Retrobant el sentit humà del paisatge natural

En el present article, m'agradaria proposar caminar per un recorregut imaginari de la nostra evolució individual i col·lectiva, per la nostra evolució paisatgística natural i humana. Com a éssers vius, hem observat el paisatge al llarg del temps i sembla que ens hem convençut plenament que hi és per observar-lo des de fora, com a accessori per admirar-lo o transformar-lo sense sentir-nos veritablement com a part integrant. Si no fos així, no s'explicaria la transformació que per l'acció humana s'ha produït i que, a hores d'ara, ens mostra el perill de viure en una espècie d'amnèsia de consciència i de sensibilitat. Sembla que la cosmovisió que altres cultures diferents a la nostra han pogut preservar hagi esdevingut en l'anomenat món desenvolupat una mena d'exotisme espiritual que produeix estranyesa, però al qual es recorre quan la resposta al desequilibri no es troba en la superficialitat i la pressa. Aquesta premissa ja fa molt de temps que, com a éssers humans, la coneixem i ha estat present durant l'evolució de la humanitat en una dimensió indestriable a la naturalesa. L'harmonia dels elements que composen la natura, i consegüentment l'home i la dona, confereix l'equilibri necessari per a la vida i la mort.In this article I would like to propose a trip along an imaginary route of our individual and collective evolution, through our natural landscape and human evolution. As living beings we have observed the landscape over time and we seem to be fully convinced that it is there to be observed from outside, as an accessory to admire or transform it without really feeling part of it. If this were not so it would not be possible to explain the transformation caused by the action of man and which now shows us how dangerous it is to live in a kind of amnesia of consciousness and sensitivity. It seems that the cosmo vision that cultures other than our own have managed to preserve has become, in the socalled developed world, a kind of spiritual exoticism that strikes us as strange but which we resort to when the answer to the disequilibrium cannot be found in hurried superficiality. This premise which we as humans have known for a long time and has been present throughout the evolution of mankind in a dimension that cannot be separated from nature. The harmony of the elements of nature, and consequently man and woman, afford the necessary equilibrium for life and death

Tractament de manteniment amb metadona: manual de pràctica clínica

Tractament de manteniment amb metadona; Pràctica clínica; DrogodependènciesTratamiento de mantenimiento con metadona; Práctica clínica; DrogodependenciasMethadone maintenance treatment; Clinical practice; Drug addictionsEl Manual pretén ser una eina útil per disminuir la variabilitat de la pràctica clínica i garantir un nivell òptim de qualitat i millora de l'atenció sanitària en el tractament de manteniment amb metadona (TMM). Aplica les normes bàsiques utilitzades per a la preparació de guies de pràctica clínica; en primer lloc, incloent-hi la millor evidència possible sobre la base de revisions sistemàtiques de la literatura, en segon lloc, amb recomanacions clares i curtes, i en tercer lloc, en absència d’una evidència fiable en la literatura, incorporant-hi la opinió d’experts per mitjà de tècniques de consens com el mètode Delphi

Retrobant el sentit humà del paisatge natural

En el present article, m'agradaria proposar caminar per un recorregut imaginari de la nostra evolució individual i col·lectiva, per la nostra evolució paisatgística natural i humana. Com a éssers vius, hem observat el paisatge al llarg del temps i sembla que ens hem convençut plenament que hi és per observar-lo des de fora, com a accessori per admirar-lo o transformar-lo sense sentir-nos veritablement com a part integrant. Si no fos així, no s'explicaria la transformació que per l'acció humana s'ha produït i que, a hores d'ara, ens mostra el perill de viure en una espècie d'amnèsia de consciència i de sensibilitat. Sembla que la cosmovisió que altres cultures diferents a la nostra han pogut preservar hagi esdevingut en l'anomenat món desenvolupat una mena d'exotisme espiritual que produeix estranyesa, però al qual es recorre quan la resposta al desequilibri no es troba en la superficialitat i la pressa. Aquesta premissa ja fa molt de temps que, com a éssers humans, la coneixem i ha estat present durant l'evolució de la humanitat en una dimensió indestriable a la naturalesa. L'harmonia dels elements que composen la natura, i consegüentment l'home i la dona, confereix l'equilibri necessari per a la vida i la mort.In this article I would like to propose a trip along an imaginary route of our individual and collective evolution, through our natural landscape and human evolution. As living beings we have observed the landscape over time and we seem to be fully convinced that it is there to be observed from outside, as an accessory to admire or transform it without really feeling part of it. If this were not so it would not be possible to explain the transformation caused by the action of man and which now shows us how dangerous it is to live in a kind of amnesia of consciousness and sensitivity. It seems that the cosmo vision that cultures other than our own have managed to preserve has become, in the socalled developed world, a kind of spiritual exoticism that strikes us as strange but which we resort to when the answer to the disequilibrium cannot be found in hurried superficiality. This premise which we as humans have known for a long time and has been present throughout the evolution of mankind in a dimension that cannot be separated from nature. The harmony of the elements of nature, and consequently man and woman, afford the necessary equilibrium for life and death

