Preliminary outcomes of a novel metal-coated antibacterial nail in Bone Transport Over Nail (BTON) and Nail After Bone Transport (NABT) procedures in cases of segmental infected tibial bone defects

Objective: To evaluate the clinical outcomes of a novel hybrid bone transport technique using an antibacterial-coated nail for the treatment of infected segmental tibial bone defects. Methods: This retrospective study included 19 patients with infected segmental tibial bone defects treated using hybrid bone transport with an antibacterial-coated nail, the ZNN™ Bactiguard® nail. Patients were divided into two groups: nailing after bone transport (NABT, n = 11) and bone transport over nail (BTON, n = 8). These groups were compared with a control group of 10 infected patients treated with conventional external fixation bone transport (EFBT). The primary endpoint was infection eradication, while secondary endpoints included external fixation time (EFT), external fixation index (EFI), complications, and bone regeneration quality. Results: The mean external fixation time (EFT) for the entire cohort was 280.2 ± 142.7 days. The BTON group had the shortest EFT (150 ± 45 days), significantly lower than both NABT (279 ± 99 days) and EFBT (927 ± 1710 days, p = 0.001). The external fixation index (EFI) was also significantly lower for BTON compared to EFBT (25 ± 10.7 vs. 77.5 ± 38.7 days/cm, p = 0.009). A single case of a recurrent infection was reported in the BTON group (5.3 %), which was managed with nail removal and the continuation of external fixation bone transport without further complications. The infection was fully resolved in all cases (29/29) at the end of the follow-up period. Complication rates were similar across groups. The primary docking site union rate was 89.7 %, with no significant differences between groups. Conclusions: The BTON technique using an antibacterial-coated nail reduces EFT by threefold compared to traditional external fixation bone transports methods, without increasing complications. A notable reduction was also observed in the NABT group, although it did not reach statistical significance. This approach offers a promising alternative to conventional methods for the treatment of infected tibial bone defects

Protecting the Wild : A Study on The Securitization of Conservation and its Resistance, in India

L'Índia és la llar de fauna salvatge en perill d'extinció com ara elefants, tigres i rinoceronts. D'acord amb els acords internacionals sobre l'ampliació dels espais verds l'any 2030 i la protecció d'espècies en perill d'extinció a tot el món, el govern indi ha pres mesures estrictes per garantir la protecció de la biodiversitat i la vida salvatge en nom de la seguretat ambiental nacional i mundial. Amb nous marcs legals per protegir els rinoceronts i els tigres contra l'augment del comerç il·legal de vida salvatge i per garantir el seu compromís amb la "tolerància zero" amb la caça furtiva, el país ha reforçat les idees de "els humans com a enemics", justificant el control armat i l'ús de diferents formes de violència. en aquestes àrees de conservació. En sintonia amb aquestes característiques de la militarització verda i l'ús de la violència per protegir la vida salvatge, aquesta tesi examina els diferents mecanismes de control utilitzats per l'estat de l'Índia per assegurar els seus punts ecològics de vida salvatge. Aquesta tesi es basa en diversos anys de viatges i cooperació amb organitzacions socials a l'Índia, en l'anàlisi dels conflictes de conservació emergents en 26 àrees protegides que he documentat directament a l'Atles de justícia ambiental, i en una investigació de camp etnogràfica de sis mesos basada en Parc Nacional de Kaziranga, al nord-est de l'estat d'Assam. Mitjançant l'anàlisi de les dades recollides i l'observació directa, mostro les creixents injustícies socioambientals als espais de conservació de l'Índia, especialment a l'estat d'Assam. Aquesta tesi descriu diferents processos de securitització en conservació, destacant l'impacte que aquests processos tenen en les formes de vida, els drets consuetudinaris i les subjectivitats de les persones a l'Índia. Reconeix les formes de control tant directes com indirectes utilitzades en aquests espais de conservació, reconeixent les formes indirectes de control com a necessàries per reforçar la conservació de la fortalesa desplegada en aquests paisatges. Analitza les formes descentralitzades de conservació, com les pràctiques participatives i els enfocaments de coexistència de la conservació, com a mecanismes indirectes de control utilitzats per governar la ment de les persones, els territoris i la vida salvatge. En fer-ho, reconeix la tirania darrere de la descentralització, reconeixent un canvi de formes de violència directes a indirectes. Aquesta tesi ofereix tres contribucions a l'ecologia política de la conservació. En primer lloc, mostra com el govern indi utilitza tigres i rinoceront com a tòtems per unificar la seva "unitat en la diversitat" i la conservació com a extensió del control estatal. En segon lloc, mostra com la violència en els espais de conservació ha canviat de formes directes a indirectes alhora que es continua adoptant la conservació de la fortalesa com a regla i ampliant la fortalesa al paisatge, configurant nous temes ambientals i noves narratives de conservació. Finalment, la tesi mostra com diverses formes de resistència al model de conservació convencional, impulsades per actors importants per a la sostenibilitat, estan configurant noves narratives de conservació, passant a formar part del que es reconeixen com a "moviments de justícia ambiental" i configurant futurs alternatius i imaginaris de conservació convivents.India es hogar de animales salvajes en peligro de extinción, como elefantes, tigres y rinocerontes. De acuerdo con los acuerdos internacionales para ampliar los espacios verdes para 2030 y proteger las especies en peligro de extinción en todo el mundo, el gobierno indio ha tomado medidas estrictas para garantizar la protección de la biodiversidad y la vida silvestre en nombre de la seguridad ambiental nacional y global. Bajo nuevos marcos legales para proteger a los rinocerontes y tigres contra el creciente comercio ilegal de vida silvestre y para garantizar su compromiso de "tolerancia cero" con la caza furtiva, el país ha reforzado las ideas de "los humanos como enemigos", justificando el control armado y el uso de diferentes formas de violencia en estas áreas de conservación. En sintonía con estas características de la 'militarización verde' y el uso de la violencia para proteger la vida silvestre, esta disertación examina los diferentes mecanismos de control utilizados por el estado de la India para asegurar sus lugares ecológicos de vida silvestre. Esta tesis se basa en varios años de viajes y cooperación con organizaciones sociales en la India, en el análisis de los conflictos de conservación que surgen en 26 áreas protegidas en la India que he documentado directamente en el Atlas de Justicia Ambiental, y en una investigación de campo etnográfica de seis meses. con sede en el Parque Nacional Kaziranga en el estado nororiental de Assam. A través del análisis de los datos recopilados y la observación directa, muestro las crecientes injusticias socioambientales en los espacios de conservación en la India, especialmente en el estado de Assam. Esta tesis describe diferentes procesos de titulización en la conservación, destacando el impacto que estos procesos tienen en las formas de vida, los derechos consuetudinarios y las subjetividades de las personas en la India. Reconoce formas de control tanto directas como indirectas utilizadas en estos espacios de conservación, reconociendo las formas de control indirecto como necesarias para reforzar la conservación de la fortaleza desplegada en estos paisajes. Analiza formas descentralizadas de conservación, como prácticas participativas y enfoques de coexistencia para la conservación, como mecanismos indirectos de control utilizados para gobernar las mentes, los territorios y la vida silvestre. Al hacerlo, reconoce la tiranía detrás de la descentralización, reconociendo un cambio de formas de violencia directa a formas indirectas. Esta disertación ofrece tres contribuciones a la ecología política de la conservación. En primer lugar, muestra cómo el gobierno indio utiliza tigres y rinocerontes como tótems para unificar su 'unidad en la diversidad' y la conservación como una extensión del control estatal. En segundo lugar, muestra cómo la violencia en los espacios de conservación ha pasado de formas directas a indirectas mientras continúa adoptando la conservación de fortalezas como regla y extendiendo la fortaleza al paisaje, dando forma a nuevos sujetos ambientales y nuevas narrativas de conservación. Finalmente, la disertación muestra cómo diversas formas de resistencia al modelo de conservación dominante, impulsadas por actores importantes para la sostenibilidad, están dando forma a nuevas narrativas de conservación, convirtiéndose en parte de lo que se reconoce como 'movimientos de justicia ambiental' y dando forma a futuros alternativos e imaginarios de conservación amigables.India is home to endangered wildlife such as elephants, tigers, and rhinos. In line with international agreements on expanding green spaces by 2030 and protecting endangered species worldwide, the Indian government has taken strict measures to ensure biodiversity and wildlife protection in the name of national and global environmental security. Under new legal frameworks to protect rhinos and tigers against increasing illegal wildlife trade and to ensure its commitment to 'zero tolerance' on poaching, the country has reinforced ideas of 'humans as enemies,' justifying armed control and the use of different forms of violence in these conservation areas. Attuned to these characteristics of green militarization and the use of violence to protect wildlife, this dissertation examines the different mechanisms of control used by the state of India to secure its ecological wildlife spots. This thesis is based on several years of travelling and cooperating with social organizations in India, on the analysis of conservation conflicts emerging in 26 protected areas which I have directly documented in the Environmental Justice Atlas, and on a six-month ethnographic fieldwork research based in Kaziranga National Park in the northeast state of Assam. Through the analysis of collected data and direct observation, I show the increasing socio-environmental injustices in conservation spaces in India, especially in the state of Assam. This thesis describes different processes of securitization in conservation, highlighting the impact these processes have on people's lifeways, customary rights, and subjectivities in India. It recognizes both direct and indirect forms of control used in these conservation spaces, acknowledging the indirect forms of control as necessary to reinforce the fortress conservation deployed in these landscapes. It analyses decentralized forms of conservation, such as participatory practices and co-existence approaches to conservation, as indirect mechanisms of control used to govern people's minds, territories, and wildlife. In doing so, it recognizes the tyranny behind decentralization, recognizing a shift from direct to indirect forms of violence. This dissertation offers three contributions to the political ecology of conservation. First, it shows how the Indian government uses tigers and rhinos as totems to unify its 'unity in diversity,' and conservation as an extension of state control. Second, it shows how violence in conservation spaces has shifted from direct to indirect forms while continuing to adopt fortress conservation as a rule and extending the fortress into the landscape, shaping new environmental subjects and new conservation narratives. Finally, the dissertation shows how various forms of resistance to the mainstream conservation model, driven by important actors for sustainability, are shaping new conservation narratives, becoming part of what is recognized as 'environmental justice movements,' and shaping alternative futures and convivial conservation imaginaries

