Tincions histològiques per a l’estudi de glàndules salivals

Treball Final de Grau d'Odontologia, Facultat d'Odontologia, Universitat de Barcelona, Any: 2015, Director: Mireia Martín SatuéObjectius: Els objectius d’aquest treball han estat dos: 1) estudiar a través d’una cerca bibliogràfica les generalitats de les glàndules salivals majors per poder fer una bona descripció de la seva histologia i així poder interpretar les imatges obtingudes amb el microscopi, i 2) analitzar experimentalment les diferents eines histològiques utilitzades per a la caracterització d’aquestes estructures salivals. Materials i mètodes: La cerca bibliogràfica es va dur a terme utilitzant Pubmed i Web of Science com a bases de dades. A la primera cerca es va utilitzar les paraules clau: major salivary glands anatomy, i en la segona: immunological markers salivary glands. Es va acotar la cerca des de 2012 fins l’actualitat. En quant a l’estudi experimental, aquest ha implicat el processament de mostres amb els diferents mètodes de tinció i d’immunomarcatge. Resultats: La cerca bibliogràfica ha permès fer una bona descripció de les imatges obtingudes pel microscopi i avaluar quines són les millors tincions. En la part experimental s’ha treballat amb teixit salival humà no patològic. S’ha utilitzat tres tècniques tintorials: hematoxilina-eosina (H-E), tricròmic de Masson i blau alcià, i, la tècnica d’immunomarcatge basada en l’ús d’anticossos on s’han fet servir els següents: CK 10, CK 19, EpCAM, S-100, α –SMA, vimentina. Alguns resultats han coincidit amb el que estava descrit i d’altres han estat nous. Conclusions: Les tècniques histoquímiques i d’immunomarcatge són unes eines útils per a l’estudi de les glàndules salivals. La H-E és el mètode gold standard per al diagnòstic; l’immunomarcatge només es fa servir en certs casos per al diagnòstic definitiu quan a través de la pràctica habitual d’H-E no ha estat suficient per confirmar. El α–SMA i S-100 són marcadors de cèl·lules mioepitelials. La CK 19 ha estat identificada com a nou marcador d’utilitat pel marcatge de conductes

Conical connection adjustment in prosthetic abutments obtained by different techniques

The goal of this study is to compare the misfit (>150µm) generated once the restoration, made by different techniques, is retained to a single conical implant. 15 internal connection implants (MIS C1 4?20x10mm) are embedded each one perpendicularly to an horizontal surface of the 1x1x2cm poliuretan resin model. The 15 samples obtained are divided in 5 groups depending on the framework process (n=3): 1/casting, 2/overcasting, 3/Ti-base, 4/milling and 5/laser sintering. The cobalt-chromium alloy frameworks are screw-retained to their respective implants to a 30-Ncm torque. Once it is retained the framework to the implant, the next step is to section the sample in half with a diamond saw and verify the correct fit with a stereomicroscope, measuring 4 distances in each side (A, B, C and D). Data is submitted to one-way analysis of variance (ANOVA). According to equality of variances, significant differences are found in A and B measures (p=0,000 in left side in both groups and, p=0,007 and p=0,001 in right side). In C and D, there are not statistical differences (p=0,586 and p=0,110 in left side and, p=0,101 and p=0,089 in right side). However, once it has realized ANOVA test, only C retains the hypothesis and accepts independence. More samples are needed to conclude reliable statements. However, what it is observed is that milled group presents the best marginal fit. Overcasted and Ti-Base abutments also have good results above casted ones, and, sintered groups has the lowest result. Although, all systems have gaps below 150 µm, so all of them are good options for prosthetic rehabilitation