El projecte disciplinar : la versió de 1974 del Pla General Metropolità

El context teòric del procés de redacció del Pla General Metropolità es planteja, en primer lloc, analitzant els antecedents de la revisió. D'una banda, l'anomenat Pla Comarcal del 1953, més antecedent formal que no pas referència tècnica, per la seva feblesa conceptual. D'una altra, el Pla Director 1964-1968, que plantejà les necessitats de descongestió i un model territorial basat en la geografia dels corredors. En segon lloc, es presenta el context disciplinar en el qual té lloc el projecte de Revisió del 1974. Els programes de renovació urbana de ciutats americanes, el debat metropolità que es desenvolupa al si de la cultura arquitectònica i urbanística italiana o la reivindicació de la ciutat dels teòrics del maig del 68, són influències cabdals. En tercer lloc, s'analitza la metodologia i propostes desplegades per la Revisió, que arrenca amb dubtes sobre el caràcter, estructural o amb un nivell de precisió suficient, del Pla. Finalment, es ressenyen els continguts significatius d'un pla que té objectius clars com la descongestió, la normalització urbanística de la ciutat i el reequilibri dels teixits, premises davant les quals se sacrifica el discurs de coherència estructural, basat en les grans infraestructures de transport i comunicacions.El contexto teórico del proceso de redacción del Plan General Metropolitano se plantea, en primer lugar, analizando los antecedentes de la revisión. Por una parte, el llamado Plan Comarcal del 1953, más antecedente formal que referencia técnica, debido a su debilidad conceptual. Por otra parte, el Plan Director 1964-1968, que planteó las necesidades de descongestión y un modelo territorial basado en la geografía de los corredores. En segundo lugar, se presenta el contexto disciplinar en el que tiene lugar el proyecto de Revisión del 1974. Los programas de renovación urbana de ciudades americanas, el debate metropolitano que se desarrolla en el seno de la cultura arquitectónica y urbanística italiana o la reivindicación de la ciudad de los teóricos del mayo del 68, son influencias capitales. En tercer lugar, se analiza la metodología y las propuestas desplegadas por la Revisión, que arranca con dudas sobre el carácter, estructural o con un nivel de precisión suficiente, del Plan. Finalmente, se reseñan los contenidos significativos de un plan que tiene objetivos claros como la descongestión, la normalización urbanística de la ciudad y el reequilibrio de los tejidos, premisas ante las cuales se sacrifica el discurso de coherencia estructural, basado en las grandes infraestructuras de transporte y comunicaciones.On aborde l'étude du contexte théorique du procés de rédaction du Pla General Metropolità en analysant les antécédents de la Révision de 1974. D'une part, le Pla Comarcal de 1953, qui est davantage un antécédent formel qu'une référence technique, dû à sa débilité conceptuelle. D'autre part, le Plan Directeur 1964-1968, qui pose en évidence les nécessités de décongestion et d'un modèle territorial basé sur la géographie des couloirs. En second lieu l'article présente le contexte disciplinaire dans lequel se déroule le projet de Révision de 1974. Les programmes de rénovation urbaine des villes américaines, le débat métropolitain qui se développent au sein de la culture architectonique et urbanistique italienne, ou la revendication de la ville des théoriciens de Mai 68, sont des influences capitales. En troisième lieu, on analyse la méthodologie et les propositions développées par la Révision, qui commencent avec des doutes sur le caractère, structurel ou avec un niveau de précision suffisant, du Plan. Finalement, on expose les contenus significatifs d'un plan qui a des objectifs clairs tel que la décongestion, la normalisation urbanistique de la ville et le rééquilibre des tissus, prémisses devant lesquelles se sacrifie le discours de cohésion structurelle, basé sur les grandes infrastructures de transport et de communications.The theoretical context of the process of drafting the Pla General Metropolità is examined, firstly by analysing the background to this revision, including earlier plans, such as the Pla Comarcal passed in 1953, which was more of a formal predecessor than a technical reference due to its weak conceptual basis, and the Pla Director 1964-1968, which raised the question of the need for decongestion and for a planning model based on the geography of the corridors within the region. A second topic of discussion is the disciplinary context in which the 1974 revision was undertaken. The urban renewal schemes implemented in American cities, the metropolitan debate going on at that time in the Italian architectural and planning world, and the claims and demands concerning the city made by the theorists of 1968 were all major influences. Thirdly, the methodology used and the proposals set forth in the Revision are analysed, raising doubts concerning the structural character and the level of detail of the plan. Finally, the paper outlines the main points of a plan characterised by its clear objectives, which include decongestion, the standardisation of town planning, and achieving a new balance within the urban fabric, premises which led its authors to sacrifice the discourse of structural coherence based on large scale transport and communications infrastructure

