Reglament del Departament de Filosofia

Acord del Consell de Govern de 10 de novembre de 200

Aristóteles: justicia y eudaimonia : una investigación sobre la ética neoaristotélica /

El objetivo de la tesis es hacer una contribución al debate entre la ética neoaristotélica contemporánea y sus rivales -las éticas deontológica y consecuencialista- por medio de un análisis de los conceptos de justicia y eudaimonia en Aristóteles. Los filósofos morales neoaristotélicos (autores como Elizabeth Anscombe, Philippa Foot, o Julia Annas) asumen, como Aristóteles, una conexión esencial entre ambos conceptos: la justicia constituye un ingrediente indispensable de la eudaimonia. En cambio, tanto la deontología como el consecuencialismo consideran esta asunción no solo implausible sino "egoísta". La tesis aborda este debate examinando primero los conceptos de eudaimonia y justicia en la Ética Nicomáquea (especialmente libros I, II y V), defendiendo una interpretación "no inclusivista" de la eudaimonia -de acuerdo con la cual la eudaimonia consiste solamente en la actividad del alma "que posee razón", y no incluye otros bienes como la virtud, el placer, o los bienes externos- y examinando de manera crítica, asimismo, el intento de Aristóteles de aplicar a la justicia su doctrina de la virtud como término medio (mesotēs). Después, se discute la ética neoaristotélica tomando como paradigmático el famoso paper de Elizabeth Anscombe Modern Moral Philosophy (1958). Se analiza y critica este artículo argumentando que presupone una concepción "egoísta" de la ética, en la medida en que sugiere que todas las razones de un agente para actuar con justicia se basan, en último término, en la eudaimonia propia ("flourishing" en la terminología de Anscombe). A continuación, la discusión se centra en un debate reciente (2013) entre Julia Annas y el filósofo consecuencialista Thomas Hurka. Hurka considera que la ética neoaristotélica sostiene un "egoísmo fundacional" o propugna "una teoría egoísta de las razones normativas", mientras que Annas replica que, para un agente, su eudaimonia propia incluye el bien de los demás, de modo que la objeción de egoísmo no está bien justificada. Contra la réplica de Annas, argumento que la eudaimonia en Aristóteles no incluye ni puede incluir el bien de otras personas, ya que Aristóteles concibe la eudaimonia (según sostiene la interpretación "no inclusivista") como compuesta de un solo tipo de bien: la actividad del alma "que posee razón" (lo que excluye por tanto, además de otros muchos bienes, el bien de otras personas). En el último capítulo, se discute el concepto de felicidad de Kant, así como su descripción de los filósofos eudaimonistas como egoístas por considerar la felicidad propia como el "fundamento supremo de la moralidad". Contra autores que rechazan la crítica de Kant alegando que se basa en una interpretación inadecuada del concepto antiguo de felicidad, argumento que el concepto de felicidad kantiano no es tan diferente del antiguo en ciertos aspectos fundamentales (por ejemplo, en la idea de felicidad como fin necesario, o como una condición que abarca la existencia entera de un individuo), y que, por tanto, la crítica de Kant se puede aplicar con sentido tanto a Aristóteles como a la ética neoaristotélica. Finalmente, la tesis incluye un anexo con una traducción propia del libro V de la Ética Nicomáquea al español.The aim of this dissertation is to contribute to the debate between contemporary neo-Aristotelian ethics and its rivals -deontology and consequentialism- through an analysis of the concepts of justice and eudaimonia in Aristotle. Neo-Aristotelian moral philosophers (authors such as Elizabeth Anscombe, Philippa Foot, or Julia Annas) assume, like Aristotle, an essential connexion between both concepts: justice is an indispensable ingredient of eudaimonia. In stark contrast, deontology and consequentialism alike regard this assumption both as implausible and "egoist". The dissertation approaches this debate considering first the concepts of eudaimonia and justice in the Nicomachean Ethics (especially books I, II and V), defending a "non-inclusivist" interpretation of eudaimonia -according to which eudaimonia consists only in activity of the soul "that has reason", and does not include other goods, such as virtue, pleasure, or external goods- and also examining critically Aristotle's attempt at applying to justice his theory of ethical virtue as a mean state (mesotēs). After that, neo-Aristotelian ethics is discussed taking as paradigmatic Elizabeth Anscombe's famous paper Modern Moral Philosophy (1958). This paper is analyzed and criticized on the grounds that it implies an "egoist" conception of ethics, insofar as it suggests that all agent's reasons for acting justly are based, ultimately, on his or her own eudaimonia ("flourishing" in Anscombe's terminology). Next the discussion focuses on a recent debate (2013) between Julia Annas and the consequentialist philosopher Thomas Hurka. Hurka considers that neo-Aristotelian ethics is "foundationally egoistic" or upholds an "egoistic theory of normative reasons", while Annas replies that for an agent, his or her own eudaimonia includes the good of others, so that the charge of egoism is not warranted. Against Annas's reply, I argue that Aristotle's eudaimonia does not and cannot include the good of other persons, because Aristotle conceives eudaimonia (as the "non-inclusivist" interpretation holds) as made up of only one type of good: the activity of the soul "that has reason" (excluding therefore, besides many other goods, the good of other persons). In the last chapter, Kant's concept of happiness is discussed, as well as his description of eudaimonists philosophers as egoists for regarding one's own happiness as the "supreme foundation of morality". Against authors that dismiss Kant's criticism as based on a misconception of ancient eudaimonia, it is argued that the Kantian concept of happiness is not so different from the ancient in certain fundamental respects (for example in the idea of happiness being a necessary end, or something encompassing one's whole life), and that Kant's criticism, therefore, can be meaningfully applied to Aristotle as well as to neo-Aristotelian ethics. Finally, the dissertation includes an appendix with the author's translation of Book V of the Nicomachean Ethics into Spanish

