Building an architecture of everyday life in South Korea: mass housing estates in Seoul as an instrument of modernization, 1962-2008

The mass housing estates – apat’u tanji in Korean – that were developed in Seoul during the second half of the twentieth century are the most characteristic spatial practice of the South Korean modernization project. They are not just a passive outcome of economic and urbanization processes, but an active political means of introducing new economic and social structures within the modernizing project of the developmental regime, with a radical impact on the transformation of the city and society. Thus, they function at two interrelated levels: as the building blocks of a modern project of city-making in physical terms (an urbanizing mechanism), and as a means of constructing a modern urban society and way of life (a socializing mechanism). Mass housing estates have been instrumental in shaping all the settings of everyday life, from the urban scale to residential neighborhoods and domestic habitats. Although an estimated 53% of the population of Seoul lives in mass housing estates, they are not considered a disciplinary subject. They are largely disregarded as banal by the architectural community and often criticized from a sociological, economic or policy perspective. This research questions that assumed banality and inquiries into the spatial and organizational logics behind the apparent normality of these estates. The thesis approaches them as an architectural topic and proposes a methodology to identify, describe, interpret and criticize them from a disciplinary stance at different scales: the scale of the city, the scale of the housing estate and the scale of the building type or residential unit. These three scales determine the basic structure of the research. The findings demonstrate that the implementation of mass housing in Seoul has not been a homogeneous process. Instead, it has followed different rationales over the study period. The housing problem was understood at urban scale simply as the quantitative provision of housing units. The complexes did not contribute to the formation and organization of urban space and remained as isolated fragments that are partially coordinated with other processes of urban growth, the existing city and the natural context. Nevertheless, the systematization of planning processes and formal models for the provision of housing units at a massive scale were consolidated into a technology that normalized the construction of entire urban fragments. At the scale of the housing estate, relevant innovations were produced for a brief period with the introduction of site planning strategies based on residential clusters. The development of a standardized unit type also yielded an innovative modern layout which hybridizes global housing models with local understanding of domesticity, privacy, posture and comfort. The thesis evidences how, ultimately, the shift to private development at the end of the 1980s prevented further development of the mass housing model. Today, apat’u tanji have become spatial organizational protocols that standardize the built environment at different scales. Site planning strategies and unit types developed earlier under the patronage of the public housing authority were captured by the market and pressed into service without their original community-building agendas or theoretical bases.Els polígons residencials -o apat’u tanji en coreà- construïts a Seül durant la segona meitat del segle XX són la pràctica espacial més característica del projecte modernitzador de Corea del Sud. No són només el subproducte passiu de processos econòmics i urbanitzadors, sinó una estratègia política activa amb l’objectiu d'introduir noves estructures econòmiques i socials dins del projecte modernitzador del règim desenvolupamentalista, i han tingut un impacte radical en la transformació de la ciutat i la societat. Així, operen a dos nivells interrelacionats: com a pilars del projecte modern de fer ciutat en termes físics (un mecanisme d’urbanització), i com a mitjà per a donar forma a una societat i un estil de vida urbans moderns (un mecanisme de socialització). Els polígons d'habitatge massiu han estat essencials per definir diferents àmbits de la vida quotidiana, des de l’escala urbana, passant per l’escala dels barris residencials, fins els hàbitats domèstics. Malgrat que es calcula que un 53% de la població de Seül viu en polígons residencials, no són considerats com un tema disciplinar per la comunitat arquitectònica. Són menystinguts per la seva percebuda banalitat i estudiats majoritàriament des d’una perspectiva sociològica, econòmica o política. La recerca posa en dubte aquesta suposada banalitat i s’interessa per les lògiques espacials i organitzatives ocultes darrere l’aparent normalitat dels polígons d’habitatge massiu. La tesi els aborda com un tema arquitectònic i proposa una metodologia per identificar-los, descriure’ls, interpretar-los i criticar-los des de la disciplina a diferents escales: a l'escala de la ciutat; a l'escala de la parcel·la; i a l’escala del tipus edificatori-unitat residencial. Aquests tres àmbits determinen l’estructura bàsica de la investigació. Els resultats de la recerca demostren que l’adopció de polígons d’habitatge massiu per respondre a la manca crònica d’habitatge durant gran part del segle XX no ha estat un procés homogeni. Els polígons han adoptat una varietat de papers urbans, s’han destinat a diversos públics i han seguit diferents lògiques de posicionament dins la ciutat durant el període d’estudi. El problema de l’habitatge va ser entès a escala urbana simplement com la provisió quantitativa d’unitats residencials, de manera que els polígons no han contribuït a la formació i l’Organització de l'espai urbà. Han romàs com a fragments urbans aïllats, només integrats de forma parcial amb altres processos de creixement urbà, amb la ciutat existent i amb el context natural. No obstant, la sistematització de processos de planificació i de models formals per a la provisió d'unitats d’habitatge a gran escala es va consolidar en una tecnologia que va normalitzar la construcció unitària de fragments urbans sencers. A l’escala del planejament dels polígons es van produir innovacions rellevants durant un breu període amb la introducció d'estratègies d'ordenació basades en clústers d’edificis residencials. El desenvolupament d’una unitat residencial estandarditzada també va donar lloc a una tipologia moderna i innovadora que hibrida models d’habitatge globals amb formes autòctones d'entendre la domesticitat, la comoditat, l’ús del pla del sòl i la privacitat. La tesi evidencia com la transició vers el desenvolupament privat a finals dels anys vuitanta va torbar l’evolució del model d’habitatge massiu a Corea del Sud. Avui dia, els apat’u tanji han esdevingut protocols d’organització espacial que estandarditzen l’entorn construït a diferents escales. Els sistemes d’ordenació i les tipologies residencials desenvolupats anteriorment sota la direcció de l’administració pública van ser apropiats pel mercat sense tenir en compte els objectius socials i els continguts teòrics originals.Postprint (published version