La tipologia arquitectònica de l'espai comercial

El treball ofereix una panoràmica de l'evolució de les tipologies arquitectòniques associades a l'activitat comercial. Així, s'explica com, en menys de dos segles, la ciutat moderna ha desenvolupat quatre tipus d'espai comercial: el mercat, la galeria, els grans magatzems i els centres comercials. Aquests s'han anat juxtaposant sense forçar la desaparició absoluta dels models preexistents. Tanmateix, avui a Europa occidental i a Nord-amèrica, les formes més tradicionals (mercat, galeria) coneixen una crisi profunda i tendeixen a ser reemplaçades per grans superfícies (en especial, centres comercials). Aquestes, ubicades preferentment en les perifèries urbanes, tendeixen a reproduir en el seu interior, simplificats i optimitzats, els patrons dels espais comercials de la ciutat tradicional (carrers, places, restaurants, cinemes, botigues), internalitzant-ne, però, els beneficis. En canvi, els comerços tradicionals, avui en crisi, han tendit a localitzar-se en el cor de les ciutats i, tot aplegant activitat terciària al seu entorn, han contribuït generar condicions de centralitat. La qüestió que es planteja, doncs, davant d'aquests processos de canvi, és de quina manera cal actuar per evitar que els centres comercials -que qualifiquen la perifèria- no acabin desertitzant i suburbialitzant el centre urbà.Postprint (published version

"Ecclesia semper reformanda". La recepción del Vaticano II: Balance y perspectivas

Es comença pels textos del Vaticà II sobre la reforma de l’Església (LG 8; UR 6) i es tracta del valor magisterial d’aquest concili com a «doctrina catòlica». Pel que fa a la seva recepció es presenten distintes respostes: l’escola de Bolonya, la de Tubinga, l’hermenèutica de la reforma de Benet XVI amb el debat suscitat pels «lefevrebians», els tradicionalistes, els defensors de la «renovació dins de la Tradició» i la radicalització de la identitat teològica de la extensa obra de C. Théobald. Sorgeix així l’actual «xoc de relats interpretatius» sobre el Vaticà II entre els partidaris de la «no continuïtat» o els de la «continuïtat». Les perspectives finals proposen a partir dels criteris del Sínode de 1985: recuperar el caràcter magisterial del Concili; realitzar una lectura essencial de les seves quatre constitucions; estudiar la «història dels seus efectes»; subratllar el seu caràcter «pastoral» d’aggiornamento i la seva decisiva dimensió «renovadora-reformista».The starting point of the article is the texts of Vatican II on the reform of the Church (LG 8; UR 6) and it considers the magisterial value of this council as ‘Catholic Doctrine’. With respect to its reception, the following are presented: the school of Bologna, that of Tubingen, the hermeneutic of the reform of Benedict XVI with the debate created by the ‘Lefevrists’, the traditionalists, the advocates of ‘renewal within Tradition’ and the radicalisation of the theological characteristics of the great work of C. Théobald. Thus, the present-day ‘conflict of interpretive responses’ to Vatican II is brought out, with their differences regarding ‘continuity’ and ‘non-continuity’. The concluding sections are based on the criteria of the 1985 Synod: retrieving the magisterial character of the Council; undertaking an essential reading of its four constitutions; studying the ‘history of its effects’; underlining the ‘pastoral’ nature of the adjournment and its decisive dimension of ‘renewal-reform’

