Visió perifèrica: proposta d’entrenament

La visió perifèrica és l’habilitat de localitzar, reconèixer i respondre a la informació en les diferents àrees del camp visual al voltant de l’objecte sobre el qual es fixa l’atenció. La retina perifèrica és especialment sensible als desplaçaments, i té com a funció més característica la detecció del moviment, encara que també se n’ha constatat la utilització durant accions d’atrapar i agafar; també sembla jugar un paper important en la coordinació visuomotora, la postura i la locomoció en l’espai. La visió perifèrica es considera crucial en els esports d’equip, i hi ha diversos estudis que informen d’un millor desenvolupament del camp visual en els jugadors que practiquen esports de situació que en la població sedentària. Igualment, també hi ha treballs que demostren que l’entrenament sistemàtic i la millora d’aquesta habilitat visual pot potenciar el rendiment esportiu. Finalitzem aquest article amb la presentació de diverses propostes d’exercicis per potenciar la visió perifèrica dels esportistes

Visión periférica: propuesta de entrenamiento

La visión periférica es la habilidad de localizar, reconocer y responder a la información en las distintas áreas del campo visual alrededor del objeto sobre el cual se fija la atención. La retina periférica es especialmente sensible a los desplazamientos, siendo su función más característica la detección del movimiento, aunque también se ha constatado su utilización durante acciones de alcanzar y atrapar; también parece jugar un importante papel en la coordinación visuomotora, la postura y locomoción en el espacio. La visión periférica se considera crucial en los deportes de equipo, y hay diversos estudios que informan de un superior desarrollo del campo visual en los jugadores que practican deportes de situación que en la población sedentaria. Asimismo, también hay trabajos que demuestran que el entrenamiento sistemático y la mejora de esta habilidad visual puede potenciar el rendimiento deportivo. Finalizamos este artículo con la presentación de diversas propuestas de ejercicios para potenciar la visión periférica de los deportistas

Visió i esport: cap a una metodologia integradora. Un exemple en el bàsquet

La "visió en l'esport" és una àrea especialitzada de l'optometria que engloba un conjunt de tècniques encaminades a millorar i preservar la funció visual amb la finalitat d'incrementar el rendiment esportiu, que implica un procés mitjançant el qual s'ensenyen els comportaments visuals re-querits en la pràctica de les diferents disciplines esportives (Solé, 1996). En un gran nombre d'esports, la major part de la informació es rep a través del sistema visual. La importància de la visió en l'esport, evidentment dependrà de les seves carac-terístiques extrínseques i intrínseques. Rocagli (1990) diferencia entre esports d'entorn tancat i entorn obert. Els primers es caracteritzen per un context estable, d'estimulació visual poc variable o monòtona. Dins d'aquest grup podem destacar la natació, on l'esportista pot tancar els ulls sense que aquesta acció perjudiqui greument el seu rendiment. El segon grup es caracteritza per un ambient dinàmic que canvia constantment. Són aquelles disciplines en les quals, i per utilitzar la mateixa analogia, l'esportista no pot tancar els ulls en cap moment, ja que la situació dels adversaris, pilota, etc... varia cada instant. En aquest article ens centrarem en un esport de context obert i que canvia per excel.lència, el bàsquet. La nostra proposta es resumeix a incloure dins dels continguts clàssics de l'entrenament del bàsquet, un component visual totalment específic i relacionat amb les característiques implícites d'aquest esport. D'aquesta manera, un mateix exercici, a part de comportar una càrrega tècnica, tàctica i • RENDIMENT I ENTRENAMENT • psicològica, també en té una de visual. Per aquest motiu, sempre intentarem recomanar tasques que en els seus continguts englobin diferents objectius, "tasques útils" que en definitiva proporcionen a l'individu un aprenentatge correcte des d'una perspectiva global del joc. Per poder aplicar aquesta filosofia cal comptar amb una metodologia, i evidentment, uns mitjans. La nostra aportació es descriu en les pàgines següents

Relació entre el treball de força en sec i el treball de força a l’aigua en jugadors de waterpolo

El propòsit del present estudi va ser determinar si s’estableixen correlacions entre la potència muscular de les extremitats superiors i inferiors, mitjançant els exercicis pectoral contractor o “peck-deck” i premsa de cames, amb la velocitat de llançament amb dues tècniques diferents (T1: llançament amb suport inicial de la pilota a l’aigua. T2: llançament amb doble finta), l’alçada i alçada mantinguda de salt i les característiques antropomètriques en 9 jugadors de la selecció catalana de waterpolo (16,8 ± 0,8 anys, massa corporal de 73,5 ± 7,2 kg, alçada de 184,7 ± 7,9 cm i IMC de 21,5 ± 1,3 (kg·m-2). Els resultats van indicar que encara que no hi ha significació estadística, sí s’observa una tendència a una correlació moderada entre la màxima potència en l’exercici de “peck-deck” i la màxima velocitat de llançament amb ambdues tècniques de llançament (r = 0,50, p > 0,05 i r = 0,66 p > 0,05, tècnica 1 i tècnica 2, respectivament). Les correlacions entre la màxima potència en premsa de cames i la màxima alçada i alçada mantinguda de salt van ser baixes i no significatives (r = 0,31 p > 0,05 i r = 0,00 p > 0,05, respectivament). Finalment, es va determinar a nivell antropomètric, que el pes, envergadura i pes muscular correlacionaven amb la potència mecànica a la màquina de “peck-deck” (r = 0,867 p

