Quan els excipients poden ser causa de problemes: recomanacions i consideracions davant un pacient amb necessitats especials

Excipientes; Intolerancia; AlergiasExcipients; Intolerance; AllergiesExcipients; Intolerància; Al·lèrgiesEls excipients són substàncies inertes i sense acció terapèutica, però necessàries per a la fabricació dels medicaments. Tot i que generalment són innocus, alguns poden provocar efectes no desitjats en pacients amb determinades al·lèrgies o intoleràncies. Per aquest motiu, la normativa vigent estableix quins són els excipients de declaració obligatòria i la informació que s’ha d’incloure en el prospecte i la fitxa tècnica del producte. La lactosa és un excipient àmpliament utilitzat com a agent de compressió directa, aglutinant i diluent per a càpsules i comprimits. En la majoria dels pacients amb intolerància a la lactosa és poc probable que la lactosa dels medicaments comporti símptomes gastrointestinals greus, però en casos d’intolerància es recomana utilitzar formulacions diferents, canviar de via d’administració, utilitzar un medicament alternatiu sense lactosa o canviar de principi actiu. A banda de la intolerància a la lactosa, altres exemples de situacions clíniques relacionades amb els excipients que cal tenir en consideració són: el gluten en pacients amb malaltia celíaca; l’oli de cacauet i l’oli de soja i les possibles reaccions al·lèrgiques; l’ús de vacunes en pacients amb al·lèrgia a la proteïna de l’ou; els efectes adversos d’alguns colorants i conservants; els hidrats de carboni en pacients amb dieta cetogènica; l’etanol i el risc d’intoxicació etílica, i l’ús d’excipients d’origen animal en pacients amb determinades creences culturals o religioses.Los excipientes son sustancias inertes y sin acción terapéutica, pero necesarias para la fabricación de los medicamentos. A pesar de que generalmente son inocuos, algunos pueden provocar efectos no deseados en pacientes con determinadas alergias o intolerancias. Por este motivo, la normativa vigente establece cuáles son los excipientes de declaración obligatoria y la información que se tiene que incluir en el prospecto y la ficha técnica del producto. La lactosa es un excipiente ampliamente utilizado como agente de compresión directa, aglutinando y diluyente para cápsulas y comprimidos. En la mayoría de los pacientes con intolerancia a la lactosa es poco probable que la lactosa de los medicamentos comporte síntomas gastrointestinales graves, pero en casos de intolerancia se recomienda utilizar formulaciones diferentes, cambiar de vía de administración, utilizar un medicamento alternativo sin lactosa o cambiar de principio activo. Además de la intolerancia a la lactosa, otros ejemplos de situaciones clínicas relacionadas con los excipientes que hay que tener en consideración son: el gluten en pacientes con enfermedad celiaca; el aceite de cacahuete y el aceite de soja y las posibles reacciones alérgicas; el uso de vacunas en pacientes con alergia a la proteína del huevo; los efectos adversos de algunos colorantes y conservantes; los hidratos de carbono en pacientes con dieta cetogéncia; el etanol y el riesgo de intoxicación etílica, y el uso de excipientes de origen animal en pacientes con determinadas creencias culturales o religiosas.The excipients are inert substances and without therapeutic action, but they are necessary to manufacture of medicines. Although they are generally harmless, some may cause undesirable effects in patients with certain allergies or intolerances. For this reason, the current regulations establish which are the excipients of mandatory declaration and the information that must be included in the prospectus and the technical data sheet of the product. Lactose is an excipient widely used as a direct compression agent, agglutinating and diluting for capsules and tablets. In most patients with lactose intolerance it is unlikely that the lactose in the drugs have severe gastrointestinal symptoms, but in cases of intolerance it is recommended to use different formulations, change the route of administration, use alternative medicine without lactose or change of active principle. In addition to lactose intolerance, other examples of clinical situations related to the excipients are: gluten in patients with celiac disease; peanut oil and soybean oil and possible allergic reactions; the use of vaccines in patients with an allergy to egg protein; the adverse effects of some dyes and preservatives; carbohydrates in patients with a ketogenic diet; ethanol and the risk of alcohol intoxication, and the use of excipients of animal origin in patients with certain cultural or religious beliefs

