Introduction

Presentation of the volume

Prosodically-driven morpheme non-realization in the Minorcan Catalan DP

[eng] This article focuses on a case of prosodically-driven morpheme non-realization found in the Minorcan Catalan DP that has not been documented or accounted for in the previous literature. In this variety of Catalan, kinship restrictive appositive phrases show the realization of the masculine personal article if the following personal name starts with a consonant (es conco en Toni, the-DEF.ART.M uncle the-PERS.ART.M Toni 'uncle Toni'), but not if it starts with a vowel (es conco Àngel, the-DEF.ART.M uncle Àngel 'uncle Àngel'). This asymmetrical pattern is entirely unexpected since a preconsonantal coda is generated in the former cases (cf. es conco en Toni [əs.kòŋ.kun.tɔ́.ni]) and an onsetless syllable and a hiatus are generated in the latter (cf. es conco Àngel [əs.kòŋ.ku.án.ʒəl]). The structures obtained are indeed non-optimizing from a strictly syllabic point of view and stand as a clear case of antimarkedness. We argue that this asymmetric behavior is prosodic in nature, and is mainly driven by the need to keep the left edge of the prosodic word free of clitic material, without challenging basic syllabification constraints active in Catalan. We further justify how the cases under scrutiny shed new light on the typology of alignment constraints referred to the alignment between prosodic and lexical categories, on the nature of morpheme realization constraints, and on the morphosyntax-phonology interface

A typological study of vowel interactions in Basque

The aim of this paper is to check the factorial typology for a set of phonological constraints on vowel interactions in Basque against corpus data (Hualde and Gaminde 1998, Euskararen Herri Hizkeren Atlasa, ‘The Basque Dialectological Atlas’) with the help of OT-Help 2.0 (Staubs et al. 2010), a specialized software that calculates factorial typologies. The formal analysis developed to account for different patterns of vowel interactions in Basque, including those patterns displaying phonological opacity, implements Element Theory (Backley 2011) in Turbidity Theory (Goldrick 2001, Van Oostendorp 2008). The proposed analysis has the virtue of predicting all attested patterns of a specific type of vowel interactions in Basque and excluding the unattested patterns