Relación entre el trabajo de fuerza en seco y el trabajo de fuerza en el agua en jugadores de waterpolo

El propósito del presente estudio fue determinar si se establecen correlaciones entre la potencia muscular de las extremidades superiores e inferiores, mediante los ejercicios pectoral contractor o “pec-deck” y prensa de piernas, con la velocidad de lanzamiento con dos técnicas distintas (T1: lanzamiento con apoyo inicial del balón en el agua. T2: lanzamiento con doble finta), la altura y altura mantenida de salto y las características antropométricas en 9 jugadores de la selección catalana de waterpolo (16,8 ± 0,8 años, masa corporal de 73,5 ± 7,2 kg, altura de 184,7 ± 7,9 cms y IMC de 21,5 ± 1,3 (kg·m-2). Los resultados indicaron que aunque no existe significación estadística, si se observa una tendencia a una correlación moderada entre la máxima potencia en el ejercicio de peck-deck y la máxima velocidad de lanzamiento con ambas técnicas de lanzamiento (r = 0,50, p > 0,05 y r = 0,66 p > 0,05, técnica 1 y técnica 2, respectivamente). Las correlaciones entre la máxima potencia en prensa de piernas y la máxima altura y altura mantenida de salto fueron bajas y no significativas (r = 0,31 p > 0,05 y r = 0,00 p > 0,05, respectivamente). Finalmente, se determinó a nivel antropométrico, que el peso, envergadura y peso muscular correlacionaban con la potencia mecánica en la máquina de “peck-deck” (r = 0,867 p

El control del entrenamiento de la resistencia: importancia de la frecuencia crítica de fusión ocular

La frecuencia crítica de fusión ocular (FCF) se define como la frecuencia de un estímulo luminoso, a partir de la cual se percibe como una sensación estable y continua. Su utilidad en el contexto del entrenamiento deportivo se centra con su probable relación con el nivel de activación y fatiga del sistema nervioso central (SNC). Si la FCF aumenta se considera que el nivel de activación es superior y si desciende, la activación es inferior. Valores inferiores al de la línea base se relacionan con una fatiga del SNC. Como es evidente cada disciplina deportiva requiere de un nivel óptimo de activación para obtener el máximo rendimiento. El trabajo que presentamos introduce la FCF en el control del entrenamiento. Su principal objetivo fue determinar si existe alguna relación entre la FCF y diferentes tipos de esfuerzo físico que implican diferentes manifestaciones de la resistencia aeróbica y anaeróbica láctica. Los resultados obtenidos indican diferencias estadísticamente significativas entre el nivel de activación de la FCF antes y después de los diferentes tipos de esfuerzos físicos que se han planteado. En todas las situaciones experimentales, los entrenamientos que se han aplicado han comportado un aumento de la FCF. Destacamos que no se han demostrado diferencias estadísticamente significativas en cuanto el nivel de activación de la FCF entre esfuerzos de carácter aeróbico intensivo y anaeróbicos lácticos

El control de l’entrenament de la resistència: importància de la freqüència crítica de fusió ocular

La freqüència crítica de fusió ocular (FCF) es defineix com la freqüència d’un estímul lluminós, a partir de la qual es percep com una sensació estable i contínua. La seva utilitat en el context de l’entrenament esportiu se centra en la seva probable relació amb el nivell d’activació i fatiga del sistema nerviós central (SNC). Si la FCF augmenta es considera que el nivell d’activació és superior i si baixa, l’activació és inferior. Valors inferiors al de la línia base es relacionen amb una fatiga del SNC. Com és evident cada disciplina esportiva requereix un nivell òptim d’activació per obtenir el màxim rendiment. El treball que presentem introdueix la FCF en el control de l’entrenament. El seu principal objectiu va ser determinar si hi ha alguna relació entre la FCF i diferents tipus d’esforç físic que impliquen diferents manifestacions de la resistència aeròbica i anaeròbica làctica. Els resultats obtinguts indiquen diferències estadísticament significatives entre el nivell d’activació de la FCF abans i després dels diferents tipus d’esforços físics que s’han plantejat. En totes les situacions experimentals, els entrenaments que s’han aplicat han comportat un augment de la FCF. Destaquem que no s’han demostrat diferències estadísticament significatives pel que fa al nivell d’activació de la FCF entre esforços de caràcter aeròbic intensiu i anaeròbics làctics

