Linguistic 'mudes' and the de-ethnicization of language choice in Catalonia

Catalan speakers have traditionally constructed the Catalan language as the main emblem of their identity even as migration filled the country with substantial numbers of speakers of Castilian. Although Catalan speakers have been bilingual in Catalan and Castilian for generations, sociolinguistic research has shown how speakers' bilingual practices have always been sensitive to keeping a clear sense of the boundaries between the languages and between their communities of speakers. The norms of language choice in everyday life have reflected this as Catalans have tended to use Catalan basically between those considered to 'be' Catalan. This paper shows that this situation is gradually changing due to new conditions of mobility and access to language, that is, because most native speakers of Castilian are now bilingual and speak Catalan often in everyday life. On the basis of a corpus of 25 interviews and 15 group discussions conducted in Catalonia with a sample of young people of different profiles, we show that young people in Catalonia increasingly rely on prima facie linguistic behavior rather than ethnolinguistic classification to decide which language to speak in specific contexts, so that language use loses its earlier function of ethnolinguistic boundary maintenance

Català occidental / català oriental, encara

This article is a revision of the theories on the origin of the macrodivision of Catalan into eastern and western (Reconquest, substratum, Romanization, levelling). Twelve phonetic, morphological and lexical features are analysed and illustrated with maps and, from the chronology, it can be deduced that we need to abandon the substratum and Romanization theories in favour of the idea of Reconquest, while taking the levelling hypothesis into account as a precursor of the recent studies on the presence of Aragonese in Valencian.L'article constitueix una revisió de les teories emeses sobre l'origen de la macrodivisió del català en occidental i oriental («Reconquesta», substrat, romanització, anivellament). S'analitzen i es cartografien dotze trets de caràcter fonètic, morfològic i lèxic i, a partir de la seva cronologia, es dedueix que cal abandonar les teories del substrat i la romanització i valorar la de la «reconquesta», tot considerant la de l'anivellament com precursora dels recents estudis sobre la presència de l'aragonès en el valencià

El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià: influència sobre el lèxic

El contacte amb els aragonesos ha estat un condicionant del lèxic del català del País Valencià. Pretenem mostrar ací amb exemples concrets l’antiguitat d’aquesta influència. Partim del despullament d’un corpus textual format per documentació del s. XIII en llatí, en català, en aragonès i en espanyol. Estudiem una selecció de tres menes de mots extrets d’aqueix corpus: a) mots que, tot i pertànyer l’espanyol general o més tost a les varietats orientals, pogueren arribar al català amb els aragonesos establits al Regne de València des del s. XIII, o amb el contacte que, des de llavors, mantingué Aragó (sobretot, la regió meridional) amb el nou regne; b) mots que es podrien explicar com a aragonesismes pròpiament dits del català del País Valencià i, sovint, també de la resta del català occidental (a voltes amb continuïtat per l’occità) i c) mots que comparteix el català del País Valencià i, en general, el català occidental amb l’aragonès

Català occidental / català oriental, encara

L'article constitueix una revisió de les teories emeses sobre l'origen de la macrodivisió del català en occidental i oriental («Reconquesta», substrat, romanització, anivellament). S'analitzen i es cartografien dotze trets de caràcter fonètic, morfològic i lèxic i, a partir de la seva cronologia, es dedueix que cal abandonar les teories del substrat i la romanització i valorar la de la «reconquesta», tot considerant la de l'anivellament com precursora dels recents estudis sobre la presència de l'aragonès en el valencià.This article is a revision of the theories on the origin of the macrodivision of Catalan into eastern and western (Reconquest, substratum, Romanization, levelling). Twelve phonetic, morphological and lexical features are analysed and illustrated with maps and, from the chronology, it can be deduced that we need to abandon the substratum and Romanization theories in favour of the idea of Reconquest, while taking the levelling hypothesis into account as a precursor of the recent studies on the presence of Aragonese in Valencian

Immigration and language education in Catalonia: between national and social agendas

Most analyses of the sociolinguistic aspects of immigration focus on contexts where a single language is official and widely used. In bilingual Catalonia, newly arriving immigrants find themselves in a situation where the administration seeks to treat Catalan as a fully functional public language while large sectors of the local population still treat it as a minority language not adequate to be spoken to strangers. Popular language practices and discourses often seem to suggest that Catalan serves to assert identity while Spanish serves for practical communicative purposes, thus contradicting the official narratives over language and integration. Thus, what we find is that immigrants are required to adjust to different, competing, often blatantly contradictory linguistic ideologies and practices. In this article, I will seek to describe these contradictions and historical changes together with their implications for the local political economy of intergroup relations. I begin with a brief theoretical grounding of the concepts uses. To this follows a historical account of educational language policies addressed to immigrants since the mid-1980s. A change in official discourses from language as national symbol to language as a means for social cohesion is documented. Language policies are contrasted with ethnographic data on linguistic practices in everyday life in various settings. To conclude, I reflect on the significance of these phenomena for a general understanding of the role of languages in the construction of social difference in contemporary societies

1970, 1925, 2009. Whistling in the stadium as a form of protest

The discovery and documentation of a clandestine handbill dating from the end of Franco's regime calling on supporters to whistle in protest at the dictator at the Camp Nou provides the departure point for a revision of the relation between football as the game of the masses and citizen protest in the case of Catalan political (and sporting) culture of the twentieth and twenty-first centuries. It is based on antecedents and more recent cases of protests at big sporting events, in view of the continuing use of whistling at anthems or government authorities under different political regimes

Vocabulari d'escenografia i maquinària escènica

• Vocabulari ordenat alfabèticament en català que abasta la terminologia tècnica de les professions d'escenògraf i maquinista escènic amb les correspondències en els següents idiomes: català, castellà, francs, italià, anglès i alemany. Incorpora índex referencial de cadascun dels idiomes a la entrada en català

L'aportació dels romanistes suïssos, alemanys i austríacs als estudis d'història de la llengua catalana

Aquest article presenta i comenta els principals treballs de romanistes suïssos, alemanys i austríacs sobre la història interna i externa del català, i tracta aspectes com ara les discussions sobre els orígens del català durant la primera meitat del segle XX arran de la teoria gal·loromànica de Meyer-Lübke; el canvi en la consciència lingüística en el pas del llatí al català; l’estudi del lèxic; el sistema pronominal, que ha estat analitzat sobretot per part dels generativistes; el perfet perifràstic, tema recurrent entre els romanistes alemanys; la sintaxi de la negació; els estudis sobre fonètica; el català de la Decadència; la història de l’ortografia catalana, etc. En general, hom pot afirmar que l’aportació dels lingüistes de terres germanoparlants que s’han dedicat als estudis diacrònics del català és considerable