Influences of fluid and system design parameters on hydrodynamically driven low gradient magnetic separation of magnetic nanoparticles

The migration of magnetic nanoparticles (MNPs) in solution under magnetic field gradients (magnetophoresis) is an essential step in many separation processes in the field of chemical and other engineering disciplines. Previous works show that weak magnetic gradients generated by handheld magnets are enough to induce substantial magnetophoresis of MNPs, due to hydrodynamic effect (magnetophoresis induced convection). However, it is not known how the properties of the MNPs and the fluid influence the significance of this hydrodynamic effect. In this work, we study experimentally and by theoretical simulations how the fluid viscosity, fluid flow confinement and magnetic field distribution affect the intensity of magnetophoresis induced convection. The theoretical simulation conducted in this study is based on the theoretical framework established in our previous works on the hydrodynamic effect of LGMS process involving dilute colloidal MNP system. We show that the intensity of the induced convection increases by lowering the viscosity, decreasing the geometrical confinement and increasing the magnetic field gradient. Also, we show that the effect of all these variables can be characterized by the value of the dimensionless magnetic Grashof number Grm. These findings are crucial in the design, optimi zation and intensification of LGMS processes for real time applications

Las nuevas infracciones y sanciones en la planificación fiscal internacional. Críticas de culpabilidad y proporcionalidad

La Directiva (UE) 2018/822 del Consejo, de 25 de mayo que crea la obligación de informar de los intermediarios financieros impone al legislador nacional el establecimiento de sanciones efectivas, proporcionadas y disuasorias. En esta orientación se ha aprobado en España la Ley 10/2020 para su introducción en la Ley General Tributaria. El objeto de nuestro artículo resulta su análisis en base a dos consideraciones y principios punitivos básicos: la culpabilidad de la infracción y la proporcionalidad de su sanción. Se plantea dicho estudio considerando planteamientos genéricos y teóricos, pero también aplicativos y pragmáticos en donde la comparación con la doctrina del Tribunal de Justicia de la Unión Europea y los regímenes jurídicos existentes resulta básica

Multi-screening and Second Screening Viewing of Chinese Viewers during the Beijing 2022 Winter Olympic Games