Syllabification and Opacity in Harmonic Serialism

Aquesta tesi doctoral explora la teoria del Serialisme Harmònic en el domini de la sil·labificació. El Serialisme Harmònic és una versió derivacional de la Teoria de l'Optimitat (TO) on GEN està constret per una condició de gradualitat segons la qual els candidats generats només introdueixen un sol canvi en relació a l'últim input, fins que la derivació convergeix en el candidat plenament fidel, és a dir, quan cap millora harmònica és possible. Una conseqüència inevitable de la gradualitat és l'existència d'un bucle GEN → AVAL → GEN, ja que les formes superficials normalment són el resultat de l'aplicació de més d'una operació fonològica. En Serialisme Harmònic, AVAL imposa la mateixa jerarquia de restriccions durant tota la derivació. La perdurabilitat de la jerarquia de restriccions en Serialisme Harmònic contrasta amb la Teoria de l'Optimitat Estratal, en què els tres nivells morfològics de l'avaluació fonològica (l'arrel, el mot i la frase) mostren una ordenació específica del conjunt de restriccions. El Serialisme Harmònic també és diferent d'una altra versió derivacional anomenada Teoria de l'Optimitat amb Candidats-Cadena, en què s'avaluen en paral·lel derivacions completes. L'arquitectura del Serialisme Harmònic, quan es compara amb la de la resta de models derivacionals, és més simple. És per això que resulta interessant d'explorar el poder explicatiu del Serialisme Harmònic allà on la TO paral·lela és incapaç de donar compte de certs fenòmens. La pregunta més interessant que guia la recerca en Serialisme Harmònic és definir la gradualitat, això és, explorar què significa introduir un sol canvi a cada pas de la derivació. Aquesta tesi té com a objectiu això mateix, i investiga la gradualitat a partir de fenòmens d'interacció opaca entre la sil·labificació, la prosodificació a nivells més alts de constituència i la morfologia. Defenso que la gradualitat s'ha de definir a partir del concepte d'operació i que totes les operacions que creen estructura, incloses les de sil·labificació, s'apliquen gradualment. Per tal d'explorar aquesta hipòtesi, desenvolupo una teoria serial sobre la sil·labificació en Serialisme Harmònic que té conseqüències per a la interfície fonologia-morfologia, així com per a una formulació més ajustada de les restriccions de fidelitat a l'estructura moraica. Més concretament, proposo que les operacions de sil·labificació no poden produir una síl·laba de tipus binari si només un dels segments en un parell de segments, però no l'altre segment, està contingut en un constituent prosòdic superior a la síl·laba en algun nivell de representació intermedi, i no hi ha cap altra categoria prosòdica que domini tots dos segments. Això significa que les categories prosòdiques superiors a la síl·laba creen dominis opacs per a la sil·labificació. Aquesta situació permet que algunes operacions s'apliquin de manera transparent en estadis intermedis de prosodificació que no coincidiran amb la prosodificació de l'output final, donant lloc a opacitat. El capítol 1 introdueix al lector els supòsits bàsics del Serialisme Harmònic i en revisa la literatura. El capítol 2 desenvolupa la teoria serial de la sil·labificació en Serialisme Harmònic. El capítol 3 presenta una anàlisi de l'aspiració opaca de /s/ en espanyol en què la resil·labificació a nivell del mot i de la frase contrasagna l'aspiració de /s/. El capítol 4 dóna compte de la sil·labificació direccional i la localització opaca de vocals epentètiques en mongol, que depèn de l'estructura morfològica del mot. Els capítols 5 i 6 exploren l'aplicació opaca de l'assignació de pes per posició. El capítol 5 tracta sobre processos de geminació en català, germànic occidental i dialectes del grec antic. El capítol 6 explora l'allargament compensatori en komi i l'allargament vocàlic opac en friülà i francès alsacià. Finalment, el capítol 7 presenta les conclusions i apunta possibles línies d'investigació futures.This dissertation explores Harmonic Serialism in the realm of syllabification. Harmonic Serialism is a derivational version of Optimality Theory (OT). In this model, GEN is restrained by a gradualness condition on candidate generation by which candidates only introduce one single modification with respect to the (latest) input, until convergence on the fully faithful candidate is achieved (i.e., no further harmonic improvement is possible). An inescapable consequence of gradualness is the need for a GEN → EVAL → GEN... loop, given that output forms are often the result of applying more than one phonological operation. In Harmonic Serialism, EVAL imposes the same constraint hierarchy at every step of the derivation. The perdurability of the constraint hierarchy in Harmonic Serialism contrasts with Stratal Optimality Theory, in which the three standardly recognized levels of phonological evaluation (stem, word and phrase) show a different ranking of the constraint set. Harmonic Serialism is also different from another derivational version of OT called Optimality Theory with Candidate Chains, in which whole derivations are evaluated in parallel. The architecture of Harmonic Serialism, when compared with that of both Stratal Optimality Theory and Optimality Theory with Candidate Chains, is just more simple. This is why it is of interest to explore the explanatory power of Harmonic Serialism where standard parallel OT is challenged. The most interesting research question behind the Harmonic Serialism enterprise is defining gradualness, that is, exploring what it means to introduce one phonological operation at a time. This dissertation pursues this goal by looking at opaque interactions between syllabification, prosodification at higher levels of constituency, and morphology. I argue in favor of an operation-based definition of gradualness by which all prosody-building operations, including syllabification, apply in a step-wise manner. In doing so, this dissertation presents a novel theory of serial syllabification in Harmonic Serialism that has consequences for the phonology-morphology interface, as well as for the appropriate formulation of faithfulness constraints on moraicity. I defend the idea that syllable formation operations cannot yield a binary syllable in which one of the segments in a pair of segments, but not the other segment, is contained in a prosodic constituent higher than the syllable at some intermediate level of representation, and there is no other higher prosodic category dominating both segments. This means that prosodic categories higher than the syllable create opaque domains for syllable formation operations. This situation permits the transparent application of phonological operations at intermediate stages of prosodification that will not coincide with the prosodification of the final output, thus giving rise to opacity. Chapter 1 introduces the basics of Harmonic Serialism and reviews the literature. Chapter 2 develops a theory of syllabification in Harmonic Serialism. The hypotheses presented in chapter 2 are then tested against different kinds of data. Chapter 3 gives an account of opaque /s/ aspiration in different dialects of Spanish in which word and phrasal resyllabification counterbleed /s/ aspiration. Chapter 4 accounts for directional syllabification and opaque vowel epenthesis placement in Mongolian, where the location of epenthetic vowels depends on the morphological make-up of the word. Chapters 5 and 6 explore opaque weight by position in Harmonic Serialism. Chapter 5 deals with gemination processes in Catalan, West Germanic, and dialects of Ancient Greek. Chapter 6 explains synchronic compensatory lengthening in Komi and opaque vowel lengthening in Friulian and Alsatian French. Finally, chapter 7 concludes this dissertation and points towards potential future lines of research

