Ressenyes

Index de les obres ressenyades: Giorgio AGAMBEN, Què vol dir ser contemporani

El poder i la força: metàfores, imatges i representacions del poder

En contra d'una arrelada tendència filosòfica al menysteniment de les metàfores i les imatges, existeixen alguns desenvolupaments recents en la filosofia, la ciència cognitiva i els estudis literaris que reivindiquen el paper productiu de la metàfora pel coneixement o inclús que el pensament humà funciona a través de la connexió entre metàfores i conceptes. La metàfora, com a imatge verbal, serveix per il·lustrar fenòmens molt complexos. Si la metàfora funciona és perquè existeix alguna relació d'analogia, homologia o afinitat estructural entre els dos termes associats en la metàfora. En aquesta comunicació se sosté la tesi que el concepte de poder encara avui està mancat d'una definició clara i unívoca. El poder s'explica com a «influència», «força», «capacitat». Es proposa un recorregut per una sèrie de pensadors que pensen en el poder d'acord amb magnituds físiques, com la força, i que tenen com a referent el model de la ciència de la seva època: Hobbes, Foucault, Deleuze i Guattari. Una variació en el paradigma de la ciència que es tradueix també en una modificació de l'aspecte sota el qual apareix el poder i que, per tant, també de les formes de resistència.Against a very rooted tendency in philosophy to demean metaphors and images, latest developments taking place in philosophy, cognitive science and literary studies claim that metaphors have a central role in knowledge and that even human thought itself operates connecting metaphors and concepts. Metaphors, understood here as a sort of verbal pictures, serve to the illustration of very complex phenomena. It is assumed that if a metaphor works, it is because there is a relation of analogy, homology or structural affinity between the two components of the metaphor. In this paper I hold the thesis that the concept of political power has not a clear and univocal definition. Political power is explained in analogy to terms such as «influence», «strength» or «ability». This is shown through a series of relevant examples taken of the history of modern and contemporary political philosophy, whose understanding of political power runs parallel to the physical explanation at their times of physical magnitudes as, for instance, force. These are Hobbes, Foucault, Deleuze and Guattari. In their assimilation of political power to force they are also mirroring the stage of development of physical science. A new paradigm in science has its translation in the meaning of power as force and therefore in the possibilities of resistance against abuse of powe

Utopias in conflict. History, political discourse and advertising

The concepts of 'utopia' and 'ideology' were key elements in political debate in the twentieth century, but seem to have disappeared from the scene in the twenty-first. After the collapse of communism, the media and intellectuals announced the demise of utopia, coinciding with the end of history and ideology. In common parlance, the use of the terms largely remains pejorative or, in academic circles, conceptually ambiguous. Despite their inherent ambiguity, this paper reflects on the role played by the concepts of utopia, hope and political imagination in the mobilisation of people. Three recent examples of advertisements are analysed in order to understand how utopian rhetoric is used and how their reception depends on their inclusion within broader cultural and political narratives

Spiel, Selbst und Gesellschaft. Skizze einer Philosophie des Spiels

Alle Wesen spielen und haben immer gespielt. Menschen aller Lebens- alter, Kulturen, Geschlechter, Status und politischer Einstellungen. Aber wir wissen durch unseren Sprachgebrauch, dass auch Götter, Tiere, das Meer und die Erde im metaphorischen Sinne spielen können. Warum dann aber hat eine Philosophie des Spiels so große Schwierigkeiten, sich als seriöse und eigenständige Philosophie zu behaupten? Wir können vor- läufig zwei Gründe dafür angeben, die die Anerkennung einer Philoso- phie des Spiels erschweren. Erstens sind die Phänomene, die wir »Spiele« nennen, derart heterogen und verschiedenartig, dass es noch keinen Kon- sensus innerhalb der Spielforschung darüber gibt, was als »Spiel« zählen darf. Die Vielfältigkeit der Spiele stellt eine echte Herausforderung für die Philosophie dar, wenn wir die Spielphilosophie als Suche nach einer ein- deutigen und endgültigen Definition des Spiels verstehen

Richard Bernstein, Filosofía y democracia: John Dewey

Dewey and the Task before Us: The Making of the Democratic Experience This book review could also be entitled “John Dewey: Old and New,” recalling a distant resemblance to one of the most well known books of Dewey, Individualism Old and New (1930). But in this case the subject pursued under this title would be the development in the reception of John Dewey’s work in the past century. This is a genuine hermeneutical reflection on the significance of one of the most important American intellect..

Comprensión, diálogo y finitud : sobre un "humanismo pluralista" en Gadamer

La hermenéutica filosófica, una de las corrientes filosóficas más importantes del siglo XX, abrió por sí misma un nuevo horizonte de comprensión. A partir del examen de tres llaves maestras de la hermenéutica (la comprensión, el diálogo y la finitud) se pretende esbozar una mínima conclusión metafísica que Jean Grondin bautizó como «metafísica de la finitud». Sería consecuente con esta una determinada actitud ética de vocación o atención devota al otro. En ambas, metafísica y ética, quizás pueda seguirse el rastro de un cierto planteamiento «humanista y pluralista »: en tanto que se reconoce una realidad de polivalentes, múltiples, experiencias de verdad (pluralismo) a cada una de las cuales se debe atención como expresión única de un valor humano (humanismo). También se recogen y discuten algunas críticas a la hermenéutica como ideología naive

Paseando con Mr. Wittgenstein

El texto que se presenta con esta edición por primera vez al castellano son las anotaciones que Oets Kolk Bouwsma hizo en su diario referentes a sus conversaciones con Wittgenstein. Estas conversaciones tuvieron lugar entre el verano de 1949 y el invierno de 1951, en dispersos encuentros en Estados Unidos e Inglaterra, y en ningún caso estuvieron pensadas para su publicación. Si merecen el calificativo de "últimas" no se debe a que fueran el fruto maduro de una larga relación de amistad sino, quizás y con toda probabilidad, a que se desarrollaron en el tramo final de la vida del filósofo