Novetats terapèutiques 2017

Nous medicaments; Naloxegol; Opicapona; Mepolizumab; ReslizumabNuevos medicamentos; Naloxegol; Opicapona; Mepolizumab; ReslizumabNew drugs; Naloxegol; Opicapona; Mepolizumab; ReslizumabAquest article revisa de forma breu l’evidencia de quatre nous medicaments. El naloxegol, un nou antagonista opioide per al tractament del restrenyiment induit per opioides; l’opicapona, un nou inhibidor de la catecol-O-metiltransferasa per al tractament de la malaltia de Parkinson, i finalment mepolizumab i reslizumab, dos nous anticossos monoclonals per al tractament de l’asma greu eosinofilica.Este artículo revisa de forma breve la evidencia de cuatro nuevos medicamentos. El naxolegol, un nuevo antagonista opioide para el tratamiento del estreñimiento inducido por opioides; el opicapona, un nuevo inhibidor de la catecol-O-metiltransferasa para el tratamiento de la enfermedad de Parkinson, y finalmente mepolizumab y reslizumab, dos nuevos anticuerpos monoclonales para el tratamiento del asma grave eosinofílica.This article revise the evidence of four new drugs. Naxolegol, a new opioid antagonist to the opioid-induced constipated treatment; opicapona, a new inhibitor of catechol-O-methyltransferase to the Parkinson disease treatment, and finally mepolizumab and reslizumab, two new monoclonal antibodies to the treatment of severe eosinophilic asthma

Preguntes més freqüents sobre el tractament farmacològic de la hiperplàsia benigna de pròstata

Hiperplàsia; Pròstata; Alfa-blocadors i inhibidors de l’alfa-5-reductasaHyperplasia; Prostate; Alpha-blockers and 5-alpha-reductase inhibitorsHiperplasia; Próstata; Alfa-blocadores y inhibidores del alfa-5-reductasaLa hiperplàsia benigna de pròstata (HBP), procés proliferatiu benigne de la glàndula prostàtica, és una de les causes més freqüents de símptomes del tracte urinari inferior en homes majors de 40 anys. L’edat és el principal factor de risc per desenvolupar-la. Les opcions terapèutiques actuals en funció de la gravetat dels símptomes són la conducta expectant, el tractament farmacològic i el tractament quirúrgic. Tot i que hi ha diferents agents disponibles, l’eficàcia absoluta dels medicaments per l’HBP és baixa. Els agents alfa-blocadors tenen un inici d’acció ràpid, milloren la simptomatologia i la taxa de flux urinari, però no redueixen la grandària de la pròstata ni eviten la retenció urinària. Els inhibidors de l’alfa-5-reductasa es consideren d’elecció en pacients amb pròstates grans (> 30 g). En aquests pacients han mostrat disminuir la incidència de retenció urinària i la necessitat de cirurgia després d’un ús perllongat. La teràpia combinada entre aquests dos grups de fàrmacs es recomana en pacients amb símptomes moderats-greus, pròstata gran o unes concentracions de prostatic specific antigen (PSA) d’1,5 ng/mL i alt risc de progressió. Els agents anticolinèrgics es consideren una alternativa en pacients amb símptomes principalment irritatius (freqüència, urgència o incontinència). La fitoteràpia i les teràpies alternatives no es recomanen en el tractament de la hiperplàsia benigne de pròstata.La hiperplasia benigna de próstata (HBP), proceso proliferativo benigno de la glándula prostática, es una de las causas más frecuentes de síntomas del trato urinario inferior en hombres mayores de 40 años. La edad es el principal factor de riesgo para desarrollarla. Las opciones terapéuticas actuales en función de la gravedad de los síntomas son la conducta expectante, el tratamiento farmacológico y el tratamiento quirúrgico. A pesar de que hay diferentes agentes disponibles, la eficacia absoluta de los medicamentos por el HBP es baja. Los agentes alfa-bloqueadores tienen un inicio de acción rápido, mejoran la sintomatología y la tasa de flujo urinario, pero no reducen el tamaño de la próstata ni evitan la retención urinaria. Los inhibidores de la 5-alfa-reductasa se consideran de elección en pacientes con próstatas grandes (>30 g). En estos pacientes han mostrado disminuir la incidencia de retención urinaria y la necesidad de cirugía después de un uso prolongado. La terapia combinada entre estos dos grupos de fármacos se recomienda en pacientes con síntomas moderados-graves, próstata grande o unas concentraciones del antígeno prostático específico (PSA) de 1,5 ng/ml y alto riesgo de progresión. Los agentes anticolinérgicos se consideran una alternativa en pacientes con síntomas principalmente irritantes (frecuencia, urgencia o incontinencia). La fitoterapia y las terapias alternativas no se recomiendan en el tratamiento de la hiperplasia benigna de próstata.The Benign prostatic hyperplasia (BPH) is a benign proliferative process of the prostate gland and it’s one of the most frequent causes of lower urinary tract symptoms in men over 40 years of age. Age is the main risk factor to develop it. The current therapeutic options depending on the severity of the symptoms are expectant behaviour, pharmacological treatment and surgical treatment. Although there are different agents available, the absolute effectiveness of the drugs for HBP is low. Alpha-blocking agents have speed of action and improve symptomatology and urinary flow rate; but it don’t reduce the size of the prostate neither prevent urinary retention. 5-alpha-reductase inhibitors are chosen to patients with large prostates (> 30 g). In these patients they have been shown to decrease the incidence of urinary retention and the need for surgery after prolonged use. The combination therapy between these two groups of drugs is recommended in patients with moderate-severe symptoms, large prostate or prostate-specific antigen (PSA) levels of 1.5 ng / ml and high risk of progression. Anticholinergic agents are considered an alternative in patients with mainly irritating symptoms (frequency, urgency or incontinence). Phytotherapy and alternative therapies aren’t recommended in the treatment of benign prostatic hyperplasia