Desarrollo de un prototipo para el Geoportal del Centro Temático Europeo de Usos del Suelo e Información Espacial de la Agencia Europea del Medio Ambiente

El projecte ha estat elaborat amb la col·laboració del LIGIT i del ETC LUSI. Serveix per a gestionar les Metadades i visualitzar-les a través del Web. El programari utilitzat és Geonetwork opensource, gestiona Metadades conformes als estàndards OGC i ISO. S'han implementat, a través de local o a través de connexions a servidors Web com Dav, CSW o OAI-PMH, en MckoiDB. Es visualitzen en el seu visor, a través de connexions a servidors de mapes WMS i ArcIMS i en visors externs com GoogleEarth. S'ha millorat l'aspecte gràfic i implementat amb noves funcionalitats editant el codi dels fitxers interns com Javascript, XML, XSL, JavaEl proyecto se ha elaborado con la colaboración del LIGIT y del ETC LUSI. Sirve para gestionar Metadatos y visualizarlos a través del Web. El software utilizado es Geonetwork opensource, gestiona Metadatos conformes a los estándares OGC y ISO. Se han implementados, sea desde local sea a través conexiones a servidores Web como Dav, CSW o OAI-PMH, en MckoiDB. Se visualizan en su visor, a través conexiones a servidores de mapas WMS y ArcIMS y en visores externo como GoogleEarth. Se ha mejorado el aspecto gráfico e implementado con nuevas funcionalidades editando el código de los ficheros internos como JavaScript, XML, XSL, Java

Efectes de la compressió d'imatges en la generació de cartografia temàtica : avaluació en alguns casos de classificació digital

Els formats de compressió amb pèrdua permeten elevades raons de compressió amb una qualitat de la imatge notable per a raons de compressió moderades. Aquesta memòria de recerca pretén valorar la influència de la compressió amb pèrdua sobre la classificació digital sobre dos tipus d'usos del sòl (forestal i agrícola) i en dues àrees de diferents nivells de fragmentació per a cada us del sòl. L'àrea classificada augmenta a nivells de compressió elevats, especialment usant el format JPEG. L'encert de la classificació disminueix a nivells de compressió elevades. En general el format JPEG2000 dóna millors resultats que JPEG

The Generation of knowledge through experimentation in fundamental physics : the case of gravity Probe B

Departament responsable de la tesi: Departament de FilosofiaEn el presente trabajo analizo desde un punto de vista crítico el episodio que representa "Gravity Probe B" (GPB) (La Sonda de la Gravedad B) en la historia de la experimentación en la física fundamental. Anunciado como una "Prueba del Universo de Einstein", GPB fue un experimento para examinar predicciones de la teoría general de la relatividad (TGR) que duró 50 años. GPB nació en Stanford University, en el momento que el principio de la tecnología de satélites lo convirtió en una posibilidad y se convirtió en el proyecto más longevo de la NASA: los resultados finales se publicaron en el año 2011. Siguiendo el diseño original de 1960, GPB pretendió medir el arrastramiento del marco espaciotemporal y el efecto geodésico sobre un giroscopio en órbita alrededor de la tierra en un satélite funcionando en modo "drag-free" (sin resistencia). Siguiendo una órbita puramente gravitacional, junto con el giroscopio y los magnetómetros formados por dispositivos superconductores de interferencia cuántica, la nave espacial contenía un telescopio que rastreaba una estrella guía como punto de referencia. La misión espacial empezó en el 2004 y concluyó en el 2005 con el objetivo de medir el cambio en la orientación del eje de giro de los giroscopios, relativo al inmóvil espacio inercial, con una precisión de 0.5 milésimas de un segundo de arco (-10-7 grados) a lo largo de un año. Para realizar el experimento fue necesario desarrollar varias tecnologías completamente novedosas, y los sistemas de abordo diseñados establecieron varios récords por ser los sistemas más cerca de la perfección diseñados jamás. (GPB) representa una oportunidad única para analizar cómo funcionan los experimentos científicos extremos y una gran oportunidad de estudiar los esfuerzos para generar conocimiento acerca de la TRG basado en la experimentación. GPB se encontró con serias dificultades durante la ejecución, con importantes anomalías y un ruido excesivo en los datos. El equipo se vio obligado a desarrollar controvertidos métodos nuevos para analizar los datos que se obtuvieron. Inicialmente presento tanto la física relevante a la aproximación específica a la TRG apropiada para analizar la gravitación en el sistema solar (el marco posnewtoniano de parametrización) como la historia de la confirmación de TRG. Después de presentar GPB y sus objetivos, introduzco el marco analítico que adopto para examinar los resultados y conclusiones que el equipo logró. Utilizo el trabajo de James Woodward y Deborah Mayo, combinándolo en una perspectiva basada en tres puntos: los datos observados pueden ser evidencia para fenómenos teóricos subyacentes; la experimentación hace lo posible para rastrear la veracidad de las hipótesis a través de la sensibilidad contrafáctica de los datos a las afirmaciones teóricas; y para que los datos valgan como evidencia a favor de un fenómeno, la prueba que represente el encaje de estos con las predicciones de las hipótesis examinadas debe ser severo, aunque no necesariamente represente un uso novedoso de los datos. Destaco muchas preocupaciones con el análisis de los datos producidos por GPB, pero a través de mi análisis basada en este marco, mi conclusión es que las afirmaciones del equipo de GPB son perfectamente válidas. También indico que este episodio demuestra que puede ser importante que los científicos adopten las perspectivas más sofisticadas propuestas por filósofos en lugar de contar con los más comunes acercamientos epistemológicos. Finalmente, indico que a pesar de la posibilidad de que el conocimiento generado no sea del todo sólido e inmóvil, y que algún día pueda revisarse, cumple con los requisitos más estrictos que la sociedad normalmente pide de las conclusiones de la investigación.In this thesis, I critically analyse Gravity Probe B (GPB) as an extraordinary episode in the history of experimentation in fundamental physics. Billed as "Testing Einstein's Universe," GPB was a 50-year-long experiment to test crucial predictions of the General Theory of Relativity (GTR). GPB started life at Stanford University when satellite technology first made the "Relativity Gyroscope Experiment" feasible and it went on to become the longest running mission in NASA's history; final results were published in 2011. Following the original design published in 1960, GPB set out to measure frame dragging (also known as the Lense-Thirring effect) and the geodetic (or de Sitter) effect on a superconducting gyroscope orbiting the Earth in a "drag-free" satellite. Essentially executing a purely gravitational orbit, together with the science instrument assembly containing the (multiple) gyroscope(s) and superconducting quantum interference devices used as magnetometers, the spacecraft housed a telescope trained on a reference "guide star". The mission flew from 2004 to 2005 and aimed to measure the change in the orientation of the spin axis of the gyroscopes, relative to "fixed" inertial space identified using the guide star, to within 0.5 milliarcseconds (~10-7 degrees) over the year-long experiment. The experiment required the development of several completely new technologies before it could be performed and the on-board systems broke numerous records as the most nearly perfect and most sensitive systems created. It represents a unique opportunity to analyse the workings of scientific experimentation taken to the extreme and a rare chance to examine efforts to generate knowledge based on experimental GTR: one of our two current fundamental physics theories. GPB encountered serious problems during execution of the space mission with major anomalies and excessive noise in the data collected. The team was forced to develop controversial new data analysis methods to attempt to salvage meaningful results from the unexpected and unrepeatable dataset they retrieved. I initially present both the physics of GTR in the specific weak gravity approximation appropriate for analysing gravitational effects within the Solar System (the parametrised post-Newtonian framework) and the prior history of confirmation of GTR. After presenting GPB and its aims, I then introduce the analytical framework that I adopt to examine the claims made by the team regarding their data analysis and eventual findings. I draw heavily on work by James Woodward and Deborah Mayo, among others, and combine this into a 3-point approach: observed data can act as evidence for underlying theoretical phenomena; experimentation contrives to track the truth of hypotheses via the counterfactual sensitivity of the data produced by the specific experimental set-up to those theoretical claims; and for data to count as evidence in favour of a phenomenon, the test that the match between them and the predictions of the hypothesis being examined represents must be severe, although not necessarily entail novel use of the data. I highlight many worries with the GPB data analysis, but through analysing it within this framework, I conclude that the claims of the GPB team are valid. I also indicate that the episode shows how it can be important for working scientists to adopt the more sophisticated approaches advocated by some philosophers rather than relying on more typical epistemological attitudes found in 20th century textbooks. I close by noting that although the knowledge gained may not be unshakeably solid and is open to future revision, it fulfils the strictest demands normally placed by society on the conclusions of investigation

L'Estètica del saber en Michel Foucault : gènesi d'una pragmàtica històrica idealista

Ponent de la tesi: Jaume Casals i PonsGeorges Bataille, un dels guies intel·lectuals de Michel Foucault, encapçalava El Suplici (1954) amb aquesta frase sintètica: "Jo visc d'experiència sensible i no d'explicació lògica" I, tot seguit continuava punt per punt amb el relat de l'angoixa i la divinitat que ell retrobava, no sense certa sorpresa contemplativa, l'interior de la seva consciència. Focault no és pas massa lluny d'aquest quefer així ver de la memòria. "M'interessa la sexualitat perquè ha fet sofrir molta gent", declarava amb senzillesa a André Bertrand sobre les arrels del seu treball. Recuperar les experiències que "han fet sofrir molta gent", oblidades per la història oficial, i intentar donar-se la mesura i la raó, forneix una primera impressió de la seva obra. I els problemes amb que s'afronten en conceptuar les experiències històriques, i l'actitud política que es fonamenta els resultats de la lectura foucaultiana, constitueixen a l'objecte de la investigació

Acquisition of complex syllabic onsets in Catalan children

The acquisition of complex onsets in word-initial position has been an area of interest in the field of phonological acquisition. The aim of this MA thesis is to offer an account of word-initial complex onset production in Catalan children, based on the work by Jongstra (2003) for Dutch framed within Optimality Theory. The empirical base of the study is an elicitation task administered to 27 children acquiring Catalan between the ages of 2;2 and 3;3. The story featured 3 items for each voiceless word-initial consonant cluster in Catalan (namely [pɾ, pl, tɾ, kɾ, kl, fɾ, fl]). The results of the experiment show that Catalan children present a consistent pattern of cluster reduction to C1, contrasting with the patterns observed for Spanish and Dutch children. In addition, the experiment reveals that there is a hierarchy regarding the acquisition of word-initial CCs, greatly influenced by the relative sonority between the consonants in the cluster, favoring the production of clusters where the distance in sonority is higher. However, production of word-initial CCs is not within-cluster stable, showing that different mechanisms of word-initial CC production coexist in the language of the same child, at least for a period of time. Another innovation of the present thesis is that it considers the effect of frequency of the target word-initial CCs in language acquisition. The results indicate, however, that frequency does not play a relevant role in complex onset acquisition, whereas relative sonority does

Filosofía de la biología cognitiva : enfoque biosemiótico de la cognición en organismos sin sistema nervioso : el caso de los mixomicetos /