Mass housing estates in Seoul and the standardization of city- making

La construcción de polígonos residenciales en Seúl para responder a la aguda crisis de la vivienda durante los años de rápido crecimiento económico (1962 – 1997) se consolidó en un sistema que estandarizó la construcción de la ciudad. Seúl es una de las megaciudades más extensas, densas y ricas del mundo. También se caracteriza por el retraso de su proceso urbanizador respecto a las capitales de otros países desarrollados y por la urgencia sin precedentes con la que éste tuvo lugar. La acelerada expansión económica y los consecuentes crecimientos demográfico y urbano se combinaron bajo la tutela del régimen desarrollista en un proyecto de modernización forzada que incluyó una reestructuración radical de la sociedad. Los polígonos de vivienda masiva no solo fueron la expresión física de ese proceso de modernización, sino un instrumento clave para lograrlo. Entre 1975 y 2010, los polígonos comprendieron el 58% de toda la construcción de vivienda en Seúl, con un total de 1.540.002 unidades construidas durante el período. Se estima que el 53% de la población vivía en polígonos residenciales en 2013. El salto a la construcción de la ciudad por fragmentos unitarios se produjo a través de una sofisticada estandarización del entorno construido. Esta investigación describe los procesos, estrategias y modelos formales adoptados del movimiento moderno para hacer posible esta economía espacial, cómo fueron escogidos por sus propiedades técnicas y organizativas pero alienados de sus fundamentos sociales y/o teóricos originales, y de qué forma fueron integrados en protocolos genéricos para la producción de la ciudad.The implementation of mass housing estates in Seoul to respond to the acute housing crisis during the years of rapid economic growth (1962 - 1997) was consolidated into a system that standardized city- making. Seoul is one of the largest, densest and richest megacities in the world. It is also characterized by the delay of its urbanization process with respect to the capitals of other developed countries, and by the unprecedented urgency with which it took place. The accelerated economic growth and the consequent demographic and urban explosions were combined under the supervision of the developmental regime in a project of forced modernization that included a radical plan to restructure society. Mass housing estates were not only the physical expression of that modernization process, but a key instrument to achieve it. Between 1975 and 2010, the polygons comprised 58% of all housing construction in Seoul, with a total of 1,540,002 units built during the period. It is estimated that 53% of the population lived in residential estates in 2013. The leap to the construction of the city through self-contained fragments took place through a sophisticated standardization of the built environment. This research describes the processes, strategies and formal models adopted from the modern movement to make this spatial economy possible, how they were chosen for their technical and organizational attributes but alienated from their original social and/or theoretical foundations, and how they were integrated into generic protocols for city-making.This work was supported by the 2017 Research Fund of the University of Seoul" / "Este trabajo fue subvencionado por el Fondo de Investigación de 2017 de la Universidad de Seúl

UrbanZEB. Estrategias urbanas de transición energética de edificios

Presentación de la sesión Premium 3 a cargo de Zaida Muxi (DUOT-UPC) y Juan Luis de las Rivas (DUOT-UPC). Orden de las Ponencias: 1. Bilbao Legible. Análisis computacional de legibilidad urbana | Ander Gortázar Balerdi (Euskal Herriko Unibertsitatea); Jacek Markusiewicz (RAZ & Universidad Tecnológica de Varsovia). 2. El franquismo y el triunfo de la vivienda en propiedad: las periferias obreras de Barcelona (1939-19759) | Manuel Guàrdia (Universitat Politècnica de Catalunya); José Luis Oyón (Universitat Politècnica de Catalunya); Marbel Rosselló Nicolau (Universitat Politècnica de Catalunya); David Hernánedz Falagan (Universitat Politècnica de Catalunya); Joan Roger (Universitat Politècnica de Catalunya). 3. La arquitectura en la imagen de la ciudad: sobre mojones y monumentos | Marcelo Espinoza (Universidad Laica Eloy Alfaro de Manabí); Ámbar Solorzano (Universidad Laica Eloy Alfaro de Manabí); Karla Espinoza (Universidad Laica Eloy Alfaro de Manabí); Katherine Salvatierra (Universidad Laica Eloy Alfaro de Manabí) . 4. Yuxtaposición de formas urbanas y culturales en las periferias de Bogotá | Alissa Diesch (Leibniz Universität Hannover). 5. UrbanZEB. Estrategias urbanas de transición energética de edificios | Joaquim Arcas Abella (Cíclica [Space . Community . Ecology]); Anna Pagés Ramón ([Space . Community . Ecology]); Ander Bilbao (Cíclica [Space . Community . Ecology]). 6. Los polígonos de Seúl y la estandarización de la ciudad | Marc Brossa Balcells (University of Seoul)