Els Jocs Olímpics són àmpliament percebuts com un dels esdeveniments mediàtics més importants del món. Tot i que els Jocs Olímpics d'hivern són generalment menys influents que els Jocs Olímpics d'estiu, encara atrauen una atenció mediàtica global considerable. Els Jocs Olímpics d'Hivern de Pequín 2022 van aconseguir bones valoracions pel que fa a la televisió i van establir nous rècords de participació en mitjans digitals. Amb la realització d'un estudi de tres ones, aquesta investigació examina els factors que prediuen les preferències de visualització de múltiples projeccions i segones projeccions del públic xinès durant Pequín 2022. També explora com l'ús de projeccions múltiples i segones projeccions podria facilitar noves maneres. de veure els Jocs Olímpics i la interacció dels fans per al públic xinès. A més, aquest estudi examina com els internautes xinesos van discutir la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'hivern de Beijing 2022 a les plataformes en línia. El resultat indica que diversos factors de l'audiència i dels mitjans de comunicació, com ara la motivació de l'entreteniment, l'autoestima, la identificació de l'equip, el fandom dels esports d'hivern i l'eficàcia del dispositiu, són predictors de la visualització de mega-esdeveniments esportius en múltiples pantalles i en segona pantalla. Els dispositius mòbils i les plataformes de mitjans digitals no desplacen les maneres més tradicionals de veure els Jocs Olímpics; en canvi, aquests nous mitjans tenen un paper complementari, com a part d'una nova àmplia gamma de maneres d'experimentar l'esdeveniment. La troballa també suggereix que si bé el nacionalisme encara domina les discussions dels internautes xinesos sobre la cerimònia d'obertura de Pequín 2022, les opinions del públic xinès sobre els Jocs Olímpics també reflecteixen una forta influència neoliberal.Los Juegos Olímpicos son ampliamente percibidos como uno de los eventos mediáticos más importantes del mundo. Si bien los Juegos Olímpicos de Invierno son generalmente menos influyentes que los Juegos Olímpicos de Verano, aún atraen considerable atención de los medios globales. Los Juegos Olímpicos de Invierno de Beijing 2022 lograron buenos índices de audiencia en televisión y establecieron nuevos récords de participación en los medios digitales. Al realizar un estudio de tres ondas, esta investigación examina los factores que predicen las preferencias de visualización de proyecciones múltiples y de segundas proyecciones de las audiencias chinas durante Beijing 2022. También explora cómo el uso de proyecciones múltiples y de segundas proyecciones podría facilitar nuevas formas. de ver los Juegos Olímpicos y la interacción con los fanáticos para la audiencia china. Además, este estudio examina cómo los internautas chinos discutieron la ceremonia de apertura de los Juegos Olímpicos de Invierno de Beijing 2022 en plataformas en línea. El resultado indica que diversos factores de audiencia y medios, como la motivación por el entretenimiento, la autoestima, la identificación del equipo, el fanatismo por los deportes de invierno y la eficacia de los dispositivos, son predictores de la visualización de megaeventos deportivos en múltiples pantallas y en segundas pantallas por parte del público. Los dispositivos móviles y las plataformas de medios digitales no desplazan los modos más tradicionales de ver los Juegos Olímpicos; en cambio, estos nuevos medios juegan un papel complementario, como parte de una nueva y amplia gama de formas de experimentar el evento. El hallazgo también sugiere que, si bien el nacionalismo todavía domina las discusiones de los internautas chinos sobre la ceremonia de apertura de Beijing 2022, las opiniones del público chino sobre los Juegos Olímpicos también reflejan una fuerte influencia neoliberal.The Olympic Games are widely perceived as one of the most significant media events in the world. While the Winter Olympics are generally less influential than the Summer Olympics, they still attract considerable global media attention. Beijing 2022 Winter Olympic Games achieved good ratings on TV viewing and set new records for digital media engagement. Conducting a three-wave study, this research examines the factors that predict the multi-screening viewing and second-screening viewing preferences of Chinese audiences during Beijing 2022. It also explores how the use of multi-screening and second-screening might facilitate new ways of viewing the Olympic Games and fan interaction for the Chinese audience. Additionally, this study examines how Chinese netizens discussed the opening ceremony of the Beijing 2022 Winter Olympic Games on online platforms. The result indicates that various audience and media factors, such as entertainment motivation, self-esteem, team identification, winter sports fandom, and device efficacy, are predictors of audiences' multi-screen and second-screen viewing of sports mega-events. Mobile devices and digital media platforms do not displace more traditional modes of viewing the Olympics; instead, these new media play a complementary role, as part of a new broad array of ways to experience the event. The finding also suggests that while nationalism still dominates Chinese netizens' discussions about the Beijing 2022 opening ceremony, Chinese audiences' views on the Olympics also reflect a strong neoliberal influence

Liquid Encounters : Hydrosocial Territories, Socionatures, and Subjectivities of Interbasin Water Transfers

