Jean-Marie Carré i els orígens polítics de la imagologia comparatista

La imagologia és una proposta metodològica sorgida en el segon terç del segle XX en el si de la literatura comparada (francesa), on es consolida sobretot a partir de l'any 1951, quan Jean-Marie Carré, en el pròleg de La littérature comparée de Marius-François Guyard, defineix el comparatisme fi ns i tot bandejant el terme «comparaison» com «une branche de la histoire littéraire: elle est l'étude des relations spirituales internationales» (Carré 1951, p. 5), tot proposant, com a més encertat i adient que les metodologies comparatistes predominants fins aleshores, l'estudi de «l'interprétation réciproque des peuples, des voyages et des mirages. Comment nous voyons entre nous, Anglais et Français, Français et Allemands, etc.» (Carré 1951, p. 6

Ironies de l'assaig. Ors, Pla, Fuster: història intel·lectual de l'adhesió incompleta

Per a començar a reflexionar sobre el paper de la ironia en l"assaig, pot ser un bon punt de partida una de les sempre interessants reflexions sobre el gènere que Joan Fuster (1965: 9) tenia per costum regalar cada cop que en preparava un recull, rescatats de la calaixera o de l"hemeroteca: 'D"això que jo escric proses divagatòries de tímida especulació, oscil·lants entre la ironia i la bona fe , els experts solen dir-ne «assaigs»

Venècia i la memòria involuntària: Henri de Régnier precursor de Marcel Proust

L'objectiu d'aquest article és rellegir la idea de memòria involuntària de Marcel Proust prenent en consideració un dels precedents literaris que la va fer possible, els relats i esbossos venecians d'Henri de Régnier. La relectura dels passatges sobre Venècia d'Albertine disparue en relació amb la manera de narrar el somieig i la memòria en l'autor dels Esquisses vénitiennes permet subratllar la importància de l'obra d'aquest en el desenllaç de À la recherche du temps perdu, i, en definitiva, amb el conjunt de la concepció proustiana de l'escriptura

La Literatura Comparada según Sainte-Beuve

Este artículo reflexiona sobre C.-A. Sainte-Beuve y la condición de precursor de la literatura comparada que habitualmente se le ha atribuido. Es necesario señalar la importancia de sus estudios sobre Villemain o Ampère y su prólogo a la traducción francesa de las Conversaciones con Goethe de Eckermann. Pero también sobre el hecho de que leer a Sainte-Beuve como comparatista puede convertirse en una forma de prolongación de la hegemonía francesa en el seno del comparatismo europe

Processos d'interliterarietat a Catalunya. El comparatisme de Dionýz Duri in com a proposta per a la literatura catalana

La literatura la cultura en general ja no ocupa el lloc central que en altres temps va tenir en la constitució de les societats, però paradoxalment això no impedeix que, a Catalunya, el camp literari sigui escenari i objecte alhora d'algunes de les més enceses polèmiques polítiques dels darrers anys. 1 Ara bé: el cas català no representa cap excepció a Europa, i per tant el seu estudi s'hauria d'alliberar delsdramatismes ambquè sovintse'nparla,peròtambé cal ferunapassa endavant per situar-lo en aquest context europeu de reflexió que el fa intel·ligible. Precisament per això cal pensar en la manera com s'establirien les relacions entre la literatura catalana i les literatures del seu entorn espanyol, ibèric, europeu; i en un altre pla, occidental, mundial arribat el moment de la independència política efectiva:perquè l'endemàde la constitucióde Catalunya com a Estat independent enel side la Unió Europea, enaquestpaíshaurancanviat moltes coses,peròd'altres no: continuaran parlant-se les mateixes llengües i continuarà escrivint-se la mateixa literatura, o literatures. I això serà important tant en el terreny exterior com en l'interior, en el camp literari nacional i en el camp literari internacional

Literatura Comparada i imagologia en la Primera Guerra Mundial: Fernand Baldensperger i Jean-Marie Carré

