Argument structure : relational construal at the syntax-semantics interface /

Consultable des del TDXTítol obtingut de la portada digitalitzadaAquesta tesi tracta de les propietats relacionals de la sintaxi i la semàntica de l'estructura argumental. En especial, estudio la relació entre l'estructura argumental i la descomposició lèxica: defenso que una descomposició mínima dels elements lèxics (e.g., ensellar o trencar) és necessària si es vol donar compte de les seves estructures relacionals complexes. Al capítol primer s'hi proposa la hipòtesi teòrica principal segons la qual hi ha un homomorfisme important entre la sintaxi i la semàntica relacionals de l'estructura argumental. Demostro que a aquesta hipòtesi se li pot donar una base teòrica si i només si es fa la distinció langackeriana següent: el significat és una funció del contingut conceptual i de la construalitat semàntica. En introduir aquesta distinció en el paradigma generativista, argumento que només la construalitat semàntica es codifica de manera transparent a la sintaxi. Poso també especial èmfasi a fer veure que la meva aproximació a l'estudi de l'estructura argumental participa tant de la teoria sintàctica de Hale i Keyser (1998, 1999a) com de la teoria semàntica de Mateu (1999). Al capítol segon s'hi analitzen les propietats relacionals de la sintaxi i la semàntica dels verbs inacusatius i inergatius. Exemplifico la meva anàlisi de la 'inacusativitat' amb l'estudi de dos casos diferents: en primer lloc, faig una explicació formal dels aspectes semàntics relacionals que determinen la selecció d'auxiliar en llengües com l'italià i el francès; en segon lloc, defenso que l'anàlisi de la construcció progressiva implica una estructura inacusativa locativa que domina l'estructura argumental que està lèxicament associada al predicat verbal. Al capítol tercer s'hi estudien les propietats relacionals de la sintaxi i la semàntica de l'anomenada 'elasticitat del significat verbal' (Rappaport Hovav i Levin 1998). Es demostra que la variació lingüística que afecta aquest fenomen està relacionada amb la distinció tipològica de Talmy (1985, 1991, 2000) entre llengües d'emmarcament en el satèl·lit com l'anglès, l'alemany o el neerlandès, i llengües d'emmarcament en el verb com el català, l'espanyol o el francès. S'hi analitzen de manera detallada la sintaxi i la semàntica relacionals de dues construccions que són típiques de les llengües d'emmarcament en el satèl·lit: les construccions de moviment que inclouen un verb de manera de moviment i un trajecte fitat, i les construccions resultatives complexes. Poso especial èmfasi a demostrar per què en català no existeixen aquestes construccions. Faig veure també per què en català no existeixen determinats verbs denominals complexos ni certs casos d'alternances locatives, que són més aviat típics de llengües germàniques com l'alemany o el neerlandès. Al capítol quart s'hi estudia l'anomenada 'restricció d'objecte directe' en les construccions resultatives de l'anglès. Tot i que s'ha posat en dubte aquesta restricció (e.g., vegeu Rappaport Hovav i Levin 2001), faig veure les raons per les quals cal recuperar la validesa d'aquesta restricció. En aquest capítol s'hi analitza també la sintaxi i la semàntica relacionals d'una construcció idiomàtica de l'anglès que té un correlat molt directe amb les construccions resultatives: i.e., la "way-construction". Demostro també per què aquesta construcció no transgredeix la 'restricció d'objecte directe', tot i que ho pugui semblar a primer cop d'ull. Al capítol cinquè s'hi fa un resum força extens de les tesis més rellevants que un hom pot extreure d'aquest