Verb-Clitic Structures in Eivissan Catalan: Recursive Prosodic Words and Allomorphy

This paper deals with stress shift in verb-clitic structures in Eivissan Catalan, an understudied Romance variety. Within Balearic Catalan, this is the only subdialect in which stress shift is restricted to apply only in second conjugation pre-clitic infinitives, those that, as opposed to other conjugations, have penultimate stress when they are pronounced in isolation. Stress in second conjugation infinitives in Eivissan Catalan shifts one syllable to the right, that is, to the final syllable of the verbal stem, when one or more pronominal enclitics follow. There is no stress shift in pre-clitic imperatives. We claim that pronominal enclitics in Eivissan Catalan adjoin to a recursive, maximal prosodic word, and that the domain for stress assignment is the minimal, embedded prosodic word. We further analyze two cases of stress-conditioned allomorphy (i.e. allomorphy of the infinitive morph and allomorphy of the verbal root) that occur in infinitive-clitic structures

Introduction

Presentation of the volume

Entonació i pressuposició en les interrogatives absolutes del mallorquí

Aquest treball investiga de quina manera l’entonació reflecteix el diferents graus de coneixement del parlant en les interrogatives absolutes del mallorquí. Mitjançant tres experiments de percepció (un test d’adequació, un test d’avaluació i un test d’identificació basat en el paradigma clàssic de la percepció categorial) s’ha pogut demostrar que els oients catalans distingeixen quan el parlant no té ni idea de quina serà la resposta de la pregunta que està produint de quan el parlant té certes hipòtesis sobre quina hi serà la resposta i cerca confirmació d’aquestes hipòtesis. També s’ha pogut comprovar que les interrogatives manifesten una gradació de coneixement del parlant a l’hora de produir les interrogatives (així com de coneixement pressuposat a l’interlocutor), com havia proposat Escandell (1993, 1998) des del punt de vista pragmàtic, i que els oients indentifiquen basant-se, sobretot, en indicis entonatius, però també en indicis morfosintàctics

Els universals lingüístics i el marcatge en l'ensenyament de la pronunciació del català com a llengua estrangera