Aquesta tesi doctoral aborda la política i les contradiccions multiescalars i multidimensionals de les transformacions territorials causades pels transvasaments d'aigua entre conques, concretament l'Aqüeducte Tajo-Segura (Espanya). Com a tipologia d'infraestructura hidràulica a gran escala, els transvasaments entre conques han estat poc investigats en comparació amb altres tipus d'infraestructures similars. Tot i així, hi ha una creixent atenció als impactes socials, ambientals i econòmics dels transvasaments. L'estrès hídric que es viu a les conques del Tajo i el Segura no és només resultat del canvi climàtic, sinó també d'un segle amb una visió política de canvi socioecològic i territorial del país. Aquesta tesi examina empíricament i teòrica les relacions hidrològiques i socials de l'aigua, en escales i dimensions múltiples, i el transport d'aquesta a través dels transvasaments entre conques, informant i alhora essent informada per conceptes i debats de l'ecologia política i l'ecologia política de l'aigua, les hegemonies i contrahegemonies, i les ecologies polítiques feministes de les subjectivitats i l'ètica del més que humà. Cerca respondre com l'aqüeducte Tajo-Segura ha recreat les narratives dominants sobre l'ús i el valor donat a l'aigua, i d'aquesta manera, crea configuracions territorials desiguals i subjectes regants. La tesi també explora la política situada de la conformitat i la resistència a aquests processos de territorialització hidrosocial i la creació de subjectes, així com quins van ser els resultats d'aquesta política. En primer lloc, faig una revisió i anàlisi dels transvasaments entre conca a partir de la literatura científica i utilitzo un marc analític de l'ecologia política de l'aigua per analitzar els impactes i les degradacions causades pels mateixos, així com el resultat dels conflictes i contestacions polítiques que sorgeixen de la construcció i operació dels transvasaments. Tot seguit, utilitzo un marc de territoris hidrosocials per examinar i caracteritzar les eines i sentits comuns d'hegemonia i contrahegemonia en la construcció de diversos territoris hidrosocials de l'aqüeducte Tajo-Segura, mitjançant l'operació del transvasament i de les accions i polítiques de modernització del regadiu. A continuació, faig servir el mateix cas d'estudi per combinar el marc de territoris hidrosocials amb l'anàlisi de l'ecologia política feminista de les subjectivitats per analitzar com l'aqüeducte Tajo-Segura i les polítiques de modernització del regadiu han contribuït a la construcció de subjectes regants ideals, i com a la pràctica els subjectes regants s'alineen o no amb aquest ideal als territoris hidrosocials on viuen. Continuo baixant a l'escala personal, on m'inspiro en la meva pròpia història i en les relacions personals amb diversos llocs de les conques del Tajo i el Segura, acompanyat amb les experiències investigatives basades a l'Índia dels meus col·legues de WEGO per pensar de forma conjunta sobre les conseqüències ètiques de les relacions més-que-humanes lligades a l'aigua. Mitjançant aquest viatge en múltiples escales, aquesta investigació contribueix a una reflexió crítica dels impactes dels transvasaments entre conques i dels territoris i subjectes que creen, i alhora indica les alternatives existents i possibles que estan arrelades en relacions hidrosocials més justes i igualitàries.Esta tesis doctoral aborda la política y las contradicciones multiescalares y multidimensionales de las transformaciones territoriales causadas por los trasvases de agua entre cuencas, concretamente el Acueducto Tajo-Segura (España). Como tipología de infraestructura hidráulica a gran escala, los trasvases entre cuencas han sido poco investigados en comparación con otros tipos de infraestructuras similares. Aun así, hay una creciente atención a los impactos sociales, ambientales y económicos de los trasvases. El estrés hídrico experimentado en las cuencas del Tajo y el Segura es resultado no solo del cambio climático, sino también de un siglo con una visión política de cambio socio-ecológico y territorial del país. Esta tesis examina empírica y teóricamente las relaciones hidrológicas y sociales del agua, en sus múltiples escalas y dimensiones, y el transporte de esta a través de los trasvases entre cuencas, que informa y a su vez es informado por conceptos y debates de la ecología política y la ecología política del agua, hegemonías y contrahegemonías, y de ecologías políticas feministas de las subjetividades y la ética del más-que-humano. Busca responder cómo el acueducto Tajo-Segura ha recreado las narrativas dominantes sobre el uso y valor dado al agua, y mediante esto, crea configuraciones territoriales desiguales y sujetos regantes. La tesis también explora la política situada de la conformidad y resistencia a estos procesos de territorialización hidrosocial y la creación de sujetos, así como los resultados de esta política. En primer lugar, hago una revisión y análisis de los trasvases entre cuenca a partir de la literatura científica y utilizo un marco analítico de la ecología política del agua para analizar los impactos y degradaciones causadas por las mismos, al igual que el resultado de los conflictos y contestaciones políticas que surgen de la construcción y operación de los trasvases. A continuación, utilizo un marco de territorios hidrosociales para examinar y caracterizar las herramientas y sentidos comunes de hegemonía y contrahegemonía en la construcción de varios territorios hidrosociales del acueducto Tajo-Segura, mediante la operación del trasvase y asimismo de las acciones y políticas de modernización del regadío. Seguidamente, utilizo el mismo caso de estudio para combinar el marco de territorios hidrosociales con el análisis de la ecología política feminista de las subjetividades para analizar como el acueducto Tajo-Segura y las políticas de modernización del regadío han contribuido a la construcción de sujetos regantes ideales, y como en la práctica los sujetos regantes se alinean o no con este ideal en los territorios hidrosociales en los que viven. Continúo bajando a la escala de lo personal, donde me inspiro en mi propia historia y en las relaciones personales con diversos lugares en las cuencas del Tajo y el Segura, acompañado con las experiencias investigativas basadas en la India de mis colegas de WEGO para pensar de forma conjunta sobre las consecuencias éticas de las relaciones más-que-humanas ligadas al agua. A través de este viaje en múltiples escalas, esta investigación contribuye a una reflexión crítica de los impactos de los trasvases entre cuencas y de los territorios y sujetos que crean, y al mismo tiempo indica las alternativas existentes y posibles que están arraigadas en relaciones hidrosociales más justas e igualitarias.This dissertation addresses the multi-scalar and multi-dimensional politics and contradictions of territorial transformations induced by Inter-Basin Water Transfers (IBWT), particularly the Tagus-Segura Aqueduct (TSA) in Spain. As a type of large-scale hydraulic infrastructure, there has been scant scholarship on IBWTs in comparison to other infrastructure. Nonetheless there has been increasing attention towards their social, environmental, and economic impacts. Hydrological stress experienced in both the Tagus and Segura basins is the result not only of climate-change induced meteorological change, but of a century-long political vision of socioecological and territorial transformation of the country. This dissertation is a theoretical and empirical examination of multi-scalar and multi-territorial hydrological and social relations of water and its conveyance through IBWTs and is informed by and in turn informs concepts and debates in political ecology and the political ecology of water, hegemonies and counterhegemonies, and feminist political ecologies of subjectivities and ethics of the more-than-human. It seeks to answer how the TSA recreated dominant narratives on water's use and value, and through it, uneven territorial configurations, and irrigator subjects, what are the situated politics of compliance and resistance to these processes of hydrosocial territorialization and subject-making, and what are the results of said politics. First, I review and analyse IBWTs as collected in the scientific literature, using a political ecology of water framework to analyse their impacts and degradations, and the outcome of conflicts and contestations emerging from IBWT construction and operation. Next, I mobilize a hydrosocial territorial framework to examine and characterize tools and common senses of hegemony and counterhegemony in the construction of different hydrosocial territories of the TSA, through the operation not only of the Aqueduct but also of on-plot modernization actions and policies. The same case combines the hydrosocial territorial framework with a feminist political ecology of subjectivities analysis to see how the Aqueduct and on-plot modernization has contributed to the construction of ideal forms of irrigator subjects, and how actual subjects align with or greatly depart from the ideal within the hydrosocial territories they inhabit. I then descend to the personal, where I draw on my personal histories and relations with place in the Tagus and Segura basins alongside WEGO colleagues' own research experiences in India to think about the ethical implications of water-based more-than-human relationships and co-becoming. Across this multi-scalar journey, this research contributes to a critical reflection on the impacts of IBWTs and the territories and subjects they fashion, while pointing to existing and possible alternatives grounded in more just and equitable hydrosocial relations

