Estabilitat de pòrtics d’Acer. Anàlisis en segon ordre i aplicació de mètodes simplificats de primer ordre

L’anàlisi de les estructures metàl·liques tradicionalment s’ha fet a través de la teoria dels estats límits últims i els estats límits de servei; a base de coeficients de majoració d’accions i de minoració de la resistència dels materials considerant la configuració no deformada de la geometria i les branques lineals de les capacitats resistents dels material. Aquest anàlisis es solen basar en una relació de linealitat entre les causes i els efectes, és el que s’anomena anàlisi lineal o de primer ordre. En certs tipus d’estructures que poden ser més sensibles als efectes de les deformacions, aquest tipus d’anàlisi no és vàlid i cal recórrer a anàlisis més complerts en que es considerin les no linealitats, tant en la resposta dels materials com en l’efecte de les deformacions de les estructures, anomenats anàlisis en segon ordre. Aquests anàlisis en segon ordre es poden realitzar a través d’un anàlisis global, o través d’anàlisis lineals en primer ordre alternatius aplicant coeficients de majoració per a les càrregues horitzontals o forces equivalents a les diferents imperfeccions. La necessitat i els condicionants per a realitzar aquest tipus d’anàlisis en segon ordre de les estructures, així com els mètodes alternatius queden recollits en els codis normatius actuals (Eurocodi, CTE, EAE); essent normalment processos més elaborats i complexes que els tradicionals anàlisi en primer ordre. Es per això que en aquesta tesina es realitza un estudi de la variabilitat del criteri d’intraslacionalitat per a estructures convencionals d’edificació, a través de la modelització de diferents pòrtics, segons la consideració o no de les diferents imperfeccions existents, alhora que s’estudia propostes alternatives per a la seva classificació. En segon lloc, es realitza un estudi complert de les verificacions relatives als estats límits i d’inestabilitat dels diferents pòrtics modelitzats per veure si el tipus d’anàlisi executat pot tenir únicament una influència en l’optimització del perfil, o si en algun casos ens pot conduir a un dimensionat que ens deixi del costat de la inseguretat. Finalment, es fa un anàlisi de les dades obtingudes i presenta una sèrie de conclusions relatives a les mateixes i en relació als objectius de la mateixa

Estabilitat de pòrtics d’Acer. Anàlisis en segon ordre i aplicació de mètodes simplificats de primer ordre

L’anàlisi de les estructures metàl·liques tradicionalment s’ha fet a través de la teoria dels estats límits últims i els estats límits de servei; a base de coeficients de majoració d’accions i de minoració de la resistència dels materials considerant la configuració no deformada de la geometria i les branques lineals de les capacitats resistents dels material. Aquest anàlisis es solen basar en una relació de linealitat entre les causes i els efectes, és el que s’anomena anàlisi lineal o de primer ordre. En certs tipus d’estructures que poden ser més sensibles als efectes de les deformacions, aquest tipus d’anàlisi no és vàlid i cal recórrer a anàlisis més complerts en que es considerin les no linealitats, tant en la resposta dels materials com en l’efecte de les deformacions de les estructures, anomenats anàlisis en segon ordre. Aquests anàlisis en segon ordre es poden realitzar a través d’un anàlisis global, o través d’anàlisis lineals en primer ordre alternatius aplicant coeficients de majoració per a les càrregues horitzontals o forces equivalents a les diferents imperfeccions. La necessitat i els condicionants per a realitzar aquest tipus d’anàlisis en segon ordre de les estructures, així com els mètodes alternatius queden recollits en els codis normatius actuals (Eurocodi, CTE, EAE); essent normalment processos més elaborats i complexes que els tradicionals anàlisi en primer ordre. Es per això que en aquesta tesina es realitza un estudi de la variabilitat del criteri d’intraslacionalitat per a estructures convencionals d’edificació, a través de la modelització de diferents pòrtics, segons la consideració o no de les diferents imperfeccions existents, alhora que s’estudia propostes alternatives per a la seva classificació. En segon lloc, es realitza un estudi complert de les verificacions relatives als estats límits i d’inestabilitat dels diferents pòrtics modelitzats per veure si el tipus d’anàlisi executat pot tenir únicament una influència en l’optimització del perfil, o si en algun casos ens pot conduir a un dimensionat que ens deixi del costat de la inseguretat. Finalment, es fa un anàlisi de les dades obtingudes i presenta una sèrie de conclusions relatives a les mateixes i en relació als objectius de la mateixa