La qüestió sobre la cognició en organismes sense sistema nerviós és el principal objectiu del meu treball d'investigació. Des del moment que vaig començar a estudiar els fonaments de la biosemiòtica i els seus orígens a basant-me en els estudis del biòleg marí Jakob Johann Von Uexküll (1864-1944), s'ha anat ampliant la meva pròpia formació filosòfica i científica, tot adquirint una visió fenomenològica del sentit del que anomenem la vida. De fet Uexküll va ser rebutjat dels estudis de biologia del moment, tot i ser un dels pioners que estudià els estímuls reflexes en els nervis perifèrics dels invertebrats marins. La seva afinitat per la qüestió vital vista des del punt de vista del subjecte d'estudi( subjecte viu) va ser un dels eixos que el va n confrontar amb la visió del desenvolupament neo-darwinista del moment, el mecanicisme, i el reduccionismes físics - químics de la fisiologia biològica. La seva aliança amb el vitalisme del sempre mal interpretat Hans Driesch va acabar sent objecte de rebuig en el si de la comunitat científica, encara que fou el pare de al etologia i mestre de Konrad Lorenz. Em vaig adonar que els desenvolupaments sobre el problema del que és la vida, no forment part del corpus de la biologia. De facto, no puc aixoplugar el concepte de vida, donat que parlem d'un "Ding an Sich", és a dir un numen. En realitat la pregunta per la vida és una pregunta per la pel "fenomen de la vida", o fenomen vital, donat que és el que raonablement podem preguntar-nos segons les categories Kantianes de la raó. La pregunta per la vida hauria de ser una pregunta ontològica, passa a ser una pregunta epistemològica, gnoseològica, podent ser qüestionada de forma fenomenològica _com objecte de cognició/ de consciencia del subjecte cognoscent/conscient , i com a tal "subjecte de vivent". Mutatis mutandis, la pregunta per la cognició en si és una pregunta irresoluble. Les ciències cognitives ofereixen aproximacions que ens permeten enquadrar la cognició dintre dels processos de percepció, d'apreciació, de sensibilitat, de representació, etc. La intel·ligència artificial ha evolucionat significativament oferint nous paradigmes de la vida artificial i les seves hibridacions orgàniques, responent a la condició de la possibilitat sobre conductes adaptatives clau per a un desenvolupament de la robòtica auto organitzada . En aquests estudis l'encarnació de la cognició- personalment tendeixo més a parlar "d'incorporació"- és la base per al desenvolupament de nous estudis, com la fenomenologia de la cognició, o la neurofenomenología que permetin oferir un estudi objectiu del subjecte cognoscent. Però la cognició segueix sent matèria dels sistemes vius complexos, o millor dit d'animals superiors, éssers humans i "animats". Però que s'ha fet dels organismes inferiors? També fins fa molt poc s'ha arribat a veure el comportament de les abelles i les formigues i altres invertebrats més enllà dels agregats etològics. L'estudi dels sistemes complexos ens permet veure com un fenomen de col·lectivitat es converteix en un fenomen de cooperativitat , inclòs es pot parlar d'intel·ligència col·lectiva, posant en entre dit el gen egoista del que ens sentim tan orgullosos. Però si anem més avall, cap als organismes primitius, carents de sistema nerviós, llavors el fenomen de la cognició s'havia esfumat. No trobàvem una raó per parlar d'aquest fenomen. Però va ser Humberto Maturana que l'any 1970, va deixar anar una afirmació que ha portat cua. En el seu llibre "Biology of Cognition", en la seva pàgina 13 diu específicament: "els sistemes vius són sistemes cognitius i el procés de viure és un procés de cognició . Aquesta premissa és vàlida per a tots els organismes, tinguin o no sistema nerviós". L'afirmació de Maturana estableix la condició de co-emergència entre l'auopoiesis i la percepció del mitjà circumdant com un procés cognitiu que identifica amb els processos autopoiètics en els organismes biològics, tant en els éssers unicel·lulars com els pluricel·lulars A aquesta afirmació, Maturana afegeix un segon referent als processos cognitius: "Si un sistema viu entra en una interacció cognitiva, el seu estat intern es transforma d'una manera rellevant per al seu manteniment, i aquest entra en una nova interacció, sense pèrdua d'identitat. En un organisme sense un sistema nerviós (o el seu equivalent funcional) les seves interaccions són de naturalesa química o física (una molècula és absorbida i s'inicia un procés enzimàtic, o un fotó és capturat i s'esdevé un pas en la fotosíntesi ). Per l'esmentat organisme les relacions sostingudes entre els esdeveniments físics queden forma del seu domini d'interaccions". És a dir, que els processos cognitius en organisme sense sistema nerviós són plausibles i encara que, les interaccions són de naturalesa fisicoquímica, el seu procés cognitiu està a fora de l'esmentat domini, més aviat sosté una relació significativa per al procés autpoiètic. Aquesta relació principalment és d'emergència per a un observador cognoscent que estudiï el fenomen. D'un altra manera no és pot apreciar cap mena de cognició, ni per observadors que prenguin consciència d'allò percebut ni pels propis organismes. De fet és el problema de Tomas Nagel sobre el rat penat extrapolat a qualsevol organisme: com ser un organisme, sent l'esmentat organisme? La meva hipòtesis de partida es basa en que els processos cognitius poden ser identificables en els organismes sense sistema nerviós. La meva pregunta no es refereix a la cognició en si, sinó per aquells processos que la fan possible, que permeten que s'automantingi i s'enriqueixi de forma biogènica - como ho anomena Pamela Lyon- en aquests organismes sense cervell Vaig escollir als mixomicets, per diverses raons que explico al preàmbul i que estan íntimament lligades a les afirmacions de Uexküll sobre la capaciat de tenir un Umwelt específic. Però quin Umwelt va percebre un organisme que no pot representar-se en el seu interior en l'entorn que l'envolta, i molt menys com hi pot haver "portadors de significació" ( en termes propis d Uexküll) en l'entorn? Poden tal vegada distingir allò que esdevé fonamental per la seva supervivència d'allò que no ho és? Com perceben? com són les transduccions de senyals de l'exterior per a una ameba? no només des d'un punt de vista bioquímic ( que és complex però assumible en el desenvolupament de la biomedicina i la microbiologia), sinó des de la perspectiva de una semiòtica aplicada a les característiques biològiques dels propis organismes. Me centrat en els mixomicets. Concretament en el plasmodi Physarum polycephalum, pel seu caràcter excepcional