Dyadic Ru-based nanomaterials for visible light-driven photocatalytic hydrogen evolution

Altres ajuts: acords transformatius de la UABVisible light-driven water splitting is an appealing strategy to store renewable energy in the chemical bonds of molecular hydrogen. In this regard, the development of photocatalytic architectures where charge transfer and recombination can be controlled represents a key challenge. The surface functionalization of Ru/RuO nanoparticles (NPs) with the [Ru(2,2'-bpy)(qpy)](PF) photosensitizer (PS), yielding PS-NPs "dyadic" hybrid nanomaterials, represents a promising strategy. Four HER photocatalysts with different PS:NPs ratios are synthesized and thoroughly characterized by analytical and spectroscopic techniques. X-ray photoelectron spectroscopy (XPS) reveals the covalent binding of the PS to the NPs surface. Analysis of the photocatalytic performance in aqueous triethanolamine (TEOA) shows that the activation of the nanocatalyst (RuO reduction) and the hydrogen evolution rate improves when the PS loading increases. Under visible-light irradiation, the nanomaterials with higher PS loading show sustained production of hydrogen for at least 80 h. The morphological and compositional evolution of the hybrid nanomaterials under photocatalytic conditions is studied and correlated with hydrogen production rates over time, pointing to a sequential leaching of PS from the nanomaterials surface. Additionally, photophysical experiments allow attaining an insight into the photochemical mechanism, which involves oxidative quenching with a fast electron injection, but also fast back electron transfer

Mining the Secreted Microproteome for Novel Regulators of Intercellular Communication in Pancreatic Cancer

