Apèndix a "Els Codis Legislatius de l'Antic Testament com a lleis revelades", publicat en RCatT XXXII/2 (2007)

El pensament mitològic dels pobles de l’Antic Pròxim Orient expressa, literàriament o iconogràficament, que les lleis humanes són revelades per la divinitat. Una aproximació detallada al baix relleu del codi d’Hammurabi i a la iconografia de la divinitat solar mesopotàmica i egípcia (Utu-Shamash i Re) ens il.lustraran la cosmologia que amarava aquests pobles, que associàven la divinitat solar amb la preservació de l’ordre i l’exercici de la justícia, unes atribucions que eren traspassades a la terra al monarca de torn. Aquesta escenografia tan radiant i lluminosa expressa una manera d’entendre l’existència humana íntimament associada a la divinitat, a través, especialment, del compliment de les lleis. Això ressona en l’imaginari dels savis redactors de la perícopa del Sinaí i de la perícopa de Moab que situen allí, intencionadament, els tres codis legislatius de l’Antic Testament i els dos Decàlegs junt amb aquesta escenografia tan plena de simbolisme.The mythological beliefs of the peoples from the Ancient Near East state, literally or iconographically, that human laws are revealed through divinity. A detailed approximation to the bas-relief of the Code of Hammurabi and to the iconography of Mesopotamian and Egyptian solar divinity (Utu-Shamash and Re) illustrates the cosmology that imbibed those peoples, that associated solar divinity with the preservation of order and the exercise of justice, attributions transferred to earth to the monarch of the moment. This so very radiant and luminous sceneography expresses one way of understanding human existence intimately associated to divinity, especially through complying with the law. This is echoed in the imagination of the wise scribes of the Sinai and Moab pericopes who intentionally inserted the three legislative codes of the Old Testament and the two Decalogues, together with this sceneography so full of symbolism

La cara i la creu de l'Església Catòlica respecte l'exegesi historicocrítica

Si l’encíclica Providentissimus Deus va ser el primer intent pontifici d’introduir la llavor de l’exegesihistoricocrítica en el món catòlic, l’encíclica Pascendi Dominici Gregis la neutralitzà i Spiritus Paraclituscontinuà barrant-li el pas. Divino Afflante Spiritu esdevingué el seu gran pòrtic d’entrada i DeiVerbum assegurà un magnífic terreny eclesial on cultivar aquesta llavor exegètica. Aquest àmbit ufanósrevitalitzà la Pontifícia Comissió Bíblica que produïa els primers fruits historicocrítics amb elsdocuments La Interpretació de la Bíblia en l’Església i El poble jueu i les seves Sagrades Escripturesen la Bíblia cristiana. Els fruits han continuat amb els documents Bíblia i moral i Inspiració i veritat dela Sagrada Escriptura amb el canvi hermenèutic de l’aproximació canònica, però sense menystenirles seves arrels historicocrítiques i reconeixent la dependència d’elles. Els pròlegs del papa Benet XVIals dos volums de Jesús de Nazaret i l’exhortació postsinodal Verbum Domini comparteixen el mateixhàbitat de la Verbum Dei, però provenen d’una parcel·la més teològica i pastoral que ha condicionat,amb la proposta canònica, el sempre mal·leable camp exegètic. Des de la parcel·la historicocrítica esreclama confiança i respecte en l’orientació honesta i fidel del seu treball, que tants bons fruits hadonat i dóna si gaudeix d’un terreny folgat per créixer

"Judeocristianisme" i arqueologia "judeocristiana": Valoracions

El terme judeocristianisme s’atribueix a Ferdinand Christian Baur, malgrat s’utilitzés prèviament. En un article publicat l’any 1831 citava el grup judeocristià i el grup paganocristià de la comunitat de Corint per explicar les desavinences intracomunitàries. Baur subratllà la significativitat del col.lectiu judeocristià en la formació del cristianisme del segle segon, provocant un debat que encara avui manté la seva intensitat i vigència. Definir i acotar el judeocristianisme és un afer complexe atesa la varietat de grups i tendències en el seu propi interior, l’evolució d’aquests grups amb el pas del temps, la seva localització geogràfica i el tracte rebut pel rabinisme i pel cristianisme gentil. També compta, no podem obviar-ho, i aquí potser més present que en altres estudis, la sensibilitat religiosa del qui fa l’aproximació a aquest col.lectiu. Un recorregut històric sobre l’evolució del terme en els seus quasi dos-cents anys d’història ens ajudarà a constatar la seva dimensió calidoscòpica: segons com observem el terme, ens oferirà nous i bells matisos. Complementem aquesta aproximació metodològica als cristians de matriu jueva amb un estat de la qüestió de l’arqueologia dita judeocristiana. Es tracta d’unes descobertes que pertanyen al període prebizantí de la història del cristianisme. El treball arqueològic que despleguen els frares menors de l’Studium Biblicum Franciscanum ens il.lustra un espai de temps del qual sols en teníem referències literàries i que a partir d’ara la dada arqueològica i la literària es reforcen mútuament. No obstant, la interpretació d’aquestes dades provoca enceses filies i fòbies.The term “Jewish Christian” is attributed to Ferdinand Christian Baur, although it was used before him. In an article published in 1831, he alluded to the Jewish-Christian group of Corinth as opposed to the Gentile-Christian group in order to account for the internal divisions of the community. Baur underlined the importance of the Jewish- Christians in the formation of 2nd century Christianity, stirring up a debate that continues in its intensity and force still today. Defining and identifying Jewish- Christianity is a complex business given the variety of the groups and tendencies within it, the development of these groups with the passing of time, their geographical location and the impact on them of Rabbinism and Gentile Christianity. A part is also played – one that cannot be ignored and perhaps more so here than in other studies – by the religious sensibility of the person who would seek to understand the group. Tracing the historical development of the term over almost 200 years of its use will help to reveal its kaleidoscopic dimension: according to the way the term is viewed, it will show new and fine shades of meaning. This methodological approach to Christians of Jewish origin is complemented by a review of the situation of so-called Jewish-Christian archaeology. This involves discoveries from the pre-Byzantine period in the history of Christianity. The archaeological work undertaken by the “lesser brothers” of the Studium Biblicum Franciscanum throws light on a period otherwise only known from literature, and for which the archaeological and literary information now complement one another. That said, the interpretation of this information causes strong feelings of love and hatred