Puig i Tàrrech, Armand

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA DEI VERBUM, QUARANTA ANYS DESPRÉS
Armand PUIG I TÀRRECH
Sembla clar que la constitució dogmàtica sobre la revelació divina o Dei
Verbum (= DV) és el document del Vaticà II que més ha determinat el conjunt
de la teologia catòlica postconciliar. Aprovada el 18 de novembre de 1965, la
DV ha estat, tot i les seves dimensions més aviat petites (sis capítols subdivi-
dits en vint-i-sis apartats), un text cabdal per a la transformació del mètode
i els continguts de les diverses àrees de les disciplines teològiques. Concreta-
ment, els tractats de teologia sistemàtica i de teologia moral han quedat redefi-
nits i novament afaiçonats pel que podríem anomenar la «irrupció» de la
Sagrada Escriptura en el discurs teològic. Pel seu costat, l’exegesi i la teologia
bíblica s’han fet presents de manera substantiva en els plans d’estudi i en les
recerques acadèmiques i hi han adquirit carta de naturalesa. Avui ningú no fa
teologia sense col·locar la paraula de Déu en un lloc central, és a dir la té en
gran estima i es mostra fermament convençut de la necessitat de la llum pro-
jectada per la Paraula viva de Déu, interlocutor de la nostra humanitat. 
1. Reprendre la DV en un nou context
En aquest punt d’intersecció entre exegesi i teologia se situa un dels reptes
actuals més decisius. Passada la foguerada «biblicista» —lògica, si es tenen en
compte els segles de secada en l’estudi directe del text—, cal dir que la DV
ofereix un model equilibrat de relacions entre els mètodes i les lectures del
text, propis de l’exegesi, i els mètodes discursius i històrics, que predominen
en la producció teològica. I això és més veritat en un moment com l’actual,
caracteritzat per grans canvis de pensament i per una certa dificultat a l’hora
d’assimilar-los. La teologia sistemàtica s’enfronta a una modificació del seu
horitzó hermenèutic tradicional, la filosofia, que es troba endogalada a la post-
modernitat triomfant i, per tant, notablement empobrida com a discurs de pen-
sament fort. D’altra banda, l’enorme canvi provocat pel trobament constant
RCatT XXXII/1 (2007) 169-175  © Facultat de Teologia de Catalunya
d’horitzons culturals a nivell planetari ha fet emergir les religions com a ele-
ment rellevant a l’interior del debat teològic cristià. Encara, la ciència i la bio-
tecnologia són aquí, al costat d’altres coordenades (injustícies clamoroses
i creixents entre Nord i Sud, malalties mortíferes i pandèmiques com la sida,
degradació d’una natura agredida sense compassió…) i reclamen que el discurs
teològic recobri vigor i embranzida.  
En una paraula, és impossible parlar de recepció de la DV sense tenir pre-
sents les extraordinàries transformacions que hem viscut en els darrers quaran-
ta anys en tots els camps de l’activitat humana: socials, econòmiques, políti-
ques, mediàtiques, religioses. El món ha canviat i el discurs teològic ja no pot
ser endogàmic. Com sempre, la realitat ha superat les previsions i empeny ine-
xorablement el present i el futur. Davant això, semblaria que la DV és tan sols
la relíquia d’un passat gloriós, que, com a màxim, ha de ser organitzada i com-
presa mitjançant síntesis formalment correctes però, en darrer terme, innòcues
a l’hora de donar resposta a les grans preguntes actuals. 
Tanmateix, una aproximació d’aquest tipus no faria justícia a la dimensió
profètica de tot el Concili Vaticà II i, en particular, de la DV. Gosaria afirmar
que l’actualitat de la DV resideix sobretot en la seva capacitat d’obrir camins
de gran abast per a la teologia catòlica i per a la missió de l’Església. Aquests
camins han estat iniciats, però no estan ni de bon tros esgotats. El Vaticà II
encara no ha culminat el seu cicle. La DV no ha periclitat i, per tant, no pot ser
fossilitzada ni encapsulada. Cal permetre que respiri i continuï fecundant la
teologia actual. S’ha fet, certament, en aquesta Facultat, on la generació de
professors que la van iniciar, el mític any 1968, efectuaren una recepció nota-
bilíssima de la DV, tant en camp teològic com en camp exegètic, i contribuïren
a la renovació teològica i pastoral de l’Església catalana, que trobà en la Facul-
tat de Teologia un instrument decisiu per a aplicar el Vaticà II.