Análisis ecológico de la culturización del paisaje de alta montaña desde el neolítico : los parques nacionales de montaña como modelo

Ajuts: Agradecemos al Organismo Autónomo Parques Nacionales, la financiación del proyecto 998/2013 y las facilidades que en éste y otros estudios anteriores - base para el mismo- han brindado los gestores de Parque Nacional de Sierra Nevada, Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de San Maurici, Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido y Parque Nacional de Picos de Europa.La presencia inicial de los humanos en la alta montaña desde hace poco menos de 8000 años presenta más ele-mentos de domesticación de lo que inicialmente se había estimado. Aunque la extensión geográfica de las explo-raciones arqueológicas es todavía limitada, hay evidencias de uso de ganado doméstico y, en algunos casos, unaprobable agricultura utilizando mezcla de cereales a cotas intermedias. Por el momento, no se ha podido constatarimpacto en el paisaje de esta actividad. En los Pirineos, hay una variación en la distribución de yacimientos ar-queológicos en la alta montaña asociada con el cambio climático de mitad del Holoceno. Decrece la ocupación deabrigos y el número de yacimientos en su conjunto. Sin embargo, el impacto humano sobre el paisaje es evidentedurante la Edad del Bronce y supone la apertura de espacios para el pastoreo, probablemente, en muchas ocasio-nes utilizando fuego. La Edad Media supone la transformación definitiva del paisaje y una organización del usodel territorio que se ha mantenido en buena medida hasta la actualidad. Al uso ganadero se añade una mayorvariedad de explotaciones, como la minería y metalurgia, que inciden también en una fuerte presión sobre los bos-ques. En Sierra Nevada, el desarrollo del sistema de acequias por los andalusíes condiciona la hidrología hasta laactualidad, seguramente con otras implicaciones sobre el paisaje todavía por especificar. Es probable que la huellamedieval esté todavía presente en la distribución actual de las especies y en los procesos edáficos que se dan en laalta montaña. La proyección espacial y continuidad temporal sobre cómo se dio la culturización del paisaje de laalta montaña, desde el mosaico inicial de incipientes transformaciones hasta la contundencia y diversidad de laEdad Media, todavía requiere de una exploración más profunda a lo largo del territorio.The initial presence of humans in the high mountains almost since 8000 years ago shows more elements ofdomestication than initially estimated. Although the geographic extent of archaeological explorations is stilllimited, there is evidence of domestic livestock use and, in some cases, likely mixed-cereal agriculture at in-termediate altitudes. It has not been possible to verify an impact of this activity on the landscape yet. In thePyrenees, the distribution of archaeological sites in the high mountain changes associated with climate in themiddle of the Holocene. The occupation of shelters and the number of archaeological sites decline. However,the human impact on the landscape is evident in some palaeoecological registers during the Bronze Age andinvolves the forest opening for grazing, probably using fire, on many occasions. The Middle Ages constitute thedefinitive transformation of the landscape and an organization of the use of the territory that has remained lar-gely to present. A greater variety of land use, such as mining and metallurgy, added to livestock also with strongimpact on forests. In the Sierra Nevada, the development of the irrigation ditch system by the Andalusiansmodified the hydrology to the present, with other implications on the landscape yet to be determined. Likely,the medieval imprint is still present in the current distribution of the species and the edaphic processes that oc-cur in the high mountain. From the initial mosaic of incipient transformations to the forcefulness and diversityof the Middle Ages, the spatial projection and temporal continuity on how the landscape acculturation of thehigh-mountain took place still require a deeper exploration throughout the territory