Després de la seqüenciació del genoma humà, gairebé el 99% va ser descartat com a "ADN escombraria". No obstant això, al llarg dels anys, aquesta teoria ha estat desbancada. La seqüenciació de transcriptomes a gran escala va revelar que la majoria de l'ADN es transcriu en transcrits d'ARN, molts dels quals van ser inicialment anotats com no codificants. Més recentment, els avenços tecnològics en biologia computacional, peptidómica i 'Ribo-Seq' han revelat que molts d'aquests transcrits en realitat contenen marcs de lectura oberts no canònics que codifiquen per petites proteïnes funcionals, anomenades microproteïnes. Ara com ara només s'ha caracteritzat la funció d'una petita part d'elles, però sabem que exerceixen papers importants en la regulació de molts processos biològics. En càncer, les microproteïnes semblen regular la majoria dels seus aspectes fonamentals. Aquests descobriments han obert una nova frontera en la recerca, amb milers de microproteïnes encara per descobrir i caracteritzar, de les quals moltes podrien tenir potencial clínic. Un aspecte poc explorat de la biologia de les microproteïnes és el seu paper com a missatgers extracelul·lars. Els tumors exploten el procés de comunicació intercel·lular per a afavorir la seva progressió, ja sigui de manera local, amb el seu estroma, o a llarga distància amb llocs de futures metàstasis. Aquesta comunicació pot ser a través de la secreció de factors solubles o vesícules extracelul·lars. S'ha demostrat que els exosomes, un tipus de petites vesícules extracelul·lars d'origen endosomal, participen en la regulació del creixement tumoral, la metàstasi, l'angiogènesi i la resistència a la teràpia. En aquesta tesi doctoral, plantegem la hipòtesi que els tumors es comuniquen a través de microproteïnes secretades, ja sigui com a factors solubles lliures o empaquetades en petites vesícules extracelul·lars (pVEs). Ens vam centrar en adenocarcinoma de pàncrees (PDAC en anglès), un tipus de càncer altament mortal caracteritzat per un dens estroma que promou la progressió tumoral. Utilitzant proteòmica en explants de 9 pacients amb PDAC, vam identificar 565 microproteïnes secretades en pVEs per tumors de PDAC. Aquestes noves microproteïnes són codificades per regions del genoma prèviament considerades no codificants, com a ARN llargs no codificants ('lncRNAs'), pseudogens o regions no traduïdes d'ARN missatgers ('UTRs'). Sorprenentment, les nostres anàlisis suggereixen que algunes d'aquestes microproteïnes tenen potencial com a biomarcadors per al diagnòstic i el pronòstic del PDAC. També vam mostrar que les microproteïnes secretades pel tumor en pVE arriben al torrent sanguini i que el perfil de microproteïnes en plasma pot distingir entre individus sans i pacients amb PDAC. Per a explorar la funció d'aquestes microproteïnes secretades per PDAC en pVEs, vam selecionar 23 microproteïnes candidates, que van ser prioritzades per la seva estabilitat i detecció en pVE per a finalment seleccionar 3 microproteïnes principals, C9, C13 i C18, les tres induïdes per estrès i enriquides en PDAC. Utilitzant models de guany de funció in vitro i in vivo per a estudiar el paper d'aquestes 3 microproteïnes en el creixement i la metàstasi del PDAC. Les nostres dades suggereixen que C9 i C13 promouen la metàstasi mitjançant la inducció de la resposta a proteïnes mal plegades ('UPR' en anglès) o mitjançant la inducció de propietats mesenquimals, respectivament. La microproteïna C18 participa en la comunicació paracrina entre les cèl·lules de PDAC i els fibroblasts associats al càncer per a induir en els últims la transició d'un fenotip de miofibroblasto (myCAF) a inflamatori (iCAF). Aquest treball aporta evidència pionera que el microproteoma és una font inexplorada de missatgers extracelul·lars amb funcions essencials per a la progressió tumoral i la metàstasi. Aquestes noves microproteïnes tenen el potencial de convertir-se en els tant necessitats biomarcadors per al diagnòstic i pronòstic del càncer, així com en dianes terapèutiques.Tras la secuenciación del genoma humano, casi el 99% de ese genoma fue descartado como "ADN basura". Sin embargo, a lo largo de los años, esta teoría ha sido desbancada. La secuenciación de transcriptomas a gran escala reveló que la mayoría del ADN se transcribe en transcritos de ARN, muchos de los cuales fueron inicialmente anotados como no codificantes. Más recientemente, los avances tecnológicos en biología computacional, peptidómica y 'Ribo-Seq' han revelado que muchos de estos transcritos en realidad contienen marcos de lectura abiertos no canónicos que codifican por pequeñas proteínas funcionales, llamadas microproteínas. Aunque por ahora sólo se ha caracterizado la función de una pequeña parte de ellas, sabemos que desempeñan papeles importantes en la regulación de muchos procesos biológicos. En cáncer, las microproteínas parecen regular la mayoría, si no todos, de sus aspectos fundamentales. Estos descubrimientos han abierto una nueva frontera en la investigación, con miles de microproteínas aún por descubrir y caracterizar, de las cuales muchas podrían tener potencial clínico. Un aspecto poco explorado de la biología de las microproteínas es su papel como mensajeros extracelulares. Los tumores explotan el proceso de comunicación intercelular para favorecer su progresión, ya sea de forma local, con su estroma, o a larga distancia con sitios de futuras metástasis. Esta comunicación puede ser a través de la secreción de factores solubles o vesículas extracelulares. Se ha demostrado que los exosomas, un tipo de pequeñas vesículas extracelulares de origen endosomal, participan en la regulación del crecimiento tumoral, la metástasis, la angiogénesis y la resistencia a la terapia. En esta tesis doctoral, nos planteamos la hipótesis de que los tumores se comunican a través de microproteínas secretadas, ya sea como factores solubles libres o empaquetadas en pequeñas vesículas extracelulares (pVEs). Elegimos centrarnos en adenocarcinoma de páncreas (PDAC en inglés), un tipo de cáncer altamente