Valoración del estrés de captura, transporte y manejo en el corzo (Capreolus capreolus) : efecto de la acepromacina y de la cautividad /

El objetivo del presente trabajo fue evaluar la respuesta de estrés de captura, manejo y transporte en el corzo (Capreolus capreolus) y sus posibles consecuencias, valorar el efecto de un neuroléptico fenotiacínico de corta duración (acepromacina) sobre dicha respuesta, establecer posibles diferencias en la respuesta de estrés agudo entre corzos salvajes y cautivos, y evaluar la idoneidad de la determinación de metabolitos del cortisol en heces como método no agresivo para medir la actividad adrenocortical en el corzo. Los corzos se capturaron mediante redes verticales y a continuación se inmovilizaron durante tres horas (estudio del estrés de captura en corzos salvajes -Capítulo 4- y estudio de las diferencias en la respuesta de estrés agudo entre corzos salvajes y cautivos -Capítulo 5-), o bien se sometieron a un transporte por carretera de nueve horas de duración (estudio del estrés de transporte -Capítulo 6-). En todos los casos se establecieron dos grupos: un grupo tratamiento, que recibió acepromacina intramuscular, y un grupo control, que recibió suero salino fisiológico intramuscular. Durante el periodo de estudio se registraron la frecuencia cardiaca y la temperatura rectal mediante técnicas telemétricas no agresivas y se obtuvieron muestras sanguíneas mediante punción venosa (para realizar el hemograma y las determinaciones bioquímicas) y muestras de heces (para la determinación de metabolitos del cortisol -Capítulo 7-). Además, a raíz de un estudio de adaptación del corzo a la cautividad, se produjeron tres casos de miopatía de captura 'retardada aguda' (Capítulo 8) y un caso de fractura múltiple de las apófisis transversas de las vértebras lumbares (Capítulo 9). La respuesta de estrés agudo (captura, inmovilización y transporte) se caracterizó por un aumento de la frecuencia cardiaca, de la temperatura rectal, del recuento de eritrocitos, de la concentración de hemoglobina, del valor hematocrito, del recuento de leucocitos y de neutrófilos, de la actividad sérica de las enzimas musculares (alanina aminotransferasa [ALT], aspartato aminotransferasa [AST], creatina cinasa [CK] y lactato deshidrogenasa [LDH]) y de la concentración sérica de urea, creatinina, lactato, potasio y cloruros; y por una disminución del recuento de linfocitos. En los corzos cautivos, la respuesta de estrés agudo dio lugar a un mayor recuento de eritrocitos, a una mayor concentración de hemoglobina, a una mayor actividad sérica de ALT, AST, CK y LDH, y a una mayor concentración sérica de creatinina, lactato y glucosa que en los corzos salvajes. Estas diferencias pueden atribuirse a diferencias en la dieta, al efecto del 'entrenamiento' (condición física) y/o a una sensibilización de los ejes simpático-adrenomedular e hipotálamo-hipofisario-adrenocortical provocada por el estrés crónico asociado a la cautividad (los corzos cautivos presentaron una concentración fecal de metabolitos del cortisol [11,17-dioxoandrostanos] superior a la de los corzos salvajes). Por otro lado, el transporte constituyó un estímulo más amenazante para los corzos que la inmovilización, como demostraron el incremento de la frecuencia cardiaca, el mayor tiempo necesario para que la temperatura rectal regresara a los niveles 'basales' y el incremento de la concentración sérica de cloruros a lo largo del transporte. En los corzos inmovilizados, el tratamiento con acepromacina hizo que la frecuencia cardiaca se estabilizara antes y provocó una reducción a lo largo del tiempo en el recuento de eritrocitos y en la concentración de hemoglobina. Además, la acepromacina aceleró la disminución de la concentración sérica de lactato e hizo que la concentración sérica de creatinina no aumentara. Los animales tratados también presentaron niveles más bajos en el valor hematocrito y en la actividad sérica de la ALT, la AST, la CK y la LDH en comparación con los controles. Además, la acepromacina ejerció un efecto más marcado en los corzos cautivos que en los salvajes. La frecuencia cardiaca, la actividad sérica de las enzimas musculares, y la concentración sérica de creatinina, glucosa y potasio mostraron diferencias entre grupos de tratamiento en los corzos cautivos, mientras que éstas no se observaron en los salvajes (cuando se comparaban los grupos cautivos y salvajes). En los corzos transportados por carretera, el tratamiento con acepromacina hizo que la temperatura rectal regresara antes a los niveles 'basales', provocó una disminución de la concentración sérica de creatinina y previno el aumento de la actividad sérica de la ALT, la