2. Repensar la lletra i l’esperit de la DV
És evident que una bona cançó depèn d’una lletra encertada i d’una música
inspirada. Igualment, la DV ha de ser aprofundida i desenvolupada en la mate-
rialitat del seu text i en les intencions que la recorren i que li confereixen un so
especial. Precisament, aquesta és una de les tasques més apassionants de la teo-
logia: situar-se dins la gran Tradició de l’Església i avançar-se a llegir l’Escrip-
tura segons l’Esperit amb què fou escrita, elaborar una hermenèutica del dogma,
desplegar els nuclis i les intuïcions dels concilis i del Magisteri, capbussar-se en
els harmònics de la lex orandi i de l’entramat sacramental de l’Església, com-
prendre el sensus fidei del poble de Déu i la seva praxi de vida evangèlica en el
decurs dels anys i dels segles. Tanmateix, tot això ha de ser realitzat sense dei-
xar de banda les múltiples preguntes i demandes que arriben del món, on con-
viuen creients i no creients, gent d’una confessió religiosa i d’una altra, autòc-
ARMAND PUIG I TÀRRECH170
tons i immigrants, integrats i alternatius. Amb la seva teologia de la història, la
DV contribueix a precisar el lloc de la Paraula que es fa present en la humanitat
i, en darrer terme, a mostrar el rostre d’un Déu a qui «va plaure […], en la seva
bondat i saviesa, revelar-se ell mateix»; així, «els homes tenen accés al Pare pel
Crist, Verb encarnat, en l’Esperit Sant […]» (DV 2). 
Aquest començament de la DV és essencial per al discurs teològic. La moti-
vació última de la revelació divina és Déu mateix; en la bella fórmula de
l’Orient, el Déu bo i amic dels homes. Ell decideix manifestar-se, explicar-se,
comunicar-se, és a dir parlar, conversar i conviure amb la humanitat, tant amb
fets poderosos com amb l’esdeveniment més feble de la història, l’encarnació
del Fill, Paraula eterna del Pare, «enviat com a home als homes», segons l’anti-
ga formulació de la Carta a Diognet 7,4 (citada en DV 4). L’únic Déu, el Déu
del Sinaí i el Déu de les benaurances, obre un camí de plenitud i de felicitat, és
a dir de salvació per a la història i per a la humanitat, ambdues traspassades
per la victòria sobre la mort de Jesucrist. La resposta humana és la fe, l’adhesió
personal feta possible per «la gràcia de Déu […] i l’auxili interior de l’Esperit»
(DV 5).
Fins aquí, DV 2-6. Aquests apartats, que semblen talment un símbol de la fe
cristiana en els articles referits a Déu, el Pare, a Jesucrist i a l’Esperit Sant,
representen alhora una fonamentació del discurs teològic en la mesura en què
s’hi posen les bases per a una teologia cristiana de la revelació. Aquesta teolo-
gia resulta d’interès especial en un moment com l’actual, marcat per la coe-
xistència de diverses tradicions religioses, amb les seves concepcions diferen-
ciades —i de vegades molt allunyades entre elles— de text sacre (inspiració,
canonicitat) i de divinitat (caràcter propi i relació amb el món). La DV opta per
una teologia de la revelació en la qual la Paraula i la història ocupen un lloc
central, mentre que s’exclou, en nom de l’objectivitat del fet salvador, un mo-
del més individualista i més difuminat, fortament orientat al sentiment religiós.
