Bram! : retornar l’activitat cívic-productiva al recinte industrial de Can Barba a Castellar del Vallès

Les indústries situades a l’entorn fluvial han perdut el seu significat. Gran part d’elles van ser el motor del desenvolupament econòmic i social del territori. Can Barba situada a Castellar del Vallès n’és un exemple. El projecte neix de la voluntat de retornar l’activitat cívic-productiva del recinte Industrial de Can Barba. Per dur a terme l’adequació i l’activació del recinte la intervenció es basa en tres estratègies: Permeabilizar el recinte, obrir l’espai al públic i equipar amb els atris la infraestructura principal.Las industrias situadas al entorno fluvial han perdido su significado. Gran parte de ellas fueron el motor del desarrollo económico y social del territorio. Can Barba situada en Castellar del Vallès es un ejemplo. El proyecto nace de la voluntad de devolver la actividad cívico-productiva del recinto Industrial de Can Barba. Para llevar a cabo la adecuación y la activación del recinto la intervención se basa en tres estrategias: Permeabilizar el recinto, abrir el espacio al público y equipar con los atrios la infraestructura principal.Industries located in the river environment have lost their meaning. Most of them were the driving force behind the economic and social development of the territory. Can Barba in Castellar del Vallès is an example of this. The project is concived as a desire to return the civic-productive activity of the Can Barba Industrial Enclosure. To carry out the adequacy and activation of the enclosure, the intervention is based on three strategies: Permeabilise the enclosure, open the space to the public and provide with the atriums the main infrastucture

Desenvolupament de projecte executiu de rehabilitació i canvi d'ús d'una masia a casa rural

L’objectiu fonamental del meu Projecte Final de Carrera (PFC) és duu a terme la rehabilitació de la masia “Cal Obach” per un posterior canvi d’ús a casa de turisme rural. La masia en qüestió està situada a la població de Llinars de Cambrils del municipi d’Odèn, en la comarca del Solsonès (Lleida). La transformació de la masia ha estat un procés complex, per això s’ha intentat realitzar-ho a partir de blocs que permetessin mantenir una coherència interna. En primer lloc, s’ha realitzat l’aixecament gràfic dels planells de l’edifici -ja que no es disposa de documentació gràfica de cap tipus -; seguidament, s’ha fet la diagnosi de les lesions per poder determinar l’abast de conservació i l’estudi de les parts danyades, i finalment, la proposta de rehabilitació que permetrà el canvi d’ús de la masia. Aquest projecte de final de carrera consta dels següents punts principals: - DOCUMENTACIÓ PRÈVIA: Fase basada en una recol·lecta d’informació que permet fer la primera aproximació i tenir consciència sobre què es treballa. Inclou reportatge fotogràfic, revisió històrica de la família i de la casa, entorn i situació geogràfica en la comarca del Solsonès, entre d’altres aspectes que influeixen en l’execució de la diagnosi. - DIAGNÒSIS: Part on s’estudia les diverses patologies arquitectòniques amb l’ajut de la documentació prèvia recollida i els planells realitzats, amb l’objectiu d’obtenir un diagnòstic de les zones lesionades. Amb conseqüència, s’ha realitzat un aixecament gràfic de les plànols actuals dels edificis que conformen la masia, on es localitzen els defectes. - PROJECTE DE REHABILITACIÓ I CANVI D’ÚS: Bloc dedicat a la proposta de rehabilitació de les zones patològiques i adaptació segons les exigències bàsiques del CTE tenint present l’ objectiu final: el canvi d’ús de la masia. - PRESSUPOST I CONCLUSIÓ: Secció dirigida, en primer lloc, a la valoració econòmica aproximada sobre el cost total del projecte (diagnosi, rehabilitació i canvi d’ús); i a continuació, en la cloenda es fa una extracció d’allò més rellevant, més enriquidor. - ANNEXES: Apartat utilitzat per a incloure tot allò rellevant i relacionat amb parts del projecte però que per l’extensió no s’han inclòs. Malgrat semblar un calaix de sastre, s’ha intentat mantenir l’orde i la coherència. Pertanyen a aquest bloc documents referents a càlculs estructurals, fitxes patològiques, estudi de Seguretat i Salut, estudi de mercat... - PLÀNOLS: La documentació gràfica consta de tres grans parts. Primerament, la diagnosi, on hi ha l’aixecament gràfic actual acompanyat de l’aixecament posterior segons les lesions observades. En segon lloc, la rehabilitació de les parts danyades. Per acabar, el canvi d’ús conté l’adaptació global de l’edifici a fi i efecte d’orientar-ho a un altre funcionament diferent de l’actual. Malgrat des conèixer-se si aquest projecte es durà a terme o no, les intencions han estat les més fidels possibles a l’objectiu esmentat; és a dir, s’ha intentat realitzar-lo el més acurat possible. No obstant, en l’hipotètic cas que així fos, que es dugués a terme a la pràctica hi ha aspectes tractats en els que s’hauria de realitzar estudis més precisos, i que en canvi, en aquest treball no s’han avaluat