AST y la CK. En todos los corzos tratados (inmovilizados + transportados), el recuento de eritrocitos y la concentración de hemoglobina fueron inferiores que en los controles, y la concentración sérica de potasio no disminuyó, o lo hizo más lentamente. Sin embargo, en ningún caso se observaron diferencias significativas en la concentración sérica de cortisol entre grupos de tratamiento. Los resultados obtenidos sugieren que la administración de acepromacina puede prevenir el desarrollo de una miopatía de captura en operaciones de captura, inmovilización física y transporte.The aim of this study was to evaluate the stress response to capture, handling and transport in roe deer (Capreolus capreolus) and its consequences, evaluate the effect of a short-acting phenotiazine (acepromazine) on the stress response, investigate the differences in the acute stress response between free-ranging and captive roe deer, and evaluate the usefulness of measuring faecal cortisol metabolites as a non-invasive method to measure adrenocortical activity in roe deer. Roe deer were captured by means of drive-nets and then restrained for three hours (capture stress in free-ranging roe deer -Chapter 4- and differences in the acute stress response between captive and free-ranging roe deer -Chapter 5-), or transported over a 9-hour road journey (study of transport stress -Chapter 6-). In every case, two groups were established: a treatment group, which received acepromazine intramuscularly, and a control group, which received saline also intramuscularly. During the study period heart rate and body temperature were registered telemetrically, and blood samples from the jugular vein (for haematological and biochemical purposes) and faecal samples (for measuring faecal cortisol metabolites -Chapter 7-) were collected. Furthermore, three cases of 'delayed acute' capture myopathy (Chapter 8) and one case of multiple bilateral fractures of the lumbar transverse processes in roe deer were reported (Chapter 9). The acute stress response was characterised by increases in heart rate, body temperature, red blood cell (RBC) count, haemoglobin concentration, packed cell volume (PCV), leukocyte and neutrophil counts, serum muscle enzyme activities (alanine aminotransferase [ALT], aspartate aminotransferase [AST], creatine kinase [CK] and lactate dehydrogenase [LDH]), and serum concentrations of urea, creatinine, lactate, potassium and chloride; and also by a decrease in lymphocyte count. In captive roe deer, the acute stress response caused higher RBC counts, haemoglobin concentrations, and serum ALT, AST, CK and LDH activities than in free-ranging roe deer. These differences may be attributed to differences in diet and physical condition, and/or to a sensitisation of the hypothalamic-pituitary-adrenal cortex and the sympathetic-adrenal medullary axes caused by captivity-induced chronic stress (captive roe deer showed higher faecal cortisol metabolite concentrations [11,17-dioxoandrostanes] than free-ranging roe deer). On the other hand, transport constituted a more stressful event than physical restraint for roe deer, as demonstrated by the increase in heart rate and chloride concentrations, and the delay in stabilisation of body temperature over transportation. In restrained roe deer, acepromazine accelerated stabilisation of heart rate and caused a reduction in RBC count and haemoglobin concentrations over time. Moreover, acepromazine accelerated the decrease in serum lactate concentrations and maintained serum creatinine invariable. The treated animals also showed lower PCV and serum ALT, AST, CK and LDH activities than controls. Acepromazine also exerted a more marked effect in captive roe deer than in free-ranging ones. Heart rate, serum muscle enzyme activities, and serum creatinine, glucose and potassium concentrations showed statistical differences between treatment groups in captive roe deer, whereas they were not observed in the free-ranging ones (when free-ranging and captive groups were compared). In transported roe deer, acepromazine accelerated stabilisation of body temperature, decreased serum creatinine concentrations and prevented the increase in serum ALT, AST and CK activities. In all treated roe deer (those restrained and those transported), RBC counts and haemoglobin concentrations were lower than in controls, and serum potassium concentrations did not decrease, or decreased more slowly. However, no differences were observed in serum cortisol concentrations between treatment groups. The results obtained in this study suggest that acepromazine may prevent the development of capture myopathy in capture, handling and transport operations