Permetrina, ivermectina... ¿cuál es el tratamiento de elección de la sarna?

Sarna; Permetrina; Ivermectina; EscabicidesSarna; Permetrina; Ivermectina; EscabicidasScabies; Permethrin; Ivermectin; EscabicidesL’escabiosi, popularment coneguda com a sarna, és una parasitosi de la pell contagiosa i pruriginosa que es transmet de persona a persona i afecta totes les edats i classes socioeconòmiques. Durant els últims anys s’ha produït un increment de les notificacions de casos de sarna, de fet, durant els dos primers mesos de 2018 es van produir a Catalunya 7 brots. El diagnòstic és clínic i les diferents manifestacions clíniques permeten classificar-la en sarna clàssica (típica) o sarna noruega (atípica, crostosa). El tractament consisteix a establir una sèrie de mesures higièniques i ambientals conjuntament amb l’aplicació de tractaments tòpics i/o sistèmics. Al nostre entorn, la permetrina tòpica al 5% es considera el tractament d’elecció de la sarna. Cal realitzar el tractament correctament i seguir estrictament les mesures higièniques i ambientals per evitar les reinfestacions. La ivermectina oral només està disponible com a medicació estrangera i el seu ús s’hauria de reservar per al tractament de la sarna noruega, una variant més agressiva que es presenta típicament en persones immunodeprimides, la qual s’ha d’administrar conjuntament amb escabicides tòpics. També es pot valorar l’ús d’ivermectina oral en casos greus o en brots en residències geriàtriques o altres institucions en què un tractament tòpic és poc practicable. Hi ha altres escabicides disponibles, com el sofre, el crotamitó o el lindà entre d’altres, però el seu ús està limitat perquè és poc accessible, tenen una escassa efectivitat o presenten una alta toxicitatLa escabiosis, popularmente conocida como sarna, es una parasitosis de la piel contagiosa y pruriginosa que se transmite de persona a persona y afecta a todas las edades y clases socioeconómicas. Durante los últimos años se ha producido un incremento de las notificaciones de casos de sarna, de hecho, durante los dos primeros meses del 2018 se produjeron en Catalunya 7 brotes. Su diagnóstico es clínico y las diferentes manifestaciones clínicas permiten clasificar la sarna en sarna clásica (típica) o sarna noruega (atípica o crostrosa). El tratamiento consiste en establecer una serie de medidas higiénicas y ambientales conjuntamente con la aplicación de tratamientos tópicos y/o sistémicos. En nuestro entorno la permetrina tópica al 5% se considera el tratamiento de elección. Se debe realizar el tratamiento correctamente y seguir de forma estricta las medidas higiénicas y ambientales para evitar la transmisión y reinfestaciones. La ivermectina oral solo está disponible como medicación extranjera y su uso se debe reservar para el tratamiento de la sarna noruega, una variante más agresiva que se presenta típicamente en personas inmunodeprimidas, en la que se ha de administrar conjuntamente con escabicidas tópicos. También se puede valorar el uso de ivermectina oral en casos graves o en brotes en residencias geriátricas u otras instituciones dónde la aplicación de un tratamiento tópico resulta poco práctica. Se dispone de otros escabicidas como el azufre, el crotamitón, malatión o el lindano, entre otros, pero su uso está limitado por ser poco accesibles, tener una escasa efectividad o presentar una alta toxicidad

