La izquierda europea frente a las nuevas inmigraciones. Perspectivas etnográficas sobre el caso italiano

La «nueva inmigración» de personas que escapan de la pobreza y la opresión en busca de mejores condiciones de vida en Europa, constituye un fenómeno importante y muy debatido. No obstante, dado que la incorporación de inmigrantes no sucede en un ambiente social homogéneo, sino en uno caracterizado por la heterogeneidad, las divisiones y los conflictos, resulta indispensable estudiar las diversas respuestas que dicho ambiente ofrece a la inmigración. Mientras que un considerable número de estudios académicos se ha dedicado al análisis de instituciones políticas y a las actitudes de la derecha, se sabe poco sobre la manera en que el flanco igualitario del espectro político, comúnmente conocido como la «izquierda», ha reaccionado frente a la inmigración. El presente artículo analiza a la izquierda en términos de la retórica oficial de partido, los discursos y prácticas de su base política, así como de las políticas públicas y la sociedad civil, tomando a Boloña, ciudad de tradición izquierdista, como caso de estudio etnográfico. El artículo argumenta que, en su forma de encuadrar a los inmigrantes, la corriente principal de la izquierda se ha movido desde un reduccionismo socioeconómico hacia uno de carácter etnocultural y enfatiza cómo esta actitud se caracteriza por un «multiculturalismo no integrador», es decir, por una política que no logra «integrar» el reconocimiento etnocultural con la justicia material y que, en parte debido a dicha carencia, contribuye escasamente a la «integración» de los inmigrantes.La «nova immigració» de persones que fugen de la pobresa i l'opressió cap a la recerca de condicions de vida millors a Europa, constitueix un important i molt debatut fenomen. Amb tot, atès que la incorporació d'immigrants no té lloc en un ambient social homogeni, sinó en un ambient caracteritzat per l'heterogeneïtat, les divisions i els conflictes, esdevé indispensable estudiar les diferents respostes que aquest ambient ofereix a la immigració. Mentre un nombre considerable d'estudis acadèmics s'han dedicat a fer l'anàlisi d'institucions públiques i a les actituds de la dreta, no se sap gairebé res sobre la manera com el cantó igualitari de l'espectre polític, conegut familiarment com l'«esquerra», ha reaccionat enfront de la immigració. Aquest article analitza l'esquerra en termes de la retòrica oficial del partit, els discursos i les pràctiques de la seva base política, com també de les polítiques públiques i la societat civil, prenent el cas de Bolonya, ciutat tradicionalment d'esquerres, com a exemple d'estudi etnogràfic. L'article argumenta que, en la seva manera d'emmarcar els immigrants, el corrent principal de l'esquerra s'ha mogut des d'un reduccionisme socioeconòmic cap a un de caràcter etnocultural i emfasitza com aquesta actitud es caracteritza per un «multiculturalisme no integrador», és a dir, per una política que no aconsegueix «integrar» el reconeixement etnocultural amb la justícia material i que, en part a causa d'aquesta mancança, contribueix poc a la «integració» dels immigrants.Les «nouvelles immigrations» des peuples fuyant la pauvreté et l'oppression, à la recherche de conditions de vie meilleures en Europe, constituent un phénomène important et très débattu. Cependant, parce que l'insertion des immigrés n'a pas lieu dans un milieu social homogène mais dans un milieu hétérogène caractérisé pas des divisions et des conflits, il est important de prendre en compte la variété de réponses à l'immigration qu'offre un tel contexte. Alors que les institutions politiques et la droite politique ont été l'objet de nombreuses études, on sait moins de quelle façon le côté égalitaire de l'éventail politique, communément appelé la «gauche», répond à l'immigration. Dans cet article, la gauche est examinée dans ses rhétoriques officielles, les discours et les pratiques de sa base politique, les politiques publiques et la société civile, prenant Bologne, une ville Italienne de gauche, comme une étude de cas ethnographique. Cet article soutient que dans la façon dont il perçoit les immigrants, le courant principal de la gauche a évolué d'un réductionnisme socio-économique à un réductionnisme ethnoculturel, et souligne la façon dont la gauche est actuellement caractérisée par ce que j'appelle «le multiculturalisme non assimilant», c'est-à-dire, une politique qui n'allie pas la reconnaissance ethnoculturelle à la justice matérielle, et qui, en partie à cause de cet échec, contribue peu à l'assimilation des immigrés.The «new immigrations» of people fleeing poverty and oppression in search of better life conditions in Europe constitute an important and much debated phenomenon. However, since the incorporation of immigrants does not take place in a homogeneous social environment but in one characterized by heterogeneity, divisions, and conflict, it becomes important to consider the variety of responses to immigration that such environment provides. Whereas considerable scholarship has gone into the analysis of political institutions and the political Right we know less about how the egalitarian side of the political spectrum, commonly referred to as the «Left», has been responding to immigration. In this article the Left is examined in terms of official party rhetoric, grassroots discourses and practices, public policies and civil society, taking the Italian Left-wing city of Bologna as ethnographic case study. The article argues that in its framing of immigrants the mainstream Left has moved from socio-economic to ethno-cultural reductionism and highlights how it is currently characterised by what I call «non-integrating multiculturalism», i.e. a politics that fails to «integrate» ethno-cultural recognition with material justice and that, partly because of such failure, contributes little to the «integration» of immigrants

