el territorio. Hacia principios del siglo XX, el proyecto de fomentar una industria para recibir y atender el fenómeno turístico acabó convirtiéndose en un componenteimportante del amplio programa «regeneracionista». Después de la Segunda Guerra Mundial, el régimen franquista, enfrentándose al ostracismo internacional al que se vio sometido, confirió al turismo extranjero un papel de gran importancia para las relaciones internacionales que ansiaba establecer. A lo largo de las tres décadas siguientes, el turismo fue posiblemente el bien más valioso para la dictadura,hasta que los males de la saturación inmobiliaria y la corrupción que esta propició pusieron fin a la euforia del llamado «milagro turístico» español

Turisme, modernització i idiosincràsia nacional a l’Espanya del segle XX

L’article examina el paper del turisme en la història cultural i política d’Espanya des del final del segle XIX. Malgrat que s’havien desenvolupat al país les pràctiques de l’esbarjo modern ja en el vuit-cents, els animadors locals de la indústria turística mostraren la seva decepció davant el reduït nombre d’estrangers que visitaren el territori. Cap al principi del segle XX, el projecte de fomentar una indústria per rebre i atendre el fenomen turístic va acabar convertint-se en un component important de l’ampli programa «regeneracionista». Després de la Segona Guerra Mundial, el règim franquista, enfrontant-se a l’ostracisme internacional al qual es va veure sotmès, va conferir al turisme estranger un paper de gran importància per a les relacions internacionals que volia establir. Al llarg de les tres dècades següents, el turisme fou possiblement el bé que més valor tenia per a la dictadura, fins que els mals de la saturació immobiliària i la corrupció que aquesta va propiciar posaren fi a l’eufòria de l’anomenat «miracle turístic» espanyol.El artículo examina el papel del turismo en la historia cultural y política de España desde fi nales del siglo XIX. Aunque se habían desarrollado en el país las prácticas del ocio moderno ya en el siglo XIX, los animadores locales de la industriaturística mostraron su decepción ante el reducido número de extranjeros que visitaban el territorio. Hacia principios del siglo XX, el proyecto de fomentar una industria para recibir y atender el fenómeno turístico acabó convirtiéndose en un componente importante del amplio programa «regeneracionista». Después de la Segunda Guerra Mundial, el régimen franquista, enfrentándose al ostracismo internacional al que se vio sometido, confirió al turismo extranjero un papel de gran importancia para las relaciones internacionales que ansiaba establecer. A lo largo de las tres décadas siguientes, el turismo fue posiblemente el bien más valioso para la dictadura, hasta que los males de la saturación inmobiliaria y la corrupción que esta propició pusieron fin a la euforia del llamado «milagro turístico» español.This article explores the role of tourism in Spanish cultural and political history in the late nineteenth and twentieth centuries. Although Spain developed moderndomestic leisure practices in the nineteenth century, tourism promoters were dismayed by the small numbers of foreign visitors they received. By the early twentieth century, the project of developing a receptive tourism industry became a major component of a broader program of national «regeneration». After the Second World War, when the Franco dictatorship faced international ostracism, foreign tourism became an important form of international relations. In the subsequent three decades, tourism became arguably the Franco regime’s most important political and economic good until problems of overbuilding and corruption ended the euphoria of Spain’s so-called «tourist miracle»