mortal caracterizado por un denso estroma que promueve la progresión tumoral. Utilizando proteómica en explantes de 9 pacientes con PDAC, identificamos 565 microproteínas secretadas en pVEs por tumores de PDAC. Estas nuevas microproteínas son codificadas por regiones del genoma previamente consideradas no codificantes, como ARN largos no codificantes ('lncRNAs'), pseudogenes o regiones no traducidas de ARN mensajeros ('UTRs'). Sorprendentemente, nuestros análisis sugieren que algunas de esas microproteínas tienen potencial como biomarcadores para el diagnóstico y el pronóstico del PDAC. También mostramos que las microproteínas secretadas por el tumor en pVE llegan al torrente sanguíneo y que el perfil de microproteínas en plasma puede distinguir entre individuos sanos y pacientes con PDAC. Para explorar la función de estas microproteínas secretadas por PDAC en pVEs, seleccionamos 23 microproteínas candidatas, que fueron cribadas por su estabilidad y detección en pVE para finalmente seleccionar 3 microproteínas principales, C9, C13 y C18, las tres inducidas por estrés y enriquecidas en PDAC. Utilizamos modelos de ganancia de función in vitro e in vivo para estudiar el papel de estas 3 microproteínas en el crecimiento y la metástasis del PDAC. Nuestros datos sugieren que C9 y C13 promueven la metástasis mediante la inducción de la respuesta a proteínas mal plegadas ('UPR' en inglés) o mediante la inducción de propiedades mesenquimales, respectivamente. La microproteína C18 participa en la comunicación paracrina entre las células de PDAC y los fibroblastos asociados al cáncer para inducir en los últimos la transición de un fenotipo de miofibroblasto (myCAF) a inflamatorio (iCAF). Este trabajo aporta evidencia pionera de que el microproteoma es una fuente inexplorada de mensajeros extracelulares con funciones esenciales para la progresión tumoral y la metástasis. Estas novedosas microproteínas tienen el potencial de convertirse en los tan necesitados biomarcadores para el diagnóstico y pronóstico del cáncer, así como en dianas terapeúticas.Following the completion of human genome sequencing in the early 2000's, about 99% of the genome was dismissed as "junk DNA" for presumably bearing no function. However, this assumption, along with others, has been challenged over the years. Large-scale transcriptomics analyses first revealed that most of the DNA is transcribed into RNA transcripts, many of which were initially annotated as non-coding. More recent advances in computational biology, peptidomics and ribosome profiling have uncovered a myriad of non-canonical open reading frames (ncORFs), mostly small, within these presumed non-coding regions that code for bioactive proteins, called microproteins, micropeptides or small ORF-encoded peptides (SEPs). Although only a subset of them have been functionally characterized, we now know that they play crucial roles in regulating a wide array of fundamental biological processes. In cancer, specifically, microproteins appear to regulate most, if not all, tumor hallmarks. These discoveries have opened a new frontier in research, with thousands of microproteins yet to be discovered and characterized, holding significant clinical potential. An underexplored aspect of microprotein biology is their role as secreted messengers. Tumors exploit cell-to-cell communication through soluble factors or extracellular vesicles to fuel their progression, both within the primary site between tumor cells and their surrounding stroma or with distant sites of future metastasis. Exosomes, a type of small extracellular vesicles with endosomal origin, have been shown to participate in regulating tumor growth, metastasis, immunity, angiogenesis and therapy resistance. In this doctoral thesis, we hypothesized that tumor communication is in part mediated by secreted microproteins, either as soluble factors or packaged in exosomes (or small extracellular vesicles, sEVs). We focused on pancreatic ductal adenocarcinoma (PDAC), a devastating disease characterized by a dense desmoplastic stroma that sustains tumor growth. Employing proteomics in tissue explants derived from 9 PDAC patients, we identified 565 novel microproteins secreted in sEVs by PDAC tumors. These newly discovered microproteins are encoded by regions of the genome previously deemed non-coding such as long noncoding RNAs (lncRNAs), pseudogenes or mRNA Untranslated Regions (UTRs). Remarkably, some of these microproteins showed potential as biomarkers for PDAC diagnosis and prognosis. We also show that tumor-derived EV microproteins reach the bloodstream and that the plasma EV microproteome can distinguish PDAC patient samples from healthy donor samples. To explore the functionality of these EV secreted microproteins in PDAC, we shortlisted 23 microprotein candidates. We screened them for stable intracellular overexpression and sEV secretion in PDAC cell lines, and eventually selected 3 top microproteins, namely C9, C13 and C18, all enriched in PDAC compared to healthy pancreas and all regulated by various types of stresses. We used gain-of-function in vitro and in vivo models to study the role of these 3 EV-secreted microproteins in PDAC growth and metastasis. Our results suggest that C9 and C13 microproteins promote PDAC metastasis by enhancing the unfolded protein response and by promoting mesenchymal traits in tumor cells, respectively. C18 microprotein participates in the paracrine communication from PDAC cells to cancer-associated fibroblasts (CAFs) to promote a myCAF-to-iCAF phenotype switch. Lastly, we interrogated the soluble fraction of plasma from PDAC patients by proteomics and identified hundreds of secreted soluble microproteins, which warrants further functional studies.Our findings provide pioneering evidence that the microproteome is a critically unexplored source of extracellular messengers in cancer, with essential functions in tumor progression, and could serve as much-needed biomarkers for cancer diagnosis or prognosis, as well as therapeutic targets in oncology