Indie Unions, Organizing and Labour Renewal: Learning from Precarious Migrant Workers

This article examines the organizing practices of indie unions-the emerging grassroots unions co-led by precarious migrant workers. It draws on an embedded actor-centred approach involving extensive multi-sited ethnography. The article shows how workers normally considered un-organizable by the established unions can build lasting solidarity and associational power and obtain material and non-material rewards in the context of precarity, scarce economic resources and a hostile environment. Here, I argue that the organization of workers into 'communities of struggles' geared towards mobilization facilitates their empowerment, effectiveness and social integration. The article contributes to labour mobilization theory by redefining the concept of organizing in inclusionary terms, so that the collective industrial agency of precarious and migrant workers organizing outside the established unions can be adequately recognised and accounted for

Advancing Workers’ Rights in the Gig Economy through Discursive Power: The Communicative Strategies of Indie Unions

Finding limited representation in established unions, a growing number of precarious and migrant workers of the gig economy have been turning to self-organization. Yet little is known about how these workers can compensate for their lack of material resources and institutional support and negotiate effectively with employers. Drawing on interviews, frame, and content analysis grounded in ethnographic research with the precarious and migrant workers of British ‘indie’ unions, we examine the significance of self-mediation practices in facilitating effective negotiations. We find that the effectiveness of campaigns can be enhanced by strategically integrating vibrant direct action of workers and allies with self-mediated messages, which are framed to resonate with the general public and mainstream media – a practice that we call communicative unionism. These findings extend labour movement scholarship by showing the analytical importance of considering workers’ discursive power-building practices. They also contribute to addressing social movement studies’ historical neglect of workers’ collective engagements with employers

La izquierda europea frente a las nuevas inmigraciones. Perspectivas etnográficas sobre el caso italiano

