Butterflies and moths (Insecta, Lepidoptera) recorded at sea off Eivissa and Barcelona (Western Mediterranean) in October 1996

Abstract not availabl

General declines in Mediterranean butterflies over the last two decades are modulated by species traits

Species’ responses to environmental changes are highly idiosyncratic and context-dependent. Although intrinsic traits (i.e. those that define species niches) may play a key role, little empirical evidence exists regarding their relationship to demographic responses. We used data for 66 butterfly species representing five ecological and two life-history traits to study the effect these factors have on population growth rates and variations in populations. Using a novel methodological approach, we provide here improved estimates of population change. Our results reveal declines in 70% and increases in 23% of the studied species, clear evidence of more serious population declines in Catalan butterflies than those that have previously been reported. Declines were associated with species' degree of habitat specialisation and the number of generations. For all species, fluctuations were greater within than between years and, on average, the latter was 1.5 times greater. Our results indicated that habitat specialists and multivoltine species are more likely to suffer severe annual fluctuations in population abundance; and that multivoltine species and extreme larval specialists had the most marked fluctuations within seasons. We also found higher resilience to environmental changes in generalist species, which is concordant with biotic homogenisation in disturbed communities. However, amongst the declining species there were also many generalists, which indicates a potential general reduction in this group that goes beyond faunal homogenisation. Given butterflies are biodiversity indicators, these patterns are a possible reflection of an overall impoverishment in biodiversity

Distribució i abundància de Symphurus nigrescens Rafinesque, 1810 i Symphurus ligulatus (Cocco, 1844) (Pisces, Pleuronectiformes) en el talús del mar Català

Abstract not availabl

Strong, Long-Term Temporal Dynamics of an Ecological Network

Nature is organized into complex, dynamical networks of species and their interactions, which may influence diversity and stability. However, network research is, generally, short-term and depict ecological networks as static structures only, devoid of any dynamics. This hampers our understanding of how nature responds to larger disturbances such as changes in climate. In order to remedy this we studied the long-term (12-yrs) dynamics of a flower-visitation network, consisting of flower-visiting butterflies and their nectar plants. Global network properties, i.e. numbers of species and links, as well as connectance, were temporally stable, whereas most species and links showed a strong temporal dynamics. However, species of butterflies and plants varied bimodally in their temporal persistance: Sporadic species, being present only 1–2(-5) years, and stable species, being present (9-)11–12 years, dominated the networks. Temporal persistence and linkage level of species, i.e. number of links to other species, made up two groups of species: Specialists with a highly variable temporal persistence, and temporally stable species with a highly variable linkage level. Turnover of links of specialists was driven by species turnover, whereas turnover of links among generalists took place through rewiring, i.e. by reshuffling existing interactions. However, in spite of this strong internal dynamics of species and links the network appeared overall stable. If this global stability-local instability phenomenon is general, it is a most astonishing feature of ecological networks

Les papallones com a bioindicadores dels hàbitats a Catalunya: l'exemple dels prats de dall i le pastures del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà

El Parque Natural de los Aiguamolls de l’Empordà (PNAE) es uno de los espacios protegidos más conocidos y emblemáticos de Cataluña. Uno de sus hábitats más localizados y amenazados son las denominadas closes, prados de siega destinados a la producción de forraje, rodeados de canales de desagüe e inundados durante parte del invierno. Recientemente, se ha demostrado que la comunidad vegetal más típicamente asociada con estos prados es la más rica del Parque y la que alberga las especies más raras. En este trabajo se utilizan datos de mariposas diurnas (ropalóceros), obtenidos después de aplicar durante 17 años la metodología del Butterfly Monitoring Scheme, para evaluar el interés de conservación de los principales ambientes del PNAE. Las closes constituyen también para los ropalóceros el hábitat más valuoso. La coincidencia en los resultados obtenidos en dos grupos taxonómicos amplios y que ocupan niveles tróficos distintos, sumada a la alarmante regresión que han experimentado las closes en los últimos 50 años y a su singularidad en el área mediterránea, permiten considerarlas objetivamente como uno de los hábitats más amenazados del PNAE y del conjunto de Cataluña. En una segunda parte del trabajo, se analizan las respuestas de las mariposas frente al abandono de las closes y a su recuperación a partir de antiguos cultivos intensivos. Los cambios que experimentan las comunidades de mariposas pueden pasar del todo desapercibidos si los análisis se focalizan en indicadores generales (p. ej., riqueza específica y abundancia). Contrariamente, se demuestra que la respuesta de algunas especies potencialmente bioindicadoras puede ser muy acusada, si bien es necesario conocer su ecología para poder interpretarla correctamente. En concreto, se concluye que Plebejus argus representa la mejor especie bioindicadora de las peculiares condiciones ambientales propias de las closes: las poblaciones responden con descensos rapidísimos cuando estas condiciones se deterioran, y también con aumentos progresivos cuando el hábitat mejora. Además, se trata de una especie muy sedentaria que se estructura en forma de metapoblaciones, por lo cual el monitoreo de una población local refleja también las condiciones del paisaje de su entorno.Aiguamolls de l’Empordà Natural Park is one of the most important protected wetland areas on the Mediterranean coast. In this article, butterfly assemblages were used to characterize and evaluate the conservation value of the main habitat types in this protected area. Butterfly data were obtained from a number of transects walked as part of the Catalan Butterfly Monitoring Scheme, which uses a standardized methodology for monitoring butterflies. Hay meadows flooded in winter (the so-called closes) appeared always as the highest ranked habitat in terms of conservation evaluation: they have more butterflies and a slight tendency to harbour more and generally rarer species. This conclusion coincides with that of previous investigations indicating that the most diverse and rare plant communities in the whole Natural Park are present in the closes, and highlights the importance of traditionally managed hay meadows for wildlife. However, these hay meadows are in alarming decline and have become one of the most threatened habitats in this area and the whole Mediterranean region. In a second part of the article, we analysed the responses of butterfly communities once the closes are abandonned or when they are recovered from former arable fields. Changes may be completely overlooked if the analyses are focussed on general patterns for the whole community (e.g. species richness and abundance). On the other hand, several individual species showed strong population trends and some of them may be considered as true bioindicators of the narrow environmental conditions associated with this kind of habitat. In particular, we suggest that Plebejus argus represents an excellent bioindicator of these traditionally managed hay meadows: its populations always showed dramatic decreases once the closes were abadonned, overgrazed or invaded by exotic weeds, and progressive increases once the quality of the meadows improved. Moreover, this highly sedentary species exists as metapopulations and, therefore, the wealth of local populations also reflects that of the surrounding landscape.El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà (PNAE) és un dels espais protegits més coneguts i emblemàtics a Catalunya. Un dels seus hàbitats més localitzats i amenaçats són les anomenades closes, prats destinats a la producció de farratge, envoltats per canals de desguàs i bosc de ribera, inundats durant part de l'hivern i dallats periòdicament. Recentment s'ha demostrat que la comunitat vegetal més típica de les closes és la més rica del Parc i la que alberga les espècies més rares. En aquest treball s'utilitzen dades de papallones diürnes (ropalòcers), obtingudes després d'aplicar durant 17 anys la metodologia del Butterfly Monitoring Scheme, per avaluar l'interès de conservació dels principals ambients del PNAE. Les closes constitueixen l'hàbitat més valuós també per als ropalòcers. La coincidència dels resultats per a dos grups taxonòmics amplis que ocupen nivells tròfics diferents, sumada a l'alarmant regressió que han experimentat les closes en els darrers 50 anys i a la seva singularitat dins de l'àrea mediterrània, permeten considerar-les objectivament com un dels hàbitats més amenaçats del PNAE i de tot Catalunya. En una segona part del treball, s'analitzen les respostes de les papallones enfront de l'abandonament de les closes i de la seva recuperació a partir d'antics conreus intensius. Els canvis que experimenten les comunitats de ropalòcers poden passar del tot desapercebuts si les anàlisis es focalitzen en indicadors generals (p. ex., riquesa específica i abundància). Contràriament, es demostra que la resposta d'algunes espècies potencialment bioindicadores pot ser molt més acusada, encara que cal conèixer la seva ecologia per poder-la interpretar correctament. En concret, es conclou que Plebejus argus representa la millor espècie bioindicadora d'unes condicions ambientals pròpies de les closes empordaneses tradicionals: les poblacions responen amb descensos rapidíssims quan les condicions òptimes es deterioren, i també amb augments progressius quan l'hàbitat millora. A més, es tracta d'una espècie molt sedentària que s'estructura en forma de metapoblacions, per la qual cosa el monitoratge d'una població reflecteix també les condicions del paisatge del seu entorn