La sacramentalitat com a principi hermenèutic de l'Eclesiologia

El Concili Vaticà II descriu l’Església, a fi de determinar la seva relació específica amb l’actuació salvífica de Déu vers al món, amb la paraula sacramentum usada deu vegades. Aquest Concili se separa de l’ensenyament tradicional sobre la teologia sacramental i apunta a una comprensió del sagrament com a «designi de Déu» a través d’aquestes tres formulacions: 1) L’Església com a «sagrament de Crist»: afirmada tres cops; 2) L’Església com a «sagrament d’unitat»: afirmada dues vegades amb citacions de sant Cebrià; 3) L’Església com a «sagrament universal de salvació de la humanitat i el món»: que hi apareix cinc cops. Així apareix la sacramentalitat com a categoria teologicohermenèutica, que pressuposa una ontologia relacional, en la seva triple dimensió: la dimensió fenomenològica, pròpia del signum o sacramentum tantum, referida al seu signe exterior de l’Església organitzada com a societat (cf. LG 8); la dimensió meta-empírica, referida a la seva res et sacramentum expressada en el seu signe interior que és l’Església com a comunitat (cf. LG 8); i la res tantum, o dimensió teològica última de l’Església que és la filiació divina i la fraternitat (cf. LG 1). D’aquesta manera, aquestes tres dimensions i nivells es mantenen units sota la categoria global de sacramentalitat, mantenint cadascun d’ells la seva especificitat, i així s’estableix una coordinació diferenciadora per distingir entre l’estructura visible i la naturalesa espiritual de l’Església tot tenint present que «tot el bé que el Poble de Déu pot donar a la família humana deriva del fet que l’Església és “sagrament universal de salvació” » (GS 45)

Discapacitat, vulnerabilitat i dependència: la corporeïtzació de la pedagogia

L’article presenta algunes conclusions de la tesi doctoral De la reinvenció de la discapacitat o de l’articulació de nous tipus de trànsit social: la pedagogia i les seves formes sensibles (2010). L’element central d’aquesta investigació és la comprensió del procés d’atribució de significats sobre la discapacitat amb el propòsit de reconstruir-los i fonamentar les bases d’una pedagogia hermenèutica de la discapacitat. Es tracta d’una recerca qualitativa i, específicament, hermenèutica que permet la construcció discursiva particular de la realitat. Per tant, es parteix del supòsit humanista, que a diferència del positivista centra el focus d’estudi en allò humà, interior i subjectiu amb la tasca central d’interpretar, comprendre, descriure i/o observar.The article presents some of the conclusions found in the doctoral thesis titled De la reinvenció de la discapacitat o de l’articulació de nous tipus de trànsit social: La pedagogia i les seves formes sensibles (2010). This research is focused on understanding the attribution processes of the meanings of disability in order to reconstruct it and strengthen the foundations of a hermeneutic pedagogy of disability. It employs a qualitative and specifically hermeneutic research design that allows a particular discursive construction of reality. It is therefore based on a humanist assumption that, unlike positivism, focuses on the study of the human, the internal and the subjective, and whose main task includes interpreting, understanding, describing and / or observing.El artículo presenta algunas conclusiones de la tesis doctoral De la reinvenció de la discapacitat o de l’articulació de nous tipus de trànsit social: la pedagogia i les seves formes sensibles (2010). El elemento central de esta investigación es la comprensión del proceso de atribución de significados sobre la discapacidad, con el propósito de reconstruirlos y fundamentar las bases de una pedagogía hermenéutica de la discapacidad. Se trata de una investigación cualitativa y, específicamente, hermenéutica que permite una construcción discursiva particular de la realidad. Por lo tanto, se parte del supuesto humanista, que a diferencia del positivista centra el foco de estudio en aquello humano, interior y subjetivo con la tarea central de interpretar, comprender, describir y/o observar

Conseqüències teològiques: Del Crist de la fe al Jeús de la història: La "Fides quaerens veritatem historicam"

L’Església des dels seus primers inicis tenia una regla de la fe, veritat i tradició rebuda per mitjà del baptisme. A partir d’aquesta fe s’escriviren els Evangelis i per això fou a partir de la professió del Crist de la fe que l’Església primitiva començà a narrar el Jesús de la història. D’aquí que hem de situar la recerca històrica sobre Jesús tot seguint l’axioma anselmià en aquests forma: «fides quaerens veritatem historicam», i mostrant que tal recerca històrica no té un caràcter demostratiu, sinò indicatiu en clau de «signe», com a expressió de l’encarnació intra-històrica de Jesús, el Crist, centre de la fe cristiana.The primitive Church initially had their “regula fidei” in Jesus, the Christ, and later wrote the Gospels. In this sense, they began with the profession of faith in Christ and afterwards came to know the Jesus of History. That is a reason for taking the axiom stated by Anselm: “fides quaerens veritatem historicam”, to demonstrate the priority of faith and the role of History as an expression of the intra-historical incarnation of Jesus, the Christ, who is the centre of the Christian faith

Les ciutats invisibles

L'autor de l'article, en la seva valoració, que estén també als altres plans del Programa de planejament territorial, assenyala que a les propostes del PTMB hi ha nombrosos "silencis" que cal entendre com les oportunitats ocultes que hauran de desenvolupar-se en un nou context social i econòmic