DV, que prefereix subratllar l’obediència de la fe com a decisió lliure i comple-
ta de l’home envers Déu, s’aparta segurament de la manera com la fe, avui, és
sovint viscuda: com a possessió privada, no accessible, forjada per un combi-
nat de creences escollides a la carta, amb la finalitat d’obtenir el benestar inte-
rior i allunyades de qualsevol alteritat. D’aquesta manera, la DV s’inscriu en
les coordenades de la teologia cristiana més bíblica i més patrística. L’emer-
gència de la noció d’història de la salvació, és a dir de la unitat de l’Antic i del
Nou Testament, apunta ràpidament a dos grans teòlegs dels primers segles:
Lluc, l’evangelista, i el bisbe Ireneu de Lió. Aquesta línia d’elaboració teològi-
ca ha estat fortament restablerta en la teologia catòlica postconciliar, si bé en
no pocs casos s’ha presentat des d’una certa ingenuïtat, no exempta de càrrega
ideològica, i, en d’altres, s’han tingut poc en compte les virtualitats pròpies
de la teologia d’Israel. La DV constitueix una invitació a retreballar les nocions de
«salvació» i «història», prou decisives atesa la importància que revesteix el fet
de l’encarnació en la religió cristiana. 
LA DEI VERBUM, QUARANTA ANYS DESPRÉS 171
3. La centralitat de Jesucrist
Precisament, un dels debats actuals més vius diu referència a la pretensió
del cristianisme de ser portador de la veritat plena de Déu en la persona de
Jesucrist. L’afirmació de la senyoria universal de Jesús, Fill de Déu i Salvador,
sembla encaixar malament amb el reconeixement de la veritat present en altres
religions. No han faltat cristologies que voldrien distingir entre revelació atem-
poral i suprahistòrica de la veritat divina («Crist») i revelació concreta i històri-
cament circumscrita («Jesús»), com si la primera fos comuna a les grans tradi-
cions religioses i la segona restés específica del cristianisme. Tanmateix, el
respecte i la valoració que mereixen aquells espais espirituals on han estat sem-
brades les llavors del Verb no hauria de comportar una reducció d’allò que DV
17, al·ludint a Jn 6,68, afirma sobre Jesucrist: «ell, l’únic que té paraules de
vida eterna». Penso en aquest sentit que en el debat actual la teologia cristiana
ha de verificar constantment les seves afirmacions a la llum dels textos de
l’Escriptura, la norma normans non normata, per a evitar de tancar-se en un
esplèndid isolament, i per a explicar degudament l’autocomprensió de la fe que
l’Església com a tal duu a terme.  
Un segon element necessita ser subratllat. La DV opta per donar preemi-
nença als quatre evangelis amb aquestes paraules: «d’entre totes les Escrip-
tures […] les més importants». La raó aportada és el caràcter que posseeixen
els evangelis de «testimoni principal» de la vida i la doctrina de Jesús (DV
18). El Vaticà II, en línia amb Trento, subratlla que per a afirmar la veritat de
Jesús cal esbrinar prèviament la veritat sobre Jesús. És a dir la recerca exe-
gètica resulta del tot necessària per a explicar activament i críticament la
naturalesa dels evangelis com a documents amb nuclis històrics abundants
i consolidats. Aquesta intervenció de l’exegesi històrico-crítica no malmet la
fe ni la Tradició, sinó que, ben al contrari, contribueix a fer creïbles i ver-
semblants les veritats de fe, a donar-los un arrelament històric, a fer com-
prendre el caràcter simbòlic i poètic de no pocs textos bíblics i alhora els nu-
clis històrics que hi ha amagats darrere les grans afirmacions teològiques.
L’any 1993 la Pontifícia Comissió Bíblica, presidida aleshores pel cardenal
Joseph Ratzinger, va publicar un document de gran vàlua, titulat «La inter-
pretació de la Bíblia en l’Església», que ve a ser una explanació de la DV en
el seu vessant més exegètic i on se subratlla la necessitat del mètode històri-
co-crític. Aquest document, que també ha trobat un ampli ressò en el món
bíblic protestant, és un exemple precís de recepció de la DV: represa, reela-
boració i creativitat, agermanades amb el rigor, que posaven al dia l’encícli-
ca Divino afflante Spiritu (1943) i la instrucció Sancta Mater Ecclesia
(1964).  