de ser un organisme unicel·lular gegant, però plurinucleat, amb unes capacitats encara més excepcionals. No obstant aquesta presenta el seu company pseudoplasmodi, pluricel·lular, no menys excepcional, el Dictyostelium doscoideum. També faig referència inevitablement a les procariotes més coneguda com la Escherichia Coli. He desenvolupat el meu treball dividint-lo en dos aspectes fonamentals d'estudi: La primera part, va de l'epistemologia cap als organismes. És a dir partim específicament des de la teoria del coneixement i les disciplines científiques. Començo amb els fonament de la biosemiòtica, per a seguir desprès amb la fenomenologia de la cognició en biologia. Després aprofundim en els subsistemes, mostrant exemples concrets dels organismes i els seus components interns , fonamentalment del citoplasma. D'aquesta manera pretenem enfocar la plausibilitat d'un discurs sobre la "proto-cognició" en aquests subsistemes (agents proto-cel·lulars i intracel·lulars i fenòmens d'estabilitat, tant estructurals com homeodinàmics). Després d'aquest estadi passem al fenomen de biocomunicació per a parlar de la mecanostransducció de senyals com una fase fonamental per la presa de decisions i la seva capacitat de discriminar per prendre sentit endògenament del que passa exògenament. D'aquí passem a l'estudi de la biologia cognitiva, des de la perspectiva de la fenomenologia. Això comporta una aproximació històrica que ens permet veure les conceptualitzacions en biologia teòrica i experimental dels primers enfrontaments sobre la concepció de la cognició - entesa abans com "psicologia" .- dels protozous i de com el seu discurs, igual que el de Uexküll no ha perdut vigor (salvant les distàncies diacròniques d'aquests discursos científics que, sent fills de la seva època, mereixen una atenció considerable). Després passem als fonaments no representacionistes de la cognició per situar el discurs en l'encaix adequat a la realitat dels organismes. I al final vam parlar de la biologia cognitiva i els principis mínims cognitius que estructuren l'estat de la qüestió sobre el seu plausibilitat en els organismes sense sistema nerviós, i que, de fet, és la tesi en qüestió. La segona part va dels organismes a l'epistemologia des del seu desenvolupament metodològic d'investigació. Per això hem prioritzat donar a conèixer breument què és un mixomicet i més concretament el plasmodi Physarum polycephalum, els seus fonaments fisiològics i morfològics que fan que siguin uns organismes excepcionals. Després hem partit d'una breu història dels mixomicets des de la història de la biologia, de la micologia, fins a l'actualitat, que forma part de la protistología. A partir d'aquest moment el desenvolupament de les investigacions va en concordança amb la qüestió sobre la condició de possibilitat de cognició, oferint interessants i excepcionals desenvolupaments que permeten, com a mínim qüestionar profundament per una formulació més categòrica del fenomen de l'agència amb el marc de la cognició com a part indiscutible de l'assumpte. La qüestió no pot quedar resolta, tampoc es pretén. Més aviat l'objectiu és el seu correcte encaix dins de les disciplines corresponents, i oferir una orientació, coherent i constructiva del fenomen de la cognició, que no és tautològica al fenomen de la vida, però la conté, tant natural com artificialment. O com ens diu Aristòtil, "Estar en un subjecte vol dir allò que es dóna en una cosa / subjecte concret (πρᾶγμα) sense ser part separable (μέρος) seva, no podent existir fora (χωρίς) d'allò en el que està" (Categories, II, 1a 24- 25). Paraules clau: Cognició, biosemiòtica, transdisciplinarietat, Physarum Polycephalum, principis mínims cognitius, semàntica molecular, tensegritat, memòria intermèdia, biogènic, autopoiesi, biohermenéutica, biologia de sistemes, regulació, agencialitat, conducta adaptativa, enactividad autopoiética, encaix teleonómico, organicisme qualitatiu, proto -qualia.The question cognition organisms without nervous system is the main goal of my research.From the moment I began to study the fundamentals of biosemiòtica and its origins basing on studies of marine biologist Jakob Johann von Uexküll (1864-1944), has expanded my own training philosophical and scientific acquiring a phenomenological sense of what we call life.In fact Uexküll was rejected studies biology at the time, despite being one of the pioneers who studied reflexes stimuli in peripheral nerves of marine invertebrates. His affinity for the vital issue seen from the standpoint of the study subject (subject alive) was one of the key n that was confronted with the vision of the development of neo-Darwinian times, mechanistic, reductionist and physical - chemical biological physiology. His alliance with the vitality of Hans Driesch misinterpreted always ended up being subject to rejection within the scientific community, although he was the father and teacher of the ethology Konrad Lorenz.I noticed that the developments on the issue of what is life, not part of the corpus of biology. De facto, I can not shelter the concept of a vine, as we speak of a "Ding an Sich" is a numen. In fact the question of life is a question of the "phenomenon of life," or vital phenomenon, since it is what we can reasonably ask categories according to Kant reason. The question for life should be a question ontological becomes a question epistemology, epistemological, and may be questioned in a phenomenological _com object of cognition / conscientious subject cognicer / conscious, and as such "subject of living." Mutatis mutandis, the question cognition itself is an insoluble question.Cognitive science provide approaches that enable us to fit within cognition processes of perception, appreciation, sensitivity, representation, etc.Artificial intelligence has evolved significantly by offering new paradigms of artificial life and their hybrids organic response to the condition of the possibility of adaptive behaviors key to developing self organized robotics.In these studies the embodiment of cognition personally tend to speak of "incorporation" - is the basis for the development of new studies, such as phenomenology of cognition, or allowing neurofenomenología provide an objective study of the subject cognoscent .But cognition is still subject of complex living systems, or rather of higher animals, humans and "animated".But less has been done agencies? Also, until recently, has come to see the behavior of bees and ants and other invertebrates beyond behavioral added.The study of complex systems allows us to see as a collective phenomenon becomes a phenomenon of cooperativity, including one can speak of collective intelligence, putting finger between the selfish gene which we are so proud . But if we go down to the primitive organisms, no special nervous system, then the phenomenon of cognition had vanished.There we found a reason to talk about this phenomenon.But that was Humberto Maturana 1970, released a statement which led tail.In his book "Biology of Cognition" in its page 13 specifically says "living systems are cognitive systems and the process of life is a process of cognition.This assumption is valid for all agencies, whether or not the nervous system. " Maturana's assertion establishes the status of co-emergence between auopoiesis and perception surrounding medium as a cognitive process that identifies the autopoietic processes in biological organisms, both unicellular beings as multicellular This statement adds a second Maturana regarding cognitive processes: "If a living system enters a cognitive interaction, its internal state is transformed in a way relevant for maintenance, and it enters a new interaction, without loss of identity.In an organism without a nervous system (or its functional equivalent) of their interactions are physical or chemical nature (a molecule is absorbed and starts an enzymatic process or a photon is captured and a step in photosynthesis occurs ).For that agency relationships between physical events are held is your domain interactions. " That is, the body without cognitive processes in the nervous system and is plausible although interactions are physical-chemical nature, their cognitive process is out of this domain, rather maintains a significant relationship to the process autpoiètic.This relationship is primarily for emergency cognoscent an observer to study the phenomenon. In an otherwise not be seen any cognition or observers aware of what they perceived themselves or by organizations. In fact the problem is Tomas Nagel on the bat extrapolated to any organization: how to be a body being that agency? My hypothesis is based on cognitive processes can be identified in organisms without nervous system. My question is not about cognition itself, but for those processes that make it possible, allowing for biogenic s'automantingi and enriched - as it is called Pamela Lyon- these brainless organisms I chose to slime molds, for various reasons explained in the preamble and which are closely linked to assertions about Uexküll capaciat have a specific Umwelt.But what Umwelt perceived a body that can not represent themselves inside the environment around him, much less how there can be "carriers of meaning" (in terms of own Uexküll) in the environment?They can perhaps distinguish what is essential for survival of what is not? How do they perceive? such as signal transduction from outside to an amoeba?not only from a biochemical point of view (which is complex but manageable in the development of biomedicine and microbiology), but from the perspective of semiotics applied to the biological characteristics of the organisms themselves. I focused on slime molds s.Physarum plasmodium polycephalum in particular, for their exceptional be a giant single-celled organism, but plurinucleat with capacities mé s still outstanding.But this presents its companion pseudoplasmodi, multicellular no less exceptional doscoideum the Dictyostelium.I refer also inevitably known as prokaryotes Escherichia coli. I have developed my work dividing it into two fundamental aspects of study: The first part was epistemology towards organisms. That is we start specifically from the theory of knowledge and scientific disciplines. Beginning with the foundation of biosemiòtica, to continue after the phenomenology of cognitive biology. After deepen subsystems, showing specific examples of organisms and their internal components, primarily the cytoplasm.In this way we aim to focus the plausibility of a speech on the "proto-cognition" in these subsystems (agents proto-cellular and intracellular phenomena and stability, both structural homeodinàmics). After this stage we biocomunicació the phenomenon to discuss the mecanostransducció signals a fundamental stage for decision making and ability to discriminate to make sense of what happens endogenously exogenously. Hence we study biology, cognitive perspective of phenomenology. This entails an historical approach that allows us to see in biology experimental and theoretical conceptualizations of the first confrontations on the concept of cognition - understood before as "psychology" .- protozoa and how his speech, like that of Uexküll not lost force (bridging the gap of these diachronic scientific discourse that, being children of their time, deserve considerable attention). Then we go to the foundations of cognition representacionistes not to place discourse appropriate to fit the reality of bodies.And finally we talked about the biology and cognitive minimal cognitive principles that outline the state of affairs on their plausibility in organisms without nervous system, which in fact is the theory in question. The second part of the bodies epistemology from its methodological development research. So we give priority to know briefly what a slime molds and more specifically the Physarum plasmodium polycephalum, its physiological and morphological grounds that make organisms are exceptional. Then we started a brief history of slime molds from the history of biology, mycology, until today, part of protistology From this moment the development of investigations in accordance with the question about the condition of possibility of cognition, offering interesting and exceptional developments that allow at least deeply challenged by a categorical formulation of the phenomenon of agency As part of cognition as indisputable part of the case. The issue can not be resolved, nor intended. Rather, the goal is the proper fit within the relevant disciplines, and provide guidance consistent and constructive phenomenon of cognition, which is tautological phenomenon of life, but contains both natural and artificial. Or as Aristotle tells us, "Being a subject means that something given / specific subject (πρᾶγμα) without being separable part (μέρος) own, can not exist outside (χωρίς) of what they are" (Categories II, 1st 24- 25). Keywords: Cognition, biosemiòtica, interdisciplinary, Physarum polycephalum principles minimal cognitive semantics molecular tensegrity, buffer, biogenic, autopoiesis, biohermenéutica, systems biology, regulation, agencialitat, adaptive behavior, enactividad autopoietic lace teleonómico, organicismo qualitative Proto -qualia

