En què creu el nostre cervell?

Un dels monuments més vistos pels turistes que van a Barcelona és la Sagrada Família. No és excepció: qualsevol lloc que visitem sens dubte amaga un monument religiós digne de ser vist: el monestir d'El Escorial; el Sagrat Cor de París; els temples hindús d'Ellora; l'estupa budista de Boudhanath a Kàtmandu; el mur de les Lamentacions i la mesquita d'Al-Aqsa a Jerusalem... Per què totes les cultures han tingut i tenen creences religioses, al marge de l'aparent augment de persones que es declaren agnòstiques o atees? És només una construcció cultural o el nostre cervell hi té alguna cosa a veure? I si fos així, tenir creences religioses té algun valor adaptatiu

La psicoanàlisi de Freud sota el microscopi actual

Sigmund Freud (Moràvia, 1856 - Anglaterra, 1939) ha sigut un dels grans pensadors de finals del segle XIX i principis del XX, una figura cabdal de la cultura contemporània. En el seu afany per intentar comprendre la conducta humana, va obrir un camí en l'estudi de la consciència i l'inconscient. Possiblement el seu mèrit més important ha sigut prestar atenció als problemes de salut mental i voler-los acostar a l'àmbit clínic, quan la medicina encara els percebia ben de lluny i els entenia poc. Les seves propostes, però, van ser molt controvertides, i encara ho són avui. Fins i tot entre les persones que estudien el cervell i la ment humana o que apliquen aquests coneixements en la pràctica clínica, encara hi ha desacords profunds pel que fa a la seva validesa i utilitat. Per a alguns, va ser un gran científic que va descobrir importants veritats sobre la psicologia humana; per a d'altres, va ser un filòsof visionari que va replantejar la natura humana, malgrat que les seves hipòtesis no es puguin qualificar de científiques i moltes hagin sigut rebutjades per la neurociència moderna

A imatge i semblança nostra

Les persones som uns imitadors nats. Imitem el que veiem fer als altres, el que els sentim dir i, fins i tot, el que ens sembla que senten. Imitem les modes, les tendències polítiques i, fins i tot, la indignació i el desassossec. Ho fem des que naixem, i no ho deixem de fer mai, tot i que hi ha èpoques de la vida en què aquest procés d'imitació està molt més arrelat que en d'altres. Imitem les persones que admirem i refusem imitar les que no ens agraden, però pot ser que també les acabem imitant, malgrat que sigui sense voler. I amb tot això creem la nostra autèntica personalitat, única i inimitable, malgrat que molts dels aspectes que la formen seran imitats per altres persones. Què aconseguim amb tanta imitació? [...]

Malalties de la civilització

La major part dels habitants de països desenvolupats vivim a grans ciutats, amb una gran densitat de població, entre multitud de persones desconegudes, dependents per a gairebé qualsevol activitat d'una tecnologia que ens fa la vida més fàcil, ens desplacem còmodament en vehicles que ens eviten qualsevol esforç físic i els nostres àpats són abundants. No obstant això, presentem un excés de sucres refinats, sal i greixos i estem totalment desconnectats del medi natural en el qual evolucionem. Estem tan habituats a aquesta vida que, a la majoria no se'ns passa pel cap qüestionar-la i pensem que la nostra manera de viure és la correcta i hauria de ser un model a seguir per qualsevol societat que aspiri a descriure's com a avançada [...

Futbol, hormones a l'atac

L'esport rei mou milions de persones, com s'està veient aquest mes amb motiu de l'Eurocopa i com passa amb qualsevol gran partit. L'últim Barça-Madrid, per exemple, el van veure més de 14 milions d'espectadors a Espanya, gairebé un 30% de la població espanyola, i uns 400 milions d'espectadors a tot el món, el 5% de tota la població mundial. Per fer-nos una idea comparativa, l'última edició dels Oscar va aconseguir reunir davant de la pantalla gairebé 40 milions de nord-americans, cosa que representa només el 13% de la població d'aquest país. Hi ha qui opina que l'enorme interès i passió que desperten els esports d'equip, especialment el futbol, són exagerats; que es tracta de fenòmens acaparadors i mediàtics, i que l'incombustible recital de fons dels comentaristes esportius els diumenges a la tarda en la majoria d'emissores radiofòniques és realment antipàtic. Tanmateix, el cert és que el futbol agrada a molta gent, mou grans sumes de diners i desperta potents emocions. No hi ha dubte que constitueix un gran espectacle. Per què hi ha aquest interès gairebé universal pel futbol? A part d'aspectes culturals que emfatitzen l'atracció que sentim per aquest esport espectacle, quin és l'origen bàsic de la passió per les confrontacions esportives? Què li passa al cervell quan un juga un partit o el mira? [...