L’afirmació de la centralitat de Jesucrist demana, per tant, la revalorització
de la figura històrica de Jesús de Natzaret, la qual se sosté en bona part sobre
les fonts documentals més importants, que són els quatre evangelis canònics.
ARMAND PUIG I TÀRRECH172
Una vegada més, el context de pluralisme religiós fa del tot necessari que Jesús
sigui comprès en la seva especificitat, no com un personatge mític, un semidéu
o un déu disfressat d’home, sinó com a home veritable amb una humanitat com
la nostra encara que sense pecar. Feliçment, l’anomenada «Tercera recerca del
Jesús històric», marcadament ecumènica, proposa una nova aproximació a la
historicitat de Jesús, que ajuda a comprendre la naturalesa històrica de la reve-
lació i de la fe cristianes.  
4. El retorn al text de l’Escriptura
El Vaticà II va tancar quatre segles de divorci entre la Bíblia i la vida
espiritual dels fidels del món catòlic. No es pot dir que durant la Contrare-
forma l’Església catòlica hagués oblidat la Bíblia, però sí que la seva acció
pastoral es desenvolupava al marge del text bíblic. L’homilia era l’únic
espai on es podia escoltar indirectament, mitjançant l’homileta, la paraula
de Déu. Les devocions ocupaven el lloc del text bíblic i nodrien la vida cris-
tiana, impedida d’accedir a l’Escriptura. Les ferides de la Reforma havien
marcat profundament l’esperit dels pastors i fins a 1893 Lleó XIII no va es-
criure que «la Sagrada Escriptura (era) com l’ànima de la teologia». L’afir-
mació va permetre la tasca pionera del P. Lagrange o bé els tres grans pro-
jectes bíblics dels anys vint de la passada centúria en una Catalunya que es
redescobria com allò que havia estat en els segles xiv i xv: un poble amb Bí-
blia. 
Tanmateix, calien el Vaticà II i la DV per a obrir de bat a bat les portes al
text de la Bíblia com a referent essencial de la vida de l’Església. En aquesta
comesa, Bíblia i litúrgia anaven de bracet. L’entrada de les llengües vernacles
en la celebració litúrgica va exigir que es procedís a traduir els textos bíblics
que hi eren utilitzats. Així es féu en alguns països (com en les diòcesis de llen-
gua catalana), mentre que en altres països es va traduir el conjunt de la Bíblia.
Començava una època daurada de difusió de la paraula de Déu. A més de les
versions litúrgiques oficials, es publicaren successivament tres bíblies en un sol
volum, patrocinades, respectivament, per la Fundació Bíblica Catalana, l’Aba-
dia de Montserrat i l’Associació Bíblica de Catalunya (aquesta darrera, creada
l’any 1973, funciona com el motor de la pastoral bíblica catalana d’acord amb
les resolucions del Concili Tarraconense de 1995). L’aplicació del Vaticà II es
plasmà en l’edició de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) (1993),
segons allò que es diu en DV 22: «I si aquestes traduccions (bíbliques), oportu-
nament i amb el consentiment de l’autoritat de l’Església, són fetes fins i tot en
col·laboració amb els germans separats, podran ser utilitzades per tots els cris-
tians.» 
L’Església catalana ha estat diligent a l’hora de procurar tot el ventall de
llibres litúrgics a les persones que desitgen o necessiten utilitzar-los, d’acord
LA DEI VERBUM, QUARANTA ANYS DESPRÉS 173
amb les disposicions conciliars. La decidida actitud de l’episcopat i dels pres-
biteris diocesans ha contribuït a crear un clima d’afecció envers el text bíblic,
que es manifesta en l’ús sovintejat de la Paraula de Déu. Igualment, les parrò-
quies i els moviments han procurat, amb metodologies diverses, fomentar
l’accés al text i la formació dels qui s’hi atansen. Tanmateix, per a la gran
majoria de cristians l’accés al text es fa mitjançant l’escolta de les lectures en
l’Eucaristia dominical. D’aquí la importància d’uns bons lectors i d’una bona
homilia. 
De fet, l’assignatura sempre pendent no és la difusió del text bíblic en les
seves múltiples variants i edicions ni els materials per a grups bíblics (com ara
«Llegir la Bíblia en grup»), sinó la comprensió dels textos de l’Escriptura.
Aquesta tasca només pot ser llarga i constant, ja que l’Església es troba sub
verbo Dei. En un temps de difícil transmissió de la fe, cada generació cristiana
haurà de procurar emprendre el camí de coneixement del text i de la seva apli-
cació a les circumstàncies que li toqui de viure. La lectio divina és el mètode
que DV 25 recomana per a la lectura bíblica personal; els instruments i ajudes
no manquen. D’altra banda, la secularització no és un obstacle insalvable, ja
que la lectura personal de la Bíblia es dóna també en casos de persones que no
participen en la vida sacramental de l’Església. 
En qualsevol cas, el retorn al text de la Sagrada Escriptura es manifesta en
múltiples accions pastorals. La Bíblia és una dada adquirida. Ara bé, sovint,
malgrat la simpatia envers la Paraula, manca més compromís personal en el
camp de la lectura diària de l’Escriptura. Aquí s’hi podria treballar molt més.
És vital, per a la salut espiritual de les persones i de les comunitats, que es
produeixi un contacte diari de la Bíblia amb la paraula de Déu. Naturalment,
la connaturalitat amb la Paraula arriba al seu punt culminant en la litúrgia
eucarística, en la qual conflueixen les dues taules, la de la Paraula i la de
l’Eucaristia, que proporcionen el mateix pa de vida. I és que, com afirma DV
21, «l’Església ha venerat sempre les divines Escriptures com també ha vene-
rat el cos mateix del Senyor». Aquest seria un bon repte pastoral per als prò-
xims anys: que la veneració de la Paraula i de l’Eucaristia cresquessin juntes,
perquè aquella és base i sosteniment i aquesta és font i cimal de la vida cris-
tiana. 
En el camp de la presència activa de la Paraula en la vida de l’Església,
l’aplicació del Concili Vaticà II ha començat, però es perllongarà indefinida-
ment, en la mesura en què, per primera vegada en la història moderna de
l’Església catòlica, la litúrgia, l’espiritualitat i la pregària tenen com a eix la
Paraula de Déu, proclamada i llegida en la llengua del poble. Evidentment,
també la teologia actual es construeix amb l’Escriptura com a ànima, i la pasto-
ral no és ni de bon tros forastera a la sensibilitat bíblica. Aquest és un dels
grans dons vessats sobre l’Església ran del Concili Vaticà II, l’esdeveniment
que girà full a un desencontre dolorós amb el text bíblic i obrí la porta de la
confiança i de la familiaritat amb la Paraula. 
ARMAND PUIG I TÀRRECH174
Faig meu, per acabar, un dels desigs expressats en l’epíleg de la DV: «Que
amb la lectura i l’estudi dels llibres sagrats […] el tresor de la revelació, con-
fiat a l’Església, ompli cada vegada més el cor dels homes.»
Armand PUIG I TÀRRECH
Camí de l’Horta, 7
E – 43470 LA SELVA DEL CAMP
CATALONIA (Spain)
E-mail: arpt@tinet.org
Summary
The Dei Verbum offers a balanced model of the relationships between the ap-
proaches to and the readings of a text, which belong to exegesis, and the discursive
and historical approaches, which dominate theology. With its theology of history, the Dei
Verbum contributes to the determination of the place of the Word, which makes itself
present in humanity. Thus, the Dei Verbum has an important role within the biblical and
theological spheres of Christian theology. The affirmation of the centrality of Jesus
Christ demands a re-evaluation of the historical figure of Jesus, which can help to
understand the historical natures of the Christian revelation and faith.
LA DEI VERBUM, QUARANTA ANYS DESPRÉS 175


La Dei Verbum, quaranta anys després

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert