Les institucions de la Generalitat davant el Tribunal Constitucional. La sentència 31/2010, el Consell de Garanties Estatutàries i el Síndic de Greuges

L’article analitza el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 pel que fa a les institucions estatutàries del Consell de Garanties Estatutàries i el Síndic de Greuges, i, en particular, els apartats declarats inconstitucionals, l’apartat 4 de l’article 76 i l’incís de l’apartat primer de l’article 78. Pel que fa a la inconstitucionalitat de l’apartat 4 de l’article 76, s’exposen les postures de la part recurrent i dels defensors del contingut estatutari, i es critiquen els arguments de la sentència per arribar a la declaració d’inconstitucionalitat d’aquest apartat. No es comparteix el criteri del Tribunal segons el qual el dictamen vinculant del Consell en cas de lleis autonòmiques que vulnerin els drets estatutaris pugui afectar el dret de participació dels diputats en l’elaboració de les lleis o la competència exclusiva del Tribunal Constitucional per controlar les lleis. Pel que fa al precepte relatiu al Síndic de Greuges, s’examina també les postures de les parts enfrontades i es comparteix el criteri de la sentència en entendre que l’article 54 de la CE no permet limitar la intervenció del Defensor del Poble en garantia dels drets fonamentals per violacions d’aquests drets a Catalunya.This article analyses the content of the Ruling of the Constitutional Court 21/2010 regarding the statutory institutions of the Council of Statutory Guarantees and the Ombudsman’s Office, and in particular the section declared unconstitutional: section 4 of article 76 and the first section of article 78. With regard to the unconstitutionality of section 4 of article 76 the positions of the appellant and the defenders of the statutory content are presented and there is a criticism of the arguments for the Ruling and finally the declaration of unconstitutionality in that section. It does not share the criteria of the Court in which the ruling of the Council in the case of autonomous laws that violate statutory rights may affect the law of participation of MPs in making the laws or the exclusive powers of the Constitutional Court in controlling them. With respect to the rule relating to the Ombudsman’s Office the positions of the opposing sides are also examined and the criteria of the Ruling is shared on understanding that article 54 of the EC does not allows the Ombudsman to intervene in the guarantee of basic rights by violating those rights in Catalonia.El artículo analiza el contenido de la sentencia del Tribunal Constitucional 31/2010 con respecto a las instituciones estatutarias Consejo de Garantías Estatutarias y Síndic de Greuges, y en particular los apartados declarados inconstitucionales, el apartado 4 del artículo 76 y el inciso del apartado primero del artículo 78. Con respecto a la inconstitucionalidad del apartado 4 del artículo 76 se exponen las posturas de la parte recurrente y de los defensores del contenido estatutario y se critican los argumentos de la sentencia para llegar a la declaración de inconstitucionalidad de este apartado. No se comparte el criterio del Tribunal según el cual el dictamen vinculante del Consejo en caso de leyes autonómicas que vulneren los derechos estatutarios pueda afectar al derecho de participación de los diputados en la elaboración de las leyes o la competencia exclusiva del Tribunal Constitucional para controlar las leyes. Con respecto al precepto relativo al Síndic de Greuges se examinan también las posturas de las partes enfrentadas y se comparte el criterio de la sentencia al entender que el artículo 54 de la CE no permite limitar la intervención del Defensor del Pueblo en garantía de los derechos fundamentales por violaciones de estos derechos en Cataluña

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya

L’aparició d’operadors privats en el paisatge audiovisual va exigir a l’ordenament jurídic l’adopció de diferents mesures per tal de garantir la concurrència dintre del sector i que aquesta concurrència no derivés en una utilització irresponsable de la llibertat d’informació. En ser el govern part interessada en l’ordenació d’aquest sector especialment sensible, en tant que titular d’un sector públic audiovisual i subjecte afectat per la utilització de la llibertat d’informació, en la pràctica totalitat dels països del nostre entorn s’encomanà la intervenció en el sector a entitats independents a les quals s’atribueix la funció de regulació del sector. Si bé a Espanya no existeix una autoritat reguladora de l’audiovisual, a Catalunya es va crear el Consell de l’Audiovisual de Catalunya mitjançant la Llei 8/1996, modificada posteriorment per la Llei 2/2000. Actualment el CAC està reconegut a l’Estatut de Catalunya del 2006. L’article analitza la competència de la Generalitat de Catalunya per a la creació del CAC, i la seva composició, funcions i potestats, amb referència especial a la potestat normativa i sancionadora. Aquesta anàlisi permet formular unes conclusions finals en relació amb la naturalesa del CAC. El CAC es qualifica com a institució estatutària independent que no forma part de l’Administració de la Generalitat de Catalunya

Contratación pública y derechos humanos

The present work tries to give an account of how, in recent years, public procurement has been conceived as an instrument in the hands of the contracting powers that allows them to achieve complementary purposes to those of equipping themselves with works, goods and services. This is known as strategic contracting. One of these purposes must be the protection and defense of human rights, an essential goal in any democratic State. Therefore, it is about imposing mechanisms in the various phases of contracting that ensure the achievement of this complementary purpose. Along with the general reflection on this new concept of strategic contracting, two recent experiences are highlighted, in which the measures to be adopted in contracting processes are specified.El presente trabajo busca dar cuenta de cómo en los últimos años la contratación pública se ha concebido como un instrumento en manos de los poderes contratantes, que les permite alcanzar unos fines complementarios a los de dotarse de obras, bienes y servicios. Es lo que se conoce como contratación estratégica. Uno de estos fines debe ser la protección y defensa de los derechos humanos, fin esencial en todo Estado democrático. Por ello, se trata de imponer en las diversas fases de la contratación mecanismos que aseguren el logro de este fin complementario. Junto a la reflexión general sobre esta nueva concepción de la contratación estratégica, se da cuenta de dos recientes experiencias en las que se concretan las medidas a adoptar en procesos de contratación

La responsabilidad patrimonial del Estado por el funcionamiento de la Aministración de Justicia: algunos aspectos conflictivos, con especial referencia al procedimiento para hacerla efectiva.

El artículo 121 de la Constitución ha venido a dar satisfacción a una demanda social hondamente sentida y reclamada desde hace años, pues como decía el literato: «Hay algo que interesa a los lectores dé periódicos mucho más que un crimen: un error judicial. La rehabilitación de un inocente conmueve todas las sensibilidades [...]