Desarrollo de una nueva vacuna oral subunitaria nanoestructurada contra infecciones de VHSV

En aquest estudi presentem una vacuna de subunitat de proteïna recombinant, nanoestructurada, composta per la glicoproteïna G del VHSV fusionada amb un domini addicional que codifica l'interferó-gamma (IFNγ) recombinant d'O. mykiss, amb potencial d'administració oralEn este estudio presentamos una vacuna de subunidad de proteína recombinante, nanoestructurada, compuesta por la glicoproteína G del VHSV fusionada con un dominio adicional que codifica el interferón-gamma (IFNγ) recombinante de O. mykiss, con potencial de administración oralIn this study we present a nanostructured recombinant protein subunit vaccine composed of the VHSV glycoprotein G fused with an additional domain encoding recombinant interferon-gamma (IFNγ) from O. mykiss, with the potential for oral administration

Carlos Pujol ante el espejo : Pensamiento literario y autorrepresentación autorial de un escritor (casi) invisible

Aquesta recerca formula una proposta d'interpretació del llegat del poeta, novel·lista, assagista, crític i traductor Carlos Pujol (Barcelona, 1936-2012) mitjançant l'exploració conjunta del seu pensament literari i la seva imatge autorial. D'una banda, es reconstrueix i sistematitza la seva poètica d'autor dispersa en aforismes, assaigs, obra crítica, entrevistes i cartes, i, de l'altra, s'identifiquen les estratègies i els recursos de la seva autorepresentació autorial. Per fer explícit el concepte d'autor que l'escriptor projecta de si s'analitza la postura -entesa com la manera singular d'ocupar una posició dins l'espai literari (Meizoz, 2007) i el seu ethos autorial o imatge que cada discurs construeix de la persona que el signa i n'és responsable (Amossy, 2009). A més, atès que la imatge autorial del personatge públic a la vida socioliterària (postura) i l'autor-enunciador dels textos (ethos) sorgeix en la interacció entre l'escriptor i altres agents del sistema literari (editors, crítics, jurats, lectors, etc.), s'explora també la imatge de Pujol forjada per tercers, ja sigui públicament (a la premsa) o en privat (en la seva correspondència amb l'autor). Així, doncs, la figura autorial s'observa des de diferents angles de visió: els gestos significatius de l'escriptor a la vida literària (estratègies i actituds davant de la premsa, els premis, les editorials, l'acadèmia, etc.), les formes d'autorepresentació en textos de ficció i no ficció (reelaboració o paròdia d'estereotips autorials, referents i antireferents, personatges-escriptor en narrativa i monòleg dramàtic en poesia, imatges autoparòdiques, etc.) i la imatge de l'escriptor construïda per tercers en cartes i obituaris, així com en entrevistes sobre Pujol realitzades per a aquesta investigació a escriptors, crítics, editors i acadèmics. Es conclou que la invisibilitat i el joc són claus per entendre la poètica i l'autorepresentació autorial de Carlos Pujol. Arran de la pobra recepció crítica de les primeres novel·les, va assumir la (gairebé) invisibilitat com la seva postura en el sistema literari, amb una discreció a l'espai públic d'acord amb la seva manera d'entendre la figura autorial i la literatura mateixa, i també com una forma de protegir la seva trajectòria de condicionants no estrictament literaris i, personalment, de sortejar l'egocentrisme i la vanaglòria. La relativa invisibilitat autorial també forma part de l'estratègia d'autorepresentació de Pujol en la seva obra de creació, ja que concep la literatura com a màscara i mirall lúdic que mostra i oculta alhora el jo autorial. D'acord amb la seva poètica de la literatura com a joc (d'herència cervantina), Pujol adopta l'ethos del scriptor ludens -de l'escriptor-enunciador que juga i convida al joc-, amb una autorepresentació impregnada d'esperit lúdic, afany desmitificador, escepticisme sorneguer i benevolència irònica. La literatura és per a Pujol art lúdic, simulacre significatiu, joc intertextual i metaliterari amb la tradició (èpoques, autors, personatges, escenes, etc.) i les seves convencions (genèriques, estilístiques, lingüístiques), amb l'autorialitat (funcions, estereotips, etc.) i amb el lector, a qui proposa assumir el perfil del lector ludens mitjançant un pacte de lectura lúdic. Pel que fa a la imatge de Pujol forjada per tercers, cal destacar que, d'una banda, l'absència de reconeixement institucional en vida de Pujol contrasta amb la notòria auctoritas que els seus col·legues li atorguen a la seva correspondència i, d'altra banda, que la seva figura és reivindicada en una trentena de necrològiques, en què s'argumenten les raons que el fan mereixedor d'un procés de consagració a qual aquesta investigació aspira a donar continuïtat.Esta investigación formula una propuesta de interpretación del legado del poeta, novelista, ensayista, crítico y traductor Carlos Pujol (Barcelona, 1936-2012) mediante la exploración conjunta de su pensamiento literario y su imagen autorial. Por un lado, se reconstruye y sistematiza su poética de autor dispersa en aforismos, ensayos, obra crítica, entrevistas y cartas, y, por otro, se identifican las estrategias y recursos de su autorrepresentación autorial. Para hacer explícito el concepto de autor que el escritor proyecta de sí se analiza su postura -entendida como la manera singular de ocupar una posición dentro del espacio literario (Meizoz, 2007) y su ethos autorial o imagen que cada discurso construye de la persona que lo firma y es responsable (Amossy, 2009). Además, puesto que la imagen autorial del personaje público en la vida socioliteraria (postura) y el autor-enunciador de los textos (ethos) surge en la interacción entre el escritor y otros agentes del sistema literario (editores, críticos, jurados, lectores, etc.), se explora también la imagen de Pujol forjada por terceros, ya sea públicamente (en la prensa) o en privado (en su correspondencia con el autor). Así, pues, la figura autorial se observa desde distintos ángulos de visión: los gestos significativos del escritor en la vida literaria (estrategias y actitudes ante la prensa, los premios, las editoriales, la academia, etc.), las formas de autorrepresentación en textos de ficción y no ficción (reelaboración o parodia de estereotipos autoriales, referentes y antirreferentes, personajes-escritor en narrativa y monólogo dramático en poesía, imágenes autoparódicas, etc.) y la imagen del escritor construida por terceros en cartas y obituarios, así como en entrevistas sobre Pujol realizadas para esta investigación a escritores, críticos, editores y académicos. Se concluye que la invisibilidad y el juego son claves para entender la poética y la autorrepresentación autorial de Carlos Pujol. Tras la pobre recepción crítica de sus primeras novelas, asumió la (casi) invisibilidad como su postura en el sistema literario, con una discreción en el espacio público acorde con su modo de entender la figura autorial y la literatura misma, y también como una forma de proteger su trayectoria de condicionantes no estrictamente literarios y, en lo personal, de sortear el egocentrismo y la vanagloria. La relativa invisibilidad autorial forma parte también de la estrategia de autorrepresentación de Pujol en su obra de creación, pues concibe la literatura como máscara y espejo lúdico que muestra y oculta a la vez el yo autorial. De acuerdo con su poética de la literatura como juego (de herencia cervantina), Pujol adopta el ethos del scriptor ludens -del escritor-enunciador que juega y invita al juego-, con una autorrepresentación impregnada de espíritu lúdico, afán desmitificador, escepticismo socarrón y benevolencia irónica. La literatura es para Pujol arte lúdico, simulacro significativo, juego intertextual y metaliterario con la tradición (épocas, autores, personajes, escenas, etc.) y sus convenciones (genéricas, estilísticas, lingüísticas), con la autorialidad (funciones, estereotipos, etc.) y con el lector, a quien propone asumir el perfil del lector ludens mediante un pacto de lectura lúdico. En cuanto a la imagen de Pujol forjada por terceros, cabe destacar que, por un lado, la ausencia de reconocimiento institucional en vida de Pujol contrasta con la notoria auctoritas que sus pares le otorgan en su correspondencia y, por otro lado, que su figura es reivindicada en una treintena de necrológicas, en las que se argumentan las razones que le hacen merecedor de un proceso de consagración al que esta investigación aspira a dar continuidad.This research formulates a proposal for interpreting the legacy of the poet, novelist, essayist, critic and translator Carlos Pujol (Barcelona, 1936-2012) through the joint exploration of his literary thought and his authorial image. On the one hand, it reconstructs and systematises his authorial poetics, disseminated in aphorisms, essays, critical works, interviews and correspondence. On the other, it identifies the strategies and means of his authorial self-representation. In order to make the notion of author that the writer projects on himself explicit, an analysis is made of his posture - understood as the singular way of occupying a position within the literary space (Meizoz, 2007) - and his authorial ethos, or the image that each discourse constructs of the person who signs it and is responsible for it (Amossy, 2009). Since the authorial image of the public figure in socioliterary life (posture) and the enunciator of the texts (ethos) is produced in the interaction between the writer and other agents of the literary system (editors, critics, juries, readers, etc.), the image of Pujol forged by third parties - whether publicly (in the press) or privately (in his correspondence with the author) - is also examined. In this way, the authorial figure is observed from different angles: the meaningful gestures of the author in literary life (strategies and attitudes towards the press, prizes, publishers, the academy, etc.), the forms of self-representation in fictional and non-fictional texts (re-elaboration or parody of authorial stereotypes, referents or anti-referents, writer-characters in narrative texts and dramatic monologue in poetry, self-parodic images, etc.), and the image of the author constructed by third parties in letters and obituaries, as well as in interviews on Pujol conducted for this research with writers, critics, publishers and academics. It is concluded that invisibility and play are key to understanding Carlos Pujol's poetics and authorial self-representation. After the poor critical reception of his first novels, he assumed an (almost) invisibility as a posture in the literary system, with a discretion in the public space in accordance with his way of understanding the authorial figure and literature itself, and also as a way of protecting his career from conditioning factors that were not strictly literary and, on a personal level, of avoiding egocentrism and vainglory. The relative invisibility of the authorial figure also forms part of Pujol's strategy of self-representation in his creative work, as he conceives literature as a mask and a playful mirror that both shows and hides the authorial self. In accordance with his poetics of literature as play (of a Cervantine heritage), Pujol adopts the ethos of the scriptor ludens - the writer-enunciator who plays and invites to play - with a self-representation imbued with a playful spirit, demystifying zeal, mocking scepticism and ironic benevolence. For Pujol, literature is playful art, a meaningful simulacrum, an intertextual and metaliterary game with tradition (periods, authors, characters, scenes, etc.) and its conventions (generic, stylistic, linguistic), with authorship (functions, stereotypes, etc.) and with the reader, whom he proposes to assume the profile of the lector ludens through a playful reading contract. With regard to the image of Pujol forged by third parties, it should be noted that, on the one hand, the lack of institutional recognition during Pujol's lifetime contrasts with the notorious auctoritas granted to him by his colleagues in their correspondence and, on the other hand, that his figure is vindicated in some thirty obituaries, in which they argue the reasons that make him worthy of a process of consecration that this research aims to continue