treball. Aquestes tesis les exemplifico a partir de l'anàlisi de la sintaxi i la semàntica relacionals d'un dels meus casos d'estudi preferits: el verb climb. Cal advertir que aquest capítol està pensat per a aquell lector (cada vegada més freqüent!) que vol saber amb un cert detall de què tracta la tesi, però que no té temps per a llegir-se-la tota.This thesis deals with the relational syntax and semantics of argument structure. Special attention is paid to the relation between argument structure and lexical decomposition: a minimal decomposition of lexical items like to saddle or to break is argued to be necessary in order to elucidate their complex relational structures. In chapter 1 I put forward the hypothesis that there is a strong homomorphism between the relational syntax and semantics of argument structure. This hypothesis is shown to gain theoretical support iff a fundamental distinction is drawn: meaning is a function of both non-syntactically transparent conceptual content and syntactically transparent semantic construal. Accordingly, a syntactically transparent approach to semantic composition is adopted in the present framework, which partakes in both Hale & Keyser's (1998, 1999a) syntactic theory of the basic argument structure types and Mateu's (1999) semantic theory of argument structure, which assumes that certain meanings are associated to certain structures. In chapter 2 I analyze the relational syntax and semantics of unaccusative and unergative verbs. The present analysis of unaccusativity is exemplified with two different case studies: Firstly, I provide a formal account of the relational semantic determinants of 'aux-selection' in languages like Italian and French. Secondly, I argue that the progressive construction can be analyzed as involving a locative unaccusative structure over that argument structure lexically associated to the verbal predicate. In chapter 3 I put forward a relational syntactic and semantic account of the crosslinguistic variation involved in the so-called 'elasticity of verb meaning' (Rappaport Hovav & Levin 1998). Such a variation is argued to be related to Talmy's (1985, 1991, 2000) typological distinction between 'satellite-framed languages' and 'verb-framed languages'. In particular, I analyze two constructions that are typical of satellite-framed languages like English, Dutch or German: complex telic path of motion constructions and complex resultative constructions. I also show why these constructions are impossible in verb-framed languages like Catalan or Spanish. Moreover, I provide an explanation of why certain classes of complex denominal verbs and some cases of locative alternation are more productive in satellite-framed languages rather than in verb-framed ones. In chapter 4 I argue my way to the conclusion that the so-called 'Direct Object Restriction' (DOR) on resultative constructions, which has been recently called into question by Rappaport Hovav & Levin (2001), must be regained. In this chapter I also put forward a relational syntactic and semantic analysis of the so-called way-construction, showing that, despite appearances, such an idiomatic construction does not violate the DOR either. Chapter 5 provides an extensive recapitulation of some relevant theses worth being drawn from the present work. I exemplify them by providing a relational syntactic and semantic analysis of one of my favorite case studies: i.e., the verb climb. CAVEAT: Chapter 5 is mainly intended for that reader who does not want to spend time reading a 300-pages work on lexical decomposition issues, but nonetheless wants a very detailed summary of it

