Els sentits del text bíblic

Des d’una perspectiva flexible i interrelacionada dels dos sentits de l’Escriptura (literal i espiritual o al·legòric) i de les modalitats presents en el sentit segon, l’exegesi patrística i medieval és reintegrable en el discurs exegètic actual, i pot deixar de ser considerada una relíquia, inútil, del passat. En efecte, és evident que el procediment de l’al·legorització, ben present en el Nou Testament, no constitueix per ell mateix una «traïció» al sentit primer del text sinó que és una manera d’extreure’n el sentit segon, ja que respon plenament a les regles hermenèutiques. També és cert que si l’al·legorització és emprada sense el control que dóna el sentit primer, passa a ser, en expressió de Tertul·lià, una eina «malsana». En conseqüència, el sentit primer i el sentit segon de l’Escriptura es complementen: el sentit segon fa créixer el primer, i el sentit primer garanteix que aquest creixement es produeixi en la direcció o direccions justes.Taking a flexible view of the two meanings of Scripture (literal and spiritual or allegorical) as interconnected, and considering the forms taken by the latter today, it is possible to re-integrate patristic and mediaeval exegesis into current exegetical discussion, no longer viewing it as a useless relic of the past. Indeed, it is obvious that the process of allegorization, which is clearly present in the New Testament, does not of itself constitute a ‘betrayal’ of the original meaning of the text but is a way of drawing out the underlying meaning, fully corresponding as it does to the rules of hermeneutics. It is equally obvious that if allegorization is applied without the control of the primary meaning it becomes, to use the expression of Tertullian, an ‘unhealthy’ tool. As a result, the first and the second meanings complement each other: the second meaning enhances the first and the first serves as a guarantee that this enhancement goes in the right direction or directions

Els expedients de pensió per orfenesa: una font d'investigació genealògica. L'exemple de la demarcació de Tarragona (1934-1939)

Comentari de les possibilitats d'investigació que ofereixen els expedients de pobresa a causa de l'ofensa quan es produeix la mort d'un o dos dels apres quan encara els fills són menors d'edat . Les competències a Catalunya passen segons l'època de mans de les diputacions a les de la Generalitat Republicana  i a la inversa passada la Guerra civil. S'exposa el cas de la demarcació de Tarragona en la dècada dels anys trenta del segle X

La interpretació cristològica de l'Antic Testament com a clau de comprensió dels relats evangèlics de la infància de Jesús (Mt 1-2; Lc 1-2)

Les pàgines que segueixen pretenen mostrar la textura que caracteritza els relats de la infància de Jesús i el seu arrelament en l’Antic Testament. El text de les Escriptures jueves funciona com a clau d’interpretació de les afirma cions referides a Jesús en aquests relats (Mt 1-2; Lc 1-2), de manera que el lector veu com, en darrer terme, és Déu mateix qui construeix la identitat de Jesús. Aquest és presentat fonamentalment com a Messies i Fill de Déu. Però se li afegeixen altres denominacions que garanteixen la comprensió de la seva identitat com a plenament divina. Així, Jesús és anomenat «Senyor» o «Salvador» o «Déu amb nosaltres» i és presentat com el qui perdona els pecats (Mt 1,21; Lc 1,77). Es pot, doncs, afirmar que la identitat última de Jesús en relació a Déu, que anirà desenvolupant-se en el decurs de Mc i de Lc, està tota ella continguda en Mt 1 i Lc 1. Quan Jesús neix (vegeu Mt 1,25; Lc 2,1-7), el lector té un coneixement complet de la seva identitat. El relat posterior es limitarà a explicar-la narrativament

Jesús: Profecia i saviesa

Saviesa i profecia s’integren en el missatge del regnat de Déu, que Jesús proclama. A la base de la missió i de la predicació de Jesús hi ha la percepció que el regnat de Déu ha començat, i aquesta percepció el determina. El present esdevé, doncs, el temps del kairos de Déu. Això no significa que la motivació de la vida i l’activitat de Jesús sigui la urgència d’una consumació propera: l’esquema apocalíptic és, per al rabí de Natzaret, punt de partença però no punt d’arribada. El centre de l’escena és ocupat pel qui és centre i contingut de la revelació, el Déu compassiu i sol•lícit, el Pare, les petges del qual es detecten en l’obra creada que ha sortit de les seves mans i que, sobretot, es manifesten en els senyals poderosos obrats per Jesús, enviat i portador del Regne. Remetent-se al designi original de Déu com a clau de la seva ètica de l’amor, Jesús se situa en els fonaments de la Torà. Aquesta és una de les conseqüències majors –last but not least— del regnat de Déu que ja il•lumina el món.Wisdom and prophecy are integrated into the message of the Kingdom of God as proclaimed by Jesus. Underlying the mission and the preaching of Jesus there is the perception that the Kingdom of God has commenced, and that self same perception determines it. The present becomes, then, the kairos of God’s time. This does not mean that the motivation behind the life and the activity of Jesus is the urgency of an impending consummation: the apocalyptic model is, for the rabbi from Nazareth, a point of departure but not a conclusion. The centre of the stage is occupied by He who is the centre and fulfillment of the revelation, a God of caring and compassion, the Father, the footprints of whom one can detect in the work created by His own hands and which, above all, are made manifest in the powerful signs created by Jesus, the messenger and bearer of the Kingdom. Referring Himself to God’s original design as the key to His ethics of love, Jesus sets himself in the very foundations of the Torah. This is one of the principal consequences, the last but not least, of the Kingdom of God that already illuminates the world