Migració i desenvolupament d'utilitats d'anàlisi espacial per a la planificació i disseny de xarxes de clavegueram urbanes

L'objectiu principal d'aquest projecte és la migració i desenvolupament d'utilitats d'anàlisi d'una sèrie de codis escrits, que es feien servir en Avenue (ArcView 3.2) a VBScript (ArcMap 9.3). El segon objectiu és donar a aquestes aplicacions una interfície gràfica, intuïtiva per a l'usuari final. És a dir, per una banda, crear un formulari d'entrada de dades, i per l'altra banda, que cada formulari estigui en una mateixa Barra d'Eines. Això facilita al treballador del Clavegueram de Barcelona (CLABSA) amb un valor afegit a la seva feina, ja que aquest disposarà de més temps per a fer altres tasques d'explotació

Usos y estatutos del cuerpo : Lacan y el pensamiento contemporáneo /

Esta tesis se estructura en torno a dos interrogantes. En primer lugar, explora las condiciones y características del dilatado campo de los estudios contemporáneos del cuerpo. En segundo término, y de modo más específico, investiga en qué medida los teóricos del cuerpo han repensado la relación cuerpo/alma teniendo en cuenta lo descubierto por el psicoanálisis acerca de dicha relación. Con el fin de responder estas preguntas, ha sido necesario abordar y desarrollar la concepción del cuerpo según el psicoanálisis, a lo cual he dedicado el segundo capítulo de esta tesis. Partiendo de la premisas y conceptos fundamentales de la metapsicología freudiana, he elaborado un recorrido conceptual por las categorías y desarrollos de J. Lacan que permiten elucidar los modos en que el cuerpo es pensado y abordado desde el psicoanálisis lacaniano. La hipótesis transversal de esta investigación, basada en una metodología de análisis crítico y comparativo de los textos de los principales teóricos del cuerpo en la contemporaneidad, es que el concepto de goce es el shibbolet del estatuto psicoanalítico del cuerpo, demarcándolo nítidamente del resto de propuestas teóricas. La segunda hipótesis transversal es que la proliferación de teorías y discursos acerca del cuerpo toma apoyo en la inflación de tres imágenes utilizadas de modo reiterado para contrarrestar la cosificación del cuerpo-reloj de Descartes: el cuerpo-abyecto, el cuerpo-texto, el cuerpo-frontera, cada una de las cuales representa sendos intentos de repensar la relación cuerpo/alma. Los capítulos de la segunda parte de esta investigación están dedicados a analizar las teorías que toman apoyo en tales imágenes. El tercer capítulo, trata de los usos y estatutos del cuerpo abyecto, y analiza diferentes propuestas del campo de la teoría del arte -J, Kristeva, H. Foster, S. Žižek, entre otros-, con la discusión acerca de las categorías de sublimación y representación como telón de fondo. El cuarto capítulo, acerca de los usos y estatutos del cuerpo-texto, analiza, en primer lugar, el papel de las prácticas autobiográficas en el pensamiento feminista: luego, el cuerpo-texto según M. Foucault; finalmente, despliega una lectura crítica de la propuesta de la teoría de la performatividad de J. Butler. El quinto y último capítulo aborda la imagen del cuerpo-frontera y el diálogo entre el psicoanálisis y la ontología "desde" el cuerpo de Jean-Luc Nancy. Todo el trabajo de análisis de esta segunda parte de la tesis está basado en las categorías psicoanalíticas desplegadas en el segundo capítulo y las premisas metodológicas expuestas en el primero.This dissertation is structured around two questions. First, it explores the conditions and characteristics of the extended field of contemporary studies on the body. Second, and more specifically, it questions whether the theorists of the body, while re-thinking the relationship between body and soul, have taken into account the psychoanalytical discoveries on such matter. In order to answer these questions, it became necessary to present the psychoanalytical conception of the body, which I have described in the second chapter of this research project. Taking the premises and fundamental concepts of Freudian metapsychology as point of departure, I have elaborated an itinerary on J. Lacan's main categories and theories to elucidate the uses and statutes of the body in lacanian psychoanalysis. The cross-wise hypothesis in this thesis, which relies on critical and comparative analyses of the texts of the main contemporary thinkers of the body, is that the concept of jouissance (enjoyment) is the shibbolet of the psychoanalytical approach, that is, the concept that sharply demarcates it from other theoretical proposals. The second cross-wise hypothesis is that the proliferation of theories and discourses concerning the body is based on the inflation of three images, repeatedly used to counteract or respond to the Cartesian approach, which relies on the image of the body as a clock. Such images are: body-abject, body-text and body-border, each of which represents an attempt to rethink the relationship between body and soul. The three chapters in the second part of this dissertation are devoted to analyse the theories that rely on those three images. The third chapter is about the uses and statutes of body-abject, and it analyses different proposals from the field of art theory -those belonging J. Kristeva H. Foster, S. Žižek, among others- with the discussion around the concepts of sublimation and representation as background. The fourth chapter, focused on the uses and statutes of body-text, analyses, in the first place, the role of autobiographical practices in feminist thought; then, the body-text according to M. Foucault; and finally, it offers a critical reading of J. Butler's theory on performativity. The fifth chapter is about the body-border and it opens a dialogue between psychoanalysis and the ontology "from" the body, by Jean-Luc Nancy. The whole analytical approach of the second part of the thesis is based on the dialogue with the psychoanalytical categories unfold in the second chapter and the methodological premises presented in the first one