Cartes de captius cristians a les presons de Tunis del regnat de Ferran d'Antequera

A l'Edat Mitjana tenim poques notícies concretes de la situació i condicions de vida deis cristians captius en terres sarraïnes. Els testimonis amb intencionalitat narrativa sorgits i extrets directament d'aquella realitat poden considerar-se, més aviat, una raresa, com també ho són els de captius, musulmaus o no, retinguts en terres cristianes. En canvi, a l'Edat Moderna, amb la col.laboració del testimoniatge d'algun dels representants més il.lustres de la literatura castellana, que ha contribuït a llur popularització, els relats de captiveris que descriuen i detallen les condicions de vida a les presons nord-africanes són molt més abundants. En general, quan la documentació medieval catalana-aragonesa fa referencia als captius a Granada o a Barbaría esmenta, només, de manera practicament formularía i generalitzable, la fam, la set i el fred o Ianuesa que aquests havien de suportar -penalitats a que encara calia afegir les pressions i el consegüent perill d'apostasia-, o bé fa menció generica de llur atrocissima et ferocíssima condició de vida, i aplica a la situació deis captius un ampli ventall d'expressions similars.Peer reviewe

Notes sobre algunes famílies de Llavaneres a partir d'uns documents de la Pia Almoina (1166-1212)

El fons de la Pia Almoina de l'Àrxiu de la Catedral de Barcelona conté una sèrie que fa referència a Llavaneres. Roser Salicrú treballa alguns aspectes dels documents més antics, relacionats amb les famílies Campsentelles, Llull i Josbert.Peer reviewe

La implantació de la Guarda d'Esclaus i el manifest de 1421 a la vegueria de Cervera

El 1413 la Cort de Barcelona aprovà disset capítols destinats a prevenir el gran nombre de fugues d'esclaus que es produïen al Principat i a protegir-ne els propietaris per mitjà de la creació d'una assegurança. L'assegurança seria gestionada per la Diputació del General i de cobrar-ne els drets i d'inscriure els esclaus se n'encarregarien, arreu de Catalunya, els diputats locals, l'àmbit de jurisdicció dels quals coincidia, sovint, amb el de les vegueries. Per assegurarlos contra fugues, els propietaris haurien de satisfer obligatòriament una quota, anual però en dues pagues semestrals, proporcional al valor o estima que atribuïssin als seus esclaus, d'un florí per cada mil sous, de manera que, si un esclau fugia, la Generalitat es faria càrrec de la seva recerca i captura i, si la recerca esdevenia infructuosa i la fuga exitosa, reemborsaria a l'amo el valor declarat. Com que hom considerava que el perill de ftigues no afectava ni a les dones ni als menors de 10 anys, els amos només estarien obligats a assegurar els esclaus mascles majors de 10 anys, però, si ho volien, també podrien assegurar, voluntàriament, les esclaves i els infants.Peer reviewe

Presentación. 1964-2014: 50 años del Anuario de Estudios Medievales

Como su título indica, se trata de una presentación del recorrido de esta revista, durante los cincuenta años de su historia como referente de publicación acadèmica de primer orden en su campo de referencia.Peer reviewe

La implantació de la Guarda d'Esclaus i el manifest de 1421 a la vegueria de Cervera

El 1413 la Cort de Barcelona aprovà disset capítols destinats a prevenir el gran nombre de fugues d'esclaus que es produïen al Principat i a protegir-ne els propietaris per mitjà de la creació d'una assegurança. L'assegurança seria gestionada per la Diputació del General i de cobrar-ne els drets i d'inscriure els esclaus se n'encarregarien, arreu de Catalunya, els diputats locals, l'àmbit de jurisdicció dels quals coincidia, sovint, amb el de les vegueries. Per assegurarlos contra fugues, els propietaris haurien de satisfer obligatòriament una quota, anual però en dues pagues semestrals, proporcional al valor o estima que atribuïssin als seus esclaus, d'un florí per cada mil sous, de manera que, si un esclau fugia, la Generalitat es faria càrrec de la seva recerca i captura i, si la recerca esdevenia infructuosa i la fuga exitosa, reemborsaria a l'amo el valor declarat. Com que hom considerava que el perill de ftigues no afectava ni a les dones ni als menors de 10 anys, els amos només estarien obligats a assegurar els esclaus mascles majors de 10 anys, però, si ho volien, també podrien assegurar, voluntàriament, les esclaves i els infants.Peer reviewe

La embajada de 1479 de Pietro Fieschi a Granada: nuevas sombras sobre la presencia genovesa en el sultanato nazarí en vísperas de la conquista castellana

