Reflexionar sobre Wittgenstein és, siga quin siga el motiu
o l'ocasió, un repte a la imaginació filosòfica. Wittgenstein
va practicar sempre (Tractatus inclòs) la filosofia inacabada,
la filosofia suggeridora, la filosofia com a interrogació (o,
si es vol, la sospita com a mètode de reflexió). Més encara,
podria dir-se, bé que només fóra hiperbòlicament, que el
fil conductor de la seua evolució filosòfica rau en el trànsit
de l'afirmació a la interrogació. El Tractatus comença amb
afirmacions rotundes i acaba amb interrogacions, i la seua
darrera obra ja quasi no passa de ser una coJ.lecció d'interrogants,
com ara el cas paradigmàtic de De la certesa: els
darrers paràgrafs d'aquesta obra, escrits segons els editors
(Anscombe i Von Wright) dos dies abans de la seua mort,
són un conjunt de condicionals i interrogants
