Anàlisi categorial

Si durant la primera meitat del nostre segle la filosofia científica es caracteritzà per un recel envers l'especulació filosòfica, recel emparat en la concepció de la filosofia com a «sintaxi lògica» i en el dogma del principi de verificació, a la segona meitat del segle es pot observar un major classicisme en la investigació filosòfica d'aquest corrent: vells temes de la tradició recobren interès i criden l'atenció dels filòsofs del nostre temps; la intricada qüestió dels universals, la determinació ontològica del que hi ha, la naturalesa de les entitats abstractes, el problema de l'innatisme ... són, entre d'altres, velles qüestions a què la filosofia analítica i científica actual ret un ben merescut tribut

Epistemologia empirista sense dogmes

Josep Lluís Blasco critica en aquest article la concepció fonamentista del coneixement, d’arrel cartesiana i basada, sobretot, en el dogma empirista que afirma que els enunciats, als que classifica segons la dicotomia analític-sintètic, poden tenir confirmació o refutació aïlladament, en suposar un atomisme semàntic que defensa que tot enunciat amb significat és reductible a un enunciat sobre la experiència immediata. Per tal de realitzar la seua crítica, que té com a blanc principal l’empirisme tradicional, el Wittgenstein del Tractatus i el positivisme lògic, Blasco es basa en Quine, Tarsky i el segon Wittgenstein i defensa un holisme semàntic, ontològic i epistemològic. Segons el holisme semàntic, el llenguatge és un sistema que no es pot descompondre en unitats independents entre sí; el holisme ontològic considera la realitat com un tot interrelacionat i, finalment el holisme epistemològic afirma que el coneixement humà és una suma de judicis que se sustenten els uns en els altres i que com un tot se sotmet al criteri de la seua utilitat per ordenar la nostra experiència

Realismo

El término tiene significados y usos muy diversos; puede decirse que es un término polisémico

La teoría del conocimiento en el "Tractatus"

La influencia de Wittgenstein en el pensamiento del siglo XX está fuera de toda duda. La radicalidad de sus planteamientos y el nivel fundamental en que se sitúa constituyen una buena guía para plantear qué sea la Teoría del Conocimiento

Ciència i racionalitat

Des que es constitueix la ciència moderna, la filosofia, en la seua branca epistemològica, s'ha preocupat de fonamentar aquest coneixement i explicar-ne la naturalesa, però és al segle XX quan la Teoria de la Ciència, amb l'ajut de la lògica, enceta l'anàlisi de l'estructura formal de les teories científiques. Aquesta anàlisi conté dues línies fonamentals: l'una sintàctica: l'estructura de les teories, els tipus d'enunciats que intervenen, el raonament, els principis del mètode ... ; l'altra semàntica: el significat dels termes que intervenen en les teories, llur base empírica i llur traducció teòrica

Identificació d'individus

L’interés principal d’aquest article rau en el fet que Josep Lluís Blasco utilitza com a pretext l’anàlisi de la identificació d’individus per presentar-nos la seua concepció primerenca de la filosofia en general, i de la filosofia analítica en particular, una concepció oberta i antidogmàtica arrelada en el segon Wittgenstein i que, amb les matisacions i desenvolupaments pertinents, mantindrà fins a la fi de la seua trajectòria filosòfica. En aquest article, doncs, Blasco manifesta el seu rebuig no només de l’empirisme clàssic i del positivisme lògic, sinó també de qualsevol altre tipus de reduccionisme a l’hora d’explicar el procés d’identificació dels individus, procés que, per ell, depèn del context pragmàtic des del qual se’ls identifique. Aquest mètode té importants conseqüències ontològiques, ja que s’oposa a l’eliminació del món de l’existència quotidiana per tal d’afirmar l’existència d’un altre món només a l’abast del filòsof contemplador de l’univers des de la seua talaia privilegiada. La preeminència de la pragmàtica suposa, segons l’autor, un canvi en el concepte d’individu, en el que se substitueix l’individu teòric simple de les concepcions clàssiques per l’individu identificat a partir d’un compromís teòric amb la realitat que ve determinat per les pautes de la nostra conducta individual i social

Solipsisme i trascendentalitat en el Tractatus

Aquest article discuteix la interpretació kantiana del Tractatus, subratllant importants diferències entre els plantejaments de Kant i Wittgenstein i llurs concepcions de la lògica i de la transcendentalista. Es posa especial atenció en dues interpretacions kantianes del solipsisme wittgensteinià: la defensada per Hintikka i Maslow, i la defensada per David Favrholdt

El sentit de l'epistemologia conceptual

Reflexionar sobre Wittgenstein és, siga quin siga el motiu o l'ocasió, un repte a la imaginació filosòfica. Wittgenstein va practicar sempre (Tractatus inclòs) la filosofia inacabada, la filosofia suggeridora, la filosofia com a interrogació (o, si es vol, la sospita com a mètode de reflexió). Més encara, podria dir-se, bé que només fóra hiperbòlicament, que el fil conductor de la seua evolució filosòfica rau en el trànsit de l'afirmació a la interrogació. El Tractatus comença amb afirmacions rotundes i acaba amb interrogacions, i la seua darrera obra ja quasi no passa de ser una coJ.lecció d'interrogants, com ara el cas paradigmàtic de De la certesa: els darrers paràgrafs d'aquesta obra, escrits segons els editors (Anscombe i Von Wright) dos dies abans de la seua mort, són un conjunt de condicionals i interrogants

Racionalismo

Desde el punto de vista epistemológico, con el término «racionalismo» se mencionan las posidones filosóficas que tienen en común defender la primacía de la razón en la construcción del conocimiento humano

Problemes epistemològics dels condicionants prelingüístics

Les reflexions que segueixen se situen en les fronteres entre ontologia, epistemologia i filosofia del llenguatge. No pot sorprendre aquesta situació: el més habitual és que els problemes filosòfics siguen problemes fronterers o, dit d'altra manera, que la reflexió filosòfica situe sempre els seus problemes allà on més s'emboliquen.The object of this paper is to carry out a criticat anatysls of the epistemological foundations of those extralinguistic elements to which it is necessary to resort in order to give an account of communication, both intratinguistic and interlinguistic. The paint of view adopted is exclusively philosophical, within the field of problems of philosophy of language, in connection with epistemology. After analysing two antagonistic starting points: semantic Platonism and radical empiricism, and pointing out their theoreticlt deficiencies in the solution of the epistemological problems of language, Quine's theory is discussed: the problem of radical translation and the thesis of the indeterminacy of translation. The paper ends with the proposal -following Wittgenstein- to give up the semamantic approach,replacing it with a primacy of pragmatics, from which linguistic behaviour is to be explained