Aquest article explora la contribució que poden fer els universals lingüístics i la noció del marcatge tipològic a l'ensenyament i aprenentatge del sistema vocàlic i l'entonació del català. L'anàlisi demostra que el català se situa en un nivell mitjà de complexitat tipològica en relació amb les llengües més parlades dels nouvinguts. Les àrees de dificultat tindran a veure amb el contrast entre les vocals mitjanes obertes i tancades, la producció de la vocal neutra, la presència lleugerament majoritària d'accents tonals de tipus alt o ascendent i d'interrogatives absolutes amb entonació descendent. Aquests resultats poden tenir implicacions importants per a l'ensenyament i l'aprenentatge de la pronúncia del català com a llengua estrangera. La primera té a veure amb l'ordre natural d'adquisició de determinades estructures i pot aplicar-se al disseny de programacions o materials didàctics. La segona es relaciona amb la direcció de la generalització en l'aprenentatge de les estructures en què existeix una relació d'implicació i s'aplica a la facilitació del procés d'adquisició de la llengua. Finalment, es destaca la necessitat de recollir evidències que permetin abonar o falsar les hipòtesis formulades des de l'enfocament basat en el marcatge tipològic.This paper explores how language universals and typological markedness can contribute to the process of teaching and learning the vowel system and the intonational phonology of Catalan as a second language. When compared to the languages with which Catalan is in contact, we conclude that its relative typological markedness is moderate. We further identify areas of difficulty for learners: the contrast between open- and close-mid vowels, the production of schwa, and the slight majority presence of high or rising pitch accents and of yes-no questions with falling intonation. These results can have important implications for teaching and learning Catalan pronunciation. The first implication can be applied to the design of curricula, and hinges upon the order of acquisition of structures: the least marked structure should be first introduced. The second implication has to do with the direction of linguistic generalizations during acquisition, and can be applied to the explicit teaching of structures in which there is an implicational relationship between them.Finally, we highlight the need to gather evidence to either support or falsify the hypotheses formulated from the typological markedness approach to second language acquisition defended in this paper.El presente artículo explora la contribución que pueden hacer los universales lingüísticos y la noción de marcado tipológico a la enseñanza y aprendizaje del sistema vocálico y la entonación del catalán. El análisis demuestra que el catalán se sitúa en un nivel medio de complejidad tipológica en relación con las lenguas inmigrantes más habladas. Las áreas de dificultad tendrán que ver con el contraste entre las vocales medias abiertas y cerradas, la producción de la vocal neutra, la presencia ligeramente mayoritaria de acentos tonales de tipo alto o ascendente y de interrogativas absolutas con entonación descendente. Estos resultados pueden tener implicaciones importantes para la enseñanza y el aprendizaje del catalán como lengua extranjera. La primera tiene que ver con el orden natural de adquisición de determinadas estructuras y puede aplicarse al diseño de programaciones o materiales didácticos. La segunda se relaciona con la dirección de la generalización en el aprendizaje de las estructuras en las que existe una relación de implicación y se aplica a la facilitación del proceso de adquisición de la lengua. Finalmente, se destaca la necesidad de recoger evidencias que permitan confirmar o falsar las hipótesis formuladas desde el enfoque basado en el marcado tipológico

Verb-Clitic Structures in Eivissan Catalan : Recursive Prosodic Words and Allomorphy

This paper deals with stress shift in verb-clitic structures in Eivissan Catalan, an understudied Romance variety. Within Balearic Catalan, this is the only subdialect in which stress shift is restricted to apply only in second conjugation pre-clitic infinitives, those that, as opposed to other conjugations, have penultimate stress when they are pronounced in isolation. Stress in second conjugation infinitives in Eivissan Catalan shifts one syllable to the right, that is, to the final syllable of the verbal stem, when one or more pronominal enclitics follow. There is no stress shift in pre-clitic imperatives. We claim that pronominal enclitics in Eivissan Catalan adjoin to a recursive, maximal prosodic word, and that the domain for stress assignment is the minimal, embedded prosodic word. We further analyze two cases of stress-conditioned allomorphy (i.e. allomorphy of the infinitive morph and allomorphy of the verbal root) that occur in infinitive-clitic structures.Aquest treball investiga el desplaçament accentual en estructures verb-clític en eivissenc, una varietat romànica poc estudiada. Dintre del balear, aquest és l'únic subdialecte en el qual el desplaçament accentual només afecta infinitius de la segona conjugació seguits de clític, és a dir, els que, en contrast amb altres conjugacions, tenen accent a la penúltima síl·laba quan no van seguits de clític. En eivissenc, quan el verb va seguit d'un o més enclítics pronominals, l'accent dels infinitius de la segona conjugació es desplaça una síl·laba cap a la dreta, que és l'última síl·laba del radical verbal; no hi ha desplaçament quan els clítics van precedits d'un imperatiu. Proposem que els enclítics pronominals de l'eivissenc s'adjunten a un mot prosòdic recursiu màxim i que el domini d'assignació d'accent és el mot prosòdic mínim, subordinat. També analitzem dos casos d'al·lomorfia motivada per l'accent, que es troba en les estructures infinitiu-clític, al·lomorfia que afecta el morf d'infinitiu i al·lomorfia que afecta l'arrel verbal