Burst contention avoidance schemes in hybrid GMPLS-enabled OBS/OCS optical networks

Hybrid optical network architectures, combining benefits of optical circuit and burst switching technologies, become a natural evolution to improve overall network performance while reducing related costs. This paper concentrates on preventive contention avoidance schemes to decrease burst loss probability at the OBS layer of such hybrid network scenarios. Into operation, the proposed solution locally reacts to highly loaded downstream node situations by preventively deflecting bursts through a less loaded neighbor. Two different approaches for disseminating adjacent nodes state information are presented and extensively evaluated. In the first approach, current node state information is propagated downstream in the burst control packet, keeping pace with OBS traffic dynamics. The second approach targets at lower control overhead. In this case, averaged node state statistics are included in the Hello messages of the GMPLS Link Management Protocol (LMP) protocol, which are exchanged between neighboring nodes over the OCS control layer every 150 ms. The obtained results validate the applicability of both approaches. Moreover, they indicate that, depending on the mean burst size, either one or the other approach is favorable.Postprint (published version

A proof-of-concept superregenerative QPSK transceiver

In this paper we present a description and experimental verification of an HF-band proof-of-concept superregenerative transceiver for QPSK signals. We describe a simple implementation of an all-digital, FPGA-based, QPSK transmitter section. On the receiver side, the quench signal is generated in the same FPGA with a minimum of analog circuitry. As the main novelty, we present a simple synchronization scheme suitable for packetized transmissions.Peer ReviewedPostprint (author’s final draft

Conditional BDNF release under pathological conditions improves Huntington's disease pathology by delaying neuronal dysfunction

Background Brain-Derived Neurotrophic Factor (BDNF) is the main candidate for neuroprotective therapy for Huntington's disease (HD), but its conditional administration is one of its most challenging problems. Results Here we used transgenic mice that over-express BDNF under the control of the Glial Fibrillary Acidic Protein (GFAP) promoter (pGFAP-BDNF mice) to test whether up-regulation and release of BDNF, dependent on astrogliosis, could be protective in HD. Thus, we cross-mated pGFAP-BDNF mice with R6/2 mice to generate a double-mutant mouse with mutant huntingtin protein and with a conditional over-expression of BDNF, only under pathological conditions. In these R6/2:pGFAP-BDNF animals, the decrease in striatal BDNF levels induced by mutant huntingtin was prevented in comparison to R6/2 animals at 12 weeks of age. The recovery of the neurotrophin levels in R6/2:pGFAP-BDNF mice correlated with an improvement in several motor coordination tasks and with a significant delay in anxiety and clasping alterations. Therefore, we next examined a possible improvement in cortico-striatal connectivity in R62:pGFAP-BDNF mice. Interestingly, we found that the over-expression of BDNF prevented the decrease of cortico-striatal presynaptic (VGLUT1) and postsynaptic (PSD-95) markers in the R6/2:pGFAP-BDNF striatum. Electrophysiological studies also showed that basal synaptic transmission and synaptic fatigue both improved in R6/2:pGAP-BDNF mice. Conclusions These results indicate that the conditional administration of BDNF under the GFAP promoter could become a therapeutic strategy for HD due to its positive effects on synaptic plasticity