Hiperuricèmia i tractament farmacològic de la gota

Ácido úrico; Artritis; Tratamiento farmacológicoUric acid; Arthritis; Pharmacological treatmentÀcid úric; Artritis; Tractament farmacològicLa gota és una patologia inhabilitant i crònica provocada pel dipòsit de cristalls d’urat monosòdic i la consegüent inflamació de les zones articulars, periarticulars i subcutànies. Es caracteritza per episodis d’artritis aguda, artropaties cròniques i es diferencien tres fases: els atacs aguts, el període intercrític i la gota crònica. La hiperuricèmia és un factor necessari, però no suficient per al desenvolupament de la malaltia de la gota i com a tal no sempre cal tractar-la. És essencial tractar al més aviat possible un atac agut de gota amb AINE o colquicina. Tot i la comercialització de nous medicaments, l’al·lopurinol continua sent el fàrmac d’elecció pel seu perfil d’eficàcia i seguretat i la seva gran experiència d’ús en el maneig de la hiperuricèmia. Aquest Butlletí revisa els tractaments farmacològics dels atacs aguts de gota i de la hiperuricèmia fent un posicionament dels fàrmacs disponibles. Finalment, s’aborden diferents controvèrsies relacionades amb el tractament com el maneig de la hiperuricèmia asimptomàtica o la retirada de l’al·lopurinol

Efecto placebo y nocebo: cómo utilizar el efecto placebo y evitar el efecto nocebo para optimizar el tratamiento en la práctica clínica