Entrenamiento perceptivocognitivo con el Neurotracker 3D-MOT para potenciar el rendimiento en tres modalidades deportivas

El propósito de esta investigación ha sido comprobar el efecto de la intensidad del contramovimiento sobre el rendimiento del salto vertical. Para el control de la intensidad se han utilizado tres protocolos de saltos verticales con participación de brazos: a) saltos verticales partiendo desde la posición de erguidos (CMJ + S); b) partiendo de un salto previo donde la altura de caída estaba regulada por el participante (DJ-AR), y c) partiendo de un salto previo máximo (DJ-M). Han participado 28 deportistas practicantes de modalidades deportivas donde el salto vertical constituye una habilidad básica. Se ha utilizado una plataforma de fuerza, operando a 500 Hz, sincronizada temporalmente a una cámara de vídeo, que registraba a 210 Hz el plano sagital de los saltos realizados sobre la plataforma. La aceleración vertical del CM se determinó a partir de la fuerza neta vertical y la masa del saltador. A continuación, los sucesivos registros de la velocidad vertical y las posiciones de componente vertical adoptadas por el CM se determinaron mediante integración de las componentes verticales de las funciones de aceleración-tiempo y velocidad-tiempo, respectivamente. Las constantes de integración se determinaron mediante imágenes de vídeo (2D). Los resultados han puesto de manifiesto que, cuando se realizan saltos con alturas de caída superiores a 0,39 ± 0,05 m, el pico de potencia durante la fase propulsiva (PP(propulsiva)(propulsión.)), y la altura de salto (Ycm vuelo), se reducen de forma significativa (p

Estudi de la funció visual d’una població d’esportistes d’elit

En el context de l’optometria esportiva trobem una certa controvèrsia sobre si les prestacions visuals dels esportistes són superiors a les de la població sedentària. La major part dels estudis en aquest camp s’han dirigit a analitzar les habilitats visuals específiques de cada disciplina esportiva. En el present treball hem avaluat els aspectes més bàsics de la funció visual (anamnesi, agudesa visual, refracció, acomodació, binocularitat i dominància oculomanual) d’una mostra de 536 esportistes d’elit de 17,4 ± 3,7 anys, residents en el CAR de Sant Cugat del Vallès, per determinar el seu nivell de desenvolupament i comparar-lo, d’una banda, entre els participants de les diverses modalitats esportives estudiades i, d’una altra, amb la població sedentària, a partir de dades publicades prèviament. Els resultats obtinguts mostren que el 28 % dels esportistes avaluats presentava símptomes visuals i/o oculars i l’8,3% utilitzava neutralització òptica per a l’esport. Respecte a la refracció, el 78,4 % era emmetrop: la mitjana de l’ull dret se situa en –0,15 ± 1,05 D. Quant al punt pròxim de convergència i la flexibilitat acomodativa, el 95,6 % i el 70,8 %, respectivament, superen els valors normatius. En algunes modalitats com el golf s’inverteixen els percentatges de dominància oculomanual determinats per a la població en general. La comparació entre esports evidencia la superioritat visual dels pentatletes per sobre de la resta

Estudio de la función visual de una población de deportistas de élite

En el contexto de la optometría deportiva encontramos una cierta controversia sobre si las prestaciones visuales de los deportistas son superiores a las de la población sedentaria. La mayor parte de los estudios en este campo se han dirigido a analizar las habilidades visuales específicas de cada disciplina deportiva. En el presente trabajo hemos evaluado los aspectos más básicos de la función visual (anamnesis, agudeza visual, refracción, acomodación, binocularidad y dominancia oculomanual) de una muestra de 536 deportistas de élite de 17,4 ± 3,7 años, residentes en el CAR de Sant Cugat del Vallès, para determinar su nivel de desarrollo y compararlo, por una parte, entre los participantes de las diversas modalidades deportivas estudiadas y, por otra, con la población sedentaria, a partir de datos previamente publicados. Los resultados obtenidos muestran que el 28 % de los deportistas evaluados presentaba síntomas visuales y/o oculares y un 18,3% utilizaba neutralización óptica para el deporte. Respecto a la refracción, el 78,4 % era emétrope, el promedio del ojo derecho se sitúa en –0,15 ± 1,05 D. En cuanto al punto próximo de convergencia y la flexibilidad acomodativa, un 95,6 % y un 70,8%, respectivamente, superan los valores normativos. En algunas modalidades como el golf se invierten los porcentajes de dominancia oculomanual determinados para la población en general. La comparación entre deportes evidencia la superioridad visual de los pentatletas por encima del resto