6,116 research outputs found
Derivazione o composizione? Sull'origine della parola marangon(e) "falegname"
La explicación etimológica tradicional de marangone falegname, un venecianismo del
italiano, parte del latín MERGERE sumergirse. Según ya quedó explicado por el autor (Festschrift
Kuen 1979), esta interpretación no puede sostenerse; hay que buscar la explicación histórica
en el latín MARRA hacha, el instrumento más importante de los carpinteros.
Con la interpretación etimológica de marangone carpentiere navale como composición
del latín MARRA + rancare (variante asimilada del verbo runcare zappiare, sarchiare) se
reconoce implícitamente la base etimológica MARR- hacha, pero esta hipótesis postula un
compuesto en lugar de un derivado; esta tesis parece bastante artificial, dado que disocia a la
familia del verbo italiano runcare y dada la falta absoluta de procesos analógicos. Y tiene aún
otro inconveniente: no llega a etimologizar el homófono (y homógrafo) marangone cormorán,
pelícano.
El autor reduce las dos palabras marangone1 carpentiere navale y marangone2 cormorán
a una raíz común: latín MARRA azada, hacha que se transforma en it. marangone de acuerdo
con la evolucion fonética hereditaria y sufijación popular. Apoya esta explicación también
el paralelismo semántico que existe entre griego pe/lekuj hacha → griego pelekanÒj pelícano,
latín SECURIS hacha → securifera planta con hojas en forma de hacha y la isosemía
griego pe/lekuj → peleki)uoj une forme de hache (nom dune plante); hay que renunciar
a esta explicación que supone una formación por composición ya que queda poco convincente
al nivel meramente formal.The traditional etymological explanation of Italian marangone falegname (carpenter), a
Venetianism, takes Latin MERGERE to immerse, dive as its root. As the author has pointed
out (Festschrift Kuen 1979), this explanation is untenable. The origin must be traced back to
Latin MARRA axe, hatchet, the most important tool of carpenters.
The etymological interpretation of marangone naval carpenter as a compound of Latin
MARRA + RANCARE (an assimilated variant of RUNCARE to weed) recognizes the root
MARR- axe. However, this hypothesis postulates a compound instead of a derivative, which
seems an artificial conjecture because it dissociates the word from RUNCARE despite the
lack of evidence of any parallel processes. Moreover, this assumption has yet another setback:
it does not provide an etymological explanation for the homophone (and homograph)
marangone pelican, cormorant. The author traces marangone1 naval carpenter and marangone2 cormorant to a common
root: Latin MARRA axe, hatchet, which through normal phonetic development and the
addition of a suffix becomes Italian marangone. This suggestion is supported by the semantic
evolution of Greek pe/lekuj axe → pelekanÒj pelican and by the parallel evolution of
Latin SECURIS axe → securigera plant with axe-shaped leaves and the similar meaning
found in Greek pe/lekuj→peleki)uoj axe shape (name of plant). Hence, the assumption of
a compound must be abandoned because it is unconvincing from mere formal evidence
Notule sur l'impératif catalan 'vine !'
International audienceL'objet de cet article est de s'interroger sur les propriétés de l'Impératif catalan vine, qui sont à plus d'un titre aberrantes du point de vue de la phonétique historique. On se propose de fournir, à l'aide de la comparaison dialectale romane, quelques éléments de réflexion susceptibles d'apporter quelques lumières au problème posé. Les données occitanes et roumaines montrent en effet un certain nombre d'analogies avec les données catalanes, et remettent en question l'analyse d'après laquelle l'impératif vine résulterait de l'agglutination de l'impératif avec la particule ne (< lat. inde). L'analyse proposée n'écarte pas l'hypothèse du 'poids phonétique' mais elle accorde une importance primordiale à la fréquence d'emploi et aux phénomènes de réanalyse comme source possible de cet impérati
L'aportació dels romanistes alemanys als estudis de lingüística contrastiva del català amb altres llengües
L’autor presenta i comenta les obres sobre gramàtica contrastiva del català i altres llengües realitzades per lingüistes alemanys des de 1502 fins a l’actualitat. S’hi
consideren al voltant de quaranta títols referits de manera gairebé exclusiva als altres idiomes romànics i a l’alemany. Al començament, només era possible trobar qüestions de caire contrastiu en obres més generals, però a partir de 1917 comencen a aparèixer llibres i articles amb una orientació directament contrastiva
- …