La Literatura Comparada ha viscut, en els darrers anys, un cert tomb cap a la crítica de les identitats culturals, tant en el marc europeu-occidental com en el context de la reflexió sobre la mundialització i la globalització. En aquest gir cal remarcar, ja durant els anys vuitanta i noranta del segle xx, un seguit de reflexions sobre la relació entre identitat i alteritat que, sens dubte, han fet contribucions molt interessants als estudis literaris, tant en el pla mundial com en l'europeu. Tanmateix, cal remarcar que, dins la tradició comparatista, existeix des de força abans de l'esmentat gir una proposta metodològica que, precisament, centra la seva atenció en la relació entre identitat i alteritat, i fa del coneixement de l'altre, a través de la imatge literària que se'n construeix, el seu objecte d'estudi: la imagologia

Rubén Darío i Santiago Rusiñol: política i periodisme literari en la Barcelona modernista

This essay aims to review literary journalism both in Catalan and American Modernism, specifically through the works of Rubén Darío and Santiago Rusiñol, in order to achieve a better understanding of the contemporary idea of literary Cosmopolitanism. The framework to support this analysis goes from Desde el Molino, written by Rusiñol in Paris between 1890 and 1894, to the chapter devoted to Barcelona by Darío in España contemporánea, written between 1899 and 1901. Reading these works as journalistic reflections on modernity and cosmopolitanism also calls for considering the reactions against them, both from a political and aesthetic perspective, by some prominent Spanish writers. In this respect, the fin-de-siècle Catalan and American literature may be a key aspect concerning a redefinition of the cultural history of literary Cosmopolitanism

Tomba de la no-ficció. Rellegir Joan Fuster, contra les derrotes de la memòria.

El motiu d"aquestes paraules(1) no és, no podria ser-ho, retre un homenatge a Joan Fuster, ara que fa deu anys que ens va demostrar com d"encertat, d"infal·lible, era aquell aforisme seu: «Tots els homes són mortals, i jo més que ningú», sinó més aviat aprofundir en el veritable sentit d"un altre aforisme seu, un dels més importants que ens va quedar entre les mans el dia 21 de juny de 1992: «Al capdavall, la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat», i que ens portaria a un altre de més incisiu encara, si és possible, que diu: «La meva posteritat serà de paper.» Posar en relació aquests tres aforismes de Fuster ens remet directament al que hauria de ser el nostre veritable propòsit: preguntar-nos sobre la vigència de la seva obra en les lletres catalanes actuals, és a dir, enfrontar-nos a l"oblit, a la seva possibilitat, al setge de l"oblit, tenint present que no sabem què és un oblit: ho hem oblidat. Ha arribat el moment de mirar de recordar-ho

'Todo es nada'. L'última gregueria de Ramón, explicada per Josep Pla

Cada carrer del centre de Buenos Aires té el seu cafè ple d'ombres. En realitat, tots els cafès del món n'estan plens, d'ombres successives, a les quals afegim la nostra

Guillermo de Torre en Chapel Hill. Diálogo de literaturas y Literatura Comparada

[spa] Guillermo de Torre es una figura sobradamente conocida por el papel que jugó en el Ultraísmo, y como autor de Literaturas Europeas de Vanguardia (1925). Sin embargo, su caracterización como crítico literario no suele incluir su implicación en la Literatura Comparada, que le llevó incluso a participar en el segundo congreso de la Asociación Internacional de Literatura Comparada (AILC/ICLA), celebrado el año 1958 en Chapel Hill, en Estados Unidos. El objetivo de este artículo es presentar la trayectoria de Guillermo de Torre como comparatista no sin matices, evidentemente , recuperando su conferencia en aquel congreso como una propuesta, inteligente y problemática al mismo tiempo, para pensar comparatísticamente las relaciones entre las diversas literaturas hispánicas.[fre] Guillermo de Torre est une figure bien connue grâce au rôle qu’il a joué dans l’ultraïsme, ainsi que comme auteur de Littératures européennes d’avant-gardes (1925). Cependant, sa définition comme critique littéraire laisse en général de côté son implication dans la Littérature comparée, qui l’a d’ailleurs mené à prendre part au second congrès de l’Association internationale de littérature comparée (AILC/ICLA), célébré en 1958 à Chapel Hill (États-Unis). L’objectif de cet article est de présenter la trajectoire de Guillermo de Torre en tant que comparatiste — non sans nuancer notre propos, évidemment — en faisant de sa conférence dans le congrès en question une proposition, intelligente et problématique à la fois, pour penser comparativement les rapports entre les différentes littératures hispaniques