La semàntica relacional de l'estructura argumental i la seva aplicació a una alternança lexicosemàntica del català

Sobre la relació entre la semàntica relacional i la limitació que imposa a l'estructura argumental. L'autor basa la seva demostració en un cas concret com ho és el de l''alternança locativa', que li serveix també per reconsiderar determinada bibliografia precedent que s'ha ocupat de la qüestió

Preverbs in Complex Denominal Verbs : Lexical Adjuncts or Core Predicates?

In this paper I argue that certain complex denominal verbs in Germanic languages (cf. Germ. vergärtnern ('to away-garden')) do not involve a lexical adjunction of a preverb to a denominal base (Stiebels (1998)), but are better analyzed as instantiations of a lexical subordination process (Spencer and Zaretskaya (1998)). Accordingly, the preverb is to be regarded as part of the main thematic structure, the denominal verb being the subordinate predicate. Unlike Spencer and Zaretskaya (1998), I argue that the lexical subordination process involves a syntactic operation, rather than a semantic one. Basically, the empirical evidence in favor of the present lexical-syntactic approach (cf. Hale and Keyser (1993, ff.)) to the formation of complex denominal verbs is drawn from Talmy's (1985, 1991) typological work on conflation processes. Adopting such a typological perspective I put forward a syntactic explanation of why Romance languages lack those complex denominal verbs involving a lexical subordination process.En aquest article defenso que determinats verbs denominals complexos de les llengües germàniques (cf. al. vergärtnern) no impliquen una adjunció d'un preverb a una base denominal (Stiebels (1998)) sinó que més aviat es poden veure com el resultat d'un procés de subordinació lèxica (Spencer i Zaretskaya (1998)). D'acord amb aquesta darrera anàlisi, el preverb forma part de l'estructura argumental principal mentre que el verb denominal és el predicat subordinat. A diferència de Spencer i Zaretskaya (1998)), defenso que el procés de subordinació lèxica implica una operació sintàctica, més que no pas una operació semàntica. Bàsicament, l'evidència empírica a favor de l'enfocament lexicosintàctic (cf. Hale i Keyser (1993, ss.)) de la formació dels verbs denominals complexos prové de la classificació tipològica dels processos de conflació de Talmy (1985, 1991)). Des d'aquesta perspectiva tipològica, proposo que cal donar una explicació sintàctica al fet que les llengües romàniques no tinguin verbs denominals complexos que impliquin un procés de subordinació lèxica

La selecció de l'auxiliar en els verbs intransitius del català antic: alguns aspectes descriptius i explicatius

In this article it is shown that, taking into account the main ideas of Sorace’s (2000, 2004) descriptive works on auxilary selection, you can explain in a natural way some of Batlle’s (2002) main contributions in connection to Old Catalan. Therefore, for instance, it is expectable that stative and action verbs are the first kind of verbs to admit the substitution of the auxiliary ésser through haver, because these verbs are located in an intermediate position in the so-called Auxiliary Selection Hierarchy. It is also shown that the limits between the lexical semantic classes involved in auxiliary selection are established in a gradual way. Finally, we outline that some of the basic problems descriptive perspectives have in connection to auxiliary selection can be solved by explaining and justifying which are the semantic correlational features that can be codified in the syntax of the argumentative structure in a transparent way (Mateu 2002)

JACKENDOFF, Ray: Patterns in the mind. Language and Human Nature, New York, BasicBooks, 1994

Obra ressenyada: Ray JACKENDOFF, Patterns in the mind. Language and Human Nature. New York: BasicBooks, 1994

Estructura gramatical i normativa lingüística : a propòsit dels verbs psicològics en català

En aquest article s'estudien els trets estructurals més rellevants de la sintaxi i la semàntica de dues classes de «verbs psicològics» del català, els verbs transitius causatius (e.g., alegrar) i els verbs intransitius estatius (e.g., agradar). Un dels objectius principals és també deixar clar que la majoria dels parlants nadius del català tenen la doble possibilitat d'usar verbs com ara sorprendre, preocupar o molestar com a transitius o intransitius, tot i que l'ús intransitiu continua essent negligit pel diccionari normatiu del català, el DIEC. Es demostra que hi ha una clara motivació darrera d'aquesta alternança suposadament lliure: quan els verbs del tipus sorprendre tenen un ús transitiu, aleshores la seva conducta sintàctica i semàntica és idèntica a la dels verbs del tipus alegrar, mentre que, quan tenen un ús intransitiu, es comporten com els verbs del tipus agradar. D'altra banda, les gramàtiques o els diccionaris sobre el català normatiu accepten com a formes normatives aquelles que són clarament agramaticals per als parlants del català. Aquest és el cas de verbs com ara interessar o desagradar, els quals han estat entrats en el DIEC com a verbs transitius. Queda clar, doncs, que els lexicògrafs o les gramàtiques del català (normatiu) no haurien de continuar negligint les contribucions dels lingüistes teòrics.In this paper we study the most relevant structural facts concerning the syntax and semantics of two classes of «psychological verbs» in Catalan, namely causative transitive verbs like alegrar (to cheer up) and stative intransitive verbs like agradar (to be pleasing to). On the other hand, one of our main goals is to make it clear that a vast majority of Catalan native speakers can use verbs like sorprendre (to surprise), preocupar (to worry) or molestar (to bother) sometimes as transitive and sometimes as intransitive, the latter use being clearly neglected by the Standard Catalan Dictionary (DIEC). We show that there is a clear motivation behind this apparently free alternation: when verbs like sorprendre have a transitive use, their syntactic and semantic behaviour is identical to that of verbs like alegrar, whereas their behaviour is identical to that of verbs like agradar when they have an intransitive use. The opposite point is also true: we point out that unfortunately grammars or dictionaries on Standard Catalan should not qualify as regular some patterns that are clearly ungrammatical for Catalan native speakers: it is the case of verbs like interessar (matter to) or desagradar (to be displeasing to), which are said to be transitive verbs according to DIEC. It is then clear that lexicographers or grammars on (Standard) Catalan should not neglect anymore the Contributions of theoretical linguists

Extended Argument Structure : Progressive as Unaccusative

Our lexical relational analysis of the progressive construction is based on Mateu's (1999) theory of Relational Semantics. Drawing empirical evidence from cross-linguistic studies, we argue that the progressive involves a nominalization process that joins a locative unaccusative structure and the argument structure corresponding to the lexical verb. As a result, the unspecified Ground of the unaccusative structure in which the Figure is «centrally located» turns out to be the entire event coded by the lexical verb. Furthermore, a structurally-based solution of the so-called «Imperfective Paradox» is then pursued. Empirical evidence in favor of our analysis of the progressive is also shown to come from «thematically transparent» languages like Basque, where a different argument structure involves a different case assignment.La nostra anàlisi lèxico-relacional de la construcció progressiva es basa en la teoria de la Semàntica Relacional de Mateu (1999). A partir de dades d'estudis interlingüístics, defensem que la construcció progressiva implica un procés de nominalització que uneix una estructura inacusativa locativa a l'estructura argumental que correspon al verb lèxic. Com a conseqüència d'això, el fons de l'estructura inacusativa en què «se situa centralment» la figura passa a ser tot l'esdeveniment codificat pel verb lèxic. Proposem, a més, una solució estructural a l'anomenada «paradoxa de l'imperfectiu». L'evidència empírica a favor de la nostra anàlisi de la progressiva prové també de llengües que són «temàticament transparents» com el basc, en què una estructura argumental diferent implica una assignació de cas diferent

Gran bé vos ha vengut : construccions existencials i selecció de l'auxiliar en català antic

En aquest article analitzem la selecció de l'auxiliar en català antic partint de la hipòtesi que la inacusativitat no és una propietat dels verbs, sinó de les construccions, fet que no exclou que determinades arrels verbals tendeixin a associar-se amb estructures que n'afavoreixen la coocurrència amb un dels auxiliars. Aportem dades diacròniques que mostren que verbs considerats inacusatius típics com venir, a banda de ser molt freqüents en construccions resultatives, auxiliades sistemàticament amb ésser en la llengua medieval, també podien inserir-se en construccions esdevenimentals de tema indefinit, les quals s'auxiliaven amb haver («los à vengut gran dan a lur molí»). Aquestes estructures presenten connexions amb una construcció existencial d'haver(-hi), freqüent en la llengua cancelleresca, que incorporava com a predicatiu el participi de verbs considerats inacusatius típics («d'altres hòmens que hi havia venguts»). No serà fins al segle xvi que haver s'introduirà gradualment en construccions d'estat resultantThis article studies auxiliary selection in Old Catalan starting from the hypothesis that unaccusativity is not a property of verbs, but of constructions, which is not to say that certain verbal roots do not tend to associate with structures that favour cooccurrence with one particular auxiliary. We provide diachronic data that show that verbs considered to be typically unaccusative, like venir, apart from being very common in resultative constructions, which select ésser in medieval Catalan, but can also be inserted into eventive constructions with an indefinite theme, which select haver («los à vengut gran dan a lur molí»). These structures are connected with an existential expression that uses haver-hi, frequent in the language of the Chancellery, which included a predicate containing the past participle of verbs considered to be typically unaccusative («d'altres hòmens que hi havia venguts»). It is not until the sixteenth century that haver is gradually introduced into resultative