La «nueva inmigración» de personas que escapan de la pobreza y la opresión en busca de mejores condiciones de vida en Europa, constituye un fenómeno importante y muy debatido. No obstante, dado que la incorporación de inmigrantes no sucede en un ambiente social homogéneo, sino en uno caracterizado por la heterogeneidad, las divisiones y los conflictos, resulta indispensable estudiar las diversas respuestas que dicho ambiente ofrece a la inmigración. Mientras que un considerable número de estudios académicos se ha dedicado al análisis de instituciones políticas y a las actitudes de la derecha, se sabe poco sobre la manera en que el flanco igualitario del espectro político, comúnmente conocido como la «izquierda», ha reaccionado frente a la inmigración. El presente artículo analiza a la izquierda en términos de la retórica oficial de partido, los discursos y prácticas de su base política, así como de las políticas públicas y la sociedad civil, tomando a Boloña, ciudad de tradición izquierdista, como caso de estudio etnográfico. El artículo argumenta que, en su forma de encuadrar a los inmigrantes, la corriente principal de la izquierda se ha movido desde un reduccionismo socioeconómico hacia uno de carácter etnocultural y enfatiza cómo esta actitud se caracteriza por un «multiculturalismo no integrador», es decir, por una política que no logra «integrar» el reconocimiento etnocultural con la justicia material y que, en parte debido a dicha carencia, contribuye escasamente a la «integración» de los inmigrantes.La «nova immigració» de persones que fugen de la pobresa i l'opressió cap a la recerca de condicions de vida millors a Europa, constitueix un important i molt debatut fenomen. Amb tot, atès que la incorporació d'immigrants no té lloc en un ambient social homogeni, sinó en un ambient caracteritzat per l'heterogeneïtat, les divisions i els conflictes, esdevé indispensable estudiar les diferents respostes que aquest ambient ofereix a la immigració. Mentre un nombre considerable d'estudis acadèmics s'han dedicat a fer l'anàlisi d'institucions públiques i a les actituds de la dreta, no se sap gairebé res sobre la manera com el cantó igualitari de l'espectre polític, conegut familiarment com l'«esquerra», ha reaccionat enfront de la immigració. Aquest article analitza l'esquerra en termes de la retòrica oficial del partit, els discursos i les pràctiques de la seva base política, com també de les polítiques públiques i la societat civil, prenent el cas de Bolonya, ciutat tradicionalment d'esquerres, com a exemple d'estudi etnogràfic. L'article argumenta que, en la seva manera d'emmarcar els immigrants, el corrent principal de l'esquerra s'ha mogut des d'un reduccionisme socioeconòmic cap a un de caràcter etnocultural i emfasitza com aquesta actitud es caracteritza per un «multiculturalisme no integrador», és a dir, per una política que no aconsegueix «integrar» el reconeixement etnocultural amb la justícia material i que, en part a causa d'aquesta mancança, contribueix poc a la «integració» dels immigrants.Les «nouvelles immigrations» des peuples fuyant la pauvreté et l'oppression, à la recherche de conditions de vie meilleures en Europe, constituent un phénomène important et très débattu. Cependant, parce que l'insertion des immigrés n'a pas lieu dans un milieu social homogène mais dans un milieu hétérogène caractérisé pas des divisions et des conflits, il est important de prendre en compte la variété de réponses à l'immigration qu'offre un tel contexte. Alors que les institutions politiques et la droite politique ont été l'objet de nombreuses études, on sait moins de quelle façon le côté égalitaire de l'éventail politique, communément appelé la «gauche», répond à l'immigration. Dans cet article, la gauche est examinée dans ses rhétoriques officielles, les discours et les pratiques de sa base politique, les politiques publiques et la société civile, prenant Bologne, une ville Italienne de gauche, comme une étude de cas ethnographique. Cet article soutient que dans la façon dont il perçoit les immigrants, le courant principal de la gauche a évolué d'un réductionnisme socio-économique à un réductionnisme ethnoculturel, et souligne la façon dont la gauche est actuellement caractérisée par ce que j'appelle «le multiculturalisme non assimilant», c'est-à-dire, une politique qui n'allie pas la reconnaissance ethnoculturelle à la justice matérielle, et qui, en partie à cause de cet échec, contribue peu à l'assimilation des immigrés.The «new immigrations» of people fleeing poverty and oppression in search of better life conditions in Europe constitute an important and much debated phenomenon. However, since the incorporation of immigrants does not take place in a homogeneous social environment but in one characterized by heterogeneity, divisions, and conflict, it becomes important to consider the variety of responses to immigration that such environment provides. Whereas considerable scholarship has gone into the analysis of political institutions and the political Right we know less about how the egalitarian side of the political spectrum, commonly referred to as the «Left», has been responding to immigration. In this article the Left is examined in terms of official party rhetoric, grassroots discourses and practices, public policies and civil society, taking the Italian Left-wing city of Bologna as ethnographic case study. The article argues that in its framing of immigrants the mainstream Left has moved from socio-economic to ethno-cultural reductionism and highlights how it is currently characterised by what I call «non-integrating multiculturalism», i.e. a politics that fails to «integrate» ethno-cultural recognition with material justice and that, partly because of such failure, contributes little to the «integration» of immigrants

Advancing workers’ rights in the gig economy through discursive power: the communicative strategies of indie unions

Finding limited representation in established unions, a growing number of precarious and migrant workers of the gig economy have been turning to self-organization. Yet little is known about how these workers can compensate for their lack of material resources and institutional support and negotiate effectively with employers. Drawing on interviews, frame, and content analysis grounded in ethnographic research with the precarious and migrant workers of British ‘indie’ unions, we examine the significance of self-mediation practices in facilitating effective negotiations. We find that the effectiveness of campaigns can be enhanced by strategically integrating vibrant direct action of workers and allies with self-mediated messages, which are framed to resonate with the general public and mainstream media – a practice that we call communicative unionism. These findings extend labour movement scholarship by showing the analytical importance of considering workers’ discursive power-building practices. They also contribute to addressing social movement studies’ historical neglect of workers’ collective engagements with employers

Post-socialist Europe and its “Constitutive Outside”: ethnographic resemblances for a comparative research agenda

The “post-Socialist Europe” label has been criticized for not being able to fully capture post-1989–91 social and cultural processes in Central and Eastern Europe and Russia. While some ask what was Socialist Europe?, I interrogate non-post-Socialist Europe today. This chapter examines, from a historical-ethnographic comparative perspective, present-day fragmented resemblances and disjunctures between Eastern and Western Europe, contextualizing them within their (Socialist) antecedents. By focusing on the local governance of marginalized Romani families in Cluj-Napoca (Romania) and Florence (Italy), I show that in both temporal regimes (pre- and post-1989) the two cities display ethnographic resemblances. However, rather than creating disparities and hierarchies, I point to the importance of ethnographic comparisons between the margins of the “West” and the “East” in order to de-dichotomize and refine our knowledge