Anticonvulsants in the treatment of aggression in the demented elderly: an update

Complex psychopathological and behavioral symptoms, such as delusions and aggression against care providers, are often the primary cause of acute hospital admissions of elderly patients to emergency units and psychiatric departments. This issue resembles an interdisciplinary clinically highly relevant diagnostic and therapeutic challenge across many medical subjects and general practice. At least 50% of the dramatically growing number of patients with dementia exerts aggressive and agitated symptoms during the course of clinical progression, particularly at moderate clinical severity. METHODS: Commonly used rating scales for agitation and aggression are reviewed and discussed. Furthermore, we focus in this article on benefits and limitations of all available data of anticonvulsants published in this specific indication, such as valproate, carbamazepine, oxcarbazepine, lamotrigine, gabapentin and topiramate. RESULTS: To date, most positive and robust data are available for carbamazepine, however, pharmacokinetic interactions with secondary enzyme induction limit its use. Controlled data of valproate do not seem to support the use in this population. For oxcarbazepine only one controlled but negative trial is available. Positive small series and case reports have been reported for lamotrigine, gabapentin and topiramate. CONCLUSION: So far, data of anticonvulsants in demented patients with behavioral disturbances are not convincing. Controlled clinical trials using specific, valid and psychometrically sound instruments of newer anticonvulsants with a better tolerability profile are mandatory to verify whether they can contribute as treatment option in this indication

Real-world Implementation of a Smartphone-Based Psychoeducation Program for Bipolar Disorder: Observational Ecological Study

Background: SIMPLe is an internet-delivered self-management mobile app for bipolar disorder (BD) designed to combine technology with evidence-based interventions and facilitate access to psychoeducational content. The SIMPLe app was launched to the real world to make it available worldwide within the context of BD treatment. Objective: The main aims of this study are as follows: to describe app use, engagement, and retention rates based on server data; to identify patterns of user retention over the first 6-month follow-up of use; and to explore potential factors contributing to discontinuation of app use. Methods: This was an observational ecological study in which we pooled available data from a real-world implementation of the SIMPLe app. Participation was open on the project website, and the data-collection sources were a web-based questionnaire on clinical data and treatment history administered at inclusion and at 6 months, subjective data gathered through continuous app use, and the use patterns captured by the app server. Characteristics and engagement of regular users, occasional users, and no users were compared using 2-tailed t tests or analysis of variance or their nonparametric equivalent. Survival analysis and risk functions were applied to regular users' data to examine and compare use and user retention. In addition, a user evaluation analysis was performed based on satisfaction, perceived usefulness, and reasons to discontinue app use. Results: We included 503 participants with data collected between 2016 and 2018, of whom 77.5% (n=390) used the app. Among the app users, 44.4% (173/390) completed the follow-up assessment, and data from these participants were used in our analyses. Engagement declined gradually over the first 6 months of use. The probability of retention of the regular users after 1 month of app use was 67.4% (263/390; 95% CI 62.7%-72.4%). Age (P=.002), time passed since illness onset (P<.001), and years since diagnosis of BD (P=.048) correlate with retention duration. In addition, participants who had been diagnosed with BD for longer used the app on more days (mean 97.73, SD 69.15 days; P=.002) than those who had had a more recent onset (mean 66.49, SD 66.18 days; P=.002) or those who had been diagnosed more recently (mean 73.45, SD 66 days; P=.01). Conclusions: The user retention rate of the app decreased rapidly after each month until reaching only one-third of the users at 6 months. There exists a strong association between age and app engagement of individuals with BD. Other variables such as years lived with BD, diagnosis of an anxiety disorder, and taking antipsychotics seem relevant as well. Understanding these associations can help in the definition of the most suitable user profiles for predicting trends of engagement, optimization of app prescription, and management

