Cinc cartes de Rafael Barradas a Sebastià Gasch

Rafael Barradas, pintor nascut a l'Uruguai, va tenir un paper important en l'avantguarda catalana. La dècada de 1910 va contribuir a la difusió dels corrents internacionals, primer a Barcelona, després a Madrid, a través del seu estil «vibracionista». A partir de 1926, instal·lat a l'Hospitalet de Llobregat, al costat de Barcelona, va erigir-se en un personatge central dels impulsos de ruptura que es donaven en els sistemes culturals catalans. Per la seva banda, Sebastià Gasch va ser el crític d'art més incisiu d'aquell moment; amic i defensor acèrrim de Joan Miró, de Salvador Dalí, de Picasso, també va mantenir unes intenses relacions amb Rafael Barradas. Les cinc cartes i el dibuix inèdit que el pintor envià a Gasch que es reprodueixen i s'analitzen, corresponents als anys 1927 i 1928, indiquen que aquestes relacions entre Barradas i el crític d'art català tingueren una dimensió professional i, també, una dimensió personal.Rafael Barradas, a painter born in Uruguay, had an important role amidst Catalan avantgarde. In the 10s, he contributed to spread the international trends, first in Barcelona, later in Madrid, by means of his «vibrationist» style. Since 1926, established in l'Hospitalet de Llobregat (next to Barcelona), he rose to a central figure of rupturist efforts underlying Catalan cultural systems. In his turn, Sebastià Gasch was the most incisive art critic of that moment; a friend and tenacious defender of Joan Miró, of Salvador Dalí, of Picasso, he likewise held an intense relationship with Rafael Barradas. The five letters and the unpublished drawing (corresponding to the years 1927-1928) sent to Gasch by the painter, which are reproduced and analyzed [in the article], show that this relationship between Barradas and the Catalan art critic had a professional dimension as well as a personal one

Cine y alta cultura en la España de posguerra: Un texto de Camón Aznar

José Camón Aznar (Saragossa, 1898-Madrid, 1979), un prestigiós historiador de I'art dels sistemes culturals del Franquisme, va prestar atenció intel.lectual al cinema com a professor i com a escriptor. Aquí, es reprodueix un text publicat I'any 1951 a la Revista Española de Pedagogía en el que I'autor explica les característiques principals de I'estetica cinematografica des de la seva perspectiva d'historiador de I'art: el moviment, el primer pla, les relacions amb d'altres arts ... A més a més I'aportació de Camón s'inscriu en un seguit de textos i d'iniciatives que es donen en els ambients culturals franquistes entrefinals dels anys quaranta i la decada dels cinquanta encaminades a reconsiderar el cinema com a un fenomen culte i allunyar-lo de les lectures frívoles i comercialitzadores que sempre I'han acompanyat.José Camón Aznar (b. Zaragoza, 1898; d. Madrid, 1979), the renowned historian of the art of the Francoist regime, was very much concerned, both as lecturer and writer, with cinema. Here, we republish an essay written in 1951 for the "Revista española de pedagogía", in which Camón outlines the main characteristics of the aesthetics of cinema as seen by an art historian including movement, close-up and associations with the other arts. Camón's ideas may be seen as forming part of a series of initiatives, undertaken at the end of the forties and during the fifties, which sought to see cinema being reconsidered as a cultural manifestation and to distance it from the somewhat frivolous, purely commercial interpretations that it had hitherto inspired

Classicisme i cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials

Durant les primeres dècades del segle XX, el moviment cultural denominat noucentisme, i el filòsof Eugeni d'Ors, el seu màxim ideòleg, van mantenir una posició contrària al cinema. La ràpida irrupció del fenomen cinematogràfic en els sistemes culturals catalans va ser interpretada com un atac als valors defensats pels escriptors i teòrics noucentistes: el classisicsme, l'art d'expressió individual, l'oposició al món industrial