Acumulació de sòlids a aiguamolls construïts. Relació amb el procés de clogging

La construcció d’aiguamolls per al tractament d’aigües residuals urbanes en poblacions petites es posà en auge cap a la dècada dels anys 70. Aquests sistemes de tractament permeten obtenir una bona qualitat d’aigua depurada mitjançant un baix cost econòmic i una bona integració amb l’entorn natural. Tot i així, el principal problema en l’explotació dels aiguamolls construïts de flux subsuperficial (on l’aigua residual circula en un medi granular plantat amb macròfits) és la colmatació de la grava. Aquest fenomen consisteix en la obturació dels porus del material filtrant degut a l’acumulació de sòlids de diverses procedències que condueix a una pèrdua de porositat i conductivitat hidràulica de la grava de què es composen aquests aiguamolls. Si la colmatació és molt severa fa que l’aigua circuli en superfície, fet que desemboca en una pèrdua de l’eficiència de l’aiguamoll com a sistema de tractament de l’aigua. Aquest estudi es centra en la mesura de la colmatació a partir de l’acumulació de sòlids com a indicador en dos aiguamolls construïts de flux subsuperficial horitzontal a Catalunya (Gualba i Arnes). Per a l’estudi del fenomen de la colmatació s’han extret mostres de diferents punts dels aiguamolls i s’han quantificat els sòlids i analitzat llurs propietats de decantabilitat i volatilitat. Els resultats obtinguts mostren que l’aiguamoll de Gualba presenta entre 2 i 3 vegades més acumulació de sòlids totals tant a l’entrada (118 g ST/kg grava) com a la sortida (318 g ST/kg grava) que l’aiguamoll d’Arnes (84 g ST/kg grava a l’entrada i 128 g ST/kg grava a la sortida) i que la decantabilitat dels sòlids és menor a Gualba (266 mL/L a l’entrada i 113 mL/L a la sortida) que no pas a Arnes (233 mL/L a l’entrada i 64 mL/L a la sortida). Gualba presenta menor quantitat de sòlids volàtils que Arnes, i per tant, el contingut en matèria inorgànica és major (100 g M.Inorg/kg grava a l’entrada i 306 g M.Inorg/kg grava a la sortida de Gualba i 48 g M.Inorg/kg grava a l’entrada i 110 g M.Inorg/kg grava a la sortida d’Arnes). Aquesta major quantitat de matèria inorgànica a Gualba en comparació amb Arnes, ens porta a la necessitat d’estudiar si la seva procedència té alguna relació amb la degradació del material filtrant de l’aiguamoll. Per això, s’ha realitzat la difracció de rajos X de les graves així com les seves resistències mecànica i química. La difracció de rajos X indica que la grava d’Arnes es composa bàsicament de minerals carbonatats (dolomita i calcita) i que la grava de Gualba és granítica (quars, albita i biotita). Els assajos de resistència mecànica mostren que la grava de Gualba és menys resistent a esforços mecànics i que la grava d’Arnes presenta menys resistència a l’atac químic, fets que concorden amb la mineralogia trobada mitjançant la difracció de rajos X. Tot i així, els valors de pèrdua de material obtinguts amb els assajos aplicats de resistència química són molt baixos, mentre que la resistència mecànica sembla tenir un paper més important en el manteniment de les propietats de la grava com a material filtrant en aiguamolls construïts. Amb els resultats obtenim que una grava com la d’Arnes, d'origen fluvial i calcària és una bona opció, tan per la seva resistència com pel seu arrodoniment, que facilita la circulació de l'aigua. Aplicar graves, doncs, com la de Gualba, promou la disgregació del material i, per tant, l'acumulació ràpida de matèria sòlida al llit de l’aiguamoll i la disminució de la porositat del medi filtrant, exacerbant la colmatació. A part de la influència del tipus de grava en quant a l’acumulació de sòlids, és de rellevant importància el disseny i configuració de cada aiguamoll. S’ha vist que, relacions longitud - amplada menors a 1 provoquen trajectòries no uniformes de l’aigua a través del material filtrant, creant així camins preferencials en els quals es concentra major quantitat de sòlids. A més, una mala distribució de l’aigua d’entrada també esdevé en major cabal afluent en uns punts que en d’altres i, per tant, major acumulació de sòlids en els mateixos. Així doncs, cal incidir en tots aquests aspectes de disseny per tal d’optimitzar el comportament hidràulic de l’aiguamoll i allargar la seva vida útil

Acumulació de sòlids a aiguamolls construïts. Relació amb el procés de clogging

La construcció d’aiguamolls per al tractament d’aigües residuals urbanes en poblacions petites es posà en auge cap a la dècada dels anys 70. Aquests sistemes de tractament permeten obtenir una bona qualitat d’aigua depurada mitjançant un baix cost econòmic i una bona integració amb l’entorn natural. Tot i així, el principal problema en l’explotació dels aiguamolls construïts de flux subsuperficial (on l’aigua residual circula en un medi granular plantat amb macròfits) és la colmatació de la grava. Aquest fenomen consisteix en la obturació dels porus del material filtrant degut a l’acumulació de sòlids de diverses procedències que condueix a una pèrdua de porositat i conductivitat hidràulica de la grava de què es composen aquests aiguamolls. Si la colmatació és molt severa fa que l’aigua circuli en superfície, fet que desemboca en una pèrdua de l’eficiència de l’aiguamoll com a sistema de tractament de l’aigua. Aquest estudi es centra en la mesura de la colmatació a partir de l’acumulació de sòlids com a indicador en dos aiguamolls construïts de flux subsuperficial horitzontal a Catalunya (Gualba i Arnes). Per a l’estudi del fenomen de la colmatació s’han extret mostres de diferents punts dels aiguamolls i s’han quantificat els sòlids i analitzat llurs propietats de decantabilitat i volatilitat. Els resultats obtinguts mostren que l’aiguamoll de Gualba presenta entre 2 i 3 vegades més acumulació de sòlids totals tant a l’entrada (118 g ST/kg grava) com a la sortida (318 g ST/kg grava) que l’aiguamoll d’Arnes (84 g ST/kg grava a l’entrada i 128 g ST/kg grava a la sortida) i que la decantabilitat dels sòlids és menor a Gualba (266 mL/L a l’entrada i 113 mL/L a la sortida) que no pas a Arnes (233 mL/L a l’entrada i 64 mL/L a la sortida). Gualba presenta menor quantitat de sòlids volàtils que Arnes, i per tant, el contingut en matèria inorgànica és major (100 g M.Inorg/kg grava a l’entrada i 306 g M.Inorg/kg grava a la sortida de Gualba i 48 g M.Inorg/kg grava a l’entrada i 110 g M.Inorg/kg grava a la sortida d’Arnes). Aquesta major quantitat de matèria inorgànica a Gualba en comparació amb Arnes, ens porta a la necessitat d’estudiar si la seva procedència té alguna relació amb la degradació del material filtrant de l’aiguamoll. Per això, s’ha realitzat la difracció de rajos X de les graves així com les seves resistències mecànica i química. La difracció de rajos X indica que la grava d’Arnes es composa bàsicament de minerals carbonatats (dolomita i calcita) i que la grava de Gualba és granítica (quars, albita i biotita). Els assajos de resistència mecànica mostren que la grava de Gualba és menys resistent a esforços mecànics i que la grava d’Arnes presenta menys resistència a l’atac químic, fets que concorden amb la mineralogia trobada mitjançant la difracció de rajos X. Tot i així, els valors de pèrdua de material obtinguts amb els assajos aplicats de resistència química són molt baixos, mentre que la resistència mecànica sembla tenir un paper més important en el manteniment de les propietats de la grava com a material filtrant en aiguamolls construïts. Amb els resultats obtenim que una grava com la d’Arnes, d'origen fluvial i calcària és una bona opció, tan per la seva resistència com pel seu arrodoniment, que facilita la circulació de l'aigua. Aplicar graves, doncs, com la de Gualba, promou la disgregació del material i, per tant, l'acumulació ràpida de matèria sòlida al llit de l’aiguamoll i la disminució de la porositat del medi filtrant, exacerbant la colmatació. A part de la influència del tipus de grava en quant a l’acumulació de sòlids, és de rellevant importància el disseny i configuració de cada aiguamoll. S’ha vist que, relacions longitud - amplada menors a 1 provoquen trajectòries no uniformes de l’aigua a través del material filtrant, creant així camins preferencials en els quals es concentra major quantitat de sòlids. A més, una mala distribució de l’aigua d’entrada també esdevé en major cabal afluent en uns punts que en d’altres i, per tant, major acumulació de sòlids en els mateixos. Així doncs, cal incidir en tots aquests aspectes de disseny per tal d’optimitzar el comportament hidràulic de l’aiguamoll i allargar la seva vida útil

EINA360 2021

Aquesta publicació és un recull del treball realitzat pels estudiants i exestudiants d’EINA. Mitjançant una selecció de projectes, es mostra el rigor acadèmic i la capacitat d’anàlisi i experimentació que tenen els alumnes del Grau de Disseny i dels diferents Màsters i Postgraus d’EINA. Aquesta filosofia, que fomenta el potencial innovador del disseny i l’art, també es recull en la praxis professional que duen a terme els nostres alumni. Tots els projectes publicats són una síntesi de l’aprenentatge enriquidor, obert a diferents sistemes de pensament i llenguatges, amb què EINA treballa des de la seva fundació el 1967. Una metodologia en constant evolució a d’avançar-se a les necessitats i exigències de la nostra societat canviant, per poder donar resposta als nous reptes i fer realitat nous productes, nous serveis i noves experiències. En definitiva, aquesta publicació és el testimoni de la trajectòria de l’escola com a plataforma de cultura i coneixement de generacions de professionals del disseny i l’art que participen activament en el desenvolupament d’una societat més sostenible, ètica, reflexiva i compromesa.Esta publicación es una recopilación del trabajo realizado por los estudiantes y exestudiantes de EINA. Mediante una selección de proyectos se muestra el rigor académico y la capacidad de análisis y experimentación que tienen los alumnos del Grado de Diseño y de los diferentes Másters y Postgrados de EINA. Esta filosofía, que fomenta el potencial innovador del diseño y el arte, también se recoge en la praxis profesional que llevan a cabo nuestro alumni. Todos los proyectos publicados son una síntesis del aprendizaje enriquecedor, abierto a diferentes sistemas de pensamiento y lenguajes, con que EINA trabaja desde su fundación en 1967. Una metodología en constante evolución con el fin de adelantarse a las necesidades y exigencias de nuestra sociedad cambiante, para poder dar respuesta a los nuevos retos y hacer realidad nuevos productos, nuevos servicios y nuevas experiencias. En definitiva, esta publicación es el testimonio de la trayectoria de la escuela como plataforma de cultura y conocimiento de generaciones de profesionales del diseño y el arte que participan activamente en el desarrollo de una sociedad más sostenible, ética, reflexiva y comprometida.This publication is a collection of the work of EINA’s students past and present, a selection of projects from the Degree in Design and the various Masters’ and Postgraduate programmes, chosen for their academic rigor and analytic and experimental capacity. This foundation, which fosters the innovative potential of design and art, is also reflected in the professional practice of our alumni. All of the published projects are a synthesis of the enriching learning style, open to different systems of thought and language, which EINA has prioritized since its founding in 1967. It is a methodology in constant evolution, whose aim is to advance to meet the needs and demands of our changing society, so as to be able to respond to new challenges and make new products, new services and new experiences a reality. In short, this publication is witness to the trajectory of the school as the platform for knowledge and culture behind generations of art and design professionals who actively participate in the development of a more sustainable, ethical, thoughtful and committed society

Disseny i simulació amb el mètode dels elements finits d’un quadre de bicicleta de carretera de fibra de carboni

Aquest treball té el seu origen en la pràctica esportiva del ciclisme. L’objectiu d’aquest projecte ha estat la creació d’un quadre de bicicleta de carretera de fibra de carboni que apo rti una millora de prestacions respecte un quadre inicial simple tot complint un seguit d’especificacions pre establertes. Per tal d’aconseguir complir amb aquest objectiu i pel fet de no disposar d’un disseny inicial a partir del qual començar la millora, s’ha creat un primer disseny simple que s’ha fet evolucionar fins a la obtenció del disseny definitiu millorat . Per tal de mesurar les prestacions d’aquest quadre, s’han dissenyat diversos tests estructurals que han estat simulats amb el programa Ansys Wor kbench sobre el quadre de bicicleta de fibra de carboni . Els resultats d’aquestes simulacions han estat comp arats amb els obtinguts després d’aplicar els mateixos tests un quadre d’alumini de gamma similar , definit també en el marc d’aquest projecte. A mb e ls resultats obtinguts dels tests simulats s’ha pogut concloure que el quadre de fibra de carboni creat compleix amb la majoria d’especificacions preesta blertes i que aporta una major rigidesa i una reducció de les tensions internes respecte al quadre d’ al umini

Estudi del fenomen de la colmatació en aiguamolls construïts de flux subsuperficial horitzontal. Contrast i aplicació d'un mètode in situ de mesura de la conductivitat hidràulica en aiguamolls construïts

Bona part del present estudi s'ha dedicat a la comprovació de la fiabilitat del mètode in situ. Amb aquest objectiu es va dissenyar un permeàmetre de càrrega constant i dos aiguamolls a petita escala que es van omplir de sorra i grava respectivament. Amb això es va poder aplicar el mètode in situ en condicions similars a les presents als aiguamolls construïts reals i va permetre comparar-ne les mesures amb les obtingudes amb el mètode de laboratori sobre els mateixos materials. Tots dos mètodes van donar resultats molt similars tan a la grava com a la sorra estudiades i, és per això, que les mesures realitzades fins a l'actualitat amb el mètode in situ es poden considera

Arquitectures vestibles, indumentàries habitables : Michael Webb, Lucy Orta

L’arquitectura i el disseny d’indumentària, són dues disciplines que podem considerar paral·leles per el fet que persegueixen un objectiu comú; emboliquen el cos per tal de regular les seves condicions tèrmiques, controlar-lo energèticament i el protegeixen dels agents externs, també tenen un significat de barrera d’intimitat i d’imatge davant allò públic. Són extensions de la nostra pell. L’arquitectura, per assolir aquests objectius, treballa des d’una escala llunyana al cos, des de la permanència, la rigidesa; el hardware. La indumentària, al contrari, treballa des d’una escala propera al cos, des de la efimeritat, des d’allò suau i tou; el software. Però què ocorre en aquell espai terra de ningú, allà on la arquitectura redueix la seva escala acostant-se al cos, guanyant mobilitat i allà on la indumentària, al contrari, es projecta més enllà dels seus límits creant un espai habitable entre cos i vestit? És aquest espai entre disciplines el que es pretén estudiar en aquest treball. Al tractar-se d’un camp extens, s’aborda l’estudi de certs projectes, per una banda, les arquitectures vestibles que planteja l’arquitecte Michael Webb, als anys 60; els projectes Cushicle i Suitaloon, i per altra banda l’obra de la dissenyadora de moda i artista Lucy Orta plantejada els anys 90 que es composa d’una sèrie de projectes concebuts com a indumentàries habitables.La arquitectura y el diseño de vestimenta, son dos disciplinas que podemos considerar paralelas por el hecho de perseguir un objetivo común; envuelven el cuerpo para regular sus condiciones térmicas, controlarlo energéticamente y lo protegen de los agentes externos, y también tienen un significado de barrera de intimidad y de imagen delante de lo público. Son extensiones de nuestra piel. La arquitectura, para lograr estos objetivos, trabaja desde una escala lejana al cuerpo, desde la permanencia, la rigidez; el hardware. La vestimenta, al contrario, trabaja desde una escala cercana al cuerpo, des de la efimeridad, desde aquello suave y blando; el software. Pero qué ocurre en ese espacio tierra de nadie, ¿dónde la arquitectura reduce su escala acercándose al cuerpo, ganado movilidad y dónde la vestimenta, al contrario, se proyecta más allá de sus límites creando un espacio habitable entre cuerpo y vestido? Es este espacio entre disciplinas el que se pretende estudiar en este trabajo. Al ser un campo extenso, se aborda el estudio de ciertos proyectos, por un lado, las arquitecturas vestibles que plantea el arquitecto Michael Webb, en los años 60; los proyectos Cushicle y Suitaloon y por otro lado la obra de la diseñadora de moda y artista Lucy Orta planteada en los años 90 que se compone de una serie de proyectos concebidos como vestimentas habitables.Architecture and clothing design are two disciplines that can be considered parallel as they both seek a common objective, that of surrounding the body in order to regulate its thermal conditions, control it energetically and protect it from external agents as well as being significant in providing privacy and creating an outward image to the public. They are essentially both extensions of our skin. To attain these objectives architecture works on a scale far from the body, from a place of permanence, rigidity, the hardware. Clothing, by contrast, works on a scale close to the body, from the ephemeral, from a place of softness, of smoothness the software. But what happens in that space of no man’s land, where architecture reduces its scale approaching the body, gaining mobility and where clothing on the other hand is projected beyond its normal limits creating a habitable space between body and clothes? It is this space between disciplines that is the focus of this project. As it is such an extensive field, this project will address only the study of certain projects: on the one hand, the wearable architectures proposed by Michael Webb in the 60s, Cushicle and Suitaloon; and on the other, the work by fashion designer and artist Lucy Orta proposed in the 90s comprised of a series of projects conceived as habitable clothing