Placebo; Nocebo; Pràctica clínica; Eficàcia; SeguretatPlacebo; Nocebo; Práctica clínica; Eficacia: SeguridadPlacebo; Nocebo; Clinical practice; Effectiveness; SecurityUn placebo és defineix com una substància farmacològicament inert, però amb capacitat per induir un benefici terapèutic o efectes adversos. De fet, qualsevol tipus de tractament, en el context d’una intervenció terapèutica, pot actuar com un placebo que indueix una resposta que no és atribuïble a les seves propietats. Els efectes placebo i nocebo formen part de tot procés terapèutic i com a tal estan presents a la pràctica clínica. Tot i que generalment passen desapercebuts tenen la capacitat d’impactar de forma positiva o negativa sobre el resultat global dels tractaments. És essencial que els professionals aprenguin a reconèixer aquests fenòmens a la practica clínica, així com la seva capacitat per induir en la consulta un efecte placebo o per evitar l’efecte nocebo i optimitzar el tractament. Hi ha estratègies basades en l’evidència que poden ajudar al maneig d’aquests fenòmens, com són la modulació de les expectatives i les experiències del pacient, la comunicació apropiada de la informació i la promoció de la interacció social entre pacients prèviament tractats amb èxit. És clau establir una bona relació metge/metgessa–pacient basada en la confiança, l’empatia i l’assertivitat per optimitzar el tractament i millorar la qualitat de vida dels pacients.Un placebo se define como una sustancia farmacológicamente inerte pero con capacidad para inducir un beneficio terapéutico o efectos adversos. De hecho, cualquier tipo de tratamiento, en el contexto de una intervención terapéutica, puede actuar como un placebo induciendo una respuesta que no es atribuible a las propiedades del mismo. Los efectos placebo y nocebo forman parte de todo proceso terapéutico y como tal están presentes en la práctica clínica. A pesar de que generalmente pasan desapercibidos, tienen la capacidad de impactar de forma positiva o negativa sobre el resultado global de los tratamientos. Es esencial que los profesionales aprendan a reconocer estos fenómenos en la práctica clínica, así como su propia capacidad para inducir durante la consulta un efecto placebo, evitar el efecto nocebo y así optimizar el tratamiento. Hay estrategias basadas en la evidencia que pueden ayudar al manejo de estos fenómenos como son la modulación de las expectativas y las experiencias del paciente, la comunicación apropiada de la información, la promoción de la interacción social entre pacientes previamente tratados con éxito. Es clave establecer una buena relación médico-paciente basada en la confianza, la empatía y la asertividad para optimizar el tratamiento y mejorar la calidad de vida de los pacientes

Creació d’un instrument de verificació i guiatge per millorar la qualitat informativa en la comunicació farmacoterapèutica. Cas pràctic amb els inhibidors de la bomba de protons

[cat] La comunicació en salut i la millora de l’alfabetització per a la salut són aspectes clau en les polítiques sanitàries. L’èxit d’un tractament farmacològic no només depèn de l’eficàcia del medicament sinó també del coneixement que el pacient té sobre aquest medicament i del seu grau d’alfabetització en salut. Les fonts d’informació sobre medicaments que tenen els pacients avui en dia a mà són múltiples i variades però no totes elles són de qualitat i fiables. Actualment els actors implicats en la comunicació i disseminació d’informació sobre medicaments, ja siguin organitzacions sanitàries, professionals de la salut, periodistes, experts en comunicació o qualsevol persona a títol individual, són múltiples, però tots ells comparteixen la responsabilitat de garantir i proporcionar una bona informació sobre els medicaments. L’objectiu d’aquest treball és crear una metodologia que permeti avaluar i millorar la qualitat informativa dels temes relacionats amb els medicaments i la farmacoteràpia que contribueixi a millorar el grau d’alfabetització en salut de la societat i que pugui ser utilitzada pels diferents agents implicats en la comunicació farmacoterapèutica Per fer-ho, s’ha fet primerament un estudi sobre la llegibilitat i qualitat de la informació de medicaments dirigida a la ciutadania d’una web institucional. I posteriorment s’ha realitzat un segon estudi sobre la llegibilitat i la qualitat de la informació escrita sobre els medicaments i necessitats reals de la ciutadania, a partir d’un pràctic amb els inhibidors de la bomba de protons. En aquest segon estudi s’ha fet una aproximació de tota aquella informació escrita que pot rebre un pacient sobre els IBP, ja sigui el prospecte, les fonts oficials o de referència, les notícies de premsa o la informació provinent de la cerca a internet. També s’ha volgut conèixer les necessitats d’informació sobre els medicaments a través d’entrevistes personals a pacients que prenen algun dels principis actius dels IBP. S’ha observat que, malgrat que els resultats en llegibilitat són positius, el marge de millora en termes de qualitat dels documents no considerats de referència –com ara la informació d’internet o les notícies de premsa– és ampli. Per altra banda, la informació que més interessa als pacients que prenen tractaments crònics, com el cas dels que prenen IBP, són els aspectes de seguretat i eficàcia. A mésa més, aquests pacients consideren que els prospectes contenen massa informació, són pesats de llegir i massa llargs. A partir dels dos estudis sobre la llegibilitat i la qualitat de la informació escrita sobre medicaments on s’hi inclouen les entrevistes ad hoc i una sòlida revisió bibliogràfica, es proposa un nou instrument que permet verificar la qualitat de la informació escrita sobre medicaments i alhora ser una guia per l’elaboració d’aquesta informació. Aquest instrument inclou deu ítems clau: “beneficis”, “riscos”, “alternatives terapèutiques”, “efectes sobre la qualitat de vida”, “evidència científica”, “bibliografia i fonts complementàries”, “informació de suport”, “autoria”, “data de publicació” i “llenguatge planer”. D’aquesta manera, els agents implicats en la comunicació farmacoterapèutica tindran una nova eina per controlar i millorar la qualitat de la seva informació escrita.[eng] Health communication and improving health literacy are key issues in healthcare policies. Treatment benefits and success depend not only on the efficacy of the drug, but also on the patient's knowledge about medicines and his or her level of health literacy. Nowadays, sources of medicines information available to patients are many and varied, but not all of them are of high quality and reliable. Currently, many actors can communicate and disseminate information about medicines, for example healthcare professionals, journalists, healthcare organizations, communication experts or anyone on an individual basis. All of them share the responsibility to guarantee and provide accurate medicines information. The aim of this work is to create a methodology to evaluate and improve the informative quality of subjects related to medicines and pharmacotherapy. This methodology will help to improve the degree of health literacy from the society and it is intended to be used by different agents involved in pharmacotherapeutic communication. To accomplish this, quality and readability of written information about medicines published on an institutional website has been analyzed. A second study of the quality and readability of all the written information that a patient may receive about a group of drugs of widespread use such as PPI (leaflet, official or sources of reference, news and internet information) has been carried out. In this second study, patients taken PPI have also been interviewed in order to know their information’s needs about drugs. Although results in readability are positive, the margin for improvement in quality of the documents not classified as reference one’s (internet information, news .) is wide. What matters most to patients is drug safety and drug effectiveness and they think that medicine’s’ leaflets have too much information, are long and not easy to read. From data of the two performed studies and from a solid literature review, it is proposed a new instrument that will allow to verify the quality of written information about medicines, and at the same time, to guide through the elaboration process. This instrument consists of 10 items: benefits, risks, therapeutic alternatives, effects on quality of life, scientific evidence, bibliography and complementary sources, supporting information, authorship, publication date and plain language. With this instrument, agents involved in the pharmacotherapeutic communication will have a new tool to control and improve the quality of their written information

Novetats terapèutiques 2019

Novetats terapèutiques; Medicaments autoritzats; Targeta grogaNovedades terapéuticas; Medicamentos autorizados; Tarjeta amarillaTherapeutic novelties; Authorized medications; Yellow cardDurant els últims anys s’ha produït un increment del nombre de nous medicaments autoritzats. Concretament, durant l’any 2018 l’Agència Europea del Medicament (EMA) va emetre 84 opinions positives de les quals 42 corresponien a noves molècules comercialitzades per primera vegada. Tot i que aquesta xifra és inferior a les 59 molècules aprovades per la Food and Drug Administration durant l’any 2018, és superior a les aprovacions realitzades durant l’any 201735, 201627 i 201539. Aquestes novetats s’han centrat principalment en el tractament del càncer i les malalties infeccioses i en el camp de la neurologia i l’hematologia. Un cop aprovats els medicaments acostumen a trigar uns mesos a comercialitzar-se. És per aquest motiu que en aquest Butlletí es revisen diferents medicaments considerats d’interès general que han estat autoritzats abans del 2018: el brodalumab, un nou agent biològic per a la psoriasis; el lesinurad, el primer d’una nova família d’uricosúrics per al tractament de la gota; l’ozenoxacina, una quinolona tòpica per al tractament de l’impetigen, i la propiverina, un antiespasmòdic urinari. Tot i que l’EMA autoritza la comercialització d’aquells medicaments eficaços i segurs, cal tenir en compte que les autoritzacions es realitzen d’acord amb la informació disponible als assajos clínics i que el perfil de seguretat del medicament s’acaba de matisar amb l’exposició poblacional. Per tal de garantir el balanç benefici-risc dels medicaments comercialitzats, l’EMA realitza un seguiment continuat que s’intensifica durant els cinc primers anys de vida del medicament. Per això, és essencial notificar totes les sospites de reaccions adverses a través del sistema de targeta groga i així contribuir a la millora del coneixement sobre la seguretat dels medicament