(IT) Il memoriale dell'ambasciata genovese a Granada del 1479, ambasciata precedente al trattato stilato alla fine del XV secolo e pubblicato da G. Pistarino e B. Garí, consente di analizzare i problemi incontrati dai Genovesi nel sultanato tra il 1460 edil 1479, maggiori rispetto a quanto permetteva di intuire il testo del trattato medesimo. Tra il 1460 ed il 1479, sebbene si fosse stabilito, con l'accordo del 1460, il pagamento da parte dei Genovesi di un tributo del 6%, essi si erano poi trovati costretti a versare il 10%. Con l'ambasciata ed il trattato del 1479 la Repubblica ottenne, almeno sulla carta, di riesaminare la situazione, soltanto però in cambio della rinuncia alle proprie esigenze iniziali. Tutto ciò rappresenta un ulteriore esempio di quanto fosse ampio il divario esistente tra Genova e Granada alla vigilia della conquista castigliana.(FR) Le mémorial de l'ambassade génoise à Grenade de 1479, préalable à la rédaction du traité de la fin du XVe siècle que G. Pistarino et B. Garí ont publié, nous permet d'analyser les problèmes que les Génois rencontrèrent dans le sultanat nasride entre 1460 et 1479, plus nombreux que ce que le texte de ce traité avait permis de deviner. Entre 1460 et 1479, bien que le traité de 1460 stipulait le payement d'un droit de 6%, les Génois furent obligés de payer un droit de 10%. Avec l'ambassade et le traité de 1479, la République a pu revenir sur cette situation, du moins par écrit, mais seulement parce qu'elle avait renoncé a ses exigences initiales. C'est un nouveau témoignage de l'éloignement entre Gênes et Grenade a la veille de la conquete castillane.(ES) El memorial de la embajada genovesa en la Granada de 1479, anterior a la redacción del Tratado de finales del siglo XV, que G. Pistarino y B. Garí publicaron, permite analizar los problemas encontrados en el sultanato nazarí genovés entre 1460 y 1479, más allá de lo que el texto del tratado ha permitido adivinar. Entre 1460 y 1479, aunque el tratado de 1460 establece el pago de una tasa de 6%, los genoveses estaban obligados a pagar un derecho del 10%. Con la embajada y el Tratado de 1479, la República fue capaz de revertir esta situación, al menos por escrito, pero sólo porque renunció a sus demandas originales. Esta es una prueba más de la distancia entre Génova y Granada antes de la conquista castellana.Peer reviewe

Els "Fets de Villena". Alguns episodis fronterers del regnat de Ferran d'Antequera

Durant el regnat de Ferran d'Antequera, un grup de collerats essencialment castellans que s'amagava a Villena actuà amb especial virulència contra els sarraïns valencians. Gràcies a les declaracions d'alguns moros captivats i a un informe que el lloctinent de governador dellà Xúquer trameté al batlle general del regne de Valencia després d'haver visitat diversos llocs fronterers, disposem d'alguns testimonis ben vius sobre les actuacions dels collerats castellans i sobre les condicions en que tenien els sarraïns valencians raptats. Com veurem, la passivitat de les autoritats municipals i la complicitat dels habitants de les poblacions de frontera castellanes i valencianes podia arribar molt lluny, i dificultava la persecució i desemmascarament dels delinqüents.Peer reviewe

Caballeros granadinos emigrantes y fugitivos en la Corona de Aragón durante el reinado de Alfonso el Magnánimo

Dentro del Congreso celebrado en Alcalá la Real del 19 al 22 de noviembre de 1997.La agitación y las guerras civiles que dominaron la vida política nazarí del siglo XV obligaron a menudo a grupos de caballeros granadinos a emigrar o a buscar refugio más allá de sus fronteras. En algunas ocasiones, y especialmente cuando se trata de personajes ilustres, como en el caso de la huida a Túnez de Muhammad IX el Izquierdo en 1427, las crónicas castellanas nos dan noticia de tales movimientos. Sin embargo, las fuentes cronísticas castellanas pasan por alto otras oleadas, sea porque fueron protagonizadas por caballeros de menor rango (pero que debieron estar igualmente comprometidos, puesto que, a pesar de no ser personajes de primer orden, también tuvieron que dejar atrás el sultanato), sea porque la implicación castellana en ellas fue marginal porque los fugitivos escogieron directamente destinos como Valencia o el Magreb o por motivos políticos.Peer reviewe

De quan els esclaus no eren (només) negres africans: a l'entorn de l'esclavitud i del tràfic d'esclaus a la Mediterrània tardomedieval des de l'observatori barceloní

L’esclavitud, entesa no com a sistema productiu sinó com a presència i ús socioeconòmic de la força de treball d’esclaus i esclaves, és un fenomen estructural que també tingué una gran incidència a l’època medieval. Sobretot a la Mediterrània occidental cristiana, per bé que, igualment, a l’imperi mameluc. Però tot i que en general es considera una mena de precedent quasi irrellevant, cada vegada és més clar que l’esclavitud medieval és el precedent directe, el terreny d’experimentació i el punt de partida de la primera esclavitud atlàntica. Aquest article dona algunes de les claus per entendre el fenomen

"Perquè la pega se fa a Mataró e per la costa del Marema (...)" I "de taules de pi (....) en lo Maresma (...) ne ha per provehir tot lo món ". L'explotació dels recursos forestals mataronins a la baixa edat mitjana

Des de la baixa edat mitjana, els boscos del Maresme proveïren les drassanes de Barcelona de fusta per a la construcció naval. En aquestes pàgines, Roser Salicrú i Lluch recopila les dades conegudes sobre l'explotació dels recursos forestals mataronins, i les completa amb l'anàlisi d'uns compte de 1502-1503 que exemplifiquen amb detall tant el treball als boscos de Mataró com el transport de la fusta obtinguda fins a Barcelon