La variació sintàctica: uniformitat en la diversitat

The study of the syntactic variation of the dialects of a language is a good instrument to understand the general properties of language and the syntactic principles that govern the limits of variation in sentence structure. This paper deals with two topics of Catalan sintax, which are given different solutions by the speakers depending on the dialects. One of them is at the interface between syntax and morphology; the other, at the interface between syntax and semantics. The both are related to agreement: morphological features agreement and lexical features agreement. Specifically, we will analise number agreement in deontic sentences with the verb caldre from dialects where this verb is still alive, and we will also comment on the behavior of polariry elements in Rossellonese and North Valencian

La preposició silent d'alguns verbs de moviment local

L'objectiu d'aquesta nota és mostrar que els verbs de moviment local poden presentar comportaments intransitius i inacusatius.The aim of this article is to analyse the intransitive and unaccusative behaviours of directional movement verbs

The Role of the Quantifier tot in Some Catalan Temporal Phrases

This article analyzes two kinds of Catalan temporal adjuncts headed by the quantifier tot 'all': the intensive tot XP ('all XP') and the extensive tot XP que ('all XP that'), and offers an explanation for their different behavior. The selection restrictions imposed by the quantifier tot in temporal adjuncts and the restrictions on aspectual properties of the sentence predicate will be considered. Furthermore, the complementizer que 'that' in the constructions headed by tot XP que is analyzed as an aspectual-temporal marker that forces the situation expressed by the predicate to be interpreted as hodiernal (i.e. present tense or present perfect). Finally, it will be shown that temporal adjuncts provide an excellent opportunity to study the properties of the left periphery categories and the split of the complementizer layer proposed by Rizzi (1997).En aquest article s'analitzen dos tipus d'adjunts temporals del català: a) l'adjunt introduït pel quantificador tot seguit d'una expressió temporal i b) l'adjunt format pel quantificador tot, una expressió temporal i la conjunció que. El quantificador del primer tipus d'adjunt té un valor intensiu, mentre que el del segon pren un valor extensiu o duratiu. S'estudien també les restriccions que la presència d'aquests adjunts imposa al mode d'acció (o 'Aktionsart') expressat pel predicat oracional. D'altra banda, la conjunció que d'aquestes construccions és analitzada com un marcador temporal-aspectual que determina les propietats de temps i aspecte de l'oració. Finalment, aquest treball planteja la conveniència de considerar la proposta de Rizzi (1997) sobre la complexitat de les posicions sintàctiques perifèriques que encapçalen l'oració

El quantificador focal «pla»: un estudi de sintaxi dialectal

This article offers a microsyntactic study on a dialectal topic. Its aim is to describe the syntactic, semantic and intonational behavior of sentences containing the adverb «pla». This adverb, which belongs to some North-Eastern Catalan dialects, has a focalizing role. In this paper it is argued that its focalizing value derives from its epistemic modal meaning. The case in which the presence of «pla» gives a negative meaning to the sentence is especially interesting. The paper shows that in this case an abstract negative polarity operator has to be posited

Les propietats dels verbs pronominals /

Aquest article és una reelaboració d'una part del treball "Inherent Clitics in Catalan Dialects and Case Theory", presentat al "Workshop on Central Languages" a la Universitat de Ginebra (juliol de 1990)Estudi sobre les conseqüències sintàctiques i semàntiques de la incorporació del pronom anafòric als verbs pronominals del català

On the Functional Properties of AGR

Aquest article tracta de les propietats Persona i Nombre en què s'analitza el nus Concordansa de subjecte. S'hi sosté que Persona és el responsable de l'assignació de cas nominatiu, mentre que Nombre estableix relació entre el verb i el seu argument prominent, el 'subjecte'. En conseqüència, l'existència de concordança entre el verb i el subjecte no implica que l'argument hagi de rebre nominatiu necessàriament. Les dades que s'hi analitzen pertanyen a dos dialectes catalans: el Central i el Nordoccidental. A través d'aquestes dades es mostra que la concordança en nombre és autònoma en relació a la concordança en persona en el parlar nordoccidental, mentre que en el parlar Central l'absència d'especificació de persona comporta absència d'especificació de nombre.This paper is concemed with the properties of the Agreement node: Person and Number. We analyze the role that each of these elements plays in the sentence. It will be claimed that Person is the Nominative Case assigner, whereas Number marks the most prominent argument of the predicate. Consequently, number agreement between the verb and an argument does not necessarily mean that the argument receives Nominative Case. The data we will discuss belongs to two Catalan dialects Northwestern and Central. It will be proposed that number agreement is autonomous with respect to person agreement in Northwestern Catalan. In Central Catalan, however, lack of specification for Person entails lack of specification for Number

Les propietats d'«agradar»: estructura temàtica i comportament sintàctic

In this article, we show that Belletti-Rizzi's (1987) analysis of Italian psychological verbs is not available for Catalan psychological verbs. We analyze the thematic grid and the syntactic properties of this verbal class. There is enough evidence that the subject of agradar 'to please' does not behave like a derived subject, like the subject of an unaccusative verb