Errores de prescripción de los médicos en período de formación especializada

Errors de medicació; Prescripció de medicaments; Metges residentsErrores de medicación; Prescripción de medicamentos; Médicos residentesMedication errors; Prescription medicine; Resident physiciansArticle que parla sobre els errors de prescripció dels metges en període de formació especialitzada. Les causes principals, els errors més comuns i què es pot fer per solucionar-ho.Articulo que habla sobre los errores de prescripción de los médicos en período de formación especializada. Las causas principales, los errores mas comunes y que se puede hacer para solucionarlo.Article that talks about the prescription errors of doctors in specialized training period. The main causes, the most common errors and what can do to solve it

Preguntas frecuentes del déficit de vitamina B12 y su tratamiento

Vitamina B12; Cobalamina; Dèficit; TractamentVitamina B12; Cobalamina; Déficit; TratamientoVitamin B12; Cobalamin; Deficit; TreatmentEl dèficit de cobalamina o vitamina B12 és relativament freqüent. Els principals factors de risc associats són l’edat avançada, la resecció d’estómac o de l’intestí prim, la malaltia inflamatòria de l’intestí prim, malalties autoimmunes com la de Graves, la tiroïditis o el vitiligen. El tractament crònic amb medicaments com IBP, anti-H2 o metformina també poden ser causa de deficiència de vitamina B12. En l’adult es considera deficiència de cobalamina aquells casos en els quals les concentracions són inferiors a 148 pmol/l (0,20 μg/l). Només es recomana iniciar tractament amb vitamina B12 quan la deficiència està documentada, i fer prevenció del dèficit en el cas de dietes veganes o vegetarianes, cirurgia gàstrica o bariàtrica i nounats de mares amb deficiència de vitamina B12. La vitamina B12 es pot administrar per via intramuscular (IM), subcutània (SC) o oral. Tradicionalment la via IM havia estat la més emprada perquè es considerava que la seva biodisponibilitat oral era pobra. Actualment hi ha evidència que tant la via IM com l’oral (a dosis altes) són efectives i la selecció d’una via d’administració o altra s’ha de fer tenint en compte l’adherència al tractament, les característiques del pacient (gent gran, persones amb problemes de deglució), el cost i les preferències del pacient.El déficit de cobalamina vitamina B12 es relativamente frecuente. Los principales factores de riesgo asociados son: edad avanzada, la resección de estómago o del intestino delgado, enfermedad inflamatoria del intestino delgado, enfermedades autoinmunes como la de Graves, la tiroiditis o el vitíligo. El tratamiento crónico con algunos medicamentos como los IBP, los anti-H2 o la metformina también puede ser causa de una deficiencia. En el adulto se considera deficiencia de cobalamina aquellos casos en los que las concentraciones son inferiores a 148 pmol/l (0,20 μg/l). Únicamente se recomienda iniciar el tratamiento con vitamina B12 en aquellos casos en los que la deficiencia está documentada y la prevención del déficit en caso de dietas veganas o vegetarianas, cirugía gástrica o bariátrica y en recién nacidos de madres con deficiencia de vitamina B12. La vitamina B12 se puede administrar por vía intramuscular (IM), subcutánea (SC) u oral. Tradicionalmente la vía IM ha sido la más utilizada porque se consideraba que la biodisponibildad oral era pobre. Actualmente hay evidencia de que tanto la vía IM como la oral (a dosis altas) son efectivas y la selección de una vía de administración u otra se hace teniendo en cuenta la adherencia al tratamiento, las características del paciente (edad avanzada, personas con problemas de deglución), el coste y las preferencias del paciente