Violent criminal behavior in the context of bipolar disorder: Systematic review and meta-analysis

BACKGROUND: Despite the potential importance of understanding violent criminal behavior (VCB) in individuals suffering from bipolar disorder (BD), previous findings are conflicting. The aims of the present study are to clarify the association of VCB and BD in comparison to general population and other psychiatric conditions. METHODS: A systematic review of literature from January 1st, 1980 through January 16th, 2017 from 3 electronic databases (MEDLINE/PubMed, EMBASE and PsycInfo), following the PRISMA and the MOOSE statements. Original peer-reviewed studies reporting data on VCB in BD were included. A random-effects meta-analysis was performed. Potential sources of heterogeneity were examined through subgroup and meta-regression analyses. The protocol was registered in PROSPERO, CRD42017054070. RESULTS: Twelve studies providing data from 58,475 BD participants. The prevalence of VCB in BD was 7.1% (95%CI = 3.0‒16.5%; k = 4). The association of BD and VCB compared to general population was not significant (OR = 2.784; 95% CI, 0.687‒11.287, P = .152). The association was significant only in cross-sectional studies, in studies in which VCB was assessed through self-reported measures, and in studies conducted in the USA. BD was more likely to be associated with VCB when BD patients were compared to controls with depressive disorders, whilst it was found to be less associated with VCB when BD was compared to psychotic disorders. LIMITATIONS: 1. the methodological heterogeneity across the included studies. 2. causal inferences were precluded by the inclusion of cross-sectional studies. CONCLUSIONS: These findings might provide a more balance portrait of the association between BD and VCB to clinicians, law enforcement and general public

Què hereta el cervell

Tots els animals tenen un sistema nerviós que els relaciona amb l'entorn, però el cervell humà no té parió. No només percebem l'entorn i som capaços de veure, per exemple, com surt el sol, sinó que a diferència de tota la resta d'ani- mals som capaços de percebre i gaudir de tota la bellesa d'aquesta explosió de llum i color. Tampoc no som els únics que vivim en societats organitzades, però la complexitat i la varietat de la nostra és infinitament superior. Ens comuni- quem amb els nostres congèneres, com d'una manera o una altra fan tots els mamífers, però el nostre llenguatge és capaç de crear també poesia. I colpegem pedres i pals, com la resta de primats, però les nostres mans, guiades pel cervell, també són capaces de crear obres d'art magnífiques. I raonem, som conscients de la nostra pròpia existència i hem fet florir les cultures més variades. El nostre comportament, i fins i tot la nostra forma de pensar i de percebre el món, vénen determinats per l'activitat del cervell i per anys d'evolució [...

Intentos de autolisis en pacientes bipolares I y II

El trastorno bipolar II, que se caracteriza por episodios depresivos graves y períodos de tiipomanía moderados que se suceden de forma espontánea, parece ser algo más que una forma leve de psicosis maníaco-depresiva. Los estudios anteriores indican que es una categoría de diagnóstico válida, diferente del transtorno bipolar I en aspectos genéticos, biológicos, clínicos y farmacológicos (Cassano et al., 1992; Menchón et al., 1993). Por estas razones, se ha distinguido como una entidad separada en el DSM-IV. No obstante, entre los diversos estudios que tratan aspectos importantes del trastorno bipolar II -como la edad de aparición, la frecuencia de los episodios y el comportamiento suicida- aparecen algunas diferencias. Ei riesgo de suicidio inherente a ambos subtipos es un tema especialmente controvertido (Lester, 1993). Algunos estudios atribuyen índices de intentos de suicidio al trastorno bipolar II. (Dunner et al., 1976; Stallone et al., 1980), pero otros no (Cassano et al., 1992; Coryell et al., 1987; Perugi et al., 1988). Además en diversos estudios sobre suicidio consumado se ha observado que los pacientes con trastorno bipolar II están sobrerrepresentados en el grupo de víctimas suicidas consecutivas (Rihmer et al., 1995). El objetivo de este estudio ha sido el de comprobar las características clínicas de los pacientes bipolares en comparación con el tipo